dijous, 28 de gener de 2010

CAMPANYA PER HAITÍ


Dissabte,30 de gener, a les 7 del vespre, a la Plaça Major de Banyoles,EL PLA DE L'ESTANY PER HAITÍ

Les entitats culturals, esportives i cíviques del Pla de l'Estany
us conviden a l'acte d'obertura de la Campanya per Haití.

Hi haurà encesa de llantions, música,cants, poemes...

Les aportacionses destinaran a un projedte concret sota la supervisió de persones o entitats de confiança.

Compte: La Caixa, Campanya per Haití/2100-0023-42-0200607000

dimarts, 26 de gener de 2010

HAITÍ

PINZELLADES SOBRE LA HISTÒRIA D'HAITÍ

(Extret del llibre “Haití para qué” de Pau Farmer)

Haití forma part de l'anomenada illa “La Hispaniola”, la primera a la qual va arribar Colom el 1492. Els seus habitants, els arawak anomenaven a aquesta part de l'illa Ayiti, país alt. Colom els va descriure com a “adorables, gentils i decorosos indis”. Però varen durar poc: les malalties infeccioses, l'esclavitud i l'extermini varen acabar amb ells. Al 1492 hi havia uns 8 .000.000 d'habitants. Però pel 1510 només en quedaven 50.000 i a finals del segle XVII, amb l'arribada dels francesos, aquests afirmen que no queda cap indígena.
Per substituir la mà d'obra indígena es varen començar a importar esclaus procedents d'Àfrica Occidental, tant per treballar en les construccions com en el camp, principalment en el cultiu de la canya de sucre. Cap el 1540 ja hi havia a l'illa uns 30.000 africans. Però els espanyols es varen dedicar principalment a l'explotació de la part sud de l'illa, l'actual República Dominicana, i la part nord va ser ocupada progressivament per francesos.
L'any 1697 la part nord de l'illa va passar definitivament a mans franceses. Aquests estaven interessats en fer produir l'agricultura de l'illa, i varen intensificar el cultiu de la canya, mitjançant el sistema de les plantacions, que requerien grans quantitats de mà d'obra esclava. Haití va passar a formar part del triangle del comerç, i donat que França, al contrari que Espanya, tenia molt poques colònies a l'Amèrica tropical, aquest territori era essencial per a ella dins d’aquest comerç. A finals del segle XVIII, Moreau de Saint-Méry escrivia “de totes les possessions franceses al Nou Món, la part francesa de l'illa de Santo Domingo és la més significativa per la riquesa que proporciona a la seva metròpolis tant per l’agricultura com pel comerç”. A finals del segle XVIII el seu port era el que rebia més esclaus de tot el Carib. Hi arribaven una mitjana de 29.000 esclaus per any. La meitat de tots els esclaus de les illes del Carib vivien a Haití.
En diferents èpoques Haití va ser el primer exportador mundial de cafè, de rom, de cotó. De fet, a mitjan del segle XVIII aquest petit territori generava més beneficis que les tretze colònies nord-americanes juntes. El 1789 la colònia produïa les tres quartes parts del sucre mundial. Era la colònia més productiva del món, i el centre comercial més actiu d’Amèrica. Rebia a l’any més vaixells que Marsella. Aquesta economia es basava integrament en el sistema esclavista, i el territori destacava per la brutalitat amb què es tractaven els seus esclaus i amb el seu elevat índex de mortalitat i per tant de substitució. Per aquest motiu els era difícil entendre’s entre ells, ja que procedien de tot Àfrica Occidental, i eren parlants de multitud de llengües incomprensibles entre elles. D’aquesta manera es va anar formant el crioll, llengua de supervivència, utilitzant el francès com a base. També es va anar formant el vudú, com una religió de supervivència moderna davant les penalitats de l’esclavitud.
A principis de la Revolució Francesa, la societat haitiana estava formada per cinc classes:
a) Els grans blancs, propietaris de les plantacions i dels esclaus. b)Els administradors francesos. c)Els blancs pobres, artesans, capatassos, professionals…Aquests tres grups tenien un total de 40.000 persones. d) per dessota d’ells hi havia els mestissos i negres lliures, en total uns 28.000. e) I finalment els esclaus, molts d’ells acabats d’arribar d’Àfrica amb un total de 452.000 persones...
Aquestes dades donen idea del perill que suposaven les revoltes, de la por que tenien els amos de les plantacions, i com a conseqüència de la forta repressió que s’exercia sobre els esclaus.
En iniciar-se la revolució a França, els amos de les plantacions volien continuar amb el sistema antic, mentre que els mestissos i alguns blancs abolicionistes estaven d’acord amb la revolució. Va esclatar la guerra i tant uns com altres varen utilitzar als esclaus negres com a soldats. Però a l’agost del 1791 hi va haver la primera revolta d’esclaus plenament organitzada. Varen morir uns 1000 blancs i 10.000 esclaus, mentre que altres 25.000 varen escapar a les muntanyes. La repressió va ser brutal i el nombre de rebels va créixer. El líder de la revolta va ser Toussaint Louverture, que va organitzar un exèrcit d’esclaus acceptat per tots. Tothom es va espantar amb la possibilitat del seu èxit, i per exemple EEUU va enviar 750.000 dòlars per ajudar a reprimir la revolta.
Però Toussaint, aprofitant la confusió de la colònia va aconseguir fer-se amb el poder, i sorprenentment va continuar acceptant de ser una colònia francesa. L’ùnic que volia era substituir el sistema esclavista per un sistema de contractació de mà d’obra, i continuar venent els seus productes a França i els Estats Units. Donat que França estava involucrada en guerres amb la resta d’Europa no varen enviar cap força repressiva contra el govern autònom de Toussaint. Però el 1801 Napoleó va enviar 20.000 soldats per tal de restablir el poder francès i l’esclavitud. Toussaint Louverture va ser traït, empresonat i enviat a França on va morir. El seu successor va ser Jean-Jacques Dessalines. Molts dels soldats francesos varen morir de la febre groga i molts altres a les nombroses batalles contra els antics esclaus. El general Leclerc proposava matar tots els homes, dones i majors de 12 anys de les muntanyes i matar a la meitat dels de les planes. Però una setmana després d’aquesta proposta el general moria. El gener de 1804 Dessalines declarava la independència dient “he donat sang per sang als caníbals francesos”. “Ens hem venjat d’Amèrica”. Es va recuperar el nom indígena d’Haití. El país es va convertir en la primera nació lliure, d’homes lliures dins el marc de l’imperialisme europeu. En cap altre lloc del món s’ha donat el cas d’una revolta d’esclaus que hagi tingut èxit i hagi creat un nou país.
Però va ser un país que va començar amb moltes dificultats. Després de la guerra les infraestructures varen quedar malmeses, i hi va haver un fort descens de la població. I sobretot es varen trobar en un món absolutament contrari a la idea d’un país governat per negres, envoltada per tot d’illes en les quals encara perdurava l’esclavitud. Qualsevol malestar o protesta expressada pels esclaus de la resta d'Amèrica era interpretada com una mala influència haitiana.
Després de l'assassinat de Dessalines es va plantejar la disjuntiva econòmica: continuar amb les plantacions i el model exportador o fer un nou sistema basat en la subsistència. Els qui varen aconseguir fer-se amb el poder - en general mestissos i els antics negres lliures - varen imposar els seus interessos, i aviat Haití va continuar exportant sucre i rom i tamb cafè, fustes i cotó. La classe privilegiada va passar a ser la dels comerciants exportadors, molts d’ells ja de procedència estrangera.
Malgrat les exportacions i els interessos econòmics el país va ser apartat de totes les relacions diplomàtiques, i els seus governs i habitants menystinguts. El 1825 el nou rei de França va exigir que Haití donés a França 150.000.000 de francs en concepte de les pèrdues ocasionades als francesos amb la revolta dels esclaus. Haití va haver de pagar, mentre continuava venent els seus productes tropicals a França, Gran Bretanya i als Estats Units. Mentrestant, aquestes potències tenien el costum d’enviar de tant en tant vaixells de guerra davant les costes de la illa, per recordar la seva situació precària i políticament no reconeguda. De fet, França i Gran Bretanya varen reconèixer la independència de totes les colònies americanes excepte la de Haití.
També el país va passar a ser un lloc preferent per les exportacions i importacions dels Estats Units. La participació d’aquests en el comerç haitià es va incrementar fins a representar el 60% de tot el seu comerç.
Finalment, l’any 1915 EEUU, amb l’excusa que els haitians no sabien governar-se, van envair l’illa i s’hi varen quedar dues dècades. Van arribar companyies del país invasor a comprar terres per fer noves plantacions (més de 1000 km²), mentre els antics propietaris es quedaven sense terres. Quan la pagesia es va començar a revoltar contra els EEUU, aquest país va instaurar un sistema de treball forçat per treballar a la construcció d’infraestructures. I així va començar una nova insurrecció liderada per Charlemagne Peralte: la insurrecció dels Cacos. A aquesta rebel•lió li va seguir una forta repressió. Locupació dels Estats Units va durar fins el 1934, i va deixar el país encara més dependent que abans, ja que havia de retornar els crèdits que els havien deixat els ocupants. També es va reforçar el racisme i les diferències socials, amb ideologies importades directament del país del nord.
L’ocupació també va deteriorar les relacions amb els seus veïns de la República Dominicana, també ocupada pels EUA. Varen deixar un territori en litigi, una terra de ningú, que va ser ocupada per haitians. Però el dictador dominicà Trujillo va practicar-hi un genocidi, estimat per ell mateix en 18.000 haitians assassinats per les seves tropes.
Després d’aquesta ocupació, i com a la major part de països d’Amèrica LLatina, els propers governs eren aliats dels EEUU, i dictatorials, sempre hi va haver oposicions i protestes, fins a la creació del partit dels obrers i pagesos, liderat per Daniel Fignolé. Quan semblava que aquest estava en condicions de guanyar les eleccions, va ser arrestat i enviat a Nova York. Llavors es va presentar a les eleccions un metge “noiriste” defensor de la cultura haitiana negra, el Dr. Duvalier. Aquest era el candidat de l’exèrcit i va ser votat per majoria l'any 1957, de manera fraudulenta i amb el seu contrincant Fignolé empresonat als EEUU.
Duvalier es va convertir ràpidament en un dictador que tenia la seva pròpia guàrdia personal, els ”tonton macoute” que es varen infiltrar a totes les institucions populars i a l’exèrcit. El seu mètode preferit varen ser les desaparicions i els assassinats de tota la família contra els individus considerats molestos per Duvalier. Però sempre va conservar l’amistat dels EEUU. De fet, aquests varen desembarcar amb els seus marines a l’illa per tal de recolzar-lo, com a l’única manera de mantenir la seva influència. L’objectiu dels governants nord-americans era conservar Haití allunyat del comunisme, i conservar també els seus privilegis econòmics.
Per primera vegada, els haitians varen començar a fugir de l’illa. L’església catòlica, primer va ser perseguida i després va passar sota el control de Duvalier. Així varen sorgir els “macoutes en soutanne”: capellans anticomunistes i duvarielistes. Milers de haitians varen abandonar el catolicisme davant del suport que aquesta religió donava a la dictadura.
Quan al 1971 va morir Papà Doc, va ser substituit pel seu fill Baby Doc, de 19 anys. Durant tot el període dels Duvalier, es va introduir el sistema dels muntatges de peces degut a l’existència de ma d’obra molt barata. Un 25% de la població de la capital va començar a treballar a les fàbriques de capital estadounidenc muntant peces per a ser reexportades, cosint roba.... L’economia estava cada vegada pitjor amb un 75% de pobres absoluts. Milers de persones continuaven emigrant als EEUU tot dient que eren refugiats polítics com els cubans, mentre que les autoritats d’ immigració deien que eren refugiats econòmics. Prop de 1.500.000 haitians vivien i viuen fora del seu territori (un 10% de la seva població). La pobresa era absoluta, mentre que la família Duvalier era de les més riques del mon i disposava de grans palaus a França.
A finals del 1985 va començar un seguit de protestes que es varen estendre per tot el país, seguides com ja era habitual, per una forta repressió a càrrec dels temibles Tontons macoutes (l’home del sac). El Pare Arístide es va convertir en el nou líder popular, capaç de canalitzar les protestes contra Baby Doc. Aquest va ser invitat per EEUU a exiliar-se a França, i, malgrat que hi va haver al país una explosió d'alegria i llibertat, aviat es va veure que el canvi no existia: el successor dels Duvalier era un militar, evidentment dels mateixos militars posats pels anteriors dictadors. Les dictadures militars sagnants i repressives es varen succeir: primer el general Damphi, després el general Avril i finalment el general Trouillot.
Finalment, després d’anys de revoltes i de fortes repressions, pel desembre del 1990, en unes eleccions democràtiques va guanyar Jean-Baptiste Aristide. Aquest va ser acusat immediatament de comunista i, al gener, l’ antic comandant dels Tonton, General Lafontant, va fer un nou cop d’estat. L'aixecament popular, aquesta vegada va ser violent, i es varen matar públicament molts tontons i es varen destruir propietats dels partidaris del dictador. Finalment Aristide va poder ser proclamat president, i intentaria, durant nou mesos redreçar el país i ajudar als pobres. No el varen deixar: el setembre del 1991 el General Cedras va fer un nou cop d’estat, recolzat per l'omnipresent veí del Nord. Per tal d’amagar la dictadura es va imposar un president civil. Els partidaris de Aristide varen ser perseguits, empresonats i assassinats. En guanyar les eleccions Bill Clinton, van començar converses per tal de restablir la democràcia. Però el nou govern d’Estats Units, aquesta vegada es va veure rebutjat pels seus antics “amics” i els militars no volien entregar el poder a Aristide. Es van succeïr matances i empresonaments fins que la intervenció dels EEUU va aconseguir restablir l’antic president. Aristide va disoldre l’exèrcit i va posar Haití sota el comandament de les forces de l’ONU.
Acabat el seu mandat va ser elegit l’actual president André Préval (1995-2000). A aquest el va succeïr altre cop Aristide (2000-2004) i a pàrtir del 2005 torna a governar Préval. L'illa, ja instaurada dins una democràcia precària, ha sofert als darrers anys totes les catàstrofes naturals hagudes al Carib.

Resumit per Dolors Terradas.

dimarts, 19 de gener de 2010

Projecte de beques (Condega-Nicaragua)


Un any més des de Banyoles Solidària estem donant resposta a una necessitat bàsica al municipi agermanat de Condega, la necessitat d'accedir a l'ensenyament secundari i universitari dels nois i noies de famílies d'escassos recursos.

El passat 15 de gener hem enviat a la Comissió de Beques la quantitat de 9.000 €, aportats per la Diputació de Girona, per al curs 2010, que tot just ara inicien allà. Els beneficiats d'aquestes ajudes seran 100 estudiants de l'Institut Nacional "Julio César Castillo Ubau" de Condega, 20 estudiants del Ciclo Básico de la Comunidad de Santa Rosa y 20 estudiants universitaris.
Amb aquestes beques esl estudiants poden cobrir les despesses de material escolar, uniformes, transport des de les comunitats d'origen i altres.

Actualment a l'Institut Nacional "Julio C. Castillo" estudien uns 750 alumnes, distribuïts en 10 aules en dos torns, de matí i de tarda.

Aquest és el nostre projecte més antic, es va iniciar l'any 1995. Els primers anys va tenir el suport de l'Ajuntament de Banyoles, i darrerament ha estat assumit per la Diputació de Girona. Tant de bó que puguem mantenir aquest projecte durant molts anys més.