dissabte, 29 de setembre de 2012

COR ÀKAN A DIARI DE GIRONA

CARTES AL DIRECTOR.

PUNT AVUI. OPINIÓ CARTES AL DIRECTOR.


Coral Àkan

26/09/12 02:00 - REMEI MONTGE

Vull agrair públicament l'extraordinari concert que va oferir la coral Àkan, una coral de l'Associació Àkan de suport i acollida d'immigrants, dissabte passat al Teatre Municipal de Banyoles. A vegades quan dius a algú que vas a veure un concert d'immigrants n'hi ha que pensen que són quatre pobrets que cantaran vés a saber com. I no, són un grup de persones immigrants de tot el món, que assagen amb molta il•lusió fa molt de temps a la Casa de Cultura de Girona, on s'imparteixen classes de català, per oferir un bon concert. Que hi posen tota l'ànima i tota la força i que canten extraordinàriament bé. I va haver-hi una comunicació magnífica entre ells i el públic i tothom, tothom, vàrem disfrutar moltíssim. Moltes gràcies a tots. Sou magnífics i desitjo de tot cor que pugueu anar endavant amb els vostres estudis i amb el que desitgeu i que pugueu trobar un lloc en aquesta societat com qualsevol altre.

Banyoles (Pla de l'Estany)

dijous, 27 de setembre de 2012

DIARI DE L’ESTADA A CONDEGA. 2012

Hem tingut a l'Àlex durant tres mesos llargs amb els germans de Condega. Ens ha enviat les seves cròniques tot sovint. Us les presentem aquí totes juntes. Gaudiu-ne i conegueu les realitats dels amics de Condega.

27 de juny
Demà farà una setmana que vaig sortir de Banyoles. Tornar a Nicaragua ja s’ha convertit per a mi quasi en una rutina. Ha perdut aquella vivència una mica exòtica de les primeres vegades, però ha adquirit la categoria d’allò conegut, de retornar a un lloc familiar on trobes persones que et saluden pel carrer. Ho vaig experimentar ahir quan vaig trobar al carrer algunes noies que em saludaven “Hola D. Álex!”. Jo vaig haver de dissimular la meva incomoditat en no recordar qui eren. Eren antigues alumnes de l’Institut Nacional becades per Banyoles Solidària que encara se sentien agraïdes per l’ajuda rebuda. Per una banda he sentit satisfacció, però a la vegada he sentit pena en pensar que aquest vell projecte que ha ajudat a centenars d’estudiants per poder acabar la seva secundària o per anar a la universitat, aquest any ha arribat a la seva fi (al menys, de moment).

Ahir al matí vaig anar a visitar algunes famílies conegudes. Quan ja anava per la 3ª o 4ª visita i s’aproximava l’hora del dinar i començava a sentir-me decandit, esperava que alguna m’invités a dinar. Vana esperança!! Al final vaig haver de comprar algunes peces de “pollo rostizado” i una mica de fruita per compartir amb una família de més confiança. Em costa d’entendre aquesta actitud de la gent nica, molt amable i acollidora per una banda, però també molt freda o distant en ocasions. No sabria dir si aquesta “manca d’hospitalitat” respon a una qüestió cultural o a la manca d’una nevera ben assortida: només tenen un grapat d’arròs i frijoles, i això no seria un menú adequat per un invitat “d’honor”.

Avui he estat a Los Pipitos programant amb Carlos i Mery la “immediata” visita de una delegació de la Comunidad Segundo Montes d’El Salvador, que arribarien el 29. Després un correu de la Lelin ens ha aclarit el malentès: arribaran el 29... però de juliol!!!
Després de la frustrada programació de la visita, m’he quedat per començar a donar suport a les tasques de les cuidadores amb els nens del CDI i del preescolar. Ha estat una primera experiència una mica decebedora. Ningú em deia què podia fer amb uns nens/es de quatre o cinc anys que es bellugaven amunt i avall sense cap ordre. La responsable principal està de baixa per malaltia, la substituta fa dos mesos que hi treballa... Quan la Merling (una nena amb una greu discapacitat) m’ha vist s’ha posat molt contenta, em feia un somriure alegre i allargava les seves manetes cap a mi. El seu aspecte m’ha fet molta pena, estava molt bruