Dissabte, 31. Un món de contrastos: el “Karl Rammer” i el barri “El Esfuerzo”
Són les 8 del matí i ja he caminat durant 1 hora, mentre Dª Danelia bullia la llet per l’esmorçar. Des de les 4 que sóc despert, amb la sensació, però, d’haver dormir profundament. A les 6 m’he aixecat i m’he anat a caminar. He fet un tram de la Panamericana. Poc trànsit. De tant en tant un camionàs bramant i fumant com un tanc de la I G.M.
Després m’he ficat per un dels barris més pobres de Condega. Barraques i casetes de terra o de bloc amb sostre de xapa i de plàstic. Carrers de terra i aigua bruta en basses i rierols amb pudor de claveguera. Fort contrast amb el nucli central del poble on es poden apreciar algunes millores urbanístiques: carrers pavimentats, botiguetes amb aparadors de vidre... Aquí semblava estar en una altre poble. Nens descalços, gossos famèlics i radios a tot volum que llençaven al carrer missatges religiosos d’emissores evangèliques, o cançons romàntiques...
He anat a sortir darrera de l’Institut Julio César Castillo. Un senyor al qui li faltava una cama regava amb una manguera uns petits arbrets davant un edifici nou de planta baixa, que segons em va explicar és el Centre de Convencions Municipal, Karl Rammer. He trobat quasi ofensiu un centre de convencions en mig d’un barri de barraques. Després he sabut que s’ha construït amb aportació i per expressa voluntat d’un capellà austríac que va treballar per aquí.
El senyor d’una sola cama, amb la crossa a una mà i la manguera a l’altra, pell molt fosca i barba d’una setmana tenia ganes de xerrar. En passar davant d’ell l’he saludat: “buenos días. Regando,eh?, como no llueve...” “Buenos dias; venga acá, que platicaremos un rato”. La plática s’ha allargat durant més de mitja hora... De seguida el tema polític. Era sandinista convençut, combatent de la RPS. La cama l’havia perduda en un camp de mines. Ara és empleat de l’Ajuntament i fa de jardiner i vigilant d’aquest edifici. Al final ha sortit el denominador comú de la majoria d’aquesta gent: té tres fills estudiants enmig de les dificultats econòmiques. L’he promès tornar algun dia i continuar platicant. I potser l’hauré de deixar caure algun córdoba per a la matrícula dels seus fills.
9 p.m.
És nit tancada i fosca. Hem estat una bona estona sense llum. Sembla que hi ha tempesta, però només han caigut quatre gotes. Diuen que necessiten aigua. La primera collita quasi s’ha perdut. Hi ha molta sequera, tot i que ara és l’estació plujosa.
A les 6 de la tarda ja es fa fosc. Es una de les coses que més em sobten: aquí el dia s’allarga molt pel matí i s’escurça per la nit.
Tot i la foscor, el carrer és un formiguer de gent. A qualsevol hora del dia i de la nit la gent, sobre tot joves, passegen amunt i avall.
Aquest matí, després d’esmorçar, he anat a visitar la Lorena. Als seus 27 anys ja té dues nenes i dos nens, el més petit de 4 mesos. Sembla mentida , quanta inconsciència. Li he fet algunes consideracions que suposo no li serviran de res. M’ha dit que s’operarà per no tenir-ne més. Hem anat a veure al seu home (que té tres fills més amb una altra dona anterior) que treballa a un taller mecànic, sense cap mena de contracte, ni res...
A la tarda he anat a veure la Roselena que acaba d’arribar de Managua.
Són les 8 del matí i ja he caminat durant 1 hora, mentre Dª Danelia bullia la llet per l’esmorçar. Des de les 4 que sóc despert, amb la sensació, però, d’haver dormir profundament. A les 6 m’he aixecat i m’he anat a caminar. He fet un tram de la Panamericana. Poc trànsit. De tant en tant un camionàs bramant i fumant com un tanc de la I G.M.
Després m’he ficat per un dels barris més pobres de Condega. Barraques i casetes de terra o de bloc amb sostre de xapa i de plàstic. Carrers de terra i aigua bruta en basses i rierols amb pudor de claveguera. Fort contrast amb el nucli central del poble on es poden apreciar algunes millores urbanístiques: carrers pavimentats, botiguetes amb aparadors de vidre... Aquí semblava estar en una altre poble. Nens descalços, gossos famèlics i radios a tot volum que llençaven al carrer missatges religiosos d’emissores evangèliques, o cançons romàntiques...
He anat a sortir darrera de l’Institut Julio César Castillo. Un senyor al qui li faltava una cama regava amb una manguera uns petits arbrets davant un edifici nou de planta baixa, que segons em va explicar és el Centre de Convencions Municipal, Karl Rammer. He trobat quasi ofensiu un centre de convencions en mig d’un barri de barraques. Després he sabut que s’ha construït amb aportació i per expressa voluntat d’un capellà austríac que va treballar per aquí.
El senyor d’una sola cama, amb la crossa a una mà i la manguera a l’altra, pell molt fosca i barba d’una setmana tenia ganes de xerrar. En passar davant d’ell l’he saludat: “buenos días. Regando,eh?, como no llueve...” “Buenos dias; venga acá, que platicaremos un rato”. La plática s’ha allargat durant més de mitja hora... De seguida el tema polític. Era sandinista convençut, combatent de la RPS. La cama l’havia perduda en un camp de mines. Ara és empleat de l’Ajuntament i fa de jardiner i vigilant d’aquest edifici. Al final ha sortit el denominador comú de la majoria d’aquesta gent: té tres fills estudiants enmig de les dificultats econòmiques. L’he promès tornar algun dia i continuar platicant. I potser l’hauré de deixar caure algun córdoba per a la matrícula dels seus fills.
9 p.m.
És nit tancada i fosca. Hem estat una bona estona sense llum. Sembla que hi ha tempesta, però només han caigut quatre gotes. Diuen que necessiten aigua. La primera collita quasi s’ha perdut. Hi ha molta sequera, tot i que ara és l’estació plujosa.
A les 6 de la tarda ja es fa fosc. Es una de les coses que més em sobten: aquí el dia s’allarga molt pel matí i s’escurça per la nit.
Tot i la foscor, el carrer és un formiguer de gent. A qualsevol hora del dia i de la nit la gent, sobre tot joves, passegen amunt i avall.
Aquest matí, després d’esmorçar, he anat a visitar la Lorena. Als seus 27 anys ja té dues nenes i dos nens, el més petit de 4 mesos. Sembla mentida , quanta inconsciència. Li he fet algunes consideracions que suposo no li serviran de res. M’ha dit que s’operarà per no tenir-ne més. Hem anat a veure al seu home (que té tres fills més amb una altra dona anterior) que treballa a un taller mecànic, sense cap mena de contracte, ni res...
A la tarda he anat a veure la Roselena que acaba d’arribar de Managua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada