CONDEGA: REUNIÓ DE LES FAMÍLIES APADRINADES

 

OLIVES. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 

OLIVES, CIGRONS, ALBERGINIES-----

 Després d’un acord de pau dubtós, el govern israelita proposa l’annexió definitiva de tot Cisjordània i Jerusalem Est.

Molt aviat començarà la collita d’olives a les nostres contrades. La bellesa dels camps d’oliveres es espectacular: cal anar a la província de Jaén per adonar-se’n. Però no sols aquí cultivem oliveres. Aquests darrers dies ha estat notícia el linxament sortosament fallit d’una dona palestina de Cisjordània a mans de colons israelites (davant la impassibilitat dels seus soldats). La dona, collia olives al camp dels seus veïns també palestins. Ella i la seva família havien perdut totes les seves oliveres quan un grup de colons israelites, recolzats pels soldats varen voler instal·lar-se a les seves terres. Gracies a un acord de solidaritat entre els pagesos palestins, si  a una família li roben les terres amb les oliveres, els veïns li deixen anar als seus camps a recollir olives a canvi d’un repartiment del 50%. I es que pels palestins, segons el darrer informe de la ONU pels drets humans “ en la cultura i economia palestines, la collita d’olives representa mes que un producte agrícola: es un vincle històric amb la terra i un pilar per les comunitats rurals”.

Què està passant a Cisjordània, amb les oliveres, un arbre centenari , una icona quasi religiosa per a totes les societats mediterrànies? Des de l’arribada dels primers jueus procedents  d’Europa Central es varen començar a substituir cultius tradicionals mediterranis per altres que  coincidien mes amb la cultura Europea. Però en aquells moments eren molt pocs i solien treballar conjuntament amb palestins, primer dominats per l’imperi turc i després pel Britànic. Acabada la segona guerra mundial, amb la matança d’una gran part dels jueus d’Europa, la ONU va concedir la creació de l’Estat d’Israel. Des de llavors hi ha hagut diferents guerres, i sobretot l’extensió de l’Estat d’Israel sobre les terres ocupades pels palestins.

Després de la guerra dels 6 dies el 1967, els territoris de Cisjordània, (part de la històrica Judea i tot Samaria), Gaza i la Península del Sinaí, (sota el govern Egipci) i els Alts del Golan ( Siris) van passar a estar ocupats per Israel . així es va consolidar la frontera del que els sionistes en diuen l’Israel Històric. Si be mes tard la península del Sinaí va ser retornada a Egipte i part del Golan a Síria, l’ocupació de Cisjordània i Gaza es va consolidar fins els nostres dies, malgrat un govern en mans palestines , però controlat per l’exèrcit israelita.  A partir d’aquella guerra varen començar a Cisjordània i Gaza les ocupacions de terres per part de colons, normalment vinguts de la URSS , però també de països àrabs. Moltes d’aquestes ocupacions, que anomenaven Kibutz, varen rebre el suport de molts intel·lectuals d’esquerres Europeus. Jo m’hi compto entre ells. El Kibutz era un exemple de cooperació, de treball de la terra, de comunitat. Confesso que mai vaig pensar que cada un d’aquells Kibutz tan ideals, estaven construïts sobre terres d’altre gent, terres de palestins que ho havien perdut tot. Sovint es deia que els palestins tenien les terres abandonades, que no les treballaven. El que passava , es que moltes d’aquestes terres estaven plenes d’oliveres, que per a persones vingudes de llocs no mediterranis, no eren  considerades com a cultius.

Ara ja no es diuen Kibutz,, ara en diuen i en diem colons, colonitzadors! I una vegada agafades les terres hi construeixen les seves casetes, sovint  amb jardinets i piscines, agafant l’aigua necessària per l’agricultura palestina. Però abans han destrossat els seus conreus. En aquests moments a Cisjordània hi ha 800.000 jueus o colonitzadors, i en aquests darrers anys , duran el genocidi de Gaza han augmentat en 100.000 en dos anys. Quantes oliveres destrossades, cremades? Segons la periodista del diari ARA  Cristina Mas, que hi ha anat recentment ,només al municipi de AL Mughayyin  se n’han destruït 10.000. Deu mil oliveres que ni tan sols serveixen als nous colons israelià: tal com deia un pagès palestí: em sap molt greu quan ens roben la terra i les oliveres, però per a mi el pitjor es quan veig que en lloc de fer-les servir , les maten. Una arma de guerra, molt eficaç i sovint invisible, es la destrucció de cultius, la crema d’arbres i de terres conreables I això no passa de tan en quan. Segons aquest informe de la ONU, només en els primers 6 mesos del 2025 hi ha hagut 757 atacs de colons contra pagesos palestins. Però es a partir de l’agost , davant la propera  nova collita, quan han augmentat els atacs dels colons. Des de l’agost a l’octubre hi ha hagut 141 atacs per part dels colons i 17 per part de l’exèrcit. Cap d’ells ha estat castigat. Han estat atacs a persones  ( 7.154 atacs a propietats i 33 palestins assassinats en els darrers dos anys per part de colons)  atacs a arbres,  pobles, infraestructures, i sobretot oliveres; Segons Europa Pres des de finals d’agost s’han cremat o tallat 48.728 arbres, dels quals 37.237 han estat oliveres.

Per això, com cada any, aquests pagesos demanen la col·laboració de voluntaris internacionals per ajudar o almenys fer acte de presencia , en la collita de les olives. Prop de cent mil famílies pageses depenen d’aquesta collita, també molt important per l’economia palestina, que degut a aquests atacs i pèrdues d’arbres cada any sofreix greus pèrdues econòmiques. Segons  dades recollides per la ONU per l’any 2023, degut als atacs dels colons i de l’exercit varen quedar milers d’olives sense collir , cosa que va suposar una pèrdua de prop de deu milions de dòlars. Malgrat l’anomenat tractat de pau ,es preveu que aquest anys pot ser pitjor, donat que una vegada destruïda Gaza ara toca Cisjordània, el que en queda!. No estem parlant de quatre arbres. A mes de la seva antiguitat les olives son molt importants per l’economia de Cisjordània: la seva producció representa el 15% del PIB del país. S’exporta oli als països àrabs veïns i Oxfam Intermón esta organitzant projectes per exportar oli a Europa. I a nivell local, l’oli es summament important per la dieta palestina. S’aromatitza amb herbes i es menja per esmorzar amb pa.

Però a Palestina no sols s’hi cultiven oliveres. Una menja ja popular entre nosaltres, i també molt popular entre els israelites , es l’Humus i els flagels, fets de farina de cigrons. Els cigrons no son les úniques llegums que s’hi conreen, ja que també son molt populars les llenties, cuinades de mil maneres. Un altra menja important son precisament les albergínies, menjades com a mutàbal  també popular entre els jueus. Perquè parlo d’albergínies? Es que no hi havia pensat fins que vaig veure un reportatge de Gaza. Una família pagesa, un nen molt trempat, i un gran camp d’albergínies que portaven a vendre amb el tractor a ciutat de Gaza. Gaza, que no ha estat destruïda únicament per les bombes, sinó també per la fam, on fa dos anys que no es menja verdura, precisament es conreava les seves pròpies hortes, en un espai de terra lògicament petit però ben treballat , però que ara està  ocupat pels tancs de l’exèrcit israelita, ( i contaminat).

Perquè només parlo d’Israel, i no escric sobre la fam i la guerra al Sudan, a Ucraïna, a tants altres llocs? Per desgracia, a aquest països,  la guerra continuarà, i podrem parlar del desastre que suposa la guerra per l’agricultura. Però si parlo d’Israel es perquè em dol. I molt. He vis fotografies, pel·lícules, llegit molts llibres sobre l’holocaust. Sento una profunda admiració per la cultura jueva, m’agrada molt la seva literatura i admiro als jueus capaços de criticar l’ocupació de les terres palestines. La meva admiració per tots els jueus que defensen la seva cultura sense menysprear la palestina. I el meu rebuig i consternació envers els qui tracten els palestins com a no humans, els qui només pensen amb els seus hostatges, però no amb els hostatges que te el seu govern a les presons d’Israel. També com a persona procedent de la cultura cristiana em dol tenir que criticar a una bona part de la població jueva, que va sofrir les persecucions religioses dels qui es deien cristians. Crec que ens dol a tots veure als descendents d’un poble que ha patit tanta persecució , perseguir ara a un altre poble, caure en les mateixes malifetes que varen sofrir els seus avantpassats.

Quan vas a l’antic gueto de Varsòvia on només queda alguna inscripció, quan vas a qualsevol ciutat polonesa i de cop et trobes una petita placa on et diu que aquí hi hagué una Sinagoga derruïda el dia de l’entrada dels nazis a la ciutat, quan vas al gueto de Cracòvia ( surt a La llista de Huller) i encara veus cases abandonades et ve un calfred. El mateix calfred que sento quan veig la destrucció de Gaza, quan veig els camps de conreu destruïts, quan veig a colons atacant als qui cullen olives.

LLUITEM A LA NOSTRA MANERA PER UNA BONA COLLITA A CISJORDANIA

Dolors Terradas Viñals

 

Butlletí 63

BUTLLETÍ 63

LA HISTÒRIA NO JUTJA. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 

LA HGISTÒRIA NO JUTJA, S’OBLIDA.

Mentre escric aquest article te lloc la Reunió de les Nacions Unides a Nova York per parlar de la situació a Gaza. Com tots hem vist, a la delegació Palestina i al seu president Mahmud Abbas els hi ha estat denegada l’entrada als Estats Units, contradint així l’esperit de la mateixa ONU, i reafirmant la derivada dictatorial que està esdevenint als EEUU `per part de Trump i els seus acòlits. Seria un fet que les Nacions Unides no hauria de permetre i necessàriament traslladar la seva seu a altres països on ja hi tenen delegacions. Sortosament hi ha les videoconferències (les poden interceptar suposo, però no aniran tan lluny!) i El president de l’autoritat Nacional Palestina podrà adreçar-se als membre de les N.U. Es veu que tampoc hi assisteix el president d’Israel, ocupat en la celebració del cap d’any jueu. Però no pot evitar que 157 països proposin la formació de dos estats en terres palestines. El govern israelita ja ha dit que de cap manera això es portarà a terme.

Ara bé, pensem si això es viable i si ja no ha passat el moment. L’ocupació de Gaza està arribant a la seva fi. Aquests darrers dies hem vist els bombardejos sobre els edificis que quedaven a la ciutat de Gaza, ocupada per un milió de persones. Estem veient com la gent en fuig amb el que pot i com pot. Però desplaçar un milió de persones es molt difícil, també per un govern tan militaritzat com l’israelita. A on poden anar aquestes persones? Queda molt poc territori per conquerir, i el que queda està no sols ple sinó també constantment atacat . Ja algunes famílies de la ciutat s’han hagut d’instal·lar damunt d’ abocadors. I una vegada destruïda la ciutat de Gaza, i amb tots els Gazatís concentrats en un petit espai, que en faran d’ells? Diuen que ja estan en converses amb els països veïns per instal·lar-los en camps de refugiats, i que reconstruiran la seva terra per a futurs colons o turistes, que allò passarà directament a Israel.

No els calia tanta crueltat per fer això, ja que Gaza, des del 1967 era territori ocupat, després de la guerra dels 6 dies. Potser els governs anteriors no han volgut utilitzar el nivell de violència de l’actual? I no es que no hagin exercit violència. Des de la seva ocupació hi ha hagut  guerres i ocupacions quasi constants , s’ha construït el mur i han sofert el bloqueig per mar, terra i aire. Havien convertit Gaza en una presó a l’aire lliure, en un gueto, en el qual no obstant s’hi podia viure. Inclús hi havia instal·lats colons israelites! Però l’exèrcit es reservava sempre el dret a l’atac, a l’ocupació, a la presa de presoners, (també en podríem dir hostatges). L’any 2005 El govern D’Ariel Sharon va obligar a tots els colons israelites a marxar de la franja. Des d’aquell moment va ser mes fàcil bombardejar el territori sempre que ho creien oportú. Segurament la idea final ja era la que estan acabant de realitzar ara: arrasar-ho tot, matar el major nombre de palestins, -La ONU parla de 200.000 morts per diverses circumstàncies- i després obligar als que quedin a l’exili.  l’inici d’aquest final va estar la matança i la presa d’hostatges per part de Hamàs. Es que Israel no ho sabia? Segur que si, i per això uns dies abans va portar el seu exèrcit lluny, prop de Cisjordània. Com es possible que amb els seus mitjans d’espionatge mes sofisticats del mon deixin passar a un contingent de Hamas???? A mes, el seu exèrcit va tardar mes de tres hores a arribar al lloc dels fets. Hostatges? 200 persones , a qui el govern ha deixat com una bona excusa per derruir-ho tot. Mentrestant, a mes del assassinats a Gaza, el govern d’Israel ha agafat 11.000 hostatges a Cisjordània (en diuen presoners). Si hi pensem be veurem que tot ha estat una operació molt ben dissenyada, des de fa anys, i molt ben executada.

Diàriament hem  vist amb impotència com  convertien Gaza en un lloc de matances constants, per l’acció bèl·lica i per la fam. Em ve al cap el gueto de Varsòvia , amb els soldats alemanys passejant-se amb la seva prepotència i les imatges de la gent morta de gana pel carrer. El gueto de Varsòvia es va acabar quan els nazis varen decidir posar en trens a tots els seus habitants per portar-los als camps de concentració. Solament un grup de joves es va revoltar, cosa que va fer que totes les cases fossin destruïdes, i la majoria de revoltats morts. Ara en queda només un carrer, a on estaven les oficines de les S.S que no varen ser derruïdes. A la resta hi ha blocs de pisos per població amb pocs recursos i de tant en quan algun record del què hi va passar entre 1940-1943. Potser Israel no els enviarà a camps d’extermini, però si a camps de refugiats, a on s’hi poden passar generacions. Els camps de refugiats de Sabra i Xatila, tristament famosos per les matances de l’any 1982, varen ser creats al Líban pels refugiats palestins l’any 1948. Encara existeixen! Tres generacions!!! (llegiu els llibres de la periodista Txell Feixes Torras que els coneix molt be).

Malgrat l’horror de Gaza ens cal també pensar en què els hi està passant a la resta de Palestins que viuen a Cisjordània. Des que va començar l’ofensiva contra Gaza el govern israelita que actua com li dona la gana, passant per damunt de l’autoritat nacional palestina , ha empresonat a 11.000 persones. Si onze mil! Ha assassinat a mes de mil palestins, i sovint agafa aleatòriament uns quants palestins per empresonar-los durant uns dies i després deslliurar-los sense cap raó. Cada vegada hi ha mes colons a les terres de Cisjordània, i ara ja son 800.000, entre ells dos ministres. Vuit cents mil colons adoctrinats des de petits i autoritzats a portar armes. Ja els anomenen els del “22”, per les seves pistoles, encara que alguns porten metralletes. Cada nou establiment de colons vol dir fer fora de les seves terres als pagesos palestins que hi viuen. Vol dir també fer murs, robar aigua i tancar carreteres obligant als palestins  a allargar cada cop mes els seus desplaçaments. No es parla gaire d’aquest fet, i de l’augment dels colons, ja que sempre te lloc als poblets. Però cal veure la pel·lícula NO OTHER LAND per fer-nos càrrec del què passa. Primer arriba l’exèrcit a informar: cal marxar ja! Si no ho fan van destruint cases, a poc a poc, per anar espantant. Després tallen l’aigua i si amb tot no n’hi ha prou comencen els empresonaments i les matances. L’exèrcit te l’ajuda dels colons, que no sols tindran les terres si no també els ramats i els cultius dels palestins que hi vivien. Quan estan instal·lats es tallen les carreteres i allà ja no s’hi pot passar mai mes.

Aquests dies a la ONU s’està parlant de la solució dels dos estats. Deixant de banda la reacció de Netanyahu dient que això no passarà mai, i la reacció del president dels Estats Units (inconcebible), realment la creació de dos estats pot ser ja inviable. Després de la destrucció de Gaza, el pla del govern d’Israel es la construcció d’apartaments per mes de dues centes mil persones jueves a Jerusalem palestí. Aquest pla, concebut fa temps però mai realitzat, significarà la separació de Jerusalem -capital de Palestina- de Cisjordània. Cisjordània, amb prop de tres milions de palestins, quedarà completament aïllada, a mes de fortament fragmentada. Serà també una nova presó a l’aire lliure. Aquests dies Israel ha tancat la frontera entre Cisjordània i Jordània, per on passaven cada dia milers de persones i a més la única sortida de Cisjordània a l’exterior. En aquests moments només depenen d’Israel, de fet la seva potencia ocupant.

Com es pot resoldre tot això. Segurament es el conflicte de mes difícil solució dels que hi ha al mon. La solució dels dos estats es inviable, i només quedaria la solució d’un sol estat plurinacional. Es evident que la intenció de Israel no es aquesta, car volen un sol territori amb una sola nacionalitat. Per part dels palestins no hi poden dir massa res, no estan en condicions de cap mena de força. Potser també després de tot el que ha passat els hi seria molt difícil la convivència. Per desgracia el 80% dels israelites estan a favor de l’ocupació. Què queda? Potser algun dia la ONU tindrà pes i força suficient. Ara no es el cas, malgrat que va ser a la ONU on es va permetre i votar els dos Estats, l’any 48. Israel es filla de la ONU, però ho ha oblidat.

I nosaltres què podem fer??? Com es diu en situacions extremes: resar!!! Manifestar-nos, protestar, sofrir i intentar mantenir una certa dignitat .

Dolors Terradas Viñals-

EL COLONIALISME QUE MAI ACABA. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

EL COLONIALISME QUE MAI ACABA.

Malauradament al llarg de la història sempre han dominat els mes forts: els qui tenen mes patrimoni i en conseqüència mes armes, mes homes treballant per ells, mes domini cultural i social. En els darrers cinc cents anys qui ha dominat el mon ha estat Europa Occidental ( gran Bretanya, França, Espanya, Portugal, Alemanya  Holanda ,  Bèlgica  Dinamarca, Suècia, Suïssa i el Nord d’Itàlia) junt amb l’imperi Rus i l’imperi Turc ,. Podríem dir que també Xina dins el seu àmbit geogràfic i l’extensió Europea d’Amèrica, es a dir els Estats Units. El desig de domini ha portat el continent Europeu a dues guerres mundials durant el segle XX,  les mes mortíferes de tota la història, i les guerres i matances que hi ha actualment al mon,  tenen lloc a zones colonitzades per alguna d’aquestes potències.

Aquest seria  el cas molt clar de tots els enfrontaments que perduren a l’Àfrica, sobretot al Congo ( el que va tenir les condicions colonitzadores mes mortíferes) però també les que sempre veiem en els mitjans de comunicació : Ucraïna, sotmesa i maltractada  per l’imperi rus i la URSS els dos darrers segles, i Palestina, víctima colateral del racisme i colonialisme Europeu.

En el cas de l’Àfrica podríem parlar d’uns quants conflictes sagnants.  Em centraré en un conflicte molt poc conegut però que ens pot ser molt familiar. Fa pocs mesos Banyoles va ser objecte d’un  documental  “el negre te nom” que ens va deixar a tots força molestos. Llegint el llibre “Àfrica no es un país” del nigerià Dino Faloyin podem veure que el nostre deute envers aquest continent i la nostra petita culpa no ha estat  res comparat amb el que passa, si en present!!! , als museus de tota l´Europa Occidental i dels Estats Units. Museus hereus d’un pillatge violent per part dels seus imperis, exercit sobre un continent que anomenaven “salvatge”

 Però Àfrica era i es el continent mes divers, tan genèticament com culturalment. Hi convivien cultures que encara vivien a la prehistòria, pobles agricultors que vivien en igualtat gràcies al treball de terres molt productives, i grans imperis, comandats per reis , amb les seves ciutats , palaus,  obres d’art i també  els seus exèrcits.  Sobretot, però no els únics, els de Benín, Dahomey, Mali, Songay, Etiòpia.....Fins al segle XVIII estaven en igualtat de condicions, però el tràfic d’esclaus per una banda i la revolució industrial per l’altra varen propiciar un canvi de relacions , a nivell armamentista, totalment favorable a Europa Occidental.  A la segona meitat del segle XIX, poc abans del repartiment del continent,  les tropes britàniques en primer lloc, seguides per les franceses  , alemanyes, belgues, i en menor mesura Italianes, varen enviar al continent, a les ciutats dels regnes mes importants, autèntics exercit de milers de soldats, amb l’ armament que produïa la nova industria, provocant matances i l’espoli de les obres d’art que posseïen aquests regnes africans.. Malauradament tot es compta per milers i actualment el 90% del patrimoni artístic d’Àfrica es troba a Europa i als EEUU. Només exposat un 10%, la resta encara guardat als magatzems dels grans museus!

Des de la seva independència, els països africans demanen el seu retorn, almenys les guardades als magatzems. Però de moment, malgrat que alguns governs diguin el contrari, no s’ha tornat quasi cap d’aquestes obres,  llevat d’algunes restes humanes que ha retornat el govern alemany a Namíbia ( portades a Alemanya després del genocidi del 80% del poble Hotentot ) mentre altres restes humanes , cranis principalment, procedents de Tanzània,  Alemanya   encara no els ha retornat , tot i que  varen servir per fer estudis de superioritat racial a principis del S.XX. Totes les obres d’art ,  objectes sagrats o restes humanes no es volen tornar sota l’excusa que els africans no conservarien bé els museus. Però si que hi ha museus a l’Àfrica, si que els conserven i protegeixen. Etiòpia, que el 1863 va sofrir el setge i l’espoli de milers d’obres a  Magdala, d’art i religioses (cristianes ortodoxes) te un museu dedicat a les troballes arqueològiques humanes que no te res a envejar a qualsevol museu Europeu.  Però des de la Gran Bretanya, el Museu Britànic no ha retornat cap de les peces robades, moltes d’elles sagrades pels Etíops, . Una altra excusa dels museus es que si s’exposen per exemple al Museu Britànic o al Louvre els  poden visitar gent de tot el mon!!!! Quina gent? Per obtenir un visat des d’un país africà o asiàtic cal ser molt ric. En general no es donen visats a gent “normal”. De manera que els africans no poden veure les seves obres d’art fetes abans de la colonització. Resposta Europea: de tan en quan farem exposicions itinerants per Àfrica. Resposta Africana. Torneu el què ha estat robat mitjançant la violència i nosaltres ja us deixarem obres per exposar als vostres museus. Aquest es un cas de colonialisme persistent, de continuar proclamant la superioritat dels Europeus Occidentals per damunt de la resta del mon.

Però el colonialisme no ha acabat, i cada dia també en veiem les seves conseqüències a les informacions que rebem. Continuem per Ucraïna. Des del 2014 existia un fort conflicte entre el govern d’Ucraïna i Rússia. Finalment aquesta va ocupar  Crimea, sota l’excusa que allà tothom era rus. Però tenim un petit problema: la majoria dels habitants de Crimea, fins el 1945, eren tàrtars musulmans, i 200.000 d’ells varen ser deportats sobretot a Uzbekistan. Les seves cases i terres varen ser ocupades per russos (segurament també forçats) i a la majoria dels tàrtars no se’ls ha permès retornar. I després, al  començar la invasió de Rússia sobre Ucraïna, el febrer del 22, es va realitzar sota el pretext que  hi havia un règim Nazi que perseguia als russos que hi vivien.

