ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

La Dolors ha escrit un altre article a la Revista de Banyoles. Aquest parla de les persones refugiades, en el dia mundial, que és el 20 de juny.

Enllaç a l'article      

BUTLLETÍ 57

Butlletí 57 

ESCOLA KEREWAN

Ha arribat el material escolar proporcionat pels ajuntaments de Sant Miquel de Campmajor, de Crespià i de Vilademuls.

Moltes gràcies! (video)

RECONEIXEMENT BEN MERESCUT

Estem molt contents del reconeixement que ha rebut en Josep Callís Franco de part del grup Mestres 68.

Segons publica la Universitat de Girona: 

Premi a en Josep

"Finalment, el Premi Honorífic, un reconeixement especial atorgat pel Consell dels Premis Mestres 68, recau en Josep Callís Franco, mestre i professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG. Se li reconeix la tasca desenvolupada en el món de l'educació, des d’una “visió renovadora de la didàctica de les matemàtiques i de la formació de formadors” així com per la seva participació “activa, compromesa i amb sentit crític” en tots els àmbits educatius en què ha col·laborat. El guardó a Callís també vol ser una mostra d’agraïment per haver estat l’impulsor de vint-i-cinc edicions anteriors dels premis Mestres 68."

SANT JORDI

Vam esser presents a la plaça i aquest any, vam compartir parada amb el grup Pla de l'estany amb Palestina. Un goig!

Nosaltres vam recaptar els fons per la ONG OPEN ARMS, que fem de manera anual. 

Rebut de la donació a Open Arms (recaptació Sant Jordi)

SANT JORDI, A SEGUNDO MONTES

Des de fa uns anys a Segundo Montes han instaurat també la Festa de Sant Jordi!

D'AMNISTIA INTERNACIONAL

Carta d'Amnistia a la Dolors: 

Hola Dolors,

Te escribo con el corazón en un puño. Como seguramente sabrás por las noticias, Israel ha ordenado el desplazamiento forzoso de la población civil de Rafah, en lo que parece el inicio de una operación terrestre. De ser así, estaríamos ante un horrible episodio más de una crisis de derechos humanos que ya ha provocado la muerte de más de 34.000 personas palestinas y decenas de miles de heridos, además de la destrucción de viviendas, obstaculización de ayuda humanitaria y el desplazamiento forzado de más de 1.7 millones de personas en la Franja de Gaza.

Pese a todas estas dificultades, y tras casi siete meses, Amnistía Internacional sigue contando con personal de la organización en la zona. Compartimos contigo su tristísimo testimonio.

“Después de seis meses de guerra en Gaza, no puedo creer que mi familia y yo sigamos vivos. Esperaba que esta guerra acabara el trimestre pasado, pero aquí estamos: seis meses de guerra y sin final a la vista.

En medio del horror diario, sigo viviendo y documentando; posiblemente la única buena noticia haya sido que mi hijo, su esposa y sus dos hijos han sobrevivido.

En marzo huyeron de Gaza para reunirse con nosotros en el sur. Cuando pude abrazarlo a él y a mis nietos, casi no podía creer que los estuviera tocando. La esposa de mi hijo dio a luz aquí, en Rafá, en condiciones inconcebiblemente crueles e inhumanas, pero tenemos más suerte que la mayoría de las demás familias. [...]

Como a todo el mundo en Rafá, nos aterroriza la perspectiva de una invasión terrestre israelí. ¿Adónde iríamos después? ¿Otro desplazamiento? No hay un solo lugar en Gaza que se haya librado de la destrucción: destrucción en Jan Yunis, destrucción en la zona centro; el este y el oeste de Rafá están saturados de personas internamente desplazadas, es imposible plantar una tienda más allí. ¿A dónde podría ir toda esta gente? ¿Qué suerte les espera? ¿A dónde te diriges cuando no queda un lugar seguro? [...]

Pero no se me va de la cabeza el rostro de aquel hombre en Deir al Balah, Suleiman al Najjar, quien había perdido a 21 miembros de su familia en un ataque Israelí. El dolor silencioso de su mirada mientras estaba sentado en los escombros de su hogar en ruinas, como esperando el regreso de su esposa y sus hijos, lo tengo grabado en el corazón. Ese hombre lo ha perdido todo. Igual que tantas personas que hemos conocido durante esta guerra, que han perdido a su familia, su casa, sus medios de vida.

Y, sin embargo, no hay tiempo de lamentarse, ni siquiera hay tiempo de pensar en lo que hemos perdido. No podemos permitirnos el lujo de derrumbarnos.

Resistimos para seguir viviendo; tenemos que intentar esquivar la muerte, crear vida de la nada. Y sólo contamos con nuestras esperanzas y nuestra fe inquebrantable en Dios, en que mañana será mejor. Tenemos la responsabilidad de documentar, de ser testigos, y eso es lo que me mantiene en pie.”

El testimonio de nuestro compañero nos  pareció tan doloroso que tuvimos dudas sobre si darlo a conocer por lo duro que resulta leerlo. Hemos decidido hacértelo llegar porque si no contamos todo lo que nos llega de primera mano desde Gaza, nadie sabrá realmente lo que está pasando. Es necesario conocerlo y seguir investigando, denunciando y alzando la voz. Seguiremos exigiendo sin descanso el alto el fuego, ayuda humanitaria y un embargo de armas. Y, por supuesto, que ninguno de estos crímenes de guerra queden impunes.

Y sé que para ello, puedo contar contigo. Gracias por ayudarnos a mostrar al mundo lo que está pasando en Gaza.

Un fuerte abrazo,                           

Esteban Beltrán

Director de Amnistía Internacional - Sección Española

POR UNA HUMANIDAD EN LA QUE LAS PERSONAS DISFRUTEN DE LIBERTAD, JUSTICIA, DIGNIDAD Y PROTECCIÓN, SIN SUFRIR VIOLENCIA, DISCRIMINACIÓN O ABUSOS DE PODER.

913103272 | sociosysocias@es.amnesty.org

REPORTATGE A LA REVISTA PERSPECTIVA ESCOLAR

En Josep va publicar a la revista d'educació Perspectiva Escolar un article exposant la denominació d'Escola Banyoles Solidària a una de les escoles construïdes amb l'ajut des de Banyoles. 

Enllaç per llegir l'article

BUTLLETÍ 56

butlletí 56

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ACONFESIONALITAT RELIGIOSA

La Dolors Terradas torna a escriure un altra article per la Revista.

ACONFESIONALITAT RELIGIOSA; RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.

Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat. Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius culturals, per diferenciar-nos d’altres religions

Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.

Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat, d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc solidaris amb qui no pertany al nostre grup.

A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària, fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir , sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana.  També es poden observar, si ens hi fixem, els testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts , no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa Identitat.

A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics. Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics). Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu protestant?.

Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia, on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans ( a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats. I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.

A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància, però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic......l’Islam està entrant amb força  a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i als musulmans Uigurs, o el de la Índia,  que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per particulars , però incitades pel govern.

Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres. Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part de les famílies

 De totes maneres no cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot, els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat  tant plural.

 DOLORS TERRADAS VIÑALS.