Un poema preciós en honor a les estimades Mercedes i Ma Eugenia, en el 15è aniversari de la seva mort.
CASA MEVA,
CASA NOSTRA
Casa meva són dues ciutats llunyanes. Nit i dia.
Si per comptar comptem les pedres que les empenten forçant
llunyania
Si per comptar, però, comptem els batecs del cor que les
estima
Casa meva són dues ciutats que són veïnes.
D’on ets? Em pregunten.
Soc de la terra.
Ets espanyola, ets catalana, ets marroquina?
Soc de les mil cantonades que habiten l’ànima amb harmonia.
A casa meva records d’infantesa són les nadales i el ramadà,
la herència viva dels meus avis i els meus pares.
Els condiments de la taula, a casa meva,
es complementen per donar-li millor gust a la vida.
Les diferències sempre sumen, mai no resten.
L’any nou, casa meva, són dotze raïms i rialles.
A la mateixa casa
cinc cops al dia abracem la terra en pregària.
Donem les gràcies a casa meva
per estar vives i ser lliures
I riure i riure i riure,
amb totes les llengües en que es pot riure.
Perquè a casa meva els acudits
són fets a Marràqueix i uns altres a Madrid.
Em recordo a mi mateixa cada dia
que només soc jo qui pot decidir el que em fa lliure
i em fa decidir el que em fa riure i em fa lliure i em fa
feliç.
Que només soc jo qui pot marcar el meu destí.
Si us plau,
no deixeu que un titular de deu segons parli per mi.
Vine, apropat,
parlem tu i jo amb fluïdesa el llenguatge de la tolerància.
Que estic segura
que paraula a paraula farem de casa nostra l’infinit.
Parlem tu i jo que estic segura
que els raconets i batecs del nostres cors tenen molt i molt
a dir.
Parlem a casa nostra
a qualsevol raconet de casa nostra
sota el blau sostre que compartim.
Fàtima
Saheb
