LA DIVERSITAT RELIGIOSA A BANYOLES.
Aquest mes de novembre s’ha celebrat la quarta setmana sobre
diversitat religiosa, amb dos actes principals: la presentació del llibre ”Laïcitat, religions i prejudicis” a càrrec
de Joan Gomez, i una ruta, el dissabte 16, pels temples de Banyoles. Els no
massa nombrosos participants vàrem fer un recorregut començant per l’església
de Santa Maria, i continuant per conèixer la comunitat Bahai, l’església
protestant de la casa del Rey Jesús, la Mezquita musulmana Nur , i el centre ,
també cristià protestant, de Fe,
Esperança i Amor. No parlaré de cap d’aquestes congregacions, ja que com a
historiadora no em competeix explicar religions, però si veure quina es la seva
relació amb el nostre país, amb la nostra cultura, i com tots plegats som fruit
dels esdeveniments passats.
D’entrada aclarir que, abans de la vinguda, recent, de
persones procedents d’altres indrets del mon, Catalunya, Espanya (amb les
excepcions de Ceuta i Melilla) era un dels països del món amb menys diversitat
religiosa. De fet hem estat molts segles sense absolutament cap diversitat, i
això almenys, no es pot dir de cap altre país europeu. Per veure com ha succeït
això cal fer una mica d’Història. No podem anar massa lluny, però si dir que
amb la conquesta romana i la definició del cristianisme com a religió de
l’imperi, tota la península va passar a ser cristiana, tot i que segurament
varen subsistir molts elements de les antigues religions. Amb la conquesta
musulmana al segle VIII, una bona part de la població es va convertir a la nova
religió. Durant 800 anys, i depenent de l’indret, a la península hi havia tres
religiós: la cristiana, la musulmana i la jueva. Amb la conquesta de Granada el
1492 la religió musulmana, si bé no del tot prohibida, va passar a ser una
religió marginal i marginada. Aquest mateix any, també a tota la península, es
va decretar l’expulsió dels jueus, fet
molt dramàtic, violent i a la llarga nefast per la nostra cultura. Tots
els qui varen voler conservar la seva religió varen haver de deixar-ho tot i
començar el difícil camí cap als ports mediterranis per traslladar-se als
dominis de l’imperi Turc, que va acceptar als jueus peninsulars, fet molt
beneficiós per aquest imperi. Tots hem sentit que molts d’ells encara conserven
la clau de la seva antiga casa, que varen conservar la llengua amb el nom de
ladino, una reminiscència de castellà antic, segurament amb aportacions
catalanes i portugueses. Han conservat el seu nom de Sefardís, per Sefarat, que
més que Espanya representa Iberia. Els pocs que varen quedar eren jueus
amagats, que practicaven el cristianisme, però procurant no menjar porc i
altres aliments prohibits. També va quedar una petita comunitat a Mallorca, els
xuetes, eternament marginats.
Pel que fa als musulmans, si bé varen quedar els anomenats
moriscos, molt nombrosos a zones d’Andalusia, Sud de Catalunya i d’Aragó,
Valencia i Mallorca, aquests varen passar a ser ma d’obra barata, sobretot al
camp. Els musulmans espanyols que eren mes rics van fugir cap a Marroc, on
encara son reconegudes certes famílies importants, alguns carrers i l’anomenada
música Andalusí. Però pels altres musulmans la vida no va ser fàcil. Tan ells
com els jueus amagats sempre estaven vigilats per algun veí o conegut massa
cristià, que els invitava constantment a beure alcohol (si sospitaven que eren
musulmans) feien passar els seus porcs per sota les seves figueres, vigilaven
si després d’utilitzar una paella una veïna cristiana, la sospitosa de jueva o
musulmana la rentava set vegades.... De tot això en tenim constància gràcies
als tribunals de la Inquisició. Els jueus amagats solien matar porc i fer grans
convits a tots els veïns, que marxaven contents, mentre ells menjaven carn de
pollastre.
Els moriscos, molt nombrosos a Valencia, Aragó i Sud de
Catalunya, així com a Andalusia Oriental i Mallorca, varen ser expulsats entre
el 1609 i el 1613. En total es varen expulsar 350.000 persones considerades
musulmanes, i per tan no cristianes. Segurament, com en el cas dels jueus,
alguns es varen quedar, a pobles molt pobres i muntanyosos de Valencia, com a
gitanos a molts llocs d’Andalusia... Son fets encara difícils d’estudiar, però
dels quals n’hi ha molts indicis. Tan sols pensem en Mallorca i les cançons
populars de Na Maria del Mar Bonet Però
aquests indicis els trobem també al Nord d’Àfrica des de Tunísia fins al
Marroc. De la Corona d’Aragó va ser d’on
se’n varen expulsar més, uns 200.000, i molts d’ells varen anar a Tunísia, a on
varen conservar la llengua catalana en les formes dialectals del Sud i de
Catalunya de València i d’ Aragó. Son coneguts amb el nom de Tagarens i encara
actualment, igual com els jueus, conserven el record de la seva procedència.
El govern espanyol va concedir el dret a la nacionalitat
espanyola a tots els sefardites que poguessin demostrar la seva procedència.
Això és així des del 2015. Però no ha estat el mateix pel que fa als moriscos i
tagarens, que formen nombroses associacions que reclamen el dret a tenir la
nacionalitat del país del que varen ser expulsats a principis del segle XVII.
Tan els jueus expulsats com els musulmans conserven moltes característiques
culturals ibèriques, i ells mateixos han conservat el record de la seva antiga terra. Es d’esperar
per tan que obtinguin el mateix tracte que els jueus sefardites, en els dos
casos, jueus i musulmans, expulsats per motius religiosos, fet que va comportar
una davallada econòmica i una pèrdua
cultural de la qual en som encara poc conscients.
Però no acaba aquí la obsessió per convertir tots els regnes
d’Espanya – Castella, Corona d’Aragó i Navarra- en un territori d’una sola
religió. Quan al segle XVI apareixen les diferents formes de protestantisme que
es varen estendre per quasi tot Europa, provocant en molts casos les guerres de
religió del s. XVII, als regnes d’Espanya s’hi va produir de manera contundent
l’entrada i proselitisme de qualsevol forma de protestantisme. Quan començaren
a arribar aquestes noves idees religioses, sobretot entre els intel·lectuals,
el rei Felip II va declarar que Espanya era només Catòlica, i per tan es va
prohibir, moltes vegades de manera violenta, la difusió del protestantisme, fos
quina fos la forma que aquest adoptés. I així tenim que tot el nostre territori
va passar a ser exclusivament Catòlic.
Malgrat que en alguns moments del segle XIX es va decretar la llibertat religiosa, de fet
fins a la Segona República Espanya es va declarar oficialment catòlica, i amb
la dictadura franquista aquesta declaració va tornar a ser vigent. A partir de
la Constitució del 1978 Espanya ha passat a ser un estat aconfessional, es a
dir amb llibertat religiosa i respecte a totes les religions. No obstant la
majoria dels seus habitants es defineixen com a catòlics, tot i la participació
cada vegada mes petita dels ciutadans en els afers religiosos.
Per acabar, crec que es interessant remarcar que malgrat la
nostra confessionalitat catòlica, aquest es el territori europeu amb mes
anticlericalisme de tot Europa. Això ha quedat demostrat moltes vegades,
especialment a Catalunya i Andalusia. A Catalunya vàrem tenir la Setmana
tràgica, i de fet tots els anarquistes d’aquests dos indrets- els llocs on eren
mes nombrosos- eren aferrissadament anticlericals. Durant la segona república i
la guerra civil aquest anticlericalisme es va donar a tots els llocs on governava
la república, excepte al País Basc. I es podria dir que ara també som, entre
els europeus, els menys religiosos practicants.
Ara tenim altres practicants: els musulmans, els protestants
(luterans, evangèlics, anglicans, testimonis de Jehovà), els ortodoxes, alguns
hinduistes i budistes, petites comunitats jueves i segurament molts altres
petits grups. Som molt mes diversos. La diversitat es bona, però a vegades es
força problemàtica! D’això en podem parlar un altre dia.
Dolors Terrades Viñals
