BUTLLETÍ 56

butlletí 56

CINEMA SOCIAL

 El passat 14 de març vam gaudir d'aquesta simpàtica pel·lícula a La Porta del Món

RECONEIXEMENT

Des de la junta de Banyoles Solidària hem ajudat a pagar les despeses de la universitat de la filla d'en Bunka, gran col·laborador i enllaç directe amb Kerewan, mort fa pocs mesos. Està estudiant infermeria

Molta sort!

                            

REGAL: MONES DE PASQUA

Des de la Coordinadora ens han regalat aquestes mones. 

Les lliurarem als cantaires de Kumbalawé

FAMÍLIES APADRINADES

Les famílies es troben per rebre els ajuts enviats pels padrins

 

BUTLLETÍ 55

 Butlletí 55

MEMÒRIA 2023

 memòria 23

ATUREM EL GENOCIDI!

Des de Banyoles Solidària hem participat als actes organitzats per Pla de l'Estany amb Palestina.

UN GRAN SOCI A LA REVISTA DE BANYOLES

Han entrevistat a en Wolf 

PROJECTE 2023. CONDEGA

 

A LA REVISTA DE BANYOLES

Han fet un reportatge al nostre estimat soci i membre de la junta. Gràcies per ser-hi!

 

ELS HORTS DE SARE YEWTOU

En dansa!

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: GENOCIDI A GAZA?

 GENOCIDI A GAZA?

 Aquesta es una de les proclames que es varen fer sentir el passat dissabte 20 de gener per les principals ciutats de l’estat Espanyol, concretament a 91 ciutats, entre elles Girona , amb un miler aproximat de participants.

Aquest mes de febrer es compliran 100 dies de l’inici de les hostilitats, començant per les matances i presa d’hostatges de israelians per part de Hamas i continuant pels bombardeja ments constants per part de l’exèrcit israelià a tota la minúscula franja de Gaza. Aquest es un dels territoris mes densament poblats del món, amb una densitat de població 60 vegades la d’Espanya. Per tan la destrucció que causen les bombes és incomparable a la que es podria causar a qualsevol altra part del món. Si a això hi sumem que els materials de construcció son d’ínfima qualitat, els carrers estrets i les cases de pisos altes degut a la manca d’espai, veurem que el que estan patint els palestins sigui també incomparable. Crec que som moltes les persones que ens costa veure les imatges que ens transmeten els pocs periodistes que queden a la Franja, i que molta gent no les pot resistir i directament no mira les noticies. Però caldria solidaritzar-nos, alguns de l’única manera que tenim: no oblidar-los, tenir-los presents.

Tampoc cal oblidar que el proper 24 de febrer farà tres anys de la invasió de Ucraïna per part de Rússia. Potser l’horror de Gaza ens fa oblidar l’horror d’aquesta invasió, però els dos formen part del mateix fenomen: Exèrcits forts i potents que envaeixen territoris mes desprotegits, el que en diem vulgarment la llei del més fort. En ambdós casos es fa difícil veure-hi un final just. En el cas d’Ucraïna seria la devolució dels territoris ocupats per l’exèrcit rus que els reivindica com a seus. Serà molt difícil que això passi, tot i que no se sap fins quan Rússia podrà aguantar gastar el 36% del seu pressupost en aquesta guerra, però tampoc, fins quan una debilitada Ucraïna podrà aguantar les contraofensives poc exitoses. En el cas de Gaza , malauradament sembla que la força de l’exèrcit israelià i la manca d’ètica a l’hora de bombardejar ens dona un clar vencedor.

Fa vergonya que només un país, Sudàfrica , s’hagi presentat davant la cort internacional de la Haya per demanar que la invasió a Gaza sigui considerat un genocidi. Malgrat que molts països, entre ells el nostre, la Unió Europea i també EEUU, demanen la creació de dos Estats sense intervenció de l’exèrcit israelià, el seu govern s’hi nega rotundament i ningú fa cap acció concreta per tal d’obligar Israel a, com  a mínim, un alto al foc. És el que el secretari general de la ONU va dir a la reunió de Davos: ”Hi ha una epidèmia de impunitat”. Només la República Sud-africana, amb una representació d’advocats diversos “racialment” han presentat aquesta proposició de genocidi que si te èxit faria mes difícil la intervenció d’Israel a Gaza i també a Cisjordània, fent mes fàcil l’alto el foc i l’inici de converses de cares a la creació definitiva dels dos estats.

Cal remarcar que teòricament hi ha dos territoris palestins, però :

Gaza es una petita franja de 365 Km2 enfront dels 22.145 d’Israel, envoltada completament per un mur de 65 Km i 6 metres d’altura en superfície, un mur intel·ligent, que a mes continua pel mar, de manera que la gent de Gaza tampoc pot sortir al mar, ni tant sols a pescar. L’únic pas operatiu seria el de Rafah, que connecta la franja amb Egipte, i es per on poden entrar els camions que diàriament han de fornir de tota mena de bens als ciutadans palestins. Hi ha altres petits passos, destinats sobretot a que puguin passar els treballadors palestins que diàriament es desplacen a treballar a Israel. En realitat es parla d’una presó a l’aire lliure, de la qual es molt difícil sortir. Per això molts no entenem l’atac que va sofrir Israel el 7 d’octubre amb el resultat de 1200 morts. Sembla impossible que l’exèrcit de Hamàs (no m’agraden, però tampoc els hi vull dir terroristes) podés fer aquesta incursió. Provocar tants de morts sense que els serveis secrets israelians, uns dels més preparats del món, no se’n assabentessin! Veient les intencions que  sembla que són les de fer  fora als palestins,  sempre cap al Sud, cap el desert del Sinaí , a Egipte, no sembla massa estrany pensar que les matances de Hamàs ja varen anar bé. Potser la intenció era precisament aquesta:  quedar-se amb tot aquest territori de Gaza, empènyer els seus habitants cap el Sinaí i quedar-se aquest terreny .

Per altra banda Cisjordània, amb una superfície de 5860 Km2, malgrat ser més gran que Gaza, és també mes fèrtil, fet que propicia la invasió constant de colons israelians que s’hi instal·len, fent fora als propietaris palestins, construint boniques urbanitzacions, piscines, seguretat privada (molts dels seus habitants van armats) i carreteres exclusives que no deixen passar a cap palestí, obligant-los a fer grans voltes per anar d’un lloc a l’altre. I a més, malgrat tenir un govern “propi”, que es diu molt corrupte, l’exèrcit israelià hi és present i és qui mana. De fet en aquest darrer conflicte a Gaza ja han estat assassinats 400 palestins a Cisjordània per l’exèrcit i/o pels colons. I ha augmentat molt el nombre de persones empresonades, molts d’ells encara nens i nenes que el màxim que poden fer es tirar pedres. Quan els familiars dels hostatges que te Hamàs a Gaza exigeixen la seva devolució, cal donar-los -hi la raó, evidentment. Però caldria que també pensessin en els empresonats palestins, sense judici, molts d’ells menors. També son segrestats.

No voldria que l’article semblés anti-jueu. Ni ho sóc ni mai ho he estat. Però tampoc ho es Sudàfrica, estat a on vivien i viuen jueus, i que el govern de Netanyahu els acaba de tractar de nazis i antisemites. Caldria recordar que nazi ho pot ser tothom, també una persona jueva, es una ideologia que en el seu moment va trobar la millor manera de prosperar amb l’antisemitisme, però que també podria haver agafat altres pobles per arribar als seus objectius. En aquells moments els únics diferents que hi havia a Europa eren els jueus i els gitanos. Els dos grups ètnics varen acabar assassinats a les cambres de gas. Potser avui hi hauria altra gent a aquestes càmeres. Per tan de cap manera es antisemita qui està a favor dels palestins. Alguns jueus al mateix Israel també volen la pau i l’entesa, i molts altres arreu del món no estan d’acord amb el sionisme, i com als EEUU es manifesten en contra dels crims que el govern d’Israel comet a Gaza.

Ja que encapçalo l’article amb la paraula genocidi , voldria fer alguna referencia a aquest concepte. La definició de genocidi es molt clara; extermini o eliminació sistemàtica d’un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat. Es un fet sempre difícil de precisar perquè hi ha d’haver la voluntat expressada d’eliminar a un poble. El terme va sorgir acabada la segona guerra mundial per tal de jutjar els dirigents nazis que havien portat a l’extermini sistemàtic de tota la població jueva d’Europa. Aquest terme el va expressar i desenvolupar un jurista jueu polonès nascut a l’actual Lituània , que havia aconseguit fugir de l’extermini abans que arribés al seu territori: Rafal Lemkin. El concepte sempre ha estat difícil d’aplicar ja que no necessàriament vol dir matar a tots els representants d’un poble o ètnia, sinó també haver expressat la voluntat de destruir-los. Per això serà difícil aplicar-lo al Govern israelita, malgrat que alguns dels seus membres han expressat públicament que els palestins eren semi humans, mig animals i que calia exterminar-los. També , quan es demana la formació definitiva de dos estats, el govern s’hi oposa sense donar cap solució que no sigui l’ocupació i els bombardejaments . Que volen exactament? Fer fora a tots els palestins de Gaza per després ocupar el territori? Això podria molt ben ser un genocidi, malgrat no se’ls mati a tots ( gairebé impossible ja que son 2,500.000 de persones). Si han d’anar al desert per sempre, això pot equivaldre a un genocidi, almenys cultural. Malgrat la nostra impotència no podem deixar de recolzar al poble palestí, ni de demanar als jueus de bona voluntat que es manifestin contra un govern bel·licista, que ni tan sols deixa passar la informació veraç al seu propi país, que ni tan sols deixa entrar a la premsa estrangera.

No hauríem d’oblidar tampoc als ucraïnesos i als russos que han d’anar obligats a la guerra. Tota guerra actual te les seves conseqüències al futur, i els dos conflictes ens poden tocar de molt a prop. Potser cada cop més.

 

Dolors Terradas Viñals

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: LA DIVERSITAT RELIGIOSA A BANYOLES.

 LA DIVERSITAT RELIGIOSA A BANYOLES.

Aquest mes de novembre s’ha celebrat la quarta setmana sobre diversitat religiosa, amb dos actes principals: la presentació del llibre  ”Laïcitat, religions i prejudicis” a càrrec de Joan Gomez, i una ruta, el dissabte 16, pels temples de Banyoles. Els no massa nombrosos participants vàrem fer un recorregut començant per l’església de Santa Maria, i continuant per conèixer la comunitat Bahai, l’església protestant de la casa del Rey Jesús, la Mezquita musulmana Nur , i el centre , també cristià  protestant, de Fe, Esperança i Amor. No parlaré de cap d’aquestes congregacions, ja que com a historiadora no em competeix explicar religions, però si veure quina es la seva relació amb el nostre país, amb la nostra cultura, i com tots plegats som fruit dels esdeveniments passats.

D’entrada aclarir que, abans de la vinguda, recent, de persones procedents d’altres indrets del mon, Catalunya, Espanya (amb les excepcions de Ceuta i Melilla) era un dels països del món amb menys diversitat religiosa. De fet hem estat molts segles sense absolutament cap diversitat, i això almenys, no es pot dir de cap altre país europeu. Per veure com ha succeït això cal fer una mica d’Història. No podem anar massa lluny, però si dir que amb la conquesta romana i la definició del cristianisme com a religió de l’imperi, tota la península va passar a ser cristiana, tot i que segurament varen subsistir molts elements de les antigues religions. Amb la conquesta musulmana al segle VIII, una bona part de la població es va convertir a la nova religió. Durant 800 anys, i depenent de l’indret, a la península hi havia tres religiós: la cristiana, la musulmana i la jueva. Amb la conquesta de Granada el 1492 la religió musulmana, si bé no del tot prohibida, va passar a ser una religió marginal i marginada. Aquest mateix any, també a tota la península, es va decretar l’expulsió dels jueus, fet  molt dramàtic, violent i a la llarga nefast per la nostra cultura. Tots els qui varen voler conservar la seva religió varen haver de deixar-ho tot i començar el difícil camí cap als ports mediterranis per traslladar-se als dominis de l’imperi Turc, que va acceptar als jueus peninsulars, fet molt beneficiós per aquest imperi. Tots hem sentit que molts d’ells encara conserven la clau de la seva antiga casa, que varen conservar la llengua amb el nom de ladino, una reminiscència de castellà antic, segurament amb aportacions catalanes i portugueses. Han conservat el seu nom de Sefardís, per Sefarat, que més que Espanya representa Iberia. Els pocs que varen quedar eren jueus amagats, que practicaven el cristianisme, però procurant no menjar porc i altres aliments prohibits. També va quedar una petita comunitat a Mallorca, els xuetes, eternament marginats.

Pel que fa als musulmans, si bé varen quedar els anomenats moriscos, molt nombrosos a zones d’Andalusia, Sud de Catalunya i d’Aragó, Valencia i Mallorca, aquests varen passar a ser ma d’obra barata, sobretot al camp. Els musulmans espanyols que eren mes rics van fugir cap a Marroc, on encara son reconegudes certes famílies importants, alguns carrers i l’anomenada música Andalusí. Però pels altres musulmans la vida no va ser fàcil. Tan ells com els jueus amagats sempre estaven vigilats per algun veí o conegut massa cristià, que els invitava constantment a beure alcohol (si sospitaven que eren musulmans) feien passar els seus porcs per sota les seves figueres, vigilaven si després d’utilitzar una paella una veïna cristiana, la sospitosa de jueva o musulmana la rentava set vegades.... De tot això en tenim constància gràcies als tribunals de la Inquisició. Els jueus amagats solien matar porc i fer grans convits a tots els veïns, que marxaven contents, mentre ells menjaven carn de pollastre.

Els moriscos, molt nombrosos a Valencia, Aragó i Sud de Catalunya, així com a Andalusia Oriental i Mallorca, varen ser expulsats entre el 1609 i el 1613. En total es varen expulsar 350.000 persones considerades musulmanes, i per tan no cristianes. Segurament, com en el cas dels jueus, alguns es varen quedar, a pobles molt pobres i muntanyosos de Valencia, com a gitanos a molts llocs d’Andalusia... Son fets encara difícils d’estudiar, però dels quals n’hi ha molts indicis. Tan sols pensem en Mallorca i les cançons populars de Na Maria del Mar Bonet  Però aquests indicis els trobem també al Nord d’Àfrica des de Tunísia fins al Marroc. De la  Corona d’Aragó va ser d’on se’n varen expulsar més, uns 200.000, i molts d’ells varen anar a Tunísia, a on varen conservar la llengua catalana en les formes dialectals del Sud i de Catalunya de València i d’ Aragó. Son coneguts amb el nom de Tagarens i encara actualment, igual com els jueus, conserven el record de la seva procedència.

El govern espanyol va concedir el dret a la nacionalitat espanyola a tots els sefardites que poguessin demostrar la seva procedència. Això és així des del 2015. Però no ha estat el mateix pel que fa als moriscos i tagarens, que formen nombroses associacions que reclamen el dret a tenir la nacionalitat del país del que varen ser expulsats a principis del segle XVII. Tan els jueus expulsats com els musulmans conserven moltes característiques culturals ibèriques, i ells mateixos han conservat el  record de la seva antiga terra. Es d’esperar per tan que obtinguin el mateix tracte que els jueus sefardites, en els dos casos, jueus i musulmans, expulsats per motius religiosos, fet que va comportar una davallada econòmica  i una pèrdua cultural de la qual en som encara poc conscients.

Però no acaba aquí la obsessió per convertir tots els regnes d’Espanya – Castella, Corona d’Aragó i Navarra- en un territori d’una sola religió. Quan al segle XVI apareixen les diferents formes de protestantisme que es varen estendre per quasi tot Europa, provocant en molts casos les guerres de religió del s. XVII, als regnes d’Espanya s’hi va produir de manera contundent l’entrada i proselitisme de qualsevol forma de protestantisme. Quan començaren a arribar aquestes noves idees religioses, sobretot entre els intel·lectuals, el rei Felip II va declarar que Espanya era només Catòlica, i per tan es va prohibir, moltes vegades de manera violenta, la difusió del protestantisme, fos quina fos la forma que aquest adoptés. I així tenim que tot el nostre territori va passar a ser exclusivament Catòlic.

Malgrat que en alguns moments del segle XIX  es va decretar la llibertat religiosa, de fet fins a la Segona República Espanya es va declarar oficialment catòlica, i amb la dictadura franquista aquesta declaració va tornar a ser vigent. A partir de la Constitució del 1978 Espanya ha passat a ser un estat aconfessional, es a dir amb llibertat religiosa i respecte a totes les religions. No obstant la majoria dels seus habitants es defineixen com a catòlics, tot i la participació cada vegada mes petita dels ciutadans en els afers religiosos.

Per acabar, crec que es interessant remarcar que malgrat la nostra confessionalitat catòlica, aquest es el territori europeu amb mes anticlericalisme de tot Europa. Això ha quedat demostrat moltes vegades, especialment a Catalunya i Andalusia. A Catalunya vàrem tenir la Setmana tràgica, i de fet tots els anarquistes d’aquests dos indrets- els llocs on eren mes nombrosos- eren aferrissadament anticlericals. Durant la segona república i la guerra civil aquest anticlericalisme es va donar a tots els llocs on governava la república, excepte al País Basc. I es podria dir que ara també som, entre els europeus, els menys religiosos practicants.

Ara tenim altres practicants: els musulmans, els protestants (luterans, evangèlics, anglicans, testimonis de Jehovà), els ortodoxes, alguns hinduistes i budistes, petites comunitats jueves i segurament molts altres petits grups. Som molt mes diversos. La diversitat es bona, però a vegades es força problemàtica! D’això en podem parlar un altre dia.

Dolors Terrades Viñals

FIRA DE NADAL

 Com cada any!

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

 ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.

Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat. Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius culturals, per diferenciar-nos d’altres religions

Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.

Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat, d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc solidaris amb qui no pertany al nostre grup.

A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària, fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir , sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana.  També es poden observar, si ens hi fixem, els testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts , no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa Identitat.

A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics. Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics). Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu protestant?.

Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia, on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans ( a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats. I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.

A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància, però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic... l’Islam està entrant amb força  a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i als musulmans Uigurs, o el de la Índia,  que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per particulars , però incitades pel govern.

Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres. Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part de les famílies

 De totes maneres no cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot, els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat  tant plural.

 

DOLORS TERRADAS VIÑALS.