dimecres, 24 de març de 2021

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

La Revista de Banyoles ha tornat a publicar un article de Banyoles Solidària. És el que explica la col·laboració i signatura del conveni entre l'ajuntament de Fontcoberta i Banyoles Solidària.

Molt agraïts!



dimarts, 16 de març de 2021

TREBALL DIARI A CONDEGA

Les famílies de nens amb discapacitats acudeixen al centre dels Pipitos per tal de rebre atencions i estimulacions. 

Estem molt contents d'aquests treballs. 

Molts d'aquests infants estan apadrinats per famílies del Pla de l'Estany. Moltes gràcies!




BUTLLETÍ 38

 BUTLLETÍ 38

dissabte, 6 de març de 2021

ARTICLE DE DOLORS TERRADAS A LA REVISTA DE BANYOLES. TRADICIONS QUE S’HAN D’ERRADICAR


TRADICIONS QUE S’HAN D’ERRADICAR

Actualment, l’ablació o extirpació de clítoris encara es practica a molts països.

Dolors Terradas

El  6 de febrer es celebra el dia contra l’ablació genital femenina que, malauradament, encara es practica a força països del món, principalment a una part del continent africà.   No es la meva intenció parlar del tema a nivell mèdic o sexual, però si que voldria donar una ullada al seu nivell històric, tradicional i social.

L’ablació genital femenina forma part de tot un gran conjunt de pràctiques exercides sobre el cos de les persones al llarg de tota la història de la humanitat, amb diferents objectius, entre els quals els estètics hi tenien i tenen una gran importància. Aquestes pràctiques s’exerceixen sobre els dos sexes, però solen ser mes agressives les dirigides a les dones, a la seva infantesa i primera joventut, perdurant fins a la mort. 

Per parlar de casa nostra i d’èpoques no tan llunyanes podríem fer una visita al museu del vestit a Terrassa. Allà podem veure la cintura dels vestits de les noies i dones riques (de les pobres no es conserva gaire res). Per les noies riques era signe de bellesa tenir una cintura molt prima i de ben jovenetes se’ls hi estrenyien les costelles per tal que el seu cos s’ajustés als designis de la moda. No va ser fins a la revolució francesa que es va començar  a deixar aquest costum, com a conseqüència del  progressiu alliberament de les dones. Sortosament era una tortura que estava destinada a poques dones, ja que impedia treballar.

En aquests moments encara es practica a molts països principalment d’Àfrica  l’ablació o extirpació del clítoris i, en alguns casos, també dels llavis vaginals. Malgrat que aquesta pràctica està prohibida en molts d’aquests països, i fins i tot, penalitzada per la llei, la seva erradicació es troba davant un mur moltes vegades infranquejable:  el de la força de la tradició. Segons un recent informe de l’OMS cada any uns 3 milions de nenes són encara sotmeses a l’ablació genital. I aquestes son, de fet, dades estimatives, car allà on està prohibit per les autoritats es molt difícil trencar el mur de silenci de la comunitat. Per exemple, a Kènia, dues parlamentàries han aconseguit la seva prohibició per les menors de 18 anys. I malgrat que aquesta era una pràctica estesa a la majoria d’ ètnies del país, a l’any 2010 ja només es practicava sobre el  27% de les nenes/noies. Tot i així,  la llei mai arriba a tots els poblets, i són cada vegada més les nenes escolaritzades a internats que refusen tornar de vacances a casa per por!

D’on ve aquesta pràctica que nosaltres, els occidentals, solem associar a l’islam, a control de sexualitat femenina, a masclisme? Si bé no es pot seguir del cert el seu origen, sembla que aquest es troba en l’antic Egipte, i que es practica allà on la influència d’aquesta gran civilització va penetrar amb més força. Els egipcis practicaven la circumcisió dels nens igual que els jueus, i segurament, mai no podrem saber qui la va inventar primer  donades les fortes relacions entre les dues cultures. També la civilització egípcia va influir poderosament en la grega i, com a conseqüència, en tot occident, però no en aquest sentit. El que sí és cert és que es practicava a l’antic Egipte, ja que s’han trobat mòmies que ho testifiquen. La societat egípcia era força igualitària a nivell de gènere, i es diu que la circumcisió masculina va donar lloc a una pràctica que fos equivalent per a les dones. No hi ha documents que ens ho expliquin, però el que passa actualment ens pot donar una pista, ja que el braç de la història a vegades és molt llarg. Egipte,  és un dels països on es practica més l’ablació, tan entre els musulmans com entre els cristians. El seu nivell de prevalença oficial es del 91%, però, potser, és fins i tot més alt. Junt amb Sudan, Somàlia, Eritrea i Djibouti, és la zona del món on més es sofreix, tots amb més del 90% de dones mutilades. En aquests països en els quals no esta prohibit podem trobar que hi ha famílies que recorren a metges per evitar infeccions! Curiosament, a la resta del nord d’Àfrica, l’ablació és desconeguda.

De quina manera va passar aquesta costum de l’antic Egipte a altres zones d’Àfrica? A través de Núbia, i sobrepassada la tercera cascada del Nil, la relació amb els pobles del Sahel podia ser violenta, però també al llarg de tres mil·lennis les relacions comercials hi varen ser freqüents. De mica en mica es transmetia la tradició, de poble a poble, d’ètnia a ètnia. El fet que es considerés  que les dones quedaven més netes, més pures, més preparades pel matrimoni, potser també mes dòcils, feia que se n’estengués la pràctica. Evidentment aquest procés ha estat mil·lenari, i ha arribat en certs casos fins els nostres dies. Encara avui dia hi ha ètnies que comencen a practicar l’ablació a les nenes com un signe de modernitat, d’integració davant els altres, de demostració que les seves dones valen tant com les altres. Si pensem que una dona no mutilada es considera bruta i impura, i que cap altra dona menjarà el que cuini, que serà menystinguda per les altres i que no trobarà marit, podem comprendre la força que encara té aquesta tradició.

Però sovint considerem l’Àfrica com un tot, com un conjunt homogeni. Es possible que hi trobem molts elements comuns, però el de la mutilació femenina no n’és un . Ja hem vist que no es practica al nord d’Àfrica i tampoc als pobles del desert. Sí que, en canvi, és pràcticament universal a Egipte i a tots els països del Sahel. Als països que comparteixen desert i Sahel, només la practiquen les ètnies bantús, mentre que entre les ètnies del desert no hi existeix la costum. Aquest seria el cas de Sudan Sud enfront de Sudan (Nord), Txad, Níger, Mali, Mauritània.

Però encara és més significatiu el cas dels pobles de la selva i de l’hemisferi sud. Als països de l’Àfrica occidental hi ha zones ja quasi selvàtiques, les ètnies de les quals no mutilen en cap sentit les seves nenes. Aquest seria el cas per exemple de Gàmbia i Senegal, on els dioles, que viuen en zones més boscoses, no tenen aquesta pràctica. I a mesura que ens anem acostant a l’equador, a la selva, la disminució de l’ablació és cada vegada més significativa. A Nigèria es practica a la zona Nord, menys boscosa, però no al centre i sud, i això tan entre els cristians com entre els musulmans. I des de la regió congolesa fins a Sudàfrica l’ablació genital femenina es tan desconeguda com entre nosaltres, només practicada pels immigrats de la zona saheliana.

Amb totes aquestes consideracions no pretenc defensar aquesta pràctica que vulnera els drets més fonamentals de les nenes i dones de molts països. Però sí que voldria deixar constància d’alguns aspectes que solem tenir confusos:

1.- És una pràctica NO LLIGADA A CAP RELIGIÓ però si a la tradició. De fet, molts imams musulmans hi estan lluitant en contra.

2.- NO ES UNA TRADICIÓ “AFRICANA”, puix que molts pobles no la coneixen i els resulta tan llunyana com a nosaltres.

3.- NO ÉS FORÇOSAMENT UNA TRADICIÓ MASCLISTA, ja que la practiquen i defensen tan dones com homes. Tot i així es una agressió contra el cos i la sexualitat femenina.

4.- En ser una tradició amb components socials molt arrelats, són les MATEIXES DONES LES QUE HI HAN DE LLUITAR EN CONTRA PER TAL D’ERRADICAR-LA. I això no es podrà fer sense un profund treball entre les comunitats i per les mateixes comunitats.

5.- Aquest  treball de conscienciació necessita no sols de les dones, sinó també del RECOLZAMENT DELS HOMES, així com dels agents religiosos, sobretot musulmans, ja que molta gent pensa que aquesta pràctica està escrita a l’alcorà. També hi han d’intervenir els líders religiosos cristians, sobretot els coptes egipcis i els ortodoxes etíops.

6.- Són molts els governs africans que l’han prohibit gràcies, sobretot, al TREBALL DE DONES PARLAMENTÀRIES MOLT COMPROMESES AMB EL TEMA. Malgrat tot, en aquests mateixos països encara es practica, tot i que molt menys que allà on està permès.

7.- Finalment RECOLZAR LES DONES AFRODESCENDENTS que viuen entre nosaltres i que lluiten per la seva erradicació des d’aquí.   

dijous, 4 de març de 2021

COOPERACIÓ SOLIDÀRIA EN L'ÀMBIT MUNICIPALISTA. DE LA SENSABILITZACIÓ AL COMPROMÍS

coordinadora ONG Girona


La Coordinadora d'ONG Girona ha publicat un article den Josep Callís.

Llegiu-lo que és molt interessant.

Cooperació solidària en l'àmbit municipalista. De la sensibilització al compromís

COOPERACIÓ SOLIDÀRIA EN L'ÀMBIT MUNICIPALISTA. DE LA SENSIBILITZACIÓ AL COMPROMÍS

PER JOSEP CALLÍS I FRANCO. 

L'autor reflexiona sobre la cooperació municipalista i sobre la tasca de Banyoles Solidària que ha aconseguit fer del Pla de l'Estany, la primera comarca solidària de Catalunya

La cooperació solidària del municipalisme sol ser assumida en base a dues perspectives. D’una banda, en suport a projectes externs. En aquesta direccionalitat s’aporta un ajut econòmic a projectes dissenyats i coordinats per entitats i ongs alienes al municipi, que tenen incidència a nivell nacional o internacional. És el cas, per exemple de la col·laboració, entre d’altres, al Fons Català, Mans Unides, Open Arms, Greenpeace, Amnistia Internacional, Acnur,... Una segona perspectiva són els projectes d’agermanament. El municipi té establert un compromís d’ajut a unes comunitats concretes amb qui es mantenen relacions i intercanvis emocionals i culturals a través de grups de ciutadans del propi municipi que coordinen els projectes juntament i amb estreta relació amb les contraparts.

La realitat per fer front a la injustícia de la desigualtat humana causada per l’explotació econòmica de gran part de les comunitats del món i els reptes mundials davant les guerres, els desastres naturals o els atemptats ecològics, necessita de totes dues direccionalitats de cooperació. Evidentment cada format té unes dinàmiques pròpies que generen una diferenciació en la seva incidència en la forma, eficiència i repercussió social. Mentre l’adhesió a grans entitats solidàries possibilita fer front a necessitats d’alta urgència o d’abast internacional o que necessiten d’una gran inversió, els agermanaments només possibiliten donar resposta a reptes limitats i centrats en entorns concrets i precisos. En el primer cas, no és possible el contacte directe amb els afectats ni participar en la gestió del projecte i, per tant, resten allunyats del contacte directe amb la població afectada i la pròpia ciutadania. En els agermanaments, tots aquests factors, al contrari, són imprescindibles, convertint-se en els elements positius i definitoris dels agermanaments.

La millor política que qualsevol institució pot i ha de fer vers la seva ciutadania per tal que la seva acció sigui eficaç és treballar fent pedagogia amb el seu propi compromís i exemple. Només així es pot ajudar a transformar la consciència i sensibilitat ciutadana vers la responsabilitat social.

Banyoles Solidària, des de la seva creació l’any 1995 per impulsar el desenvolupament de la  solidaritat municipal, va optar pels agermanaments amb comunitats conegudes com a línia possibilista de sensibilització aprofitant que alguns dels seus membres havien viscut i participat en la vida i les dinàmiques de les comunitats amb qui es feren els agermanaments. Entre els objectius, a part d’intentar ajudar econòmicament a les comunitats agermanades per ajudar-les a millorar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, es prioritzaren treballar per transformar la conscienciació social  dels ciutadans comarcals per fer present la realitat de la injustícia econòmica en el món; potenciar que els ajuntaments de la comarca siguin exemple de compromís vers els drets humans i, alhora, difusors de pedagogia social entre la seva ciutadania tot anant assolint el 0,7% del seu PIB a la solidaritat per convertir el Pla de l’Estany en exemple de comarca solidària; fer-se present en totes les activitats i dinàmiques socials (festes, premsa, radio, ...) de la comarca explicant els projectes que es porten a terme i donar a conèixer les comunitats germanes; esperonar la creació de grups de cooperació solidària en altres municipis amb l’objectiu de crear una plataforma solidària comarcal i potenciar la interrelació i intercanvis personals i oficials entre els agermanats.

Tenint definits els objectius i per poder aconseguir la materialització de la cooperació municipalista cal atendre un seguit de principis clau:

1. Coneixement profund de les comunitats agermanades. És essencial tenir un coneixement i una relació directa per part de membres de l’ONG amb les comunitats amb qui s’estableix l’agermanament. Haver conviscut amb les persones de la comunitat agermanada permet tenir una base real de les seves problemàtiques alhora que els contactes imprescindibles per garantir un correcte funcionament de la cooperació.

2.Varietat dels projectes. Cal potenciar-los en dues direccionalitats:

2.a. Projectes d’incidència comunitària global. Es tracta de portar a terme en les comunitats aquelles demandes sorgides de les pròpies comunitats que permeten millorar les seves estructures educatives, sanitàries, econòmiques ...; com port ser la construcció d’escoles, serveis sanitaris, millores agrícoles, ... les quals per la magnitud del seu import són les que es presenten per ser assumides pels ajuntaments.

2.b. Projectes d’incidència personal.  Són assumits per famílies o persones a títol individual com poden ser els apadrinaments de beques o d’intercanvis entre grups d’interessos afins (grups de joves, grups musicals, intercanvis escolars ...).

3. Permanència i garantia del compromís. Resulta imprescindible per mantenir el compromís d’agermanament establir convenis firmats per les parts i el contacte i la relació permanent  entre dites parts. Resulten de gran eficàcia els viatges de representants municipals a les comunitats agermanades alhora que la de ciutadans interessats en col·laborar-hi una temporada.

4. Relació i transparència informativa. No es pot deixar de banda, tampoc, la relació de la pròpia ONG amb els ajuntaments posant al seu abast tota la informació sobre les comunitats i els projectes a desenvolupar. Hem constatat que ha resultat un factor clau per desvetllar la consciència comarcal alguna reunió conjunta amb tots els alcaldes i responsables de cooperació per presentar l’evolució del procés d’agermanament, realitats assolides i problemàtiques existents.

5. Claredat en la conceptualització i sentit de la cooperacióÉs necessari justificar davant les institucions municipals que la cooperació es fa com a obligació de justícia social davant l’espoli  que ha sofert bona part del món fruit del capitalisme i que en cap cas és una caritat.

Banyoles Solidària ha treballat sota aquests objectius al llarg dels anys i avui podem tenir la satisfacció d’haver aconseguit que tots els municipis del Pla de l’Estany (Banyoles, Porqueres, Cornellà del Terri, Palol de Revardit, Camós, Fontcoberta, Esponellà, Crespià, Serinyà, Vilademuls i Sant Miquel de Campmajor) participin amb els projectes que Banyoles Solidària coordina amb els agermanaments establerts; uns municipis amb les comunitats rurals i indígenes del Nord de Morazán (Segundo Montes, Meanguera, Osicala, Nauhatarique, Guatajiagua, ...) de El Salcador; d’altres, amb les comunitats de Condega (Nicaragua) i, d’altres, amb Kerewan (Gàmbia), convertint-se la comarca del Pla de l’Estany, probablement, en la primera comarca solidària de Catalunya.

Josep Callís i Franco és membre de Banyoles Solidària