dimarts, 24 de febrer de 2015

DIARI DE VIATGE per Àlex García - Capítol 1

Trobar-me de nou a Nicaragua després de tantes vegades encara impacta amb noves (o velles?) vivències.

La primera va ser a Managua anant en taxi de l’aeroport a l’hotel. En mig del caos circulatori d’aquesta ciutat tan desestructurada a nivell urbanístic, vaig veure a l’altura de la finestra del taxi el cap d’un home que s’acostava perillosament al taxista. A la mateixa altura del cap va aparéixer una mà bruta, de pell arrugada, curtida pel sol tropical.  Demanava caritat.

Quan es va allunyar una mica, un cop recollida la moneda que li va donar el taxista, vaig veure l’imatge completa: sobre una atrotinada cadira de rodes, fent força amb les mans sobre les rodes i amb una sola cama s’obria pas entre els cotxes un home d’edat indefinida, camisa bruta i esparrecada, pantaló de color miseria, un ser humà marginat, ignorat… cercant unes monedes per sobreviure. I suposo que així un dia i un altre dia pels carrers sorollosos de Managua, entre els claxons del cotxes, respirant el fum dels vehicles amb pèsima combustió.

La segona vivència va ser en el bus de Managua a Condega. Els crits dels “buseros” a l’estació anunciant les diferents rutes, la cridòria de les venedores de “frescos”, aigua “purificada”, i tot tipus de productes per aliviar el viatge dels passatgers. Ja en marxa, s’inicia la dsfilada de personatges típics que ens amenitzen el viatge: el cec que al passadís del bus intenta sortejar ambificultat els cosos que troba a les palpentes de la seva mà insegura fins arribar a les darreres posicions del passadís. També demanava caritat…

 El parque o Plaza mayor
I després el venedor que anuncia les seves píldores miraculoses que curen tot tipus de dolències, les càpsules per desparasitar nens i adults, per eliminar la solitària que arruina els intestíns del snens i dels adults… I la senyora que amb un equilibri de saltimbanqui porta la seva mercadería al cap dins del bus: “enchiladas, gaseosas, tortillas…!!!”


I ja arribant a Condega, l’aventura inimaginable que em va suposar sortir del bus. Pensava que hauria de continuar ruta fins a Ocotal. A Estelí el bus s’havia omplert de gom a gom. Drets al passadís devia haver més persones que als seients. Com superar aquella barrera humana des del meu seient nº 40? La pressió dels cosos dels passatgers drets impedía absolutament els intents dels que volíem arribar fins a la porta. Panxes i culs de senyores voluminoses, colzes i peus i tota mena de membres del cos humà formaven una barrera, a vegades tova, a vegades dura, però sempre infranquejable. Quasi faltava l’aire per respirar.

La meitat de l’esquerra ès la meva caseta.
Al fi, però, he arribat!! Només baixar trobo a Jari i la seva àvia, que viu davant la parada del bus. Són la famíia on vaig a dinar habitualment. Amb un taxi porto les maletes a la meva nova residencia, una caseta de dues peces, no gaire lluny, molt ben situada al centre del poble. Després trobo més gent coneguda que em criden i em saluden: Carlos, Gloria, la mamá de Zeneyda, nena apadrinada, una senyora del Níspero, una altra de la comunitat de Venecia, amb el seu fill amb problemas visuals que vol estudiar pero no té recursos per pagar el transport des de la comunitat… un dia a la semana!! Molts estudiants fan “sabatino”, van a l’institut o la universitat només els dissabtes.

Aquesta és una part de la realitat d’aquest país que em dona la benvinguda a Condega amb un inmens cartell al costat de la Panamericana amb la foto del President i l’eslogan “Nicaragua, Socialista, Cristiana i Solidaria”.
Després de tres dies aquí ja estic instal·lat en la meva petita “mansió”. Ja he pogut fer els primers contactes amb la gent d’alguns projectes. Molta gent em coneix i em Saluda pel carrer. Em trobo acollit… I aquesta és la millor vivència que puc tenir.

Condega, 5 de febrer 2015













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada