Han enviat, també, unes cartes on expliquen els seus avenços i titulacions aconseguits.
I juntament amb aquests documents, el SILEM, la nostra contrapart, envia les justificacions i factures del projecte Beques.
Estem contents dels resultats. Endavant!
UN ALTRE HOME BO
ENS HA DEIXAT
Aquest passat 14
d'agost va morir en Santi Thió de Pol, jesuïta.
 |
El Cor Àkan
| Educa amb l'Art 14/15 | Palau de la Música
|
Ja des dels seus inicis, Banyoles Solidària va voler donar-los suport. Segurament hi va tenir molt a veure que la Lluïsa Geronès, cocreadora de l'Associació Àkan, va ser banyolina, professora del Brugulat, i impulsora entusiasta de Banyoles Solidària en els seus inicis. També va ser decisiu que la coral era dirigida per una banyolina, vinculada a la nostra entitat. I a més a més, membres actuals del grup impulsor de Banyoles Solidària formen part de la coral.
Així doncs, en memòria d'en Santi, i en agraïment a la coral Àkan, us passem el magnífic text que va escriure la Lluïsa i que es va llegir a la cerimònia que es va celebrar dimarts 16 al centre Borja, on va ser enterrat.
 |
|
Santi, se’m fa estrany parlar-te així. Tu, tot vida, tot alegria...,
malgrat que ens els últims temps havíem parlat molt de la mort.
Un capellà entranyablement amic ha enviat aquestes paraules
“Estic en l’eterna presència de la Divinitat Amorosa.
Us espero. No estic lluny; només al final del mateix camí».
I, sí, no estàs lluny, no te n’has anat,
Certament, estem en el mateix camí, i sé que has vist les
llàgrimes vessades, i el gran dolor i el gran buit, expressat des de
llengües, cultures i religions diferents, t’has sentit dir pare, i pare
dels pobres, i pare dels immigrants, l’amic i pare dels immigrants
i has escoltat que eres un arbre molt fort i molt gran, i, ara,
arrencat, qui omplirà el buit que deixes? Vivim a Àkan una
consternació molt gran. Estem en xoc. No ha deixat de venir la
gent ni un sol moment a plorar, matí, tarda i nit, com a tu
t’agradava, en franca hospitalitat i obertura, mai tancar portes,
han trucat de llocs molt diferents del planeta, i tots se senten
orfes.
Et parlo en nom de tots aquells que et volien acompanyar en el
darrer viatge, que diuen ells, i no hi han pogut ser, volien estar al
teu costat, perquè t’estimen, els vas fer sentir persones, els vas
ensenyar, els vas estimar en ampli sentit de la paraula, quan res
no tenien. Tu, tot amor i tot bondat, tot vida, tot bonhomia i
generositat, tot intel·ligència aguda, tot interès pel món i per
l’univers, tot interès per la persona, i les seves immenses
aventures, o desgràcies, sensible al patiment de la gent, algú
compromès, desesperat davant de tants d’obstacles i de tant de
sofriment de la vida, comprensiu amb la complexitat humana,
que no reculaves ni davant dels perills ni davant de l’esforç,
constant, com una línia recta que no cessava en la teva defensa
de la justícia, una justícia viscuda en el dia a dia, per a aquells
que res no tenien, algú revoltat davant de la pobresa, que
donaves la cara quan calia ser-hi, fos una nit de fred anant a
buscar gent que dormia al carrer, o en situacions perilloses per la
vida mateixa. Algú de paraula i fidelitats. Algú que assumia
responsabilitats i no renunciava. Algú lliure, sense prejudicis,
profundament tolerant amb segons què, rigorós amb d’altres,
així eres tu. Algú reservat en el seu interior, auster, cordial i
afable sempre. Algú ple d’humanitat. Ignasià, profundament
ignasià. Com una formiga avançaves, i, si vols que et digui, penso
que els qui realment canvien el món són aquells que, sense fer
soroll, treballen i treballen dia a dia, en el secret quasi.
La teva senzillesa, la teva humilitat, en aquest fer sense soroll,
portava totes les marques de Jesús...
Sempre dius que els originals els guarden al cel. I ara hi ets, i els
veus tots, com desitjaves. Ara tu saps, com diuen els musulmans.
Estàs amb L’Amic i L’Amat, lu·lià, ignasià. El teu immens amor per
Jesús. Ara ets a Roquetes, el Nou Barris on ets tan estimat, amb
els qui ja han mort d’aquell fer clavegueram contra vent i marea,
tan característic de tu, ets a Veruela, amb el fred i aquell dir per
on han passat molts, jo també, i ets a la universitat, amb les
matemàtiques, amb tota la intel·ligència i bondat, mires ja
l’etapa de mestre de novicis (l’estadística que estaves fent
aquest estiu) amb uns altres ulls, i ets al Casal Loiola , amb la joia
i la vida de la joventut i dels grups, i ets a Girona (ja no dic a
Franciac!), que tant estimaves, envoltat de gent de tots colors de
la pell, que avui només saben plorar el pare que han perdut, i
estàs cantant amb la coral, el Cor Àkan, que tu vas crear, on tant
vas disfrutar. I ets al cel amb tants amics traspassat, que tens
anotats a l’habitació, a qui tant pregaves i demanaves ajuda en el
desvari que vivíem. I ets amb la Companyia, per qui pregaràs i
vetllaràs, ho sé.
Però deixa’m dir-te que algú ha escrit que la vida havia perdut el
seu gust per nosaltres, algú ha dit que no hem d’oblidar mai el
teu somriure. I, que algú més deia, han dit coses tan maques de
tu: serà comptat just entre els justos. I que tu havies deixat una
llavor dins nostre i no moriria, i que algú ha dit, des de l’altra
banda de l’oceà, que no hi ha cap comiat, perquè tu hi seràs
sempre. Hi ha enceses espelmes en tants llocs del món.
Deixa’m expressar la bellesa de la teva vida, la delicadesa, amb
la pregària que em vas ensenyar pacientment que resaves cada
nit amb el teu pare de petit: “En aquest llit em posaré, confiat hi
dormiré, pel meu àngel ben guardat, amb la Verge Maria al meu
costat, que em diu: Santi, dorm i reposa, no tinguis por de cap
mala cosa, si alguna cosa et vol tocar, la Verge Maria te’n salvarà,
Nostre Senyor pren per Pare, la Mare de Déu per mare, Sant
Josep per companyó, Jesús, t’hi faltava Jesús i ho vas afegir, el
mestre / metge bo, bona nit que Déu nos do...”
Sempre em vas dir que continuaries ajudant, quan ja haguessis
traspassat els últims trams, sisplau, dona’ns un cop de mà, et
necessitem, mira’ns i ajuda’ns, i nosaltres podrem continuar
essent fidels, en l’Amor, la Bondat i la Justícia, tal i com tu ens
vas ensenyar. Vius amb nosaltres sempre, com han expressat tan
bellament, entre plors, les teves alumnes musulmanes, a qui
tant vas estimar i que tant t’estimen. Res no ha acabat. I tu hi
seràs sempre.
I, mira, aquest estiu, no fa ni deu dies, has ensenyat a bussejar
un nen bengalí de 12 anys, i eres tan feliç a l’aigua, tant i tant,
que feia quasi mal aquella felicitat, et senties lliure, i deixa’m dir-te
que aquest nen avui plora l’amic perdut. El que aquest nen no
sap és que, si és viu, és perquè fa força anys, tu no vas recular
davant de la ignomínia més repugnant, ajudats, com vam ser, per
l’Anton Raventós i la Pepa Vignau.
Sempre, sempre hi seràs. I sempre és la paraula que més
repeteix la gent, perquè pel que ho ha perdut tot o no té res, la
paraula sempre és un miracle, i un regal immens que els ha
donat la vida, i qui ha fet possible aquest sempre ets tu, amb la
teva absoluta fidelitat de no deixar ningú pel camí. Si tu hi ets
podrem continuar vivint els qui t’estimem, tots els qui en
diferents maneres ens hem sentit estimats i salvats. Si tu hi ets,
la teva família, que tant estimes, podrà seguir vivint. L’Alfons, a
qui tant admires i respectes, el germà gran i padrí, amb qui
comparties les teves lectures científiques, els vídeos que li
gravaves cada nit pacientment, ara que estàs amb la mare,
pregareu junts. Si tu hi ets, els nens creixeran, la teva delicadesa i
dedicació als nens, i cuidarem Redwane. T’ho asseguro. Si tu hi
ets, nosaltres podrem continuar un camí compromès, com ens
feia patir l’estat extrem, actual, tan necessitat de la gent a qui
ajudem a Àkan en aquests moments, continuarem la lluita pel
Regne, el camí de Jesús que vas dir poques hores abans de morir,
al llit de l’hospital, el camí amb els més necessitats. Gràcies per
dir, entre tubs i oxigen, que ens estimaves molt. Gràcies per la
teva vida. Immenses gràcies. No tindré mai suficients paraules
per dir-ho. I sí, has portat una vida plena fins al final, tal i com tu
volies, perquè tu, la teva imatge, ho deies, era la del príncep
feliç. Despullat de tot de mica en mica, donant-ho tot. Seguirem i
continuem junts. Junts. I espera’ns, que nosaltres també anem
venint.
I, saps, el banc de la Cerdanya, on vam ser sempre tan ben
acollits i vam ser serenament feliços, ens esperarà. Deixa’m
afegir, que tots els arbres del món estan contents de tenir-te,
agraïts per tant d’amor que els vas donar. Ara que havíem acabat
l’estudi de l’Autobiografia de sant Ignasi, espero que continuem
les nostres classes de ciència, que ja havíem arribat a la tercera
sessió de quàntica! No obstant tu, ara ja ho saps tot.
La tristesa no passa, aquest buit enorme, tan difícil de conviure-hi,
voldríem que tot això només fos un somni, i malauradament
no ho és, però m’agradaria poder afirmar i creure que per sobre
de tot l’esperança i l’amor guanyen i guanyaran. Tenen l’última
paraula. Ajuda'ns a confiar!
M Lluïsa Geronès Estrada
Associació Àkan
16 d’agost de 2022
Sant Cugat
Article de la Dolors Terradas a la Revista de Banyoles, el juliol 2022
20 DE JUNY, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT.
Malgrat les queixes que tenim, de la nostra societat, dels
nostres governs .... ens podem sentir afortunats! Ens toquen a les nostres
portes refugiats de guerres, climàtics, immigrants .... i nosaltres no hem
d’anar a tocar a les portes de ningú! De moment, tenim una gran sort que, si més no, ens hauria de fer donar les gràcies a les circumstàncies que encara
tenim i abocar-nos a la solidaritat.
Certament, visquis allà on visquis, la darrera opció és
sempre la de deixar-ho tot per emprendre un camí incert, que moltes vegades no
et porta enlloc. Sovint pensem que això dels refugiats és una cosa dels nostres
dies, d’altres contrades. A mi sempre em ve a la memòria l’any 1794-95, amb
l’arribada a Banyoles de nombrosos
refugiats procedents de Sant Llorenç de la Muga, Albanyà i Terrades, que fugien
de la guerra i els enfrontaments entre els soldats del rei d’Espanya Carles IV
i les tropes de l’Estat Francès. Venien caminant passant pels passos de la Mare
de Deu del Mont, i s’establiren a Banyoles, no sabem com. Però el que sí que és
cert és que la crisis alimentària del 1795 els va colpir més a ells que als
habitants de la nostra vila. O podem pensar en els propis banyolins que el
1808 marxaren quasi tots a refugiar-se als boscos de Rocacorba, fugint de les
tropes Napoleòniques. I qui no ha vist i/o conegut els refugiats de la nostra
guerra civil. Tota la nostra comarca en va acollir molts, sobretot procedents
de l’Aragó, tants com perquè Banyoles sortís a la portada de la Vanguardia amb
la fotografia d’una dona aragonesa amb el seu fill. A Calanda encara ho
recorden, i es volen agermanar amb nosaltres! Un poblet tan petit com
Cabanelles en va acollir mes de 80, dones criatures i homes grans. I, finalment, tots hem vist imatges de la retirada dels republicans, pel gener-febrer del
1939, fugint de les tropes franquistes. Aquest refugiats sí que van ser mal
acollits, en un camp encerclat i vigilat per soldats, sense tendes de
campanya, i els primers dies sense aigua ni menjar. Tres centes mil persones
acabaren tancats a Argelés, la memòria dels quals només està conservada en un
petit monument. I pitjor encara, una bona quantitat d’ells acabaren als camps
de concentració nazis, on la majoria varen morir.
Per tant, sí que podem tenir memòria històrica de refugiats,
tanta com per desitjar que no ens hi tornem a trobar, i que ens solidaritzem
amb la gent que ho ha de deixar tot, i si pot, començar una nova vida.
Actualment es diu que hi ha 100 milions de persones desplaçades, la majoria
dins el seu propi país. Es gent que, degut als enfrontaments, ha de marxar de
la seva regió i, generalment, espavilar-se com pot, acudint a amics, parents, bona
gent,... no solen estar protegits per cap organització internacional, poden
estar en molt males condicions però estan dins el propi país, es a dir, tenen
passaport i carnet d’identitat. En aquests moments aquest és el cas de molts
ucraïnesos que han fugit de la part est i han anat cap a la zona oest, més
lluny de les bombes i de les tropes russes. Però aquesta es una situació
difícil d’aguantar per un país en guerra, i aquests refugiats interns depenen
completament de la bona voluntat i de l’economia d’altres ucraïnesos, ja amb
dificultats abans de la guerra. Però
moltes vegades aquesta opció no és possible i la gent ha de marxar del seu
país, com es el cas dels Siris, dels Roginyes de Birmània, de molts Sudanesos
i Somalis.
En aquests casos, i en molts d’altres més desconeguts, hi ha
dues possibilitats. Si el país veí al què van els accepta, poden viure
lliurament i buscar-se la vida com puguin. La invasió d’Ucraïna ha portat molts d’ells a fugir als països veïns i d’allà a altres indrets d’Europa.
Polònia és qui acull més gent d’Ucraïna, potser per la seva major proximitat
cultural i històrica. Molts d’ells també s’han escampat per la resta d’Europa,
arribant també a casa nostra. Aquesta gent ha demanar asil a les autoritats, que els hi concediran o no
segons els interessos del país d’acollida. La seva situació també es precària,
però mentre son demandants d’asil tenen un permís especial per treballar, cosa
que no passa amb els immigrants econòmics. Aquest també es el cas de molts Veneçolans
a Colòmbia o a la mateixa Espanya. Igualment, molts Siris viuen o malviuen a
Turquia, país que té el major nombre de refugiats lliures, és a dir, que no
estan en camps de refugiats. També passa al Líban i Jordània, però malgrat
disposar d’una certa llibertat, tots aquests refugiats es converteixen sovint
en els més necessitats de societats que ja solen tenir un bon nombre de gent
pobre.
Camp de refugiats sirians als afores d'Atenes. JulieRicard. Unsplash
Però, al voltant de vint milions de persones estan acollides
en camps de refugiats. Aquests camps solen estar gestionats per ACNUR, que obté subvencions privades i també
dels governs. Quan ha de fugir una gran quantitat de gent en pocs dies,
aquesta organització te preparada
l’ajuda més elemental, (menjar i beguda sobretot). Després ha de gestionar amb
el país d’acollida la zona a on aquest els vol ubicar. Sempre solen ser zones
properes a la frontera del país d’acollida, però poc poblades per autòctons.
Triada la zona, cal gestionar amb les autoritats locals quin es el lloc que
s’ofereix per residència dels refugiats, que sol ser el pitjor de la zona,
allà on no hi ha volgut viure ningú. Després cal portar les tendes o
contenidors, pensar en les latrines, en l’assistència mèdica, en els serveis
educatius, i en els habitacles del personal d’ACNUR.... Això porta un temps que
fa que, mentrestant, els refugiats es trobin en molt males condicions. Tota la
gent pensa que una vegada construït el camp, la seva estada serà provisional,
que al seu país les coses es solucionaran o bé que podran anar pel país de
refugi cercant-se la vida. Però això mai sol ser així. Arribats als camps se’ls
dona una nova identitat de refugiat i aviat veuen com el camp és encerclat,
vigilat per les autoritats del país d’acollida, que no poden sortir, no poden
cercar feina, no poden cultivar i que depenen de l’ajuda internacional. Això,
que en principi es bo i, en general, ben acollit pels nou-vinguts, es pot
convertir en un cercle viciós d’on no es pot sortir: ni acaba la guerra o el
genocidi al seu país, ni les autoritats del lloc d’acollida estan disposades a
integrar-los a la seva vida. Així, es converteixen en dependents de l’ajuda
internacional i habitants d’un camp de refugiats duran un llarg període. Es diu
que la mitjana d’estada en un camp de refugiats es de 17 anys per persona .
Molts neixen i creixen en un camp, poden casar-s’hi i tenir-hi fills sense
poder-ne sortir.
Sortosament, els humans ens habituem a tot, i aviat apareixen
els primers hortets, les primeres botiguetes, els manetes que fan petites
reparacions, barbers, perruqueres, mestres, llevadores i tot el què acaba
necessitant una ciutat que pot arribar als cent mil habitants. Aviat, també, apareixen les diferències de classe: famílies on només hi ha una dona i fills
o mainada sola passen a ser els més pobres dins el camp, completament dependents
de l’ajuda. Si la família és més gran, té algun membre masculí amb capacitat
per iniciar un petit negoci o feina, prosperen més, dins les circumstàncies.
No voldria acabar l’article sense parlar del poble Sahrauí, amb alguns dels seus nens havent fet estades estiuenques a la nostra comarca. L’any
1975 al marxar (fugir) el país colonitzador, Espanya, varen ser ocupats per
Mauritània i Marroc. Mauritània se’n va desentendre, però el segon ho
considera part integrant del seu territori, es a dir Marroc. Hi ha construït un
gran mur que encercla l’antic territori i que impedeix les connexions amb els
qui varen marxar. Molts sahrauís fugiren cap a Algèria, s’hi varen assentar en
camps o territoris lliures i encara no han pogut tornar. Els seus camps reben
ajuda internacional, es troben en ple desert però no estan encerclats. S’hi han
organitzat, han creat un govern i un exèrcit, tenen escoles i envien molts dels
seus nois i noies a estudiar a l’estranger. I no perden l’esperança que un dia
tornaran als seus antics territoris. I són tan potents que estan fent
trontollar les relacions del govern Espanyol amb Marroc i Algèria encara avui
dia, després de 47 any a l’exili.
Dolors Terradas Viñals. BANYOLES SOLIDÀRIA.
EN MEMÒRIA DE TOTS ELS QUI HAGUEREN D’EXILIAR-SE, S’EXILIEN O
HO HAURAN DE FER.
El projecte d'aquest any que subvenciona l'ajuntament de Banyoles consisteix en la compra de diverses eines pel camp. però parlem d'eines grans: un tractor, un remolc, unes arades...
Des de Sare Yewtou que és on van dirigides aquestes eines, en els horts comunals de les dones, ens van demanar que el tractor fos un Massey comprat aquí. No es refien dels tractors importats de la Xina cap a Gàmbia.
No sabeu pas el que ha costat trobar un tractor en bones condicions, arreglar tota la paperassa per poder ser transportat i lliurat a Gàmbia, aconseguir entendre que és el que calia fer per fer legal tota l'operació... Des de l'abril que hi estan a sobre quatre dels socis de Banyoles Solidària, amb la gran ajuda de GiroConsultors. Finalment ja tenim el tractor al port de Barcelona, a punt per salpar cap a Base.
.jpeg)
