MEMÒRIA 25

MEMÒRIA 25 

ATUREM LES GUERRES!

 El passat dijous vam ser presents a la plaça per reclamar ATUREM LES GUERRES!

LEGAL, IL·LEGAL: QUÈ ÉS QUÈ? QUI ÉS QUI? ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 ARTICLE MARÇ

ACTITUDS RACISTES QUE AFLOREN OBERTAMENT. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

BUTLLETÍ 64

 BUTLLETÍ 

FIRA DE NADAL

 

SIRIA: UNA ESPURNA D’ESPERANÇA. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 SIRIA: UNA ESPURNA D’ESPERANÇA. 

Després de 14 anys de guerra i de milions de refugiats, tan interns com externs, ha caigut el règim de  BACHAD AL ASSAD, podríem dir que de manera sorprenent, en pocs dies. 14 anys de guerra, de morts, de refugiats, de torturats, de violacions, de malalties i fam, i de cop, de manera sorprenent, ,ha caigut aquesta dictadura. Els soldats del règim es rendien, els diferents grups opositors es posaven d’acord i en pocs dies hem vist l’entrada a Damasc  de diversos exèrcits opositors i la fugida del dictador.

Malauradament  es fa difícil confirmar si la pau  ha arribat a Síria, i en aquest petit país que abans de la guerra tenia 21 milions de persones hi juguen massa actors, tan  internacionals com nacionals.

Entre els internacionals hi juga un paper molt important Turquia, antic estat colonitzador de Síria, abans del 1919, però que  en acabar la primera guerra mundial, els antics territoris colonitzats per Turquia varen ser repartit si colonitzats per Gran Bretanya i França. Un altre actor important ha estat i potser també serà Rússia, aliat tan de Bachar el Assad com del seu pare, i combatent actiu duran aquests catorze anys. Però també tenim els Estats Units, que han combatut al grup salafista ISIS i que donen suport a les milícies kurdes. Igual que en el cas de Rússia , també hi tenen bases militars,  Per altra banda tan Al Assad com una part de la població Siriana son de religió musulmana xiïta, i estan recolzats pel govern Iranià. I per últim, la força que s’ha mostrat mes activa els darrers dies, bombardejant l’arsenal de l’exèrcit Siri i la zona dels Alts del Golan, amb mes de 300 intervencions,  l’estat d’Israel , segurament disposat a controlar  una bona  part del territori mes proper a la seva frontera, tal com està fent al Líban. Massa actors per un territori dues vegades i mig mes petit que Espanya.

Però cal mirar com es Síria a nivell intern. La seva diversitat ètnica i religiosa es molt mes gran que la que hi pot haver a qualsevol país europeu, i en general, havien anat mantenint un equilibri entre els diferents grups que la composen. Però aquests anys de guerra, amb diferents grups armats, han fet que les diferències es signifiquessin més i avui dia serà difícil mantenir l’equilibri anterior. Mirem quins son els principals grups que composen Síria.

 

DIVERSITAT RELIGIOSA I/O ETNICA-RELIGIOSA

En primer lloc la majoria de la població es musulmana, però dividida en les dos grans branques d’aquesta religió : els xiïtes i/o alauís i els sunnites. Segons informacions extretes de Viquipèdia, segurament anteriors a l’inici de la guerra, el 58% de la població es de religió musulmana sunnita, que segueixen directament els preceptes de Mahoma, a través dels seus seguidors directes, i que per altra banda es la branca mes estesa entre els musulmans. De fet DAMASC va ser una de les ciutats mes important en els primers segles de l’ISLAM, amb la dinastia Omeia. La majoria de sunnites son d’ ètnia i llengua àrab, però també son sunnites els Kurds i els turcs que habiten al país. També son musulmans els xiïtes, que segueixen Mahoma, però a partir de les ensenyances del seu gendre Alí i del màrtir Husein. Aquesta branca es molt menys nombrosa, tan a Síria com a la resta de països musulmans. Sobretot es troben a l’Iran, sud d’Irak i petites minories tan a Síria com als països del Golf. Els podem reconèixer per la vestimenta negra de les dones i per l’existència dels Aiatol·làs, a mes per la seva creença en un Messies. A Síria es divideixen en dues branques, essent la principal la dels alauites, ( ho eren els governants de la família AL Assad) i que viuen en un territori concret prop de la costa mediterrània. Aquests , en els seus comunicats, manifesten  tenir diferencies amb els xiïtes, demanen no ser considerats com a l’ ètnia de la dictadura, i manifesten la seva voluntat de crear un nou estat democràtic i laic.

El tercer gran grup , almenys abans de la guerra , eren i segurament son , els cristians, amb un 16% de la població abans de la guerra. Son cristians des de l’època de l’imperi Romà, que mai varen convertir-se a la religió musulmana. Han passat períodes de tolerància i d’altres de persecució, però cal remarcar que son d’ètnia i parla àrab, i que duran la dictadura dels Assad varen ser respectats com a minoria, malgrat que si eren contraris al règim també eren perseguits. Estaven i estan ben integrats a la societat , i en la guerra per defensar els Alts del Golan enfront d’Israel, varen lluitar amb l’exèrcit sirià . Es concentren sobretot a Aleppo, però també a Damasc i altres ciutats. Membres cristians d’  Irak, es varen refugiar a Síria després de la caiguda de Sadam Hussein. Cal dir que hi ha també diferents branques cristianes, però els mes nombrosos son els ortodoxes. Un dels millors escriptors Sirians es precisament cristià, exiliat per raons polítiques, Rafik Schami.

Un quart grup seria el dels drusos, ètnia i religió diferents dels altres sirians majoritaris. No son musulmans, però tenen l’Alcorà com a llibre sagrat, junt amb la Bíblia, i algunes epístoles pròpies. No son gaire nombrosos , però també trobem drusos a Líban, Israel i Egipte. Solen viure en zones rurals pròpies, malgrat alguna emigració cap a les ciutats. Donat que religiosament son molt eclèctics, també procuren estar bé amb els governs que els hi toca viure.

Queden a Síria altres religions minoritàries , de les quals potser la més coneguda es la dels Yazidís, fortament perseguits per la facció anti governamental de l’ISIS, islamistes radicals, que els consideren com a adoradors del dimoni. Evidentment no es així, però junt amb altres minories que encara persisteixen a Síria i també a Irak practiquen una religió pre-cristiana i pre-islàmica. Sembla ser que els kurds també la practicaven abans de convertir-se a musulmans, i en general a on es troben mes Yazidis es a Mossul. De fet, han estat els kurds, molt mes nombrosos, els qui en definitiva han intentat protegir-los de l’ISIS, que va fer una campanya de persecució  sistemàtica sobretot contra noies i infants Yazidís. Donat que es una comunitat molt tancada, les violacions a les noies per part dels islamistes els hi ha fet molt mal, ja que si bé en principi accepten el retorn de les noies, no accepten els seus fills i elles difícilment trobaran marit. Es podria dir que ha estat el grup mes martiritzat, i que moltes criatures petites ja no es recorden dels seus orígens. Així molts Yasidis estan en camps de concentració kurds, com a islamistes, sota la creença que ells també han format part de l’ISIS. Semblant a aquesta religió, però molt sincretistes,  que barregen pensaments pre-cristians amb elements musulmans, cristians, jueus son els Alevís i els Nusairís, diferents dels Yazidís donat que si perillen poden fer veure que es converteixen!

Molt important remarcar que malgrat poden tenir bones relacions persones de diferents religions, rarament es casen fora del seu grup, segurament per mantenir-se com a tal. Hem vist que algunes d’aquestes religions formen ètnia i llengua pròpies, mentre altres no. Hi ha el cas dels cristians , que són d’ètnia i llengua àrabs. També son àrabs els musulmans sunnites i els xiïtes, però en canvi els alauís es consideren ètnia pròpia, malgrat parlar àrab. Per últim els Kurds , que ocupen un extens territori entre els països de Síria, Iran , Irak i Turquia, tenen la seva pròpia ètnia i llengua però son musulmans, molt enfrontats sobretot a Turquia ja que des de la caiguda de l’imperi Otomà el 1919 reivindiquen un estat propi.

I LES DIFERENTS FACCIONS ARMADES.

 

Segurament son massa per un país tan petit, i ara que teòricament ha començat la pau, poden representar un greu perill de noves guerres.  Els qui han fet la darrera ofensiva i han ocupat les principals ciutats i sobretot DAMASC  son el grup Hayat Tahrir el Sham -H.T.S. grup que ha format part de AL Qaeda  i que es considera islamista, malgrat que darrerament s’han moderat i proclamen respecte a tots els sirians que no han participat en tortures, i la Coalició Nacional Síria, recolzada per Turquia. Per altra banda hi ha, com a força armada i molt activa , Les Forces Democràtiques Síries, dirigides per Kurds, que malgrat haver participat en la lluita contra EL Assad i contra l’ISIS (Estat Islàmic) de moment no estan representades en el nou govern. Però en el seu cas la intenció es sobretot defensar un estat democràtic i descentralitzat, que els hi permeti un autogovern Kurd es a dir “ construir una nova Síria basada en la democràcia i la justícia, que defensi els drets de tots els Siris.

Aquestes serien els tres grups mes importants. Per altra banda, de moment el nou govern vol mantenir tot el funcionariat del règim anterior així com part de l’exèrcit. Aquesta bona voluntat està essent sabotejada per l’Estat d’Israel, que ha bombardejat les instal·lacions militars, fent que el nou règim neixi sense poder militar. I això pot ser molt greu, donat que hem vist tres forces importants, però malauradament a Síria resten molts petits grups , armats , que no forçosament participen en les intencions del govern provisional. Alguns d’aquests grups son salafistes, fraccions de Al Qaeda, de vegades enfrontades entre elles. Hi ha reductes a on la pau no ha arribat, i que en qualsevol moment poden recomençar una nova guerra.

De moment però respectem als Sirians que volen un país democràtic, als sirians refugiats als països veïns que retornen esperançats, als sirians refugiats a Europa, sobretot a Alemanya, que de moment esperen els esdeveniments, molts d’ells ja completament arrelats als nous països, sobretot els joves, però molts d’altres volent tornar, però amb la por al cos, de com trobaran la casa, els familiars, les seves antigues ocupacions. I finalment , esperem que els siris que encara estan retinguts als camps de refugiats de Grècia puguin sortir-ne , i després del malson que ha estat la seva reclusió, puguin retornar al seu país.

 UN BRI D’ESPERANÇA PER TOTS ELLS.

Dolors Terradas Viñals

CONDEGA: REUNIÓ DE LES FAMÍLIES APADRINADES

 

OLIVES. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 

OLIVES, CIGRONS, ALBERGINIES-----

 Després d’un acord de pau dubtós, el govern israelita proposa l’annexió definitiva de tot Cisjordània i Jerusalem Est.

Molt aviat començarà la collita d’olives a les nostres contrades. La bellesa dels camps d’oliveres es espectacular: cal anar a la província de Jaén per adonar-se’n. Però no sols aquí cultivem oliveres. Aquests darrers dies ha estat notícia el linxament sortosament fallit d’una dona palestina de Cisjordània a mans de colons israelites (davant la impassibilitat dels seus soldats). La dona, collia olives al camp dels seus veïns també palestins. Ella i la seva família havien perdut totes les seves oliveres quan un grup de colons israelites, recolzats pels soldats varen voler instal·lar-se a les seves terres. Gracies a un acord de solidaritat entre els pagesos palestins, si  a una família li roben les terres amb les oliveres, els veïns li deixen anar als seus camps a recollir olives a canvi d’un repartiment del 50%. I es que pels palestins, segons el darrer informe de la ONU pels drets humans “ en la cultura i economia palestines, la collita d’olives representa mes que un producte agrícola: es un vincle històric amb la terra i un pilar per les comunitats rurals”.

Què està passant a Cisjordània, amb les oliveres, un arbre centenari , una icona quasi religiosa per a totes les societats mediterrànies? Des de l’arribada dels primers jueus procedents  d’Europa Central es varen començar a substituir cultius tradicionals mediterranis per altres que  coincidien mes amb la cultura Europea. Però en aquells moments eren molt pocs i solien treballar conjuntament amb palestins, primer dominats per l’imperi turc i després pel Britànic. Acabada la segona guerra mundial, amb la matança d’una gran part dels jueus d’Europa, la ONU va concedir la creació de l’Estat d’Israel. Des de llavors hi ha hagut diferents guerres, i sobretot l’extensió de l’Estat d’Israel sobre les terres ocupades pels palestins.

Després de la guerra dels 6 dies el 1967, els territoris de Cisjordània, (part de la històrica Judea i tot Samaria), Gaza i la Península del Sinaí, (sota el govern Egipci) i els Alts del Golan ( Siris) van passar a estar ocupats per Israel . així es va consolidar la frontera del que els sionistes en diuen l’Israel Històric. Si be mes tard la península del Sinaí va ser retornada a Egipte i part del Golan a Síria, l’ocupació de Cisjordània i Gaza es va consolidar fins els nostres dies, malgrat un govern en mans palestines , però controlat per l’exèrcit israelita.  A partir d’aquella guerra varen començar a Cisjordània i Gaza les ocupacions de terres per part de colons, normalment vinguts de la URSS , però també de països àrabs. Moltes d’aquestes ocupacions, que anomenaven Kibutz, varen rebre el suport de molts intel·lectuals d’esquerres Europeus. Jo m’hi compto entre ells. El Kibutz era un exemple de cooperació, de treball de la terra, de comunitat. Confesso que mai vaig pensar que cada un d’aquells Kibutz tan ideals, estaven construïts sobre terres d’altre gent, terres de palestins que ho havien perdut tot. Sovint es deia que els palestins tenien les terres abandonades, que no les treballaven. El que passava , es que moltes d’aquestes terres estaven plenes d’oliveres, que per a persones vingudes de llocs no mediterranis, no eren  considerades com a cultius.

Ara ja no es diuen Kibutz,, ara en diuen i en diem colons, colonitzadors! I una vegada agafades les terres hi construeixen les seves casetes, sovint  amb jardinets i piscines, agafant l’aigua necessària per l’agricultura palestina. Però abans han destrossat els seus conreus. En aquests moments a Cisjordània hi ha 800.000 jueus o colonitzadors, i en aquests darrers anys , duran el genocidi de Gaza han augmentat en 100.000 en dos anys. Quantes oliveres destrossades, cremades? Segons la periodista del diari ARA  Cristina Mas, que hi ha anat recentment ,només al municipi de AL Mughayyin  se n’han destruït 10.000. Deu mil oliveres que ni tan sols serveixen als nous colons israelià: tal com deia un pagès palestí: em sap molt greu quan ens roben la terra i les oliveres, però per a mi el pitjor es quan veig que en lloc de fer-les servir , les maten. Una arma de guerra, molt eficaç i sovint invisible, es la destrucció de cultius, la crema d’arbres i de terres conreables I això no passa de tan en quan. Segons aquest informe de la ONU, només en els primers 6 mesos del 2025 hi ha hagut 757 atacs de colons contra pagesos palestins. Però es a partir de l’agost , davant la propera  nova collita, quan han augmentat els atacs dels colons. Des de l’agost a l’octubre hi ha hagut 141 atacs per part dels colons i 17 per part de l’exèrcit. Cap d’ells ha estat castigat. Han estat atacs a persones  ( 7.154 atacs a propietats i 33 palestins assassinats en els darrers dos anys per part de colons)  atacs a arbres,  pobles, infraestructures, i sobretot oliveres; Segons Europa Pres des de finals d’agost s’han cremat o tallat 48.728 arbres, dels quals 37.237 han estat oliveres.

Per això, com cada any, aquests pagesos demanen la col·laboració de voluntaris internacionals per ajudar o almenys fer acte de presencia , en la collita de les olives. Prop de cent mil famílies pageses depenen d’aquesta collita, també molt important per l’economia palestina, que degut a aquests atacs i pèrdues d’arbres cada any sofreix greus pèrdues econòmiques. Segons  dades recollides per la ONU per l’any 2023, degut als atacs dels colons i de l’exercit varen quedar milers d’olives sense collir , cosa que va suposar una pèrdua de prop de deu milions de dòlars. Malgrat l’anomenat tractat de pau ,es preveu que aquest anys pot ser pitjor, donat que una vegada destruïda Gaza ara toca Cisjordània, el que en queda!. No estem parlant de quatre arbres. A mes de la seva antiguitat les olives son molt importants per l’economia de Cisjordània: la seva producció representa el 15% del PIB del país. S’exporta oli als països àrabs veïns i Oxfam Intermón esta organitzant projectes per exportar oli a Europa. I a nivell local, l’oli es summament important per la dieta palestina. S’aromatitza amb herbes i es menja per esmorzar amb pa.

Però a Palestina no sols s’hi cultiven oliveres. Una menja ja popular entre nosaltres, i també molt popular entre els israelites , es l’Humus i els flagels, fets de farina de cigrons. Els cigrons no son les úniques llegums que s’hi conreen, ja que també son molt populars les llenties, cuinades de mil maneres. Un altra menja important son precisament les albergínies, menjades com a mutàbal  també popular entre els jueus. Perquè parlo d’albergínies? Es que no hi havia pensat fins que vaig veure un reportatge de Gaza. Una família pagesa, un nen molt trempat, i un gran camp d’albergínies que portaven a vendre amb el tractor a ciutat de Gaza. Gaza, que no ha estat destruïda únicament per les bombes, sinó també per la fam, on fa dos anys que no es menja verdura, precisament es conreava les seves pròpies hortes, en un espai de terra lògicament petit però ben treballat , però que ara està  ocupat pels tancs de l’exèrcit israelita, ( i contaminat).

Perquè només parlo d’Israel, i no escric sobre la fam i la guerra al Sudan, a Ucraïna, a tants altres llocs? Per desgracia, a aquest països,  la guerra continuarà, i podrem parlar del desastre que suposa la guerra per l’agricultura. Però si parlo d’Israel es perquè em dol. I molt. He vis fotografies, pel·lícules, llegit molts llibres sobre l’holocaust. Sento una profunda admiració per la cultura jueva, m’agrada molt la seva literatura i admiro als jueus capaços de criticar l’ocupació de les terres palestines. La meva admiració per tots els jueus que defensen la seva cultura sense menysprear la palestina. I el meu rebuig i consternació envers els qui tracten els palestins com a no humans, els qui només pensen amb els seus hostatges, però no amb els hostatges que te el seu govern a les presons d’Israel. També com a persona procedent de la cultura cristiana em dol tenir que criticar a una bona part de la població jueva, que va sofrir les persecucions religioses dels qui es deien cristians. Crec que ens dol a tots veure als descendents d’un poble que ha patit tanta persecució , perseguir ara a un altre poble, caure en les mateixes malifetes que varen sofrir els seus avantpassats.

Quan vas a l’antic gueto de Varsòvia on només queda alguna inscripció, quan vas a qualsevol ciutat polonesa i de cop et trobes una petita placa on et diu que aquí hi hagué una Sinagoga derruïda el dia de l’entrada dels nazis a la ciutat, quan vas al gueto de Cracòvia ( surt a La llista de Huller) i encara veus cases abandonades et ve un calfred. El mateix calfred que sento quan veig la destrucció de Gaza, quan veig els camps de conreu destruïts, quan veig a colons atacant als qui cullen olives.

LLUITEM A LA NOSTRA MANERA PER UNA BONA COLLITA A CISJORDANIA

Dolors Terradas Viñals

 

Butlletí 63

BUTLLETÍ 63