diumenge, 3 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 1


Comissió de l'Agermanament Banyoles-Condega El parque
Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu primer lliurament.

CONDEGA, 16-juny-11
Un cop mès, (i ja van set!!) a Nicaragua. Em resulta difìcil explicar racionalment perquè em sento enganxat a aquest paìs, a aquesta gent. Ès quelcom irracional, de sensacions.... contradictòries. N’hi coses que m’agraden... però cada cop n’hi ha mès que em desagraden.
Amb la perspectiva de uns quants anys trobo que n’hi ha una sèrie de elements que es mantenen inalterables, i sòn els que afecten principalment a les persones o depenen de l’actitud de les persones.
Ja els dos primers dies a Managua vaig percebre certes millores d’imatge de la ciutat. El passeig del malecòn, davant del llac, ha millorat molt, amb una mena de parc amb “xiringuitos” amb begudes i menjar, amb jardins i flors, i amb ninots de Walt Disney i cavalls enormes de cartrò-pedra pels adults que vestits de mexicans es feien fotos. Tot un xic “hortera”. Algunes carreteres es veien ben asfaltades, però segons el comentari d’algùn taxista, amb materials de tan baixa qualitat que al cap de poques setmanes es tornen a deteriorar. A cada cruîlla dels carrers continuen les boques obertes al terra de les clavegueres sense reixes des de fa molts anys....perquè alguns les van robar i d’altres no les han tornar a reposar. Si bades es molt fàcil caure dins d’aquests enormes forats. Brutìcia, plàstics...i deixalles es veuen encara per tot arreu, al costat de grans arbres nadalencs de metall i serpentines que devien servir pel Nadal passat i han quedat pel que ve.
Però suposo que aquestes coses no tenen massa importància per a un poble que ha arribat al poder, el “poder ciudadano” que va “a por màs victorias” en una Nicaragua “CRISTIANA, SOCIALISTA Y SOLIDARIA”, segons els gran rètols i pancartes de color “chicha” (mès o menys grosella) que ha esborrat al “rojo y negro” de la revoluciò sandinista. Però la paraula “revoluciò” està molt present en la parafernàlia i verborrea oficial. La foto de Daniel ès molt visible en pancartes que ja anuncien la victòria pel novembre del 2011. La campanya electoral ja ha comensat, però nomès per al partiti del govern, el FSLN. No he vist cap cartell o pancarta de cap altre partit.

El que tambè m`ha cridat l’atenciò ès l’abundant instal.laciò de filat espinòs als murs de les vivendes i altres edificis, com a protecciò contra els lladres. Recordo que ja ho havia vist fa anys a El Salvador. Potser que cada vegada n’hi ha mès riquesa que protegir i mès lladres que evitar.
I per “goce de la vista” he percebut un augment considerable de l’obesitat femenina, especialment. Sembla que segueixen les pautes del “Germà Gran” del nord. Potser una millora del nivell de vida les permet menjar mès, però pitjor!!

Bè, demà continuarè si tinc temps i ganes amb aquesta menas de petiotes “cròniques” que avui he iniciat. Fa dos díes que estic a Condega i n’hi ha coses que explicar.

Per acabar, vull compartir amb la gent de Banyoles Solidària especialment, la forta impressiò que he tingut aquesta tarda quan he trobat al company Leonel Calero, ex-director de la Casa de Cultura. Una trobada molt emotiva i molt trista: ha caigut entre els meus brasos amb l’afecte d’un vell amic i amb la vacil.laciò insegura i trontollant de uqi no es pot aguantar dret. Estava borratxo com una cuba.. Aixì età des de fa dos anys, totalment alcoholitzat. M’ha fet molta pena. Portava una ampolla d’aiguardent a la butxaca... L’he acompanyat sota una pluja persistent, aguantant amb dificultat, quasi arrossegant el seu cos inestable fins a casa seva. Allà hi eren els seus tres fills petits i la seva dona, guapa i jove però molt trist i desesperada davant d’una situaciò que la desespera. Hem parlat una estona, Leonel m’abrasaba i prometia que s’en sortirà, que jo sòc el seu germà i m’omplia de lloances, bla, bla, bla... No sè com el podrem ajudar. Va estar en un centre de rehabilitaciò pero es va escapar... Es ben trist. M’he sentit ben afectat. L’he dit que he tingut una gran alegria per trobar-lo, però una gran tristesa per trobar-lo en aquest estat. No sè si m’ha entès.
Bona nit, famìlia i amics. Sòn las 10 i demà hem de matinar. Pujarè a Potrerillos amb les dones d’AMSONAC.

Àlex Garcìa
(No em faig responsable de la grafia horrible que surt d’aquesta màquina)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada