Reflexions per a un possible debat

REFLEXIONS PER A UN POSSIBLE DEBAT.

IMPRESSIONS PERSONALS SOBRE LA SITUACIÓ SOCIOPOLÍTICA A NICARAGUA I A CONDEGA
(SENSE PRETENSIÓ DE SER CAP ANÀLISI EXHAUSTIVA).

Àlex Garcia
Octubre 2008

NICARAGUA

El quadre que us presento no té cap valor científic ni sociològic, és simple fruit de la meva observació crítica i de converses amb gent d’allà.

Nicaragua és un dels països amb un llarg historial de corrupció des dels nivells més alts de l’estat. Conseqüència de més de 40 anys de dictadura de la família Somoza (1936-79), d’una guerra d’agressió i destrucció massiva de la “Contra” amb el suport dels USA contra el govern revolucionari del FSLN durant els anys 80, i en part també conseqüència dels propis errors del govern sandinista (1979-90), el país estava en una situació de precarietat total, de pobresa generalitzada que 16 anys de governs liberals (1990-2006) van agreujar encara més, si és que això era possible. Però, segons les meves observacions, el més trist i preocupant és que després de dos anys de govern del FSLN no es veu un horitzó d’esperança, no es perceben signes clars que invitin a l’optimisme. Certament n’hi han certes millores, però també molts elements d’estancament, i potser alguns de retrocés.

En sanitat, sembla que hi han més medicaments als hospitals, però per a qualsevol prova d’un cert nivell s’ha d’anar a una clínica privada. La situació de l’hospital de Condega és realment lamentable (grans cues, manca de neteja, de personal....).

En educació també es barregen llums i ombres:
“Teòrica” reducció del nombre d’alumnes per aula (entre 40 i 50 a secundària).
Supressió de la “colegiatura” a secundària.
Centralització administrativa i anul·lació de l’autonomia de centres.
Nepotisme i influències en el nomenament de mestres. No existeix un sistema de puntuació o oposicions objectives.
Freqüent pèrdua d’hores i dies de classe per festes, celebracions o capacitacions de mestres.

La “canasta básica” (cistella de la compra) és la gran preocupació del nica d’a peu, de la gran majoria de la població:
Encariment general dels productes bàsics (arròs, frijoles, sucre....)
En els moments de més carestia el govern ha distribuït productes subvencionats a algunes botigues (amb la consegüents protesta dels altres botiguers).

La dieta alimentària és poc variada, i molt monòtona (arròs i frijoles). No entén gaire del tema, però em sembla que falten vitamines, degut a l’escàs consum de fruites i verdures. El consum de carn és molt escàs i el de peix, nul.
La majoria de nens se’n van a l’escola al matí amb un cafè sol. A mig matí es compren unes “xuxes”, o en el millor dels casos, una “enchilada”. He vist lactants de dos o més anys que només s’alimentes de la llet materna. Crec que una bona part de la població infantil està en estat de desnutrició. En èpoques d’escassetat hi ha famílies que difícilment poden menjar “los 3 tiempos”.

Segons la meva percepció la manca de treball és el problema més greu que pateix el país. No existeix inversió ni estatal, ni privada (nacional o exterior) que possibiliti la creació de llocs de treball.
Al voltant del 70 % de la població no té una feina remunerada. La majoria viu d’una economia marginal (venda ambulant, elaboració i venda de “tortillas”, “enchilades” o fritangues...), o del treball infantil, i a vegades, la mendicitat.
A Condega només hi han 4 centres important de treball: dos “pureras”, l’escorxador i l’adobaria, amb un treball precari i “a producció”. Existeixen gran quantitat de “pulperies” o petites botigues.
A la zona rural, tothom viu d’una agricultura de subsistència: producció de grans bàsics (blat de moro i frijoles). En algunes zones de muntanya produeixen cafè per a l’exportació.
La gent viu al dia, no existeix l’estalvi. És una economia de subsistència. Si per malaltia o una altra circumstància necessiten diners, han de recórrer a una financera “usurera”.

Pel que fa a la percepció que he tingut sobre la situació política, m’ha semblat una societat menys polititzada que fan uns anys, amb una menor polarització entre sandinistes i liberals. El govern actual (sortit de les eleccions al novembre del 2006) es basa en una aliança pactada entre els dos grans rivals (D. Ortega i A. Alemán) que controlen tots els poders, amb exclusió de totes les altres forces a les quals les han tret la personeria jurídica (MRS i PC). Aquesta aliança ha estat reforçada per l’Església catòlica a través del cardenal M. Obando y Bravo.
El govern (la parella presidencial Daniel Ortega-Rosario Murillo) controla amb forts trets autoritaris totes les instàncies, des de la cúpula més alta (poder judicial o el Consejo Supremo Electoral) fins als barris o comunitats rurals a través dels CPCs (Consejos del Poder Ciudadano). No accepten cap crítica, ni interna ni externa, que consideren un intent de desestabilització finançat “per l’imperi”.
Aquesta postura intransigent del govern està xocant amb diferents sectors crític de la societat nicaragüenca, amb la premsa o amb personalitats de vàlua reconeguda. Les llibertats polítiques estan amenaçades, diuen alguns analistes polítics.
També penso que poden ser fronts “de distracció” per desviar l’atenció del poble dels problemes reals. P. ex.:
· Crítiques i amenaces de presó pel poeta i sacerdot Ernesto Cardenal.
· Polèmica amb el compositor C. Mejía Godoy per l’ús de les seves cançons.
· Atacs al mitjans de comunicació escrits (La Prensa y El Nuevo Diario).
· Intent de control de totes les ONGs i atac a les que són crítiques (Movimiento Autónomo de Mujeres, Centro Nicaragüense de Derechos Humanos, Oxfam-Anglaterra..), acusades de blanqueig de diners.
· Desplantes a l’ambaixadora sueca i d’altres representants dels països donants.
· Declaracions contra el director d’Human Rights Watch, expulsat de Veneçuela.
· Alineament unilateral al costat de Veneçuela i Rùssia.

El govern té un doble discurs, molt “revolucionari“ quan es dirigeix al poble o en la propaganda oficial, però molt més moderat quan es dirigeix als empresaris. Fortes crítiques al FMI, però fa un seguiment fidel de les seves polítiques. Incorporació a l’ALBA, però continua aplicant el TLC.

Aquesta política erràtica i poc definida crec que ha tingut una doble conseqüència:

A nivell exterior, ha creat desconfiança de gran part de la comunitat internacional i dels països donants.
A nivell intern, pèrdua de credibilitat entre el poble, fins i tot entre les bases sandinistes. És previsible una alta abstenció a les properes eleccions municipals del 9 de novembre.

Malgrat tot, però, existeixen amples sectors de la població, de base popular-camperola principalment, que mantenen la seva fidelitat al “Comandante Ortega”. Encara funciona allò de la vella consigna “Comandancia General, ordene!!”.
Cada vegada es distingeixen més clarament els termes “sandinisme” i “danielisme”.
És freqüent l’identificació i manipulació mútua del FSLN per part de l’Estat i viceversa. Hi ha una estranya i confusa barreja dels diferents poders de l’Estat (Assemblea Nacional, Poder Judicial, Consejo Supremo Electoral. I tot controlat pels dirigents del pacte, Ortega-Alemán.

Suposo que la forta consciència religiosa de la majoria de la població fa que s’hagi acceptat amb relativa calma la sospitosa i espúrea aliança entre l’Església (Card. Obando) i l’Estat, amb fortes subvencions i concessions cap a l’Església (abolició de l’avortament terapèutic, invocacions religioses en actes públics...).

L’ajuda veneçolana milionària en barrils de petroli, o millor, la forma com s’està gestionant està despertant sospites de l’existència de corrupció per la manca de transparència. No existeix un control per part de l’Assemblea, ni pasaa pels pressupostos de l’Estat. Sembla que va directament a la financera Caruna, propietat de la família Ortega-Murillo.

2. CONDEGA

Vaig visitar el municipi de Condega per primer cop l’any 1995. És evident que s’han produït canvis i millores a nivell urbanístic i social: enllumenat i pavimentació d’alguns carrers del centre de la ciutat. Però a partir del 99 més o menys, sembla que s’hagi estancat. Si han hagut millores han estat a nivell particular i degudes a l’emigració. La majoria de barris continuen igual, amb carrers plens de fang i basses quan plou. L’aigua bruta aflueix dels domicilis als carrers formant petits rierols de colors divers, segons l’origen, que passen fins i tot davant de l’alcaldia. No existeix un sistema de clavegueram. Les escombraries s’acumulen al voltant dels jardins del Parc Central i just al costat de les parades dels bussos. Si arriba algun turista o cooperant per primer cop, la impressió que rep és bastant impactant.

Entre molts sectors de la població s’ha incrementat la sensació d’inseguretat per l’aparició de bandes de joves violents procedents de barris marginals. La mort violenta està present amb massa freqüència. Si sumem les víctimes del matxet i els morts en accidents de trànsit, durant la meva estada, el total es superior a 8 morts i una vintena de ferits. A darrera d’aquesta violència quasi sempre està present el “guaro”, és a dir la borratxera.
Condega és una ciutat de contrastos tan forts com l’existència del gran Centre de Convencions “Karl Rahmer”, infrautilitzat, construït per una fundació austríaca, i al costat podem trobar petites i humils “xampites” de maons, zinc i plàstic.
El municipi ha estat governat pel FSLN des de 1979, quan va triomfar la Revolució.

La nostra cooperació és mínima en mig dels nombrosos agermanaments i col·laboracions de ciutats i organismes internacionals. La gran diferència és que els nostres diners no passen per l’alcaldia, sinó que van directament als beneficiaris dels projectes. Fa alguns anys, el 40 % del pressupost municipal era procedent de la cooperació exterior. No crec que hagi canviat gaire.
La pregunta més elemental que es fa qualsevol observador és: “a on van tots els diners que arriben de la cooperació?” Suposo que una bona part se’n va en millores a les comunitats, com la construcció de latrines, habitatges, millora de carreteres... Tot i així, a mi m’han quedat molts interrogants sense resposta.
Crec que moltes inversions fetes per la cooperació internacional són poc o gens útils, com la passarel·la sobre la Panamericana, construïda per l’ajuntament de Torrejón de Ardoz i sobre la qual no hi passa ningú.

Actualment les autoritats locals, seguint directrius de Managua, volen jugar la carta del turisme com a motor de desenvolupament. Tenen projectada la inversió d’uns 90.000 US$, aportats per Luxemburg per crear un petit complex turístic al parc de l’avió, amb un mirador, cafeteria... Al voltant d’aquest espai hi habitatges, de xapa i plàstic, en la més absoluta misèria.

A la comunitat de Venècia, una zona de muntanya amb grans recursos ecològics i turístics, s’ha d’accedir per un camí de terra que quan plou es fa intransitable. Els exemples podrien continuar. Però jo m’he preguntat vàries vegades quan en Leonel m’explicava aquests projectes, ... “però on són els turistes?” Es fan massa coses sense cap ni peus.