  S’ha parlat molt poc del que significa Ucraïna.  Es una zona de l’Europa de l’Est que en els darrers segles ha estat ocupada per diferents imperis tant del centre d’Europa com de Rússia. En realitat ha estat també un país colonitzat, com tants altres de l’Europa de l’Est ( Rússia, Turquia, Imperi Austro-Hongarès). No cal oblidar que sota el govern de la URSS, tiranitzat per Stalin, entre els anys 1932-1933 varen morir de fam , entre un milió i mig i/o deu milions, segons les fonts. Fam provocada pel fet que Stalin volia comprar maquinària moderna per industrialitzar la URSS i necessitava vendre el blat que produïa Ucraïna. Els serveis secrets anaren casa per casa requisant tot el cereal. Així dons, aquesta guerra actual ve de lluny, de l’imperialisme Rus. I son dues grans potències , EEUU i Rússia les qui parlen de processos de pau per un tercer país. No cal estranyar-nos que el Sr Trump humiliés públicament al president d’Ucraïna. No cal estranyar-nos del potencial bèl·lic que utilitza Putin contra el que considera el seu país súbdit.

I continuem amb Palestina, tan Gaza, que es qui pateix mes, com Cisjordània, proper objectiu dels governs israelians. Les persones jueves, escampades arreu del vell mon, des de les Illes britàniques fins a la Índia, passant per tot Europa i pels països del Nord D’Àfrica , Àrabs i Persia, varen viure duran 2000 anys  considerades com un element necessari per la societat però també com un element estranger, forani. Això va ser així tan a les zones cristianes com a les musulmanes. Però hi ha hagut fins avui dia una diferencia: pels musulmans, els jueus poden ser un poble no assimilat, però cal que se’ls respecti ja que formen part dels pobles del LLIBRE, de l’ALCORÀ. En canvi pels cristians, els jueus eren els responsables de la mort de CRIST, i per tan , no sols no mereixien respecte sinó que de tan en quan sofrien persecucions i matances, atiades per l’element religiós. Tot això va culminar al S.XX amb la SHOAH, la matança de sis milions de jueus per part del règim nazi, amb la col·laboració de molts europeus, de l’Est i de l’Oest . Nomes hi ha tres casos  que sota l’ocupació nazi els governs varen defensar  els seus jueus: Dinamarca, Bulgària i Marroc.

Ara però, sembla el mon al revés. Israel defensat pels països de tradició cristiana, al capdavant els EEUU, seguits d’Alemanya i la resta d’Europa, i els palestins, majoritàriament musulmans, tractats d’animals per alguns dels ministres de l’estat Israelià. Que ha passat pel camí? Acabada la segona guerra mundial, ningú volia sentir a parlar dels camps de concentració. Molta gent, pagesos pobres inclosos, s’havien beneficiat de l’extermini dels seus jueus. Els nous governs Europeus no volien jueus al seu territori, tampoc els volien ajudar, tampoc volien saber res dels supervivents dels camps d’extermini: Gran Bretanya els va tenir confinats a camps de presoners a l’illa de Xipre i a la de Maurici, Els qui tornaren a Alemanya Occidental  eren igualment confinats  per les tropes Americanes. Primo Levi, que va sobreviure a Auschwitz , en ser alliberat el camp per les tropes de la Unió Soviètica, no va poder tornar a Venècia fins després d’un any i mig, portat en tren, junt amb els altres supervivents , per mig Europa de l’Est (La Treva, 1963) .

 I llavors la gran idea, també colonial : donat que hi ha un moviment sionista que vol el retorn dels jueus al seu antic territori de Palestina, dons els hi donem Palestina. Llàstima que el territori estava ja ocupat per altres semites, els palestins. El fet va ser obviat a canvi de tenir  un  país protegit, Israel, al vell mig d’una de les zones mes productives del mon. Israel passava a ser una fortalesa d’Occident al mig d’Orient. I per aquesta raó sempre rebria la protecció dels EEUU i d’Europa. Ens traiem un problema de sobre i altres en sofreixen les conseqüències. Des de la creació de l’Estat d’Israel, l’any 1948, els seus respectius governs no han parat d’agafar terres als palestins,   als quals se’ls hi destrueixen els seus pobles , se’ls hi agafen les seves terres per a ser seguidament ocupades per colons del “22” ( el calibre de l’arma que tots el colons jueus porten sempre al damunt).

Després de la declaració d’independència, set cents mil palestins forn expulsats del nou estat d’Israel i obligats a refugiar-se  als països veïns de Líban o Jordània o a territoris palestins encara no ocupats per el nou  estat. Continuaren noves guerres, la mes important, la dels 6 dies,(1966) en la qual Israel va partir les terres palestines en dues creant els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. Altres guerres i ocupacions, i sobretot les onades migratòries de jueus , procedents  dels països àrabs i de l’antiga Unió Soviètica han portat a l’estat israelià a ocupar mes terres, convertint Cisjordània en un territori ple de colons israelians, armats i protegits pel seu exèrcit, ocupació de terres de palestins que continuen fins avui dia. I convertint Gaza en una presó a l’aire lliure, totalment encerclada per un mur, tan terrestre com marítim. La resta la podem veure cada dia per les imatges que ens trameten els periodistes palestins (la resta de periodistes hi tenen prohibida l’entrada per part d’Israel). Perquè Europa no fa res, llevat de petites protestes? Ja ho va dir el canceller  alemany Adenauer  l’any 1960, al líder sionista Ben Gurion “ ISRAEL ES LA FORTALESSA D’OCCIDENT”. . això es així encara avui dia, i te tot el suport dels Estats Units, tan de governs Demòcrates com Republicans, i te el suport , malgrat ens faci vergonya , dels governs Europeus. I també el suport de una gran majoria dels jueus israelians i de la diàspora, que sembla que visquin allunyats  (obnubilats) de tota opció de futur viable. Fins a quan? Fins que serveixin!!

El nostre suport als palestins que estan sofrint l’ocupació i l’exili, i també als jueus que consideres als palestins els seus iguals , molt minoritaris i valents.  I per la nostra banda procurem no ser dels responsables de qui ens parla  Sigmund Freud “ pensem en la gran quantitat de brutalitat, crueltat i  mentides que es poden estendre pel mon anomenat civilitzat. De veritat  creiem que un petit grup d’homes ambiciosos i mentiders , sense consciència, es podrien sortir amb la seva si no tinguessin milions de seguidors que comparteixen la seva culpa?”

 DOLORS TERRADAS VIÑALS                 

UN DOCUMENTAL QUE FEREIX BANYOLES

Article de la Dolors a la Revista de Banyoles. El mes d'agost

AGOST

 

REUNIÓ COMISSIO A CONDEGA

Trobada amb els habitants de Condega i reunió de la Conissió d'agermanament per tal d'anar dibuixant les necessitats locals que voldran solucionar durant l'any vinent, amb l'ajuda de l'ajuntament de Banyoles.

 

FAMÍLIES APADRINADES

Com ja tenen per costum cada mes els germans de Condega ens passen fotos de la trobada amb els pares dels nens i nenes apadrinats. 

Agost
 

DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES

 Article de la Dolors a la Revista de Banyoles.

JULIOL

ASSEMBLEA DE LA COORDINADORA

Assemblea general de la Coordinadora. Juny del 25

Un dels temes cabdals de l'assemblea va ser les grans dificultats que representen per les ONGs la complementació de tots els papers que reclamen tant les institucions locals com nacionals. És una vergonya!