PARLEM MOLT D'ADAPTACIÓ, PERÒ A L'HORA DE LA VERITAT...
L'estada a Kerewan, vivint en una casa del poble, ens permet copsar la vida quotidiana dels africans i africanes d'una manera directa. També, les incomoditats. Sobretot la manca de llum elèctrica se'ns fa molt difícil. Sovint no ens agrada gaire el menjar ja que els gustos són molt diferents dels nostres i a més tots plegats -exceptuant la Sílvia- som molt llepafils. Així que vàrem comprar un càmping gas per fer-nos el menjar (la veritat és que se'ns feia molt difícil cuinar amb foc a terra, sobretot per la nostra incapacitat per encendre el foc i pel fum que generàvem!) De fet, això és de ben mala educació perquè les dones de la casa sempre ens portaven menjar que amb prou feines tocàvem, i tot i els remordiments, ens posàvem a cuinar amb una imprevisió total en relació als horaris. Allà es fa fosc abans que aquí i d'una manera més ràpida, així que quan fosquejava pensàvem en el nostre sopar, i sempre acabàvem cuinant a la llum de les espelmes. Mentrestant, a les altres cases, tothom ja havia sopat i s'estava davant la porta parant la fresca i fent petar la xerrada.
De fet, les nits eren tan càlides que la gent es quedava a fora —també les criatures- fins a la matinada, hora de la sortida dels mosquits. I mentrestant nosaltres desaprofitant el temps fent una llarga sobretaula i passant una mica dels nostres veïns. Sovint la gent ens venia a visitar, seguint el seu costum, i també, evidentment, pel fet que nosaltres érem una novetat, i no sempre ens agradava ni fèiem els compliments necessaris.
De fet, els africans no coneixen ni tampoc aprecien la intimitat, i no els agrada estar sols. Per aquest fet creuen que tampoc no han de deixar sols els seus invitats. És un costum que, vist des de lluny, és molt maco, que segurament té molt sentit i nosaltres estem equivocats, però cal reconèixer que tots estem habituats a coses diferents. També hi ha grans diferències, òbviament, en els vestits. I en els menjars. I molts més etcs. que descobreixes quan passes una temporada fora de casa.
Aquest diferent concepte de la sociabilitat es tradueix en la manera de saludar-se. Les salutacions són llargues, amb fórmules pautades, que consisteixen en un seguit de preguntes i respostes—sempre les mateixes—sobre la salut, la família, la casa, la ciutat o el poble d'on véns, el nom i cognom... i això un per un ja que mai no es fa una salutació general; si hi ha diverses persones i n'arriba una altra, nosaltres com a bons europeus direm un "hello" i ella no et contestarà, i començarà una llarga salutació a la persona que coneix més o a la que deu més respecte (cosa que a nosaltres se'ns feia molt difícil de detectar), després a l'altra i així successivament. Quan ja et penses que aquella persona és una mal educada que no ha correspost a la teva salutació, resulta que t'arriba el teu torn particular, i et torna a repetir la salutació per a tu tot sol; llàstima que a nosaltres ens costava massa d'aprendre i, passades tres preguntes, fèiem un somriure de cortesia i dèiem prou! Llavors devien pensar que els maleducats érem nosaltres.
Ah, i oblidem-nos de fer-nos petons en trobar-nos o en acomiadar-nos. Si alguna vegada, la Sílvia o la Dolors, portades per l'emoció de l'encontre feien un parell de petons a una dona, aquesta es quedava completament avergonyida, i vermella com un tomàquet (sort que la pell fosca ho dissimulava), i a més no en sabia i tirava els petons no a la galta, sinó a l'aire (i no penseu que no saben fer petons, perquè a les criatures sempre els en fan). En canvi el comiat és la cosa més prosaica que existeix; una persona diu " me'n vaig", i els altres li responen "saluda tothom", i cal respondre "així ho faré", i ja està; i això en el millor dels casos, perquè moltes vegades la gent s'acomiada a "la francesa", sense dir res.
L'estada a Kerewan, vivint en una casa del poble, ens permet copsar la vida quotidiana dels africans i africanes d'una manera directa. També, les incomoditats. Sobretot la manca de llum elèctrica se'ns fa molt difícil. Sovint no ens agrada gaire el menjar ja que els gustos són molt diferents dels nostres i a més tots plegats -exceptuant la Sílvia- som molt llepafils. Així que vàrem comprar un càmping gas per fer-nos el menjar (la veritat és que se'ns feia molt difícil cuinar amb foc a terra, sobretot per la nostra incapacitat per encendre el foc i pel fum que generàvem!) De fet, això és de ben mala educació perquè les dones de la casa sempre ens portaven menjar que amb prou feines tocàvem, i tot i els remordiments, ens posàvem a cuinar amb una imprevisió total en relació als horaris. Allà es fa fosc abans que aquí i d'una manera més ràpida, així que quan fosquejava pensàvem en el nostre sopar, i sempre acabàvem cuinant a la llum de les espelmes. Mentrestant, a les altres cases, tothom ja havia sopat i s'estava davant la porta parant la fresca i fent petar la xerrada.
De fet, les nits eren tan càlides que la gent es quedava a fora —també les criatures- fins a la matinada, hora de la sortida dels mosquits. I mentrestant nosaltres desaprofitant el temps fent una llarga sobretaula i passant una mica dels nostres veïns. Sovint la gent ens venia a visitar, seguint el seu costum, i també, evidentment, pel fet que nosaltres érem una novetat, i no sempre ens agradava ni fèiem els compliments necessaris.
De fet, els africans no coneixen ni tampoc aprecien la intimitat, i no els agrada estar sols. Per aquest fet creuen que tampoc no han de deixar sols els seus invitats. És un costum que, vist des de lluny, és molt maco, que segurament té molt sentit i nosaltres estem equivocats, però cal reconèixer que tots estem habituats a coses diferents. També hi ha grans diferències, òbviament, en els vestits. I en els menjars. I molts més etcs. que descobreixes quan passes una temporada fora de casa.
Aquest diferent concepte de la sociabilitat es tradueix en la manera de saludar-se. Les salutacions són llargues, amb fórmules pautades, que consisteixen en un seguit de preguntes i respostes—sempre les mateixes—sobre la salut, la família, la casa, la ciutat o el poble d'on véns, el nom i cognom... i això un per un ja que mai no es fa una salutació general; si hi ha diverses persones i n'arriba una altra, nosaltres com a bons europeus direm un "hello" i ella no et contestarà, i començarà una llarga salutació a la persona que coneix més o a la que deu més respecte (cosa que a nosaltres se'ns feia molt difícil de detectar), després a l'altra i així successivament. Quan ja et penses que aquella persona és una mal educada que no ha correspost a la teva salutació, resulta que t'arriba el teu torn particular, i et torna a repetir la salutació per a tu tot sol; llàstima que a nosaltres ens costava massa d'aprendre i, passades tres preguntes, fèiem un somriure de cortesia i dèiem prou! Llavors devien pensar que els maleducats érem nosaltres.
Ah, i oblidem-nos de fer-nos petons en trobar-nos o en acomiadar-nos. Si alguna vegada, la Sílvia o la Dolors, portades per l'emoció de l'encontre feien un parell de petons a una dona, aquesta es quedava completament avergonyida, i vermella com un tomàquet (sort que la pell fosca ho dissimulava), i a més no en sabia i tirava els petons no a la galta, sinó a l'aire (i no penseu que no saben fer petons, perquè a les criatures sempre els en fan). En canvi el comiat és la cosa més prosaica que existeix; una persona diu " me'n vaig", i els altres li responen "saluda tothom", i cal respondre "així ho faré", i ja està; i això en el millor dels casos, perquè moltes vegades la gent s'acomiada a "la francesa", sense dir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada