dimarts, 23 de febrer de 2021

NOTÍCIA QUE ENS OMPLE DE GOIG

 http://www.huacalong.cat 

Hem rebut una agradable notícia: 

Des de la Xarxa de Literatura salvadorenca a Catalunya ens comuniquen que el proper 23 d'abril s'inaugurarà a Barcelona el Centre Cultural Mercedes Ventura per donar a conèixer la riquesa cultural, comunitària, històrica i educativa del departament de Morazán ( El Salvador).

En aquest acte, on line, hi ha estat convidat en Josep Callís, membre de  Banyoles Solidària i vocal dels agermanaments Segundo Montes-Meanguera amb municipis del Pla de l'Estany. Hi participarà també una de les filles de la Mercedes.


“Yo como tú

amo el amor,

la vida,

el dulce encanto de las cosas,

el paisaje celeste de los días de enero.

También mi sangre bulle

y río por los ojos

que han conocido el brote de las lágrimas.

Creo que el mundo es bello,

que la poesía es como el pan,

de todos


Roque Dalton


Prudencia Ayala (1885-1936)



dimecres, 17 de febrer de 2021

DES DE POTRERILLOS, CONDEGA

En Daniel de Potrerillos, comunitat on hem ajudat a crear una cooperativa i un banc de microcrèdits, ens envia una foto de l'assemblea celebrada la setmana passada.

Endavant, companys!

 

dilluns, 25 de gener de 2021

BIDEN Y AMÉRICA LATINA, ¿QUE SE PUEDE ESPERAR? ARTICLE DE SALVADOR MARTÍ

 EL PERIÓDICO. 23 DE GENER 2021

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20210123/biden-america-latina-esperar-articulo-salvador-marti-puig-11470908

CAMBIOS EN LA POLÍTICA EXTERIOR

Biden y América Latina, ¿qué se puede esperar?

Todo indica que la administración Biden volverá a algún tipo de multilateralismo liberal

Salvador Martí Puig. Catedrático de Ciencia Política de la Universitat de Girona

Biden, en el Despacho Oval, firma sus primeras órdenes. /REUTERS / TOM BRENNER


La llegada de Biden a la Casa Blanca va a suponer notables cambios respecto de la política norteamericana de Trump hacia América Latina. Algunos serán de estilo, otros de procedimiento y algunos sustantivos. Respecto al estilo se espera una rápida mutación: se acabarán las amenazas, los comentarios peyorativos y las salidas de tono que caracterizaron la etapa de Trump. En ese sentido se abre un periodo de mayor cordialidad y diplomacia a la hora de tratar las diferencias.

En cuanto al procedimiento, todo indica que la administración Biden volverá a algún tipo de multilateralismo liberal. Una vía puede ser dar una nueva vida a la OEA, aunque también puede que prefiera impulsar alguna iniciativa hemisférica nueva donde la mayoría de países latinoamericanos puedan sentirse incluidos. El objetivo de esta estrategia -además de dar voz a los gobiernos- será contener el avance de China y Rusia en la región, que se percibe desde Washington como una amenaza.

La nueva administración también destacará por bajar la tensión en el tema de los inmigrantes. Obviamente, ni se destruirá el “muro” ya construido en la frontera sur de los Estados Unidos ni se van a abrir las fronteras, pero es posible que se acelere el proceso de asilo, se humanice el trato hacia las personas que cruzan la frontera de forma irregular y se incremente el respaldo financiero a Centroamérica para contener la pobreza, la violencia y la salida permanente de sus gentes. Los latinos-americanos son un electorado importante para los demócratas, y estos gestos serán bienvenidos.

Si nos enfocamos a la relación entre países, en la agenda volverán a aparecer los temas clásicos: Venezuela y Cuba, además de la relación con México y, con el coloso continental, Brasil. Sobre Venezuela parece que Biden va a cambiar su posición hacia una estrategia más razonable, basada en abrir negociaciones con Caracas y en la modulación de sanciones. En este sentido parece que se va a revitalizar el «Grupo de Boston» para tal objetivo. En cuanto a Cuba, lo primero será sacar al país de la lista de estados que patrocinan el terrorismo, y posteriormente retomar (sin tanta propaganda) algunas medidas de Obama, aunque es difícil pensar que se derogue la ley Helms-Burton.

Respecto a México es posible que Washington trate de volver a las relaciones anteriores a Trump. Las preocupaciones serán las de las últimas décadas -el combate coordinado contra el crimen ilegal y el narcotráfico-, a las que se añadirán las del cambio climático y la economía verde, que deberán coordinarse entre los dos países. En esta relación hay quien señala que el nacionalismo de López Obrador y su (relativa) buena sintonía con Trump pueden ser un problema para Biden. No creo que sea así, pues es posible que López Obrador delegue la relación con Washington a su secretario de exteriores, Marcelo Ebrard, quien tiene contactos fluidos con el Partido Demócrata, mientras él se centra en la política nacional.

Respecto del coloso latinoamericano, todo indica que las relaciones entre Biden y Bolsonaro serán tensas. Por un lado, porque el gobierno de Brasilia va a perder un “amigo” que valide su estrategia de (no) lucha contra la pandemia del covid-19 y su política “ecocida” en la selva amazónica; y también porque las posibles presiones de Washington para que Brasil deje de esquilmar sus recursos naturales y para que apueste por una “economía verde” pueden parecer injerencias contra su soberanía nacional. Si Estados Unidos aprieta a Bolsonaro éste puede utilizar la pulsión nacionalista y anti-imperialista para su reelección en 2022.

De lo expuesto, ya fin de cuentas, la llegada de Biden significa que habrá una política exterior para la región, y no como en los últimos cuatro años, en los que Trump solo impulsó un abanico de iniciativas pocos coordinadas, muchas amenazas y demasiadas declaraciones cuyo motivo era, sobre todo, ganar puntos en la política doméstica. Pero que haya política exterior de Washington hacia América Latina no significa que la región vaya a mejorar, sino que supone que la Casa Blanca va a confeccionar una agenda más consistente y previsible para defender sus intereses hemisféricos a medio y largo plazo.

PROJECTE 2020 GUARDERIA EL TABLON D'OSICALA

Des de Segundo Montes ens envien aquestes imatges de com van prosperant la guarderia de El Tablon d'Osicala.











dimecres, 20 de gener de 2021

APROPIACIÓ DE TERRES. MONOCULTIUS I DEPENDÈNCIA ALIMENTÀRIA: ATUREM LA COLONITZACIÓ

Apropiació de terres, monocultius i dependència alimentària: aturem la colonització.

Article de la Dolors Terradas Viñals a l’Agenda Llatinoamericana https://llatinoamericana.org/

 

L’apropiació de terres per part d’uns humans per damunt dels altres va començar fa milers d’anys, ja avançat el neolític, i es va consolidar amb el sorgiment de les grans civilitzacions que es basen, entre d’altres pilars, en l’acaparament de terres per part de l’estat o de pocs propietaris.



Però el que més influeix al món actual és el que va començar amb la colonització d’Amèrica. Tant si eren terres comunals com si eren imperials (asteques, inques...) totes les zones fèrtils van ser distribuïdes entre els colonitzadors, fossin aquests espanyols, portuguesos, anglesos o francesos. En el cas de tota l’Amèrica tropical de la façana atlàntica, la població autòctona va anar desapareixent degut a matances i malalties, essent substituïda per mà d’obra esclava portada des d’Àfrica, destinant les terres a cultius per a l’exportació molt apreciats a Europa com ara la canya de sucre, el cacau, el cafè, el tabac i el cotó. Es van crear així unes economies que encara perduren avui dia, basades en la propietat de la terra per part d’uns pocs propietaris i l’exportació de productes no necessaris. Terres treballades per jornalers mal pagats, que només tenen feina uns mesos a l’any degut al monocultiu i que, com a compensació, se’ls cedeix un petit terreny en propietat que de cap manera els permet viure decentment.

I així tenim que el país més pobre d’Amèrica, Haití, és el que va enviar més sucre a Europa, quedant les seves terres empobrides definitivament i necessitant ajuda exterior. O Guatemala, on el 8% de la població és propietària del 78% de les terres cultivables. A Guatemala i a tots els països on no va morir tota la població indígena, molts van passar a ser jornalers sense terra i altres a cultivar terres altes, a les muntanyes, amb una productivitat molt menor.




Amb les independències va continuar la mateixa situació, amb l’agreujant que moltes zones encara no ocupades van ser colonitzades pels immigrants procedents d’Europa, sobretot en els casos de Canadà, Estats Units, Argentina, Uruguai i Xile, prenent les terres a la població indígena. A finals del segle XIX i principis del XX, gràcies a una millora en el transport, terres que encara no havien estat usurpades als seus propietaris indígenes ho van ser per companyies agroalimentàries del cultiu de la banana i la pinya, desplaçant novament població camperola cap al treball jornaler, com en el cas d’Hondures, Colòmbia i, de fet, tota Amèrica Central.

I en l’actualitat el procés no s’ha acabat. A tots els monocultius anteriors que ocupen latifundis històrics, cal afegir-hi els destinats a l’obtenció d’etanol i biodiesel, al cultiu de la soja i cereals per enviar a les granges dels països més rics, a la producció de flors i a l’oli de palma. Així, a Paraguai el 4% de la població té el 85% de la terra i és el quart exportador de soja del món, mentre la seva població camperola no disposa de terres de cultiu per sostenir alimentàriament el país. El 20% d’aquestes terres pertanyen a estrangers i són comprades amb les famílies camperoles a dintre. El Brasil destina 32 milions d’Ha a la producció de soja, moresc i sucre (per biocombustibles) i només set milions a arròs, blat, llegums, iuca... Colòmbia exporta flors als EUA i a Europa, mentre que importa blat. Tots els països centre i sud-americans són importadors de productes necessaris per alimentar-se, i milions de persones es veuen obligades a emigrar.

Mentre a tot Amèrica es produïa la colonització i la majoria d’indígenes morien o perdien les seves terres, el camp africà perdia una part de la seva força de treball al ser transferida a l’Amèrica tropical com a mà d’obra esclava.



La posterior colonització no va comportar uns grans canvis en la propietat de la terra. El territori tenia molts minerals per exportar. Però sí que hi van haver canvis en els llocs on el clima era més propici pels colonitzadors. A les terres altes de Kenya, amb el cultiu del te i a Sud-àfrica on s’hi establiren definitivament blancs que ocuparen les millors terres. Però també s’hi començaren a produir canvis en els cultius: introducció de l’arròs procedent dels impostos que pagaven els camperols de l’Índia i el sud-est asiàtic, substituint així part dels seus cultius tradicionals dedicats a l’alimentació com el mill i el melca per altres d’exportació: cotó, cacauets, cacau... Si França i la Gran Bretanya rebien massa arròs procedent de les colònies asiàtiques, els productors d’Europa i els EUA no podrien vendre el seu blat! Aquesta substitució encara continua.

Una vegada obtinguda la independència, i superats també els conflictes interns massa nombrosos, les terres del continent varen passar a ser objecte d’interès per part de les grans empreses... Es va passar de l’Àfrica pessimisme, d’un continent no aprofitable, a l’Àfrica optimisme, un continent ple d’oportunitats. En els darrers 30 anys grans empreses com Monsanto, Coca-Cola, Daewo, Dupont i els governs de Xina, els EUA, Aràbia Saudita, França, Brasil, Índia hi han comprat milions d’Ha. Segons informes d’Oxfam-Intermón, en els darrers deu anys s’hi han comprat unes 203.000.000 d’Ha. Àfrica encara és un continent poc poblat, amb una densitat de 43 h/km2, mentre que la d’Europa és de 74 h/km2. Té encara unes 400 milions d’Ha cultivables de les quals teòricament només se n’explota el 10%, amb un 4% de regadiu. Però aquestes dades són enganyoses, ja que no es tenen en compte les terres destinades a la ramaderia extensiva i tampoc les destinades a la rotació. De totes maneres és cert que les terres africanes es podrien fer produir més, però el camí que s’ha emprès fins ara és el més inadequat per a la seva sobirania alimentària. Caldria fer plans per desenvolupar l’agricultura dels actuals pagesos, recolzant-los amb tecnologia, sements, facilitats d’emmagatzematge i comercialització... En lloc d’això es venen terres a grans corporacions. De fet aquestes grans corporacions són les mateixes que compren i distribueixen els productes en l’àmbit mundial. Moltes d’aquestes terres ni tan sols es treballen, serveixen com a inversió de futur.

I és que és molt fàcil comprar terres a l’Àfrica. En la majoria de casos són de propietat comunal, tot i que cada família conrea les seves. Però en ser comunals no hi ha escriptures, cosa que permet a governants corruptes vendre-les sense demanar permís als pagesos. Això passa sobretot a les terres susceptibles de ser regades, prop dels rius, llacs i pantans. Només alguns exemples: Senegal ha venut 375.000 Ha de regadiu per cultivar arròs de bona qualitat a multinacionals de França, Índia, Aràbia Saudita i Xina, mentre n’importa el 80%, de més baixa qualitat, i unes altres 850.000 Ha destinades a biocombustibles. El 48% de les terres cultivables del Congo estan en mans d’empreses estrangeres per conrear oli de palma exportable. Moçambic ha arrendat 10.000.000 d’Ha a 50 anys vista, principalment a Xina, mentre Kenya destina 200.000 Ha prop del llac Tana a biocombustible, a part de les flors d’exportació. O la vall de l’Omo a Etiòpia, on, amb la presa Gibe III, milers de pagesos i ramaders amb cultures ancestrals estan perdent la terra en favor de la canya de sucre. Per no parlar del terrible drama dels pagesos del delta del Níger, una de les regions més fèrtils del món enverinada pel petroli.

Tot aquest procés es fa amb els permisos dels governs i saltant-se alegrement les declaracions de l’ONU sobre els drets dels pobles indígenes a la propietat de les terres que utilitzen. A Àsia, Amèrica i Àfrica s’accelera l’empobriment de la població camperola que es veu obligada a l’emigració, a una dependència alimentària de tots els països que els obliga a importar productes de primera necessitat als preus fi xats per les grans empreses que dominen la distribució dels aliments, a la pèrdua de la biodiversitat i a la manca d’aigua a causa dels monocultius destinats a l’exportació.



dimarts, 19 de gener de 2021

ARTICLE DE SALVADOR MARTÍ

 EL PERIÓDICO,  publica un altre article de Salvador Martí.

https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20210109/politica-toxica-estados-unidos-libros-articulo-salvador-marti-puig-11444396?utm_source=whatsapp&utm_medium=social&utm_campaign=btn-share

EL PERIÒDICO 09 de enero del 2021

Política tóxica


El asalto al Capitolio de Washington sorprendió, pero la violenta asonada no fue casual ni azarosa, sino que tiene raíces profundas y liderazgos y organizaciones reconocibles que algunos ensayos explican.

El asalto al Capitolio de Washington sorprendió a propios y extraños. Nadie esperaba ver un episodio semejante. A pesar de ello, la violenta asonada no fue casual ni azarosa, si no que tiene raíces profundas y liderazgos y organizaciones reconocibles.

Lo primero está minuciosamente documentado, y da cuenta de la quiebra del sueño americano y el malestar consiguiente, sobre todo entre la población blanca de origen humilde que ha visto cómo sus certezas (y su bolsillo) se han ido erosionando. Sobre ello destaca la excelente obra de Robert D. Putnam 'OurKids. The American Dream in Crisis', en la que expone cómo la gente de su generación tuvo itinerarios profesionales ascendentes y trayectorias vitales marcadas por el respeto y el reconocimiento, más allá de su origen. Putnam señala que hoy, medio siglo más tarde, esta proyección es impensable debido al incremento de la desigualdad, la erosión del capital social y, sobre todo, por el hecho de que los humildes cada vez tienen menos recursos para la formación de sus hijos, mientras los sectores acomodados han triplicado el gasto para educar a sus vástagos. Esta realidad se percibe con malestar y resentimiento. Se trata de un malhumor del que hay constancia, tal como se muestra en la obra de Ariel Russell 'Hochschild titulada 'Extraños en su propia tierra', que, a través de diálogos con personas humildes del profundo sur, se ve cómo el trumpismo da voz a la cólera de los machos blancos que han visto cómo sus vidas han perdido el protagonismo épico y pionero que les había conferido el sueño americano.

Nacionalismo supremacista

Pero lo arriba expuesto no es novedad. La primicia es el consentimiento y promoción que Trump ha dado a un nacionalismo supremacista cuyo origen es el KuKuxKlan y que, a lo largo de las dos últimas décadas, ha generado el potente engendro político llamado 'alt-right'. Para analizar su orígenes y desarrollo conviene leer la obra 'The Politics of Losing: Trump, the Klan, and the Mainstreaming of Resentment', de Rory Mveighy Kevin Estep. Otra obra imprescindible para saber cómo es, piensa, se organiza y actúa la derecha radical es 'The Far Right Today', de Cas Mudde. Los dos libros señalan cómo los prejuicios reaccionarios ya existentes se han amplificado y difundido gracias a las redes sociales manipuladas y autoreferentes.

La mezcla de una dieta mediática trufada de 'fake news', junto con el descontento de los humildes, la codicia de los poderosos y la vehemencia nacionalismo y del integrismo religioso hizo posible la llegada a la Casa Blanca de un 'outsider' como Trump, previa fagotización del Partido Republicano. Sobre esto último, y la fragilidad de las instituciones liberales, versa la reconocida obra de Steven Levitsky y Daniel Ziblatt 'Cómo mueren las democracias', que señala con temor la deriva de la política norteamericana a partir de las elecciones de 2016. Y si bien la democracia en los Estados Unidos no ha muerto, nadie imaginó -ni en sus peores sueños- unas imágenes como las del asalto al Capitolio. Pero no las imaginábamos porque somos unos ilusos, ya que la obra de Bob Woodward, 'Rabia', escrita a partir de entrevistas hechas por el autor a Trump, da cuenta de su delirio y desprecio para con sus adversarios y la democracia.



Otros protagonistas

Para finalizar, sin embargo, es preciso pensar si lo acontecido es una anécdota o una tendencia que puede proseguir con otros protagonistas y guiones. La profesora de Berkley, Wendy Brown, cree que la deriva autoritaria en Estados Unidos no es excepción, sino el desarrollo natural de cuatro décadas de políticas elitistas y contra el bien común. Su libro 'En las ruinas del neoliberalismo. El ascenso de las políticas antidemocráticas en Occidente' no deja lugar a dudas.

Pero la onda expansiva del populismo de derechas también se cierne sobre América Latina y España. En cuanto a América Latina destaca el volumen llamado 'Resurgimiento de la derecha en América Latina: Nuevas coaliciones y agendas', editado por Barry Cannon y Patricia Rangel, y sobre España -a la espera de obras sobre el ascenso de Vox- vale la pena leer el libro de Xavier Casals sobre las expresiones populistas en nuestro país. Su título es elocuente y va como anillo al dedo para terminar este texto, se llama 'El pueblo contra el parlamento'.

Libros citados:

'OurKids. The American Dream in Crisis' , de Robert D. Putnam (Simon and Shuster)

'Extraños en su propia tierra. Réquiem por la derecha estadounidense', de Ariel Russell Hochschild (Capitán Swing) 

'The Politics of Losing: Trump, the Klan, and the Mainstreaming of Resentment', de Rory Mveigh& Kevin Estep (Columbia University Press)

'The Far Right Today', de Cas Mudde (Polity) 

'Cómo mueren las democracias', de Steven Levitsky y Daniel Ziblatt (Ariel) 

'Rabia' , de Bob Woodward (Roca Libros)

'En las ruinas del neoliberalismo. El ascenso de las políticas antidemocráticas en Occidente', de Wendy Brown (Ediciones Tinta Limón) 

'Resurgimiento de la derecha en América Latina: Nuevas coaliciones y agendas', de Barry Cannon y Patricia Rangel (eds) (Número 126 de la Revista CIDOB d’AfersInternacionals)

'El pueblo contra el parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013'. de Xavier Casals (Pasado y presente)


divendres, 15 de gener de 2021

UNA BONICA CANÇÓ

 


Sona Jobarteh & Band

Maya Sona Jobarteh (Londres17 d'octubre de 1983) és una cantant, compositora i instrumentista anglogambiana. Compositora de la banda sonora del documental Motherland (2010), s'ha fet famosa internacionalment, ja que és la primera dona que toca professionalment la kora, un instrument tradicional de l'Àfrica occidental.

https://www.youtube.com/watch?v=Ig91Z0-rBfo


diumenge, 10 de gener de 2021

ENTREVISTA A LA DOLORS TERRADAS

GIRONA FM



Barris: Dolors Terradas -
Agenda Llatinoamericana 2021

15 de desembre 2020

"Seguim amb la campanya de promoció de l'Agenda Llatino Americana 2021, que enguany, 30a edició, ens vol fer reflexionar entorn el concepte: "Retorn o no retorn: és tard, però és la nostra hora". Avui ens acompanya Dolor Terrades, geògrafa, que enguany publica un article a l'Agenda titulat "Apropiació de terres, monocultius i dependència alimentària: aturem la colonització", un escrit que convida a reflexionar sobre els nostres hàbits de consum sense oblidar la procedència dels aliments. Parlem amb Dolors Terrades sobre la campanya de l'Agenda Llatino Americana 2021."



dimarts, 15 de desembre de 2020

NOVES DES DE LA SEGUNDO MONTES

Reunió a la Escuelita de les mares i pares dels alumnes. La Escuelita és un centre educatiu per a infants amb algun tipus de discapacitat que no pot ser ben atesa a l'escola ordinària. 






diumenge, 13 de desembre de 2020

KEREWAN-NYAKOI. ENVIAMENTS I COMUNICACIONS

Aquesta setmana hem enviat cap al dispensari de Kerewan mobiliari mèdic. I material escolar per l'escola de Kerewan, que recull uns 700 alumnes, en dos torns, de tots els poblets de la zona de Kerewan. 


Preparant els paquets

 
Tot ben empaquetat. La Dolors mostra l'etiqueta on consta la direcció on cal portar els materials.

I hem rebut una carta que ens diu:

INFORME MENSUAL DEL DISPENSARI  i PETICIÓ

El mes de novembre, cent trenta (130) persones van rebre tractament del centre de salut en el qual es van donar medicines gratuïtament a trenta persones per la manca de suport econòmic. Totes aquestes persones provenien de diferents comunitats de Nyakoi i de fora de Nyakoi. Per tant, seguim buscant el vostre amable suport per fer que el centre de salut pugui continuar.

ESTEM MOLT SATISFETS DEL TREBALL QUE ES FA EN AQUEST DISPENSARI