Banyoles Solidària

dissabte, 21 de juny del 2025

ANUNCIS

Anunci sobre banyoles solidària. Ho explica la Coordinadora

https://www.solidaries.org/actualitat/noticies/publicitat-i-ong-una-relacio-fructifera

dimarts, 17 de juny del 2025

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

Article del juny

MOLTES GUERRES I UN GENOCIDI.

QUE FARA ISRAEL AMB ELS PALESTINS QUE NO MORIN ASSASSINATS?

Tenia pensat fer un article sobre Ucraïna, sobre la seva historia i sobre la complexitat d’un país bressol dels eslaus, bressol de Rússia, amb una ànima europea occidental i l‘altra oriental, graner d’Europa, però que ha sofert la pitjor fam del S. XX, provocada per l’stalinisme, els pitjors estralls de la segona guerra mundial, la pitjor catàstrofe nuclear de tota la història i en els darrers anys, conflictes polítics i invasions militars per part del seu veí rus.

Semblava que hi hauria converses de pau i que es podia acabar la guerra. Il·lusòriament, potser creient que la bona sintonia entre el recent president dels Estats Units, Sr Trump, i el de Rússia, Sr Putin, ens portaria a unes negociacions i a un procés de Pau. Mentre escric aquest article això no ha estat així, sembla que el conflicte encara pot durar. Parlem de conflicte o de guerra, malgrat el país ha estat envaït per un altre estat, i tot el que pot fer es defensar-se. Defensar-se d’un estat molt mes poderós, amb molta mes població. Amb moltes més armes, entre elles nuclears (Ucraïna hi va renunciar, i va tornar tots els míssils que tenia al seu territori dels temps de la Unió Soviètica, a Rússia). Però Ucraïna es un país, el segon més gran d’Europa, amb molts recursos econòmics i una certa capacitat per defensar-se. Està a Europa, que per a ella és un paraigua, almenys d’una certa seguretat, i a canvi dels seus recursos i de la seva posició estratègica pot tenir el suport dels Estats Units. Encara que desigual, hi ha una guerra, que dura més de tres anys, en la qual els ucraïnesos han demostrat que tenen capacitat de defensa, i que potser perdran territori, però Ucraïna com a país continuarà existint. Tindrem temps de parlar de la seva història i la seva cultura.

El mateix passa en altres conflictes actuals, molt diferents, però que no estan en camí de desaparèixer com a països, malgrat el preu que està pagant la seva població. Em refereixo a Sudan, on dos grups de militars es disputen el poder mitjançant les armes, fet que repercuteix en la població civil, tan en morts com en nombre de refugiats. Segons ACNUR, dos anys d’enfrontaments han provocat el desplaçament forçat de 13 milions de persones i quatre milions de refugiades a països veïns. La majoria són dones i criatures que han sofert violacions i han estat testimonis de matances. Aquests desplaçaments superen tan la capacitat de la mateixa ACNUR com també la dels països receptors des refugiats, que pateixen fam i malalties sense que el seu sofriment sigui visible als mitjans de comunicació occidentals, i val a dir, que també poc visible als altres països africans. El país que ha acollit a mes refugiats es EL TXAD, al qual hi ha arribat 1.300.000 sudanesos. I tan Sudan com Txad tenen greus períodes de sequera alternats amb inundacions, i com a conseqüència fam generalitzada. També acullen Sudanesos, Sudan Sud, Egipte, Etiòpia i Líbia. Però en aquest cas també podem parlar de guerra, absurda, de conseqüències catastròfiques, i entre dos grups del propi país. Però malgrat tot Sudan continuarà existint, i algun dia els desplaçats interns i els refugiats podran tornar a les seves llars.

La situació a la zona Est del Congo no és gaire millor. Des de fa anys els diferents grups armats han causat actes violents i per desgràcia multitud de violacions de dones i nenes. Per desgràcia per la seva població, a la zona de Kivu s’hi troben alguns dels minerals necessaris per la fabricació de telèfons mòbils i portàtils, que tots utilitzem! Però des del març del 2022 la situació s’ha agreujat amb el sorgiment d’un nou grup més potent, recolzat per la veïna Ruanda. Des d’aquesta data 4.600.000 persones s’han vist obligades a deixar les seves llars i desplaçar-se al mateix país o a països veïns. Des del desembre del 2024 el conflicte s’ha agreujat, molts dels desplaçats interns s’han vist obligats a un nou desplaçament i han augmentat les violacions. No totes veuen la llum, però les denunciades han passat de 20.000 dones i nenes violades a 27.000 des del desembre de l’any passat. Mes de mig milió de persones han aconseguit arribar a Uganda, un dels països del món que acull mes refugiats. Però algun dia els congolesos podran tornar als seus pobles d’origen ( potser trobarem una millor manera de fabricar els nostres components electrònics?), una zona de vegetació exuberant, que sense interessos econòmics forans, sense el colonialisme ferotge que varen patir, seria un dels llocs del món mes productius.

Al món hi ha molts altres conflictes, no tan colpidors com aquests, però igualment terribles per les persones que els sofreixen. De fet els humans sempre hem fet i/o patit guerres, és una constant de la nostra espècie. Però sortosament els humans també som cooperatius. Primer amb els nostres familiars, després amb els nostres propers, la nostra tribu o nació, els nostres semblants, i algunes vegades també amb els nostres diferents. Però el que poques vegades ha passat, és que cada dia veiem, des del confort de les nostres llars, l’agressió d’un exercit potent contra una població que ni tant sols té la possibilitat de l’exili. I això es el que està passant a Gaza. No hi ha una guerra, no hi ha una confrontació entre dos exèrcits, ni entre dos països. No hi ha, com per exemple en el cas de Ucraïna, uns soldats, siguin del bàndol que siguin, que es juguen la vida. No hi ha llocs a on la gent es pugui desplaçar, dins el propi país o a l’exterior. No hi ha llocs on retornar, no hi ha terres que t’esperen per a ser cultivades. Només hi ha bombardejos, ordres constants de desplaçaments d’aquí cap allà i d’allà cap a més enllà, d’uns soldats que no lluiten, arriben a una terra i se la queden, davant la mirada d’una gent terroritzada. Hi ha famílies que s’han desplaçat set i vuit vegades. Que han estat bombardejades a la seva casa, després a la seva tenda de campanya, després a cel ras. No hi ha per part de l’ocupador cap acte d’heroisme, ni que sigui individual. Podem pensar en els soldats russos i ucraïnesos com a persones que tenen uns pares, germans, xicota o dona, en definitiva ens hi podem sentir propers. Puc sentir empatia per una mare d’un soldat rus, per una mare d’un soldat ucraïnès. No puc sentir empatia per una mare d’un soldat israelià que està fent neteja a Gaza .

No puc sentir empatia per unes persones que van en creuers organitzats davant la franja de Gaza per veure lo bonic que es la caiguda de bombes ( A Gran Bretanya acaben de declarar persona non grata una senyora que es dedicava a organitzar aquests creuers). Tampoc amb les persones que viuen prop del mur i que miren tranquil·lament l’espectacle de les bombes com cauen tot prenen una cervesa. Si que puc sentir empatia pels jueus que estan en contra d’aquestes matances, titllats de traïdors, i sobre els quals també caurà la vergonya d’aquesta matança. Que no parlin dels hostatges, que no parlin de les persones assassinades per HAMAS. El govern d’Israel té el millor sistema d’espionatge del món. L’exporta a gairebé tots els països. Quan un palestí que viu a Barcelona telefona als seus pares, tota la conversa és escoltada i gravada. Totes les converses telefòniques, els correus, els WAP saps son espiats i controlats pels serveis secrets israelites. Poden dir que no sabien que Hamas organitzava una sortida, traspassant un mur vigilat electrònicament, amb només quatre portes controlades per soldats israelians? Poden dir que va costar tres o quatre hores per arribar l’exèrcit? Crec que tot estava organitzat, planificat, o almenys varen deixar fer, ja amb la intenció que finalment està sortint a la llum: no els podem matar a tots, però els separarem en petits camps de concentració controlats per nosaltres. La resta? Bé, tot està destrossat, però hi ha moltes empreses constructores amb ganes de guanyar diners. Cap problema!!

Espero que quan llegiu aquest article hagin deixat passar els camions de la UNRWA (agència de la ONU pels refugiats palestins) per almenys no deixar morir de gana a tota la població. De fet la visió de nens desnodrits, a les portes de la mort, han estovat algunes consciències de persones importants, dels governants europeus, de senadors nord-americans, que comencen a amenaçar al govern d’Israel amb sancions. Ja era hora. Per a molts de nosaltres no ens calien aquestes imatges per manifestar la nostra tristesa, la nostra empatia envers una població atrapada, tancada per un mur, sense sortida, i sobretot bombardejada i sense aliments, sense aigua (De fet l’aigua potable procedia d’Israel i fa temps que els hi varen tallar). I veure tants camions plens de menjar, sense poder entrar per l’únic pas , el de Rafah, remou la consciència de totes les persones de bona voluntat. I tot i sentir-nos impotents davant la barbàrie, tot i sentir-nos solidaris amb les víctimes, crec que la humanitat com a tal en pagarà un preu moral que ens pot durar molts anys. L’Holocaust, perpetrat pel nazisme, amb recolzament d’una bona part de la població Alemanya, va significar, i encara significa , una taca moral a la humanitat en general. N’hi ha moltes altres, entre les quals citaria el tràfec de gent des de l’Àfrica cap a Amèrica per tal de fer-los esclaus. Hi ha taques que no s’esborren de la memòria col·lectiva, de la memòria històrica, malgrat quedar com soterrades. Tot el que esta soterrat pot retornar a la superfície.

Demanaria a tots els governants, també als qui tenen el poder econòmic i militar, que pensin de manera global, com a humanitat, no només en els seus interessos. Que parin aquests crims contra la humanitat o genocidi, diguem-ho com vulguem. Els dos conceptes varen ser definits i proposats per dues persones jueves d’origen ucraïnès. I per últim, ja que de cap manera soc antisemita, voldria fer costat als jueus de bona voluntat, als que ells anomenen justos. N’hi ha, i no voldria estar a la seva pell.

Acabem amb una sentència jueva, com a crida als jueus que no es posicionen, que fan la seva vida i ni van en contra dels palestins ni a favor: recordeu “qui salva una persona salva tota la Humanitat”

Dolors Terrades

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ DE CONDEGA

La comissió de la contrapart a Condega es reuneixen assíduament. Revisen els resultats dels projectes, la seva realització i revisen les necessitats de la població i les comunitats per proposar una nova actuació des de Banyoles Solidària

Reunió el dia 6 de juny

INFANTS APADRINATS

Com cada inici de mes les famílies amb fills apadrinats es reuneixen per rebre els ajuts que els arriben des de Banyoles, de la mà dels padrins.

juny

abril

març

dissabte, 10 de maig del 2025

PROJECTE 25

Un dels projectes que ens demanen des dels pobles agermanats d'Àfrica é un molí. Ja ens han enviat imatges i pressupostos del que els interessa.

Se'n compraria un per Lalibela, el poble de Etiòpia i un per Sare Yewtou, a Gàmbia.

dimecres, 7 de maig del 2025

ARTICLE A REVISTA DE BANYOLES

A la Revista de Banyoles

TRANSFERÈNCIES SOBRE IMMIGRACIÓ: UNA OPORTUNITAT PER FER LES COSES MILLOR.

Generalitat, posem-nos a treballar seriosament. La immigració no ha de ser un problema.

Tenim ja massa coses de les que parlar, massa coses per digerir! Però em temo que la voregin dels esdeveniments no pararà, i haurem de continuar parlant de GAZA, de UCRAINA, de SUDAN i de tants altres conflictes que ja teníem, però que l’arribada de TRUMP ha intensificat. Pobre Ucraïna, partida en dues entre dos dictadors: Putin i Trump, dins una Europa sempre feble. Pobres palestins, a qui es vol enviar a uns països en guerra o inexistents, com Sudan o Somàlia, per tal de reconstruir la seva terra i fer-ne una Riviera per milionaris!

Tinc setanta sis anys i no m’he trobat dins de cap guerra. Pertanyo a una de les poques generacions, a nivell històric i geogràfic que ha viscut tants anys en pau. I sincerament em nego a fer futurisme, a pensar què els hi espera als meus fills, nets, besnets ....Potser la resposta pot ser massa dura, o esperem, potser no. Però els humans som força desastres i massa sovint ens guanya la violència. Val, un altre dia hi podem reflexionar. Avui us proposo temes una mica mes casolans, però malgrat tot també universals.

Els darrers acords sobre immigració- control conjunt de fronteres, gestió dels permisos, admissió de menors no acompanyats- entre el Govern Central i JUNTS han aixecat la ja coneguda polseguera per part dels partits de la dreta espanyola. Sense haver-ho estudiat, sense saber en molts casos quina es la situació real, totes les protestes han anat contra un president Sanchez venut a l’independentisme català. Tot i que saben molt bé que no serà Junts qui gestioni aquestes competències, sinó el govern de la Generalitat, sigui quin sigui el seu color polític.

Però anem concretant. D’entrada la Llei d’estrangeria aprovada inicialment pel govern d’Aznar i modificada durant el govern de Zapatero, i darrerament pel govern de Sanchez, continuarà essent la mateixa per tot el territori de l’estat, no hi ha modificacions pel que respecta a Catalunya. Els canvis que s’hi introdueixen son molts d’ells d’ordre públic. En aquest aspecte intervindran en el control de fronteres els Mossos d’esquadra, junt amb la policia Nacional i La Guardia Civil. Cap canvi important, a nivell pràctic. Només que així dona la sensació que Catalunya intervé com un estat sobirà en el control de fronteres. No soc contrària a que la policia autonòmica intervingui al control de fronteres, però malauradament sempre se l’encarreguen els mateixos. Posats a fer podríem haver demanat el control de la frontera referent als diferents tràfics il·legals que hi tenen lloc. Però no, sembla ser que l’únic problema que tenim son els immigrants que entren sense papers ( que per cert la majoria no entra per les fronteres, ports i aeroports catalans). També la nostra policia ajudarà a controlar els centres de detenció d’irregulars, els CIES. Si no recordo malament, diputats de l’antiga Convergència estaven en desacord amb aquests centres i en demanaven el seu tancament. Aquest també era el cas d’Esquerra Republicana. Per tot això s’haurà d’augmentar en uns quants milers el nombre de policies catalans. Creia que teníem altres problemes mes greus, com per exemple el cultiu de marihuana i el tràfec de drogues, entre altres, per les quals es necessitarien mes dotacions.

Em sap greu veure la nostra identitat catalana reduïda al control de l’entrada i expulsió d’immigrants. M’agradaria que Junts no es deixés entabanar per Aliança Catalana, ja que molts dels seus votants son gent respectuosa i respectable. També m’agradaria veure que els catalans, així, en massa, no ens deixéssim portar per l’onada d’extrema dreta que recorre Europa i la resta d’Espanya ( amb VOX al capdavant). Pensant així, mirem els altres aspectes del pacte que ha fet Junts amb el govern, i que de segur podran ser positius.

Respecte a la gestió dels permisos de residència. Mirem a grans trets què diu la llei actual. Per obtenir el permís de treball i residència necessites dos anys d’estada continuada a Espanya, demostrable mitjançant un empadronament. Després et cal un contracte indefinit fet per persona o empresa solvent. Passat un any de permís, tens opció a la renovació per dos anys. Dos anys mes i arribes a un permís de cinc anys. Passats aquest cinc anys, tens dret a un permís permanent i la possibilitat de demanar la nacionalitat espanyola. Tot això sobre el paper.

Anem a la realitat, a la gestió concreta, i a on , si es fa bé , serà de gran ajuda pels immigrants, i també pels empresaris catalans, la intervenció del govern català . Actualment la Generalitat intervé en dos casos. Per obtenir un primer permís cal tenir un informe favorable de la Generalitat. En ell es demana, a mes de tenir un contracte i empadronament continuat, haver realitzat cursos de català amb un mínim de 60 hores. Fins fa uns anys es gestionava a través dels serveis socials de cada Ajuntament, però ara cal que tots els informes es facin a Barcelona, alentint molt el procés, que sol durar 3 mesos. Fins ara, amb aquest informe favorable, la persona demandant de legalització havia de contractar un advocat per tal de presentar la sol·licitud a la subdelegació del govern. Amb sort es trigaven quatre mesos en rebre el vist i plau. Llavors calia anar a demanar la tarja per fer l’empremta digital. PROBLEMA! A les comissaries de Puigcerdà, Camprodon, Girona, Figueres, sant Feliu i Lloret sempre hi apareix la mateixa resposta:” en estos momentos no hay cita, en breve le atenderemos”, i això dies i dies d’estar pendent de la sort i de que finalment trobis una cita. I curiosament, fent proves, això passa a tot Espanya. Esperem que si també ho gestionen els Mossos d’Esquadra, siguin mes eficients.

A la primera renovació del permís de treball i residència, el tràmit de sol·licitud ja es fa a la Generalitat. Una vegada el govern català hi dona el vist i plau només cal cercar la targeta i fer l’empremta a la subdelegació del govern. Per la meva experiència, aquest tràmit, almenys a Girona, es molt mes fàcil que els altres. No et cal un advocat, et donen cita ràpidament i l’atenció de les funcionàries es agradable. Te un inconvenient, i es que es força mes cara. Però mirant el pros i els contres, clarament es molt millor gestionar aquest permís a través de la Generalitat. Actualment però, aquesta ja no intervé en cap mes gestió. Segons el pacte recent totes les altres gestions, de renovacions de permisos les farà la Generalitat. Segurament a l’hora de donar la targeta i fer l’empremta, haurà de ser un tràmit conjunt amb la policia nacional, donat que els permisos de residencia son a nivell de tot l’estat. Però només cal esperar que els tràmits s’agilitzin. Que tots es facin a Catalunya i que no es derivin a altres comunitats com fins ara, a on els advocats dels immigrats no hi poden accedir. Que els tràmits s’agilitzin fins al punt que si un empresari necessita un nou treballador per exemple per treballar a la construcció d’una casa, no hagi d’esperar sis o set mesos a que obtingui el permís. I que aquest treballador no hagi d’esperar aquests mateixos mesos per posar-se a treballar.

Per tot això caldrà que la Generalitat, sigui del govern que sigui, hi posi els mitjans necessaris , amb uns funcionaris ben pagats i coneixedors del tema, que no siguin racistes i que treballin amb interès. La integració de la gent vinguda de fora passa sobretot pel treball i per l’escola en el cas dels infants. Ho sento si no hi poso la llengua en primer lloc, però es que crec que la facilitat en l’obtenció de papers, i com a conseqüència, la facilitat en trobar feina es la millor manera d’integrar-se. A partir d’aquí ja ve la necessitat, percebuda pel propi treballador, de conèixer la llengua catalana. I el fet que els pares tinguin treball, seguretat legal de la seva situació, també ajuda als fills a integrar-se millor a l’escola. El racisme burocràtic, administratiu, a la llarga porta a la segregació, al rebuig envers el país d’acollida, al rebuig a la seva llengua, a les seves costums.

No ens enganyem, darrera d’aquest traspàs de competències hi ha molts interessos polítics. Potser masses. Però no importen si això ens ajuda a crear una societat mes integradora. Pensem que tots en sortirem guanyant. Els nou vinguts si s’aconsegueixen agilitzar els seus processos de legalització, els empresaris que cerquen ma d’obra , però també tots els catalans que volem preservar la nostra identitat sense menysprear als nou, o no tant nou, vinguts. Les actuacions positives repercuteixen positivament a la societat, i les negatives repercuteixen negativament. Que el vol d’una papallona a Gàmbia creï una situació favorable a Catalunya!

Dolors Terradas Viñals.