ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

Article del juny

MOLTES GUERRES I UN GENOCIDI.

QUE FARA ISRAEL AMB ELS PALESTINS QUE NO MORIN ASSASSINATS?

Tenia pensat fer un article sobre Ucraïna, sobre la seva historia i sobre la complexitat d’un país bressol dels eslaus, bressol de Rússia, amb una ànima europea occidental i l‘altra oriental, graner d’Europa, però  que ha sofert  la pitjor fam del S. XX, provocada per l’stalinisme, els pitjors estralls de la segona guerra mundial, la pitjor catàstrofe nuclear de tota la història i en els darrers anys, conflictes polítics i invasions militars per part del seu veí rus.

Semblava que hi hauria converses de pau i que es podia acabar la guerra. Il·lusòriament,  potser creient que la bona sintonia entre el recent president dels Estats Units, Sr Trump, i el de Rússia, Sr Putin, ens portaria a unes negociacions i a un procés de Pau. Mentre escric aquest article això no ha estat així, sembla que el conflicte encara pot durar. Parlem de conflicte o de guerra, malgrat el país ha estat envaït per un altre estat, i tot el que pot fer es defensar-se. Defensar-se d’un estat molt mes poderós, amb molta mes població. Amb moltes més armes, entre elles nuclears (Ucraïna hi va renunciar, i va tornar tots els  míssils que tenia al seu territori dels temps de la Unió Soviètica, a Rússia).  Però Ucraïna es un país, el segon més gran d’Europa, amb molts recursos econòmics i una certa capacitat per defensar-se. Està a Europa, que per a ella és un paraigua, almenys d’una certa seguretat, i a canvi dels seus recursos i de la seva posició estratègica pot tenir el suport dels Estats Units. Encara que desigual, hi ha una guerra, que dura més de tres anys, en la qual els ucraïnesos han demostrat que tenen capacitat de defensa, i  que potser perdran territori, però Ucraïna com a país continuarà existint. Tindrem temps de parlar de la seva història i la seva cultura.

El mateix passa en altres conflictes actuals, molt diferents, però que no estan en camí de desaparèixer com a països, malgrat el preu que està pagant la seva població. Em refereixo a Sudan, on dos grups de militars es disputen el poder mitjançant les armes, fet que repercuteix en la població civil, tan en morts com en nombre de refugiats. Segons ACNUR, dos anys d’enfrontaments han provocat el desplaçament forçat de 13 milions de persones i quatre milions de refugiades a països veïns. La majoria són dones i criatures que han sofert violacions i han estat testimonis de matances. Aquests desplaçaments superen tan la capacitat de la mateixa ACNUR com també la dels països receptors des refugiats, que pateixen fam i malalties sense que el seu sofriment sigui visible als mitjans de comunicació occidentals, i val a dir, que també poc visible als altres països africans. El país que ha acollit a mes refugiats es EL TXAD, al qual hi ha arribat 1.300.000 sudanesos. I tan Sudan com Txad tenen greus períodes de sequera alternats amb inundacions, i com a conseqüència fam generalitzada. També acullen Sudanesos, Sudan Sud, Egipte, Etiòpia i Líbia. Però en aquest cas també podem parlar de guerra, absurda, de conseqüències catastròfiques, i entre dos grups del propi país. Però malgrat tot Sudan continuarà existint, i algun dia els desplaçats interns i els refugiats podran tornar a les seves llars.

La situació a la zona Est del Congo no és gaire millor. Des de fa anys els diferents grups armats han causat actes violents i per desgràcia multitud de violacions de dones i nenes. Per desgràcia per la seva població, a la zona de Kivu s’hi troben alguns dels minerals necessaris per la fabricació de telèfons mòbils i portàtils, que tots utilitzem! Però des del març del 2022 la situació s’ha agreujat amb el sorgiment d’un nou grup més potent, recolzat per la veïna Ruanda. Des d’aquesta data 4.600.000 persones s’han vist obligades a deixar les seves llars i desplaçar-se al mateix país o a països veïns. Des del desembre del 2024 el conflicte s’ha agreujat, molts dels desplaçats interns s’han vist obligats a un nou desplaçament i han augmentat les violacions. No totes veuen la llum, però les denunciades han passat de 20.000 dones i nenes violades a 27.000 des del desembre de l’any passat. Mes de mig milió de persones han aconseguit arribar a Uganda, un dels països del món que acull mes refugiats. Però algun dia els congolesos podran tornar als seus pobles d’origen ( potser trobarem una millor manera de fabricar els nostres components electrònics?), una zona de vegetació exuberant, que sense interessos econòmics forans, sense el colonialisme ferotge que varen patir, seria un dels llocs del món mes productius.

Al món hi ha molts altres conflictes, no tan colpidors com aquests, però igualment terribles per les persones que els sofreixen. De fet els humans sempre hem fet i/o patit guerres, és una constant de la nostra espècie. Però sortosament els humans també som cooperatius. Primer amb els nostres familiars, després amb els nostres propers, la nostra tribu o nació, els nostres semblants, i algunes vegades també amb els nostres diferents. Però el que poques vegades ha passat, és que cada dia veiem, des del confort de les nostres llars, l’agressió d’un exercit potent contra una població que ni tant sols té la possibilitat de l’exili. I això es el que està passant a Gaza. No hi ha una guerra, no hi ha una confrontació entre dos exèrcits, ni entre dos països. No hi ha, com per exemple en el cas de Ucraïna, uns soldats, siguin del bàndol que siguin, que es juguen la vida.  No hi ha llocs a on la gent es pugui desplaçar, dins el propi país o a l’exterior. No hi ha llocs on retornar, no hi ha terres que t’esperen per a ser cultivades. Només hi ha bombardejos, ordres constants de desplaçaments d’aquí cap allà i d’allà cap a més enllà, d’uns soldats que no lluiten, arriben a una terra i se la queden, davant la mirada d’una gent terroritzada. Hi ha famílies que s’han desplaçat set i vuit vegades. Que han estat bombardejades a la seva casa, després a la seva tenda de campanya, després a cel ras. No hi ha per part de l’ocupador cap acte d’heroisme, ni que sigui individual. Podem pensar en els soldats russos i ucraïnesos com a persones que tenen uns pares, germans, xicota o dona, en definitiva ens hi podem sentir propers. Puc sentir empatia per una mare d’un soldat rus, per una mare d’un soldat ucraïnès. No puc sentir empatia per una mare d’un soldat israelià que està fent neteja a Gaza .

No puc sentir empatia per unes persones que van en creuers organitzats davant la franja de Gaza per veure lo bonic que es la caiguda de bombes ( A Gran Bretanya acaben de declarar persona non grata una senyora que es dedicava a organitzar aquests creuers). Tampoc amb les persones que viuen prop del mur i que miren tranquil·lament l’espectacle de les bombes com cauen tot prenen una cervesa. Si que puc sentir empatia pels jueus que estan en contra d’aquestes matances, titllats de traïdors, i sobre els quals també caurà la vergonya d’aquesta matança. Que no parlin dels hostatges, que no parlin de les persones assassinades per HAMAS. El govern d’Israel té el millor sistema d’espionatge del món. L’exporta a gairebé tots els països. Quan un palestí que viu a Barcelona telefona als seus pares, tota la conversa és escoltada i gravada. Totes les converses telefòniques, els correus, els WAP saps son espiats i controlats pels serveis secrets israelites. Poden dir que no sabien que  Hamas organitzava una sortida, traspassant un mur vigilat electrònicament, amb només quatre portes controlades per soldats israelians? Poden dir que va costar tres o quatre hores per arribar l’exèrcit? Crec que tot estava organitzat, planificat, o almenys varen deixar fer, ja amb la intenció que finalment està sortint a la llum: no els podem matar a tots, però els separarem en petits camps de concentració controlats per nosaltres. La resta? Bé, tot està destrossat, però hi ha moltes empreses constructores amb ganes de guanyar diners. Cap problema!!

Espero que quan llegiu aquest article hagin deixat passar els camions de la UNRWA (agència de la ONU pels refugiats palestins) per almenys no deixar morir de gana a tota la població. De fet la visió de nens desnodrits, a les portes de la mort, han estovat algunes consciències de persones importants, dels governants europeus, de senadors nord-americans, que comencen a amenaçar al govern d’Israel amb sancions. Ja era hora. Per a molts de nosaltres no ens calien aquestes imatges per manifestar la nostra tristesa, la nostra empatia envers una població atrapada, tancada per un mur, sense sortida, i sobretot bombardejada i sense aliments, sense aigua (De fet l’aigua potable procedia d’Israel i fa temps que els hi varen tallar). I veure tants camions plens de menjar, sense poder entrar per l’únic pas , el de Rafah,  remou la consciència de totes les persones de bona voluntat. I tot i sentir-nos impotents davant la barbàrie, tot i sentir-nos solidaris amb les víctimes, crec que la humanitat com a tal en pagarà un preu moral que ens pot durar molts anys. L’Holocaust, perpetrat pel nazisme, amb recolzament d’una bona part de la població Alemanya, va significar, i encara significa , una taca moral a la humanitat en general. N’hi ha moltes altres, entre les quals citaria el tràfec de gent des de l’Àfrica cap a Amèrica per tal de fer-los esclaus. Hi ha taques que no s’esborren de la memòria col·lectiva, de la memòria històrica, malgrat quedar com soterrades. Tot el que esta soterrat pot retornar a la superfície.

Demanaria a tots els governants, també als qui tenen el poder econòmic i militar, que pensin de manera global, com a humanitat, no només en els seus interessos.  Que parin aquests crims contra la humanitat o genocidi, diguem-ho com vulguem. Els dos conceptes varen ser definits i proposats per dues persones jueves d’origen ucraïnès. I per últim, ja que de cap manera soc antisemita, voldria fer costat als jueus de bona voluntat, als que ells anomenen justos. N’hi ha, i no voldria estar a la seva pell.

Acabem amb una sentència jueva, com a crida als jueus que no es posicionen, que fan la seva vida i ni van en contra dels palestins ni a favor: recordeu “qui salva una persona salva tota la Humanitat”

Dolors Terrades

ARTICLE A REVISTA DE BANYOLES

A la Revista de Banyoles

TRANSFERÈNCIES SOBRE IMMIGRACIÓ: UNA OPORTUNITAT PER FER LES COSES MILLOR.

Generalitat, posem-nos a treballar seriosament. La immigració no ha de ser un problema.

Tenim ja massa coses de les que parlar, massa coses per digerir! Però em temo que la voregin dels esdeveniments no pararà, i haurem de continuar parlant de GAZA, de UCRAINA, de SUDAN i de tants altres conflictes que ja teníem, però que l’arribada de TRUMP ha intensificat. Pobre Ucraïna, partida en dues entre dos dictadors: Putin i Trump, dins una Europa sempre feble. Pobres palestins, a qui es vol enviar a uns països en guerra o inexistents, com Sudan o Somàlia, per tal de reconstruir la seva terra i fer-ne una Riviera per milionaris!

Tinc setanta sis anys i no m’he trobat dins de cap guerra. Pertanyo a una de les poques generacions, a nivell històric i geogràfic que ha viscut tants anys en pau. I sincerament em nego a fer futurisme, a pensar què els hi espera als meus fills, nets, besnets ....Potser la resposta pot ser massa dura, o esperem, potser no. Però els humans som força desastres i massa sovint ens guanya la violència. Val, un altre dia hi podem reflexionar. Avui us proposo temes una mica mes casolans, però malgrat tot també universals.

Els darrers acords sobre immigració- control conjunt de fronteres, gestió dels permisos, admissió de menors no acompanyats- entre el Govern Central i JUNTS han aixecat la ja coneguda polseguera per part dels partits de la dreta espanyola. Sense haver-ho estudiat, sense saber en molts casos quina es la situació real, totes les protestes han anat contra un president Sanchez venut a l’independentisme català. Tot i que saben molt bé que no serà Junts qui gestioni aquestes competències, sinó el govern de la Generalitat, sigui quin sigui el seu color polític.                                  

                                                                                       Però anem concretant. D’entrada la Llei d’estrangeria aprovada inicialment pel govern d’Aznar i modificada durant el govern de Zapatero, i darrerament pel govern de Sanchez, continuarà  essent la mateixa per tot el territori de l’estat, no hi ha modificacions pel que respecta a Catalunya. Els canvis que s’hi introdueixen son molts d’ells d’ordre públic. En aquest aspecte intervindran en el control de fronteres els Mossos d’esquadra, junt amb la policia Nacional i La Guardia Civil. Cap canvi important, a nivell pràctic. Només que així dona la sensació que Catalunya intervé com un estat sobirà en el control de fronteres. No soc contrària a que la policia autonòmica intervingui al control de fronteres, però malauradament sempre se l’encarreguen els mateixos. Posats a fer podríem haver demanat el control de la frontera referent als diferents tràfics il·legals que hi tenen lloc. Però no, sembla ser que l’únic problema que tenim son els immigrants que entren sense papers ( que per cert la majoria no entra per les fronteres, ports i aeroports catalans). També la nostra policia ajudarà a controlar els centres de detenció d’irregulars, els CIES. Si no recordo malament, diputats de l’antiga Convergència estaven en desacord amb aquests centres i en demanaven el seu tancament. Aquest també era el cas d’Esquerra Republicana. Per tot això s’haurà d’augmentar en uns quants milers el nombre de policies catalans. Creia que teníem altres problemes mes greus, com per exemple el cultiu de marihuana i el tràfec de drogues, entre altres, per les quals es necessitarien mes dotacions.

Em sap greu veure la nostra identitat catalana reduïda al control de l’entrada i expulsió d’immigrants. M’agradaria que Junts no es deixés entabanar per Aliança Catalana, ja que molts dels seus votants son gent respectuosa i respectable. També m’agradaria veure que els catalans, així, en massa, no ens deixéssim portar per l’onada d’extrema dreta que recorre Europa i la resta d’Espanya ( amb VOX al capdavant). Pensant així, mirem els altres aspectes del pacte que ha fet Junts amb el  govern, i que de segur podran ser positius.

Respecte a  la gestió dels permisos de residència. Mirem a grans trets què diu la llei actual. Per obtenir el permís de treball i residència necessites dos anys d’estada continuada a Espanya, demostrable mitjançant un empadronament. Després et cal un contracte indefinit fet per persona o empresa solvent. Passat un any de permís, tens opció a la renovació per dos anys. Dos anys mes i arribes a un permís de cinc anys. Passats aquest cinc anys, tens dret a un permís permanent i la possibilitat de demanar la nacionalitat espanyola. Tot això sobre el paper.

Anem a la realitat, a la gestió concreta, i a on , si es fa bé , serà de gran ajuda pels immigrants, i també pels empresaris catalans, la intervenció del govern català . Actualment la Generalitat intervé en dos casos. Per obtenir un primer permís cal tenir un informe favorable de la Generalitat. En ell es demana, a mes de tenir un contracte i empadronament continuat, haver realitzat cursos de català amb un mínim de 60 hores. Fins fa uns anys es gestionava a través dels serveis socials de cada Ajuntament, però ara cal que tots els informes es facin a Barcelona, alentint molt el procés, que sol durar 3 mesos. Fins ara, amb aquest informe favorable, la persona demandant de legalització havia de contractar un advocat per tal de presentar la sol·licitud a la subdelegació del govern. Amb sort es trigaven quatre  mesos en rebre el vist i plau. Llavors calia anar a demanar la tarja per fer l’empremta digital. PROBLEMA!  A les comissaries de Puigcerdà, Camprodon, Girona, Figueres, sant Feliu i Lloret sempre hi apareix la mateixa resposta:” en estos momentos no hay cita, en breve le atenderemos”, i això dies i dies d’estar pendent de la sort i de que finalment trobis una cita. I curiosament, fent proves, això passa a tot Espanya. Esperem que si també ho gestionen els Mossos d’Esquadra, siguin mes eficients.

A la primera renovació del permís de treball i residència, el tràmit de sol·licitud ja es fa a la Generalitat. Una vegada el govern català hi dona el vist i plau només cal cercar la targeta i fer l’empremta a la subdelegació del govern. Per la meva experiència, aquest tràmit, almenys a Girona, es molt mes fàcil que els altres.  No et cal un advocat, et donen cita ràpidament i l’atenció de les funcionàries es agradable. Te un inconvenient, i es que es força mes cara. Però mirant el pros i els contres, clarament es molt millor gestionar aquest permís a través de la Generalitat. Actualment però, aquesta ja no intervé en cap mes gestió. Segons el pacte recent totes les altres gestions, de renovacions de permisos les farà la Generalitat. Segurament a l’hora de donar la targeta i fer l’empremta, haurà de ser un tràmit conjunt amb la policia nacional, donat que els permisos de residencia son a nivell de tot l’estat. Però només cal esperar que els tràmits s’agilitzin. Que tots es facin a Catalunya i que no es derivin a altres comunitats com fins ara, a on els advocats dels immigrats no hi poden accedir. Que els tràmits s’agilitzin fins al punt que si un empresari necessita un nou treballador per exemple per treballar a la construcció d’una casa, no hagi d’esperar sis o set mesos a que  obtingui el permís. I que aquest treballador no hagi d’esperar aquests mateixos mesos per posar-se a treballar.

Per tot això caldrà que la Generalitat, sigui del govern que sigui, hi posi els mitjans necessaris , amb uns funcionaris ben pagats i coneixedors del tema, que no siguin racistes i que treballin amb interès. La integració de la gent vinguda de fora passa sobretot pel treball i per l’escola en el cas dels infants. Ho sento si no hi poso la llengua en primer lloc, però es que crec que la facilitat en l’obtenció de papers, i com a conseqüència, la facilitat en trobar feina es la millor manera d’integrar-se.  A partir d’aquí ja ve la necessitat, percebuda pel propi treballador, de conèixer la llengua catalana. I el fet que els pares tinguin treball, seguretat legal de la seva situació, també ajuda als fills a integrar-se millor a l’escola. El racisme burocràtic, administratiu, a la llarga porta a la segregació, al rebuig envers el país d’acollida, al rebuig a la seva llengua, a les seves costums.

No ens enganyem, darrera d’aquest traspàs de competències hi ha molts interessos polítics. Potser masses. Però no importen si això ens ajuda a crear una societat mes integradora. Pensem que tots en sortirem guanyant. Els nou vinguts si s’aconsegueixen agilitzar els seus processos de legalització, els empresaris que cerquen ma d’obra , però també tots els catalans que volem preservar la nostra identitat sense menysprear als nou, o no tant nou, vinguts. Les actuacions positives repercuteixen positivament a la societat, i les negatives repercuteixen negativament. Que el vol d’una papallona a Gàmbia creï una situació favorable a Catalunya!

  Dolors Terradas Viñals.

 

REVISTA DE BANYOLES. LA POR ÉS UNA MALA COMPANYA

A la Revista de Banyoles, del novembre, surt l'article de la Dolors Terradas, La por és una mala companya

REVISTA DE BANYOLES. PALESTINA.

Article de Raya Radwan, membre de Union of Palestinian Women's Committees, amb qui col·laborem en el suport a famílies de Gaza i en la defensa de la causa palestina.

Octubre 2024

ARTICLE DE LA DOLORS. COOPERACIÓ ITERNACIONAL. PER QUÈ NO?

A la Revista de Banyoles, de l'agost,  la Dolors presenta l'article: Cooperació internacional, per què no?

      

A LA REVISTA DE BANYOLES. CAP A ON ANEM, COM A HUMANITAT?

Article de la Dolors a la Revista de Banyoles del juliol

CAP A ON ANEM, COM A HUMANITAT?

Com a historiadora, sempre tendeixo a relativitzar els esdeveniments actuals. Quan alguna persona diu que estem molt malament, solc recordar que mai havíem estat tan bé com ara. I no sols a Europa , sinó també a la resta del món. Només cal fixar-nos en el nombre de persones que hi havia a finals del segle XVIII, uns 850 milions, i les que hi ha ara, uns 8000 milions, per veure que, malgrat tot, ara hi ha millor alimentació, millor medicina, millors comunicacions en tots els aspectes. I això és cert per tots els països i continents, malgrat que hi pugui haver excepcions, tant a nivell personal com a nivell dels estats. Però, en realitat, es produeix molt més menjar, quasi tothom està vacunat , els hospitals, si més no en un 90% dels casos, són millors que fa 100 anys, i molts dels hàbits, també, en general, han millorat.

Repeteixo que no parlo només d’Europa, sinó de tot  el món. Però, donat que som a Europa, i que recentment hem tingut unes eleccions per a la Comunitat Europea, em centraré en aquesta zona del món. Tant les eleccions com el nostre dia a dia, sembla que ens demostrin que anem molt malament. En general, la gent està enfadada amb els polítics, n’hi ha que els matarien a tots! I, per tant, no voten o ho fan per partits populistes, que prometen arreglar-ho tot, sense que ens diguin com. Partits votats per totes les classes socials, per tots els grups d’edat i per tots els sexes. Cal precisar que els voten més els homes que les dones i més els joves que les persones ja una mica grans. Fa 80 anys que a Europa  es va iniciar una guerra que va passar a ser mundial i que, com a mínim, va ser responsable de 50.000.000 de morts. Els qui varen votar feixisme o nazisme, de ben segur, no varen pensar mai en aquestes conseqüències.  Si haguessin previst el futur, mai no haurien votat com ho van fer. Va ser el cabreig, la por, la inseguretat  allò que els va fer pensar que, amb Hitler o Mussolini o Franco, les coses anirien millor. Per als qui varen recolzar aquests personatges, sí que les coses els varen anar molt millor, però per als qui actuaven de bona fe, no.

I ara què ens passa? Que molta gent torna a tenir por, por dels diferents, és a dir, dels immigrants, por del moviment feminista, por del moviment LGTBI, por de malalties desconegudes, por  d’empobrir-nos, de les noves tecnologies, i segurament, de moltes altres causes. Però el primer que hem de pensar és que la por és una mala consellera. Tenim por dels immigrants però tots sabem que els necessitem, tenim por de l’homosexualitat però podem tenir algun familiar homosexual a qui no ens agradaria que tractessin com fa 50 anys. Tenim por del moviment feminista, sense pensar que les dones representem més de la meitat del gènere humà i que sempre , i a molts llocs encara avui dia, ha estat discriminat, i que, per tant, ja comença a ser hora que ens igualem. Tenim por de perdre el nostre nivell adquisitiu, i és molt possible que  això s’esdevingui, però no serà votant personatges com Marine Le Pen, Meloni, Milei , Trump, Putin .....com es pugui millorar. El més segur és que tot plegat ho empitjori encara més. Pensem que els polítics són un desastre! Segurament, però no més que qualsevol de nosaltres, que tampoc  no som perfectes! Tenim por de les vacunes? Sort en tenim! Si no  la meitat dels qui llegiu l’article, jo inclosa, ja no seríem aquí, ens hauríem mort  de ben petits!

Però amb tot això que dic no puc afirmar de cap manera que estiguem en el millor dels mons, ni molt menys. La humanitat s’enfronta -com a mínim- a dos grans problemes, dels quals es deriven els altres. Un és l’escalfament de l’atmosfera i el canvi climàtic, que tots percebem, i l’altre són les dues guerres més properes al món occidental, però que, com en el cas del 1939, poden acabar essent mundials: la invasió d’Ucraïna i el genocidi a Gaza.

Pel que fa al canvi climàtic , malgrat els negacionistes, tots podem veure com està canviant el nostre entorn mes immediat. Fa temps que patim per l’aigua, i molts arbres, sobretot pins, estan morint per estrès hídric malgrat les darreres pluges. Llocs com Banyoles, amb el nostre estany, es poden convertir en invisibles a causa, precisament,  del seu escalfament. No és un objectiu d’aquest article parlar del canvi climàtic, sinó simplement dir que sí, que ens ha de preocupar, i que no seran precisament els populistes els qui ho resoldran. Ho haurem de resoldre entre tots, i dins la democràcia, que malgrat les seves imperfeccions, és la millor forma de govern que els humans hem estat capaços d’ inventar-nos.

Pel que respecta a la situació d’invasió d’Ucraïna i Palestina, tot i no ser els dos únics llocs del món a on hi ha guerra, sí que són els més representatius de la violentació de conceptes sobre els quals s’havia basat una certa estabilitat després de la segona guerra mundial. Em refereixo sobretot a les Nacions Unides, en aquests moments incapaces d’imposar un control, encara que potser feble, sobre els països invasors. Que malgrat les declaracions del secretari general, de molts altres membres i/o d’alguns països, Israel continuï bombardejant diàriament un espai superpoblat, del qual la població no en pot ni fugir, al qual hi entren escassament els aliments ,  on es bombardegen escoles i hospitals de les mateixes Nacions Unides, posa en qüestió l’estabilitat mundial. Segurament molt més que en el cas d’Ucraïna, d’on la població en pot sortir, a on s’hi poden cultivar aliments i des d’on podem sentir amb claredat la veu dels seus dirigents. Malauradament no és el cas dels palestins, les veus dels dirigents dels quals no ens arriben. I, com en el cas del canvi climàtic, la solució només podrà venir a través de la democràcia, i sobretot dels organismes  judicials internacionals.

Cal ser pessimistes? Optimistes? Pessimistes-optimistes / optimistes-pessimistes? Difícil de dir, impossible aconsellar, necessari reflexionar i obligatori actuar amb bona fe, amb claredat, sense por, segons les nostres posicions raonades i , millor, raonables.

DOLORS TERRADAS VIÑALS

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES. DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES

La Dolors ha escrit un altre article a la Revista de Banyoles. Aquest parla de les persones refugiades, en el dia mundial, que és el 20 de juny.

Enllaç a l'article      

ARTICLE D'EN JOSEP A LA REVISTA DE BANYOLES. HISTÒRIA DE COOPERACIÓ

 Història de cooperació 

REPORTATGE A LA REVISTA PERSPECTIVA ESCOLAR

En Josep va publicar a la revista d'educació Perspectiva Escolar un article exposant la denominació d'Escola Banyoles Solidària a una de les escoles construïdes amb l'ajut des de Banyoles. 

Enllaç per llegir l'article

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ACONFESIONALITAT RELIGIOSA

La Dolors Terradas torna a escriure un altra article per la Revista.

ACONFESIONALITAT RELIGIOSA; RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.

Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat. Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius culturals, per diferenciar-nos d’altres religions

Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.

Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat, d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc solidaris amb qui no pertany al nostre grup.

A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària, fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir , sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana.  També es poden observar, si ens hi fixem, els testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts , no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa Identitat.

A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics. Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics). Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu protestant?.

Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia, on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans ( a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats. I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.

A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància, però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic......l’Islam està entrant amb força  a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i als musulmans Uigurs, o el de la Índia,  que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per particulars , però incitades pel govern.

Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres. Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part de les famílies

 De totes maneres no cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot, els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat  tant plural.

 DOLORS TERRADAS VIÑALS.

 

PARTICIPACIÓ A LA TRIBU

https://www.banyolestv.cat/index.php/programes/47-la-tribu/10713-la-tribu-descobrim-algunes-de-les-tasques-de-banyoles-solidaria.html

Descobrim algunes tasques de Banyoles Solidària

23 d'abril del 2023

NINGÚ PENSA QUE SERÀ REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

Article de la Dolors Terradas a la Revista de Banyoles, el juliol 2022

NINGÚ PENSA QUE SERA REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

20 DE JUNY, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT.

Malgrat les queixes que tenim, de la nostra societat, dels nostres governs .... ens podem sentir afortunats! Ens toquen a les nostres portes refugiats de guerres, climàtics, immigrants .... i nosaltres no hem d’anar a tocar a les portes de ningú! De moment, tenim una gran sort que, si més no, ens hauria de fer donar les gràcies a les circumstàncies que encara tenim i abocar-nos a la solidaritat.

Certament, visquis allà on visquis, la darrera opció és sempre la de deixar-ho tot per emprendre un camí incert, que moltes vegades no et porta enlloc. Sovint pensem que això dels refugiats és una cosa dels nostres dies, d’altres contrades.  A mi sempre em ve a la memòria l’any 1794-95, amb l’arribada a Banyoles de nombrosos refugiats procedents de Sant Llorenç de la Muga, Albanyà i Terrades, que fugien de la guerra i els enfrontaments entre els soldats del rei d’Espanya Carles IV i les tropes de l’Estat Francès. Venien caminant passant pels passos de la Mare de Deu del Mont, i s’establiren a Banyoles, no sabem com. Però el que sí que és cert és que la crisis alimentària del 1795 els va colpir més a ells que als habitants de la nostra vila. O podem pensar en els propis banyolins que el 1808 marxaren quasi tots a refugiar-se als boscos de Rocacorba, fugint de les tropes Napoleòniques. I qui no ha vist i/o conegut els refugiats de la nostra guerra civil. Tota la nostra comarca en va acollir molts, sobretot procedents de l’Aragó, tants com perquè Banyoles sortís a la portada de la Vanguardia amb la fotografia d’una dona aragonesa amb el seu fill. A Calanda encara ho recorden, i es volen agermanar amb nosaltres! Un poblet tan petit com Cabanelles en va acollir mes de 80, dones criatures i homes grans. I, finalment, tots hem vist imatges de la retirada dels republicans, pel gener-febrer del 1939, fugint de les tropes franquistes. Aquest refugiats sí que van ser mal acollits, en un camp encerclat i vigilat per soldats, sense tendes de campanya, i els primers dies sense aigua ni menjar. Tres centes mil persones acabaren tancats a Argelés, la memòria dels quals només està conservada en un petit monument. I pitjor encara, una bona quantitat d’ells acabaren als camps de concentració nazis, on la majoria varen morir.

Per tant, sí que podem tenir memòria històrica de refugiats, tanta com per desitjar que no ens hi tornem a trobar, i que ens solidaritzem amb la gent que ho ha de deixar tot, i si pot, començar una nova vida. Actualment es diu que hi ha 100 milions de persones desplaçades, la majoria dins el seu propi país. Es gent que, degut als enfrontaments, ha de marxar de la seva regió i, generalment, espavilar-se com pot, acudint a amics, parents, bona gent,... no solen estar protegits per cap organització internacional, poden estar en molt males condicions però estan dins el propi país, es a dir, tenen passaport i carnet d’identitat. En aquests moments aquest és el cas de molts ucraïnesos que han fugit de la part est i han anat cap a la zona oest, més lluny de les bombes i de les tropes russes. Però aquesta es una situació difícil d’aguantar per un país en guerra, i aquests refugiats interns depenen completament de la bona voluntat i de l’economia d’altres ucraïnesos, ja amb dificultats abans de la guerra.  Però moltes vegades aquesta opció no és possible i la gent ha de marxar del seu país, com es el cas dels Siris, dels Roginyes de Birmània, de molts Sudanesos i Somalis.

Camp de refugiats sirians als afores d'Atenes. JulieRicard. Unsplash

En aquests casos, i en molts d’altres més desconeguts, hi ha dues possibilitats. Si el país veí al què van els accepta, poden viure lliurament i buscar-se la vida com puguin. La invasió d’Ucraïna ha portat molts d’ells a fugir als països veïns i d’allà a altres indrets d’Europa. Polònia és qui acull més gent d’Ucraïna, potser per la seva major proximitat cultural i històrica. Molts d’ells també s’han escampat per la resta d’Europa, arribant també a casa nostra. Aquesta gent ha demanar asil a  les autoritats, que els hi concediran o no segons els interessos del país d’acollida. La seva situació també es precària, però mentre son demandants d’asil tenen un permís especial per treballar, cosa que no passa amb els immigrants econòmics. Aquest també es el cas de molts Veneçolans a Colòmbia o a la mateixa Espanya. Igualment, molts Siris viuen o malviuen a Turquia, país que té el major nombre de refugiats lliures, és a dir, que no estan en camps de refugiats. També passa al Líban i Jordània, però malgrat disposar d’una certa llibertat, tots aquests refugiats es converteixen sovint en els més necessitats de societats que ja solen tenir un bon nombre de gent pobre.

Però, al voltant de vint milions de persones estan acollides en camps de refugiats. Aquests camps solen estar gestionats per ACNUR, que obté subvencions privades i també dels governs. Quan ha de fugir una gran quantitat de gent en pocs dies, aquesta organització te  preparada l’ajuda més elemental, (menjar i beguda sobretot). Després ha de gestionar amb el país d’acollida la zona a on aquest els vol ubicar. Sempre solen ser zones properes a la frontera del país d’acollida, però poc poblades per autòctons. Triada la zona, cal gestionar amb les autoritats locals quin es el lloc que s’ofereix per residència dels refugiats, que sol ser el pitjor de la zona, allà on no hi ha volgut viure ningú. Després cal portar les tendes o contenidors, pensar en les latrines, en l’assistència mèdica, en els serveis educatius, i en els habitacles del personal d’ACNUR.... Això porta un temps que fa que, mentrestant, els refugiats es trobin en molt males condicions. Tota la gent pensa que una vegada construït el camp, la seva estada serà provisional, que al seu país les coses es solucionaran o bé que podran anar pel país de refugi cercant-se la vida. Però això mai sol ser així. Arribats als camps se’ls dona una nova identitat de refugiat i aviat veuen com el camp és encerclat, vigilat per les autoritats del país d’acollida, que no poden sortir, no poden cercar feina, no poden cultivar i que depenen de l’ajuda internacional. Això, que en principi es bo i, en general, ben acollit pels nou-vinguts, es pot convertir en un cercle viciós d’on no es pot sortir: ni acaba la guerra o el genocidi al seu país, ni les autoritats del lloc d’acollida estan disposades a integrar-los a la seva vida. Així, es converteixen en dependents de l’ajuda internacional i habitants d’un camp de refugiats duran un llarg període. Es diu que la mitjana d’estada en un camp de refugiats es de 17 anys per persona . Molts neixen i creixen en un camp, poden casar-s’hi i tenir-hi fills sense poder-ne sortir.

Sortosament, els humans ens habituem a tot, i aviat apareixen els primers hortets, les primeres botiguetes, els manetes que fan petites reparacions, barbers, perruqueres, mestres, llevadores i tot el què acaba necessitant una ciutat que pot arribar als cent mil habitants. Aviat, també, apareixen les diferències de classe: famílies on només hi ha una dona i fills o mainada sola passen a ser els més pobres dins el camp, completament dependents de l’ajuda. Si la família és més gran, té algun membre masculí amb capacitat per iniciar un petit negoci o feina, prosperen més, dins les circumstàncies.

També es poden donar els camps polititzats, com en el cas de molts ruandesos al Congo, que van portar amb ells membres de la guerrilla. O el dels camps amb majoria Somali, on també hi poden penetrar amb força facilitat diferents guerrilles. O com seria el cas dels Roginyes, amb molt poques possibilitats de tornar mai a Birmània perquè no tenen la seva nacionalitat. Són apàtrides i, a més, refugiats en un dels països mes pobres del món i el que té més habitants per Km2. Però també hi ha algun exemple positiu, com el dels habitants de l’actual Segundo Montes amb qui la ciutat de Banyoles està agermanada. Varen marxar de El Salvador fins a Hondures, al camp de Colomancagua. Atès que era gent molt polititzada, allà es varen organitzar, varen crear cooperatives, escoles, horts comunitaris i, en tornar a El Salvador, varen obtenir unes terres poc poblades on continuaren amb la seva comunitat, posant-li el nom de Segundo Montes, un dels jesuïtes espanyols assassinats per l’exercit Salvadoreny.

No voldria acabar l’article sense parlar del poble Sahrauí, amb alguns dels seus nens havent fet estades estiuenques a la nostra comarca. L’any 1975 al marxar (fugir) el país colonitzador, Espanya­, varen ser ocupats per Mauritània i Marroc. Mauritània se’n va desentendre, però el segon ho considera part integrant del seu territori, es a dir Marroc. Hi ha construït un gran mur que encercla l’antic territori i que impedeix les connexions amb els qui varen marxar. Molts sahrauís fugiren cap a Algèria, s’hi varen assentar en camps o territoris lliures i encara no han pogut tornar. Els seus camps reben ajuda internacional, es troben en ple desert però no estan encerclats. S’hi han organitzat, han creat un govern i un exèrcit, tenen escoles i envien molts dels seus nois i noies a estudiar a l’estranger. I no perden l’esperança que un dia tornaran als seus antics territoris. I són tan potents que estan fent trontollar les relacions del govern Espanyol amb Marroc i Algèria encara avui dia, després de 47 any a l’exili.

Dolors Terradas Viñals. BANYOLES SOLIDÀRIA.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS QUI HAGUEREN D’EXILIAR-SE, S’EXILIEN O HO HAURAN DE FER.  

 

 

A LA REVISTA DE BANYOLES

Moltes gràcies!

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

La Dolors Terradas Vinyals, membre actiu de Banyoles Solidària ha escrit un altre article per la Revista de Banyoles. Es troba a la revista publicada el mes de febrer del 2022.

DEMOCRÀCIA A GÀMBIA, 

FELICITEM ELS BANYOLINS D’ORIGEN GAMBIÀ

Banyoles, una petita ciutat de 20.000 habitants, s’ha convertit en una societat pluricultural, amb ciutadans procedents de nombrosos països, cosa que dona una sensació de cosmopolitisme que no tenia fa 30 anys. A més de la gent procedent del Marroc, ja a principis del anys 90 del segle passat, varen començar a arribar subsaharians, principalment gambians. Primer varen ser només nois, i poc a poc varen anar venint les seves dones i començaren a formar famílies. Avui dia tenim molts gambians ja jubilats, molts d’ells ja amb nacionalitat espanyola, i sobretot molts joves i criatures nascudes aquí, parlant la nostra llengua i  integrats a la nostra cultura. Alguns dels joves han creat associacions per reivindicar el seu paper dins la nostra societat, a més de les associacions ja més arrelades, com Legki YaKaru . Molts varen arribar a Banyoles i no n’han marxat més; altres hi han nascut i els pares els han portat al país d’origen i molts d’altres s’han escampat pel territori català i espanyol. Però potser el que més sorprèn és anar a l’ambaixada espanyola a Londres i trobar gent de Banyoles, Salt, Olot... de pell fosca, nacionalitat espanyola i origen familiar gambià.

UN PETIT PAÍS AFRICÀ QUE VA COMENÇAR AMB BON PEU...

Aquest país, un dels més petits de l’Àfrica, amb només dos milions d’habitants, va tenir una colonització anglesa força lleu,  sobretot per la seva manca de matèries primeres interessants, i sobretot perquè la Gran Bretanya la colonitzava només per les ganes de molestar els francesos, tot ocupant un territori al bell mig del Senegal i les altres colònies franceses. Amb la independència, el país va gaudir d’una democràcia molt  estable, comparada amb altres països africans. Recordo uns dies abans del cop d’estat, com uns nois de Guinea Conakry parlaven del sentiment de llibertat que es respirava a Gàmbia, de com de protegits s’hi sentien com a immigrants d’altres països de l’Àfrica occidental. Malauradament,  l’agost del 1994 hi va haver un cop d’estat militar. Sortosament, el president va evitar una guerra civil, però Gàmbia va tenir dictadura durant 20 anys. Va ser una dictadura de la qual es va parlar poc, aparentment suau, però viatjant pel país es veia la por en les cares  de la gent quan veien la policia i, sobretot, els soldats. Es parlava en veu baixa, o no se’n parlava, de les tortures i les desaparicions.

 

 I HA POGUT RECUPERAR LA LLIBERTAT

Després de les eleccions convocades per ell mateix i que va perdre, el dictador Yaya Jammeh va poder marxar a Guinea Equatorial emportant-se els seus nombrosos bens! Amb la democràcia han desaparegut els militars  dels carrers i la gent ja no es mira la policia amb por, es parla de tot , es critica el govern. Però Gàmbia ha volgut parlar del que havia passat , organitzant una Comissió de la Veritat, la Reconciliació i la Reparació , en la qual es dona veu a totes les persones torturades i als familiars dels desapareguts. Si bé hi ha gent que es queixa dient que en temps del dictador hi havia més seguretat , el cert és que, des de fa tres anys, la democràcia a Gàmbia ha anat progressant, el país ha millorat en les seves infraestructures i amb el tracte que reben els seus ciutadans, i finalment , aquest 4 de desembre hi ha hagut noves eleccions, pacífiques, les quals el seu president Adama Barrow  ha guanyat amb un 53% dels vots. Però aquestes eleccions tenen alguns punts foscos. El líder tradicional de l’oposició, que no es va poder presentar a les primeres perquè era a la presó, i que va recolzar Adama Barrow, aquesta vegada s’ha presentat com a opositor. En canvi, el president guanyador ho ha fet amb una aliança amb antics militants del partit del dictador. Sembla que això de moment no ha comportat cap problema greu, tot i que molts gambians temen que ara s’amnistiï l’antic dictador. Adama Barrow ho ha desmentit, assegurant que continuaria la comissió sobre els crims comesos durant la dictadura.

   

                     

UN PAÍS DE MIGRANTS

Des dels primers nouvinguts, la seva emigració cap a casa nostra no cal cercar-la en els motius polítics. Vivien en una democràcia de les més estables de l’Àfrica. Tampoc podem dir allò tan típic que es morien de gana. Però sí que Gàmbia és un país petit amb pocs recursos, amb una agricultura de subsistència,  que destina només una part de la seva producció  agrícola a la venda de cacauets, sempre a molt baix preu. A l’Àfrica occidental són molt corrents les migracions, d’un país a l’altre, igual com els moviments comercials, exercits tant per homes com per dones. Una de les ètnies mes comerciants i mes migratòries són els soninkés, molt nombrosos a Banyoles. De fet, podem trobar gambians, majoritàriament soninkés a França,  la Gran Bretanya i els Estats Units També a altres llocs de  l’Àfrica, com Angola.

Donat que no hi ha pràcticament indústria i al camp hi ha molt jovent, sobra molta més mà d’obra de la que es necessita. Així, sobretot els nois cerquen llocs on emigrar, i evidentment, el somni de tots és Europa o els Estats Units. No és veritat que hi hagi un efecte crida, tampoc no és veritat que es morin de gana. Simplement és gent del camp que cerca  una feina diferent i no la troba. I que, per tant, pensa a sortir del seu país i del seu continent. No saben què els espera pel camí, no saben el mur que trobaran si aconsegueixen arribar a Europa. Sortosament, són menys les noies que volen venir, malgrat que cada vegada n’hi ha més. Els perills que els esperen són molt més terribles que els dels nois, i la majoria són violades o han d’acabar prostituint-se.

 Mentrestant, aquí els necessitem i, per sort, molts d’ells acaben al camp, cultivant les tomates, els alls,  les patates, les olives....que mengem i exportem. Sense aquesta immigració tindríem veritables problemes per a la producció agrícola. No podem pensar què carai estan fent els nostres polítics parlant alegrement de granges grans o petites, sense que cap d’ells hagi pensat per un moment en la mà d’obra que fa possible la producció agrícola i ramadera. En canvi, els hauríem de donar més facilitats. Però potser  ja està fet expressament: que treballin al camp, sense papers, ja que els nois que en aquests moments arriben a Europa no tenen gaires ganes de treballar al camp. En general, tots han anat a l’escola, alguns d’ells tenen estudis secundaris i fins i tot universitaris, i venen amb la intenció de millorar la seva vida i la de la família treballant en els seus oficis. Però mentre no són legals han de treballar al camp, cobrant poc perquè precisament hi ha vigilància policial i el seu es converteix en un treball clandestí. Com a legals cobren un sou decent, mentre que  essent il·legals cobren molt menys.

ELS NECESSITEM, I NO OBSTANT AIXÒ, 

HI HA MASSA TOMBES AL MIG DEL MAR

Cal dir que a les costes espanyoles han arribat aquest any 2021 unes  37.385 persones migrants, però ha estat l’any durant el qual n’han mort també mes, només en el camí cap a Europa passant per Espanya. Segons l’informe de la ONG Caminando Fronteras, han mort 4.404 persones , la majoria homes, però també 628 dones i 205 menors. Molts d’ells venen directament des de les costes de Gàmbia , el Senegal o Mauritània, viatge que dura, si tot va bé, una setmana.

No ha estat el cas de l’Ebrima Fatty, un noi de Kerewan, un dels nostres pobles agermanats, que ha mort a Líbia. Era un noi electricista, que segurament es va deixar enlluernar pel miratge europeu, també per la manca de material per poder treballar i per les ganes d’ajudar a millorar les condicions de la seva família. El seu pare havia viscut dos anys al Maresme i parla una mica el castellà. I precisament sempre ens ha fet de traductor, ens ajuda en les relacions amb la resta del poble  i és una persona amb qui sempre hem comptat. Sempre sap greu que persones joves, amb qui hem tingut relació, s’hagin de morir d’aquesta manera, simplement pel fet de voler complir un somni però, en aquest cas,  Banyoles Solidària es vol solidaritzar amb el pare i la mare i  la resta de la família de la mort d’un noi jove, d’un petit poblet de Gàmbia amb el qual cooperem des del 1994.

EL DIARI DE GIRONA I LA COORDINADORA

 El passat 6 de febrer vam tenir l'agradable sorpresa de veure'ns al Diari de Girona.  

En aquesta pàgina sortim Banyoles Solidària.
Ho hem ampliat a la imatge de sota.

  

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

La Revista de Banyoles ha tornat a publicar un article de Banyoles Solidària. És el que explica la col·laboració i signatura del conveni entre l'ajuntament de Fontcoberta i Banyoles Solidària.

Molt agraïts!

                         

ARTICLE DE DOLORS TERRADAS SOBRE TREBALL PER LES PERSONES SENSE PAPERS

El dia 7 d'abril al diari De verdad digital es va publicar un article de Dolors Terradas Viñals.
Val molt la pena llegir-lo.

https://deverdaddigital.com/necesitamos-nuevos-obreros-en-el-campo/

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

Ara que tenim més temps, compreu la Revista de Banyoles i llegiu-la. Entre altres articles molt interessants sobre les dones a Banyoles, sobre la convivència i els habituals de cada mes, hi ha un entranyable i profund article de la Dolors Terades.

Moltes gràcies, Dolors, per la teva visió tan realista.

ARTICLE SOBRE IMMIGRACIÓ

Interessantíssim article de la Dolors Terrades. 
Trenquem tòpics i desmuntem mentides!
https://deverdaddigital.com/algunas-consideraciones-sobre-la-inmigracion-en-espana/

ALGUNAS CONSIDERACIONES SOBRE LA INMIGRACIÓN EN ESPAÑA

13 ABRIL, 2019 | DOLORS TERRADAS

Dolors Terradas Viñals (Cornella del Terri, Girona, 1949) es una luchadora con una larga trayectoria política de izquierdas. Profesora de Geografía e Historia en Enseñanza Media, militó largos años en el PSUC, ha sido diputada por En Comu Podem a Cortes Generales, alcaldesa de Bañoles, donde reside, y, desde los años 80, colaboradora de Cáritas en el sector de la inmigración,  y en la ONG Bañoles Solidaria.

Hace dos meses se publicó en “El periódico” la lista de las 35.597 defunciones que han tenido lugar en el mediterráneo desde 1993 hasta septiembre de 2018, recopilada por la ONG United Intercultural Action. Emigrantes y/o refugiados que han encontrado la muerte ante la fortaleza del sueño europeo. Evidentemente no están todos, ya que es imposible documentar todas las muertes sucedidas en el desierto del Sahara, en la gran travesía que supone atravesar media Asia desde Afganistán, Bangla Desh , Irak, Siria.. hasta las costas europeas, los muertos en manos de las mafias  de Egipto, Libia, Marruecos, Turquía…

Pero puesto que el tema de las migraciones supera en mucho un artículo, podemos centrarnos un poco en cuáles son las dificultades con las que se encuentran los que han superado el difícil camino que supone la entrada a territorio Europeo y concretamente a  España

LAS DIFICULTADES DE LA LLEGADA.

Procedan de Europa o de América Latina  e  incluso de muchos países de Asia, los inmigrantes entran por vía aérea, muchos de ellos sin necesidad de visado. Así, el colectivo mas numeroso de recién llegados durante este año corresponde a los venezolanos . Las personas procedentes de África y Oriente Medio, así como de algunos países muy pobres o en guerra de Asia  llegan a través del mar, en las mal llamadas pateras. Y parece que estos son los más numerosos , puesto que nos los muestran los medios de comunicación. Y entre todos ellos nos da la impresión de que organizaciones como Open Arms están entrando a nuestro país miles de jóvenes africanos, cuando en realidad , dadas las dimensiones de su barco y los problemas en que se encuentran para desembarcar , por desgracia pueden ayudar a muy pocas personas. La realidad es que de los 532.482 llegadas a España para quedarse en el año 2017, es decir inmigrantes  ilegales , solamente 28.349 lo hicieron por mar, a través de barcos, barcazas, barquitas…

Dado el ambiente creado no solo en España sino también en toda Europa, nos urge , dentro de nuestras posibilidades, desmontar las noticias falsas, tanto sobre las causas de estas migraciones , como sobre las consecuencias.

Quizás la primera falsedad es la de que se van de Africa por que allí se mueren de hambre. Por desgracia, los que se mueren de hambre están en los cementerios. Es verdad que en Africa hay mucha pobreza, pero  los más pobres y los refugiados de guerra no disponen de medios para llegar a Europa. Desde  Africa occidental un billete de avión a España oscila entre 400 y 600 euros. Atravesar el desierto del Sahara, pagar a las mafias –muchas a lo largo del camino-puede costar un mínimo de 4000 euros. Si se llega en una barca de pesca de la zona, en la que caben unas 100 personas y con la que se tarda una semana desde Gambia o Senegal a las Canarias  el precio es mucho mayor, alrededor de 1000 euros. Lo mismo ocurre para muchos sudamericanos, los que proceden de países a cuyos ciudadanos  les exigen visados, como Honduras o Colombia. No es el precio del billete la causa por la cual se endeudan. Es lo que cuesta obtener el visado a través de mafias que cobran tres o cuatro veces el precio de entrada a Europa

Por lo tanto, los que pueden venir son en general jóvenes que tienen familiares en Europa que les pueden ayudar, o bien familiares que juntando dinero y sacrificios pueden iniciar los primeros pagos, para luego , y durante el camino, ir juntando dinero a base de trabajo, caminar en lugar de usar otro transporte, y a veces tardar años viviendo en el norte de Africa  para juntar todo el dinero. O endeudarse con las mafias durante años.

Muchos de estos jóvenes son de procedencia campesina, otros en cambio vienen de la ciudad, y algunos han cursado estudios . Las causas por las que emigran son las mismas por las que millones de europeos emigraron a lo largo de los últimos 500 años , desde la llegada a América: mejorar el nivel de vida, huir de un campo que no da para trabajar a más gente (ya se sabe que las tierras no son elásticas)y ,sobre todo,  el deseo/obligación de ayudar al resto de la familia. Pero mientras que los europeos que emigraban a América se encontraban con tierras teóricamente vacías, con unos gobernantes de su mismo color que los acogían para trabajar pero también para blanquear el territorio, ahora estos emigrantes llegan a un continente europeo muy poblado, con gente que piensa que no los necesita.

Así que mas que el efecto llamada existe el efecto salida/no retorno.  Sobre todo si pensamos que para un africano ,un colombiano, hondureño, pakistaní o de cualquier otro país considerado pobre,  que no tenga una buena cantidad de dinero en el banco , viajar fuera de su continente es una tarea  imposible. Ninguna embajada europea les concede visados, coger el avión con un billete y un pasaporte legal no es posible: te vigilan los policías del país, los empleados europeos de la compañía aérea, los empleados locales de la misma, y en el caso de que lograras franquear todos estos obstáculos, puede ser que a la llegada a un aeropuerto europeo procedente de alguna de estas zonas te espere la policía a puerta de avión! Así que si quieren conocer nuestro continente se ven obligados a un largo trayecto, lleno de peligros y muy caro.

 En estas condiciones quien querría volver? Nadie, aunque luego se encuentre con mil dificultades. Se han jugado la vida, han visto morir a otros con menos suerte , han gastado una fortuna en el viaje, muchos están fuertemente endeudados y una vez aquí nadie quiere perder la esperanza, nadie quiere admitir el fracaso, nadie quiere volver. Y se hará todo lo posible para cumplir con el sueño inicial. Muchas veces trabajando sin papeles, con los papeles de otro, haciendo de manteros, vendiendo droga o prostituyéndose.  Cualquier cosa antes que admitir que todos tus sacrificios no han servido de nada. 

No voy a hablar de temas super conocidos (pero voluntariamente ignorados) como la cantidad de mujeres inmigradas que cuidan de ancianos , la dependencia de mano de obra joven que tienen muchos campesinos y agroindustrias que de ninguna manera pueden cubrir con nuestros jóvenes, que evidentemente prefieren otros trabajos que no sean pasarse 10 horas cogiendo fresas, manzanas, ajos, aceitunas , tomates, melones  y un largo etc. Tampoco  de la situación demográfica en la que nos encontramos, con una población cada vez más envejecida y necesitada de jóvenes. Se   que mucha gente desearía que estos jóvenes fueran todos blanquitos, cristianos culturalmente idénticos a nosotros y así sucesivamente. Bueno, el mundo cambia y nos tendremos que acostumbrar a ver otras caras y otras culturas. Se acostumbraron por la fuerza los pocos indígenas que quedaron en América, en Australia, Nueva Zelanda.

LA PROBLEMÁTICA DE LAS LEGALIZACIONES.

Qué pasa cuando cualquier persona que llega a Europa quiere quedarse de manera permanente y pasa a ser inmigrante? Pues en todos los países se encuentra con diferentes leyes de extranjería. Todas son muy restrictivas (excepto para los muy ricos) y entre ellas también la nuestra, a pesar de que no es de las peores  de Europa. Por un lado se permite que el extranjero irregular se empadrone con el pasaporte, y este empadronamiento le servirá para  demostrar su residencia en nuestro país. También se le permite inscribirse en una escuela si es menor o bien hacer cursos de formación, y por suerte vuelve a tener  derecho a la sanidad. Pero a la vez  la ley  permite que aleatoriamente la policía le pida los papeles y si está en situación irregular sea enviado al juzgado, en el cual le van a emitir casi siempre  una orden de expulsión. Con mucha suerte puede encontrar un juez comprensivo que solamente le imponga una multa de 500 euros. La orden de expulsión no significa que el gobierno le  devuelva al país, pero si supone un gran problema para el inmigrante: supone que estará 5 años teorícamente fuera de nuestro territorio y que su estancia anterior no contará. Por supuesto los abogados de oficio interponen recursos, y dada la lentitud de la justicia puede ser que mientras tanto pueda legalizarse. Pero simple  hecho de encontrarse en una estación o andando por la calle y que la policía le pida la identificación por   ser diferente es ya  una situación muy negativa(aunque sean legales) , sobre todo para la población más morena que la media. Y para los que “no tienen papeles” puede suponer tener que quedarse años y años en territorio español sin posibilidad de legalizarse.

Para obtener los primeros papeles, por arraigo laboral se necesita demostrar la estancia continuada en territorio español durante tres años y demostrar que se tienen medios de vida: contrato laboral de un año de duración con un empleador que demuestre su capacidad de poder hacer frente a los pagos y que no tenga ningún problema con la administración. En primer lugar la autoridad de la comunidad autónoma correspondiente dará el permiso de arraigo y con éste se presentara la petición a la subdelegación del gobierno central.  Dado la escasez de personal en ambos casos, o al menos esto es lo que se dice, todo el proceso puede tardar entre 6 a 8 meses. Una vez obtenido el permiso, en el supuesto que sea favorable, se dará de alta en la seguridad social , irá a la policía para dejar la huella y pasado un mes o mas tendrá finalmente su tarjeta de residencia para un año.

Si continúa trabajando podrá renovar su tarjeta por dos años. Cabe decir que en estos últimos años de crisis muchos inmigrantes legales fueron ilegalizados al haber perdido su trabajo. Y después de dos años, otros dos años de tarjeta, para a continuación obtener una tarjeta permanente. Y pasados 10 años siendo legal, incluso puedes pedir la nacionalidad española. La que te permite viajar a donde quieras! Pero cuidado! Después de pasar un examen si eres latino y dos si eres de otro continente, puede ser que tarden 3 o más años en responderte. Ya se sabe, no hay dinero para funcionarios que trabajen en extranjería!.

Algunas de estas personas ”ilegales” han estado en nuestro país 10 años o más. Y si proceden de un país desde el cual no se pueda entrar a Europa sin visado, esto quiere decir que no pueden volver a su casa hasta que no estén legalizados. En la mayoría de casos se trata de gente trabajadora, procedente de zonas campesinas de África o Centro-Sur América, con pocas habilidades socioculturales adaptadas a la vida moderna occidental. No es raro encontrarse a un hombre africano, que después de 10 años de estancia en España acumule dos carpetas llenas de papeles, la mayoría de ellos sin ningún valor legal. Por si acaso se guarda todo!. En cambio  es gente con muchas habilidades para realizar  el trabajo que nosotros ya no queremos hacer. Hay hombres africanos que se conocen nuestra geografía mejor que nosotros: manzanas en Girona, melocotones en Lérida, naranjas en Valencia,  melones en Murcia, verduras en Almería, fresas en Huelva, aceitunas en Jaén, espárragos en Navarra…. Sudamericanas o filipinas que tratan a nuestros mayores como si fueran sus abuelas, marroquís que trabajan en nuestros barcos de pesca, que hacen el pan que compramos  de las grandes panificadoras, sudamericanos ayudantes de cocina que trabajan donde el público no les vea, vendedores en los mercados.

Y luego llegan indeseables o ignorantes que proponen expulsar a 50.000 ¡!!! Immigrados de Andalucía. Vaya desastre económico! Y los líderes políticos, en mayor o menor medida compran este discurso. Compran “el discurso de las pateras”  “el discurso de los ilegales”,” de la invasión  procedente de países pobres”. 

CONSECUENCIAS EN SUS PAISES DE ORIGEN.

¿Pero que les pasa a estos países pobres de los cuales proceden estos jóvenes? Que  se les marcha la gente más  dinámica, en algunos casos la gente preparada a nivel universitario, que una buena parte de su dinero se va a pagar mafias, que sus pueblos se quedan sin jóvenes para trabajar, que su juventud vive en la ilusión de una tierra prometida que no existe pero que les impide destinar sus fuerzas a mejorar su propio país. También  es cierto que ayudan a la economía de su familia y en consecuencia de su país, fomentando el consumo y el trabajo sobretodo de  la construcción ya que buena parte de sus ahorros se destinan a la mejora y modernización de sus viviendas. En muchas zonas las principales inversiones proceden del dinero enviado por sus emigrantes.

Pero esta es un arma de doble filo, ya que fomenta en las familias la dependencia económica y una fuerte presión emocional hacia sus miembros emigrados. Y vista las grandes diferencias de sueldos también la sensación que su trabajo no es necesario, que cuantos más emigren en la familia mejor irá para todos. Por supuesto nadie se cuestiona qué sacrificio están haciendo sus familiares que están fuera para conseguir el dinero, a base de qué renuncias se construye una casa, que estrés sufren solos y lejos de casa y que dificultades generan también estas circunstancias en su proceso de adaptación. Pensemos solamente en las mujeres latinas que trabajan en el servicio doméstico y que tienen a todos sus hijos lejos de ellas, en los hombres africanos que viven en pisos atestados de otros como ellos y que han dejado mujer e hijos en sus pueblos ( en los que no se ven casi hombres en edad de trabajar)

Así pasa que mucha gente protesta por las consecuencias de la inmigración en nuestra sociedad occidental cuando en muchos aspectos la emigración de una zona pobre a otra rica fomenta en la primera  desequilibrios económicos sociales y morales muy negativos para su país de origen.

¿EXISTEN SOLUCIONES MÁGICAS?

    Muchos nos  preguntamos que soluciones hay para la cuestión migratoria. Según mi opinión no las hay , al menos soluciones mágicas. Siempre ha habido migraciones, es una situación normal del ser humano; buscar una mejora en su vida y la de los suyos. Por lo tanto mientras haya humanos habrá migraciones. Podemos hacernos a la idea e intentar suavizar sus consecuencias, o bien ponernos nerviosos e intentar solucionarlo a través de prohibiciones. Pero  ,hagamos lo que hagamos, los movimientos migratorios serán el principal problema o la principal solución en las próximas décadas. Dependerá del rumbo que escojamos. Si solo pensamos en muros, en controles y prohibiciones,  no conseguiremos poner puertas al campo. En cambio, si pensamos en las migraciones como algo inevitable, con sus consecuencias negativas pero también positivas, con sus causas tanto en los países de origen como de llegada, a lo mejor , y solo a lo mejor, conseguiremos encauzar los movimientos de las personas. 

Mas facilidades de entrada también dan más facilidades de retorno. Encauzar las economías de los países más pobres ayudando en sus infraestructuras , en su agricultura, en la lucha contra las grandes  desigualdades de muchos países también ayudará a un mejor autocontrol de los movimientos migratorios .Pero  no existen soluciones mágicas. Solo podemos mostrar un ejemplo “ejemplificante”: los antepasados del actual presidente de EEUU llegaron como inmigrantes pobres desde Alemania. Se hicieron ricos en su país de acogida, Estados Unidos, y su descendiente lucha con todas sus fuerzas para impedir el paso a los latinos que llegan del sur. Ejemplo de racismo? Si, como si los europeos hubiéramos sido los únicos  con derecho a emigrar!

 Europa es un continente muy pequeño y muy poblado, pero también muy envejecido. América Central y del Sur y Africa son continentes mucho menos poblados pero con muchos jóvenes con menos ofertas de trabajo de las que necesitan. Asia tiene mucha gente, de hecho el 60 % de los humanos viven en este continente. Seguramente se producirá algún tipo de reequilibrio, no exento de problemas, tanto para unos como para otros, pero sin embargo necesario e inevitable. Reequilibrio tanto entre continentes, como entre países, y dentro de los propios países del campo a la ciudad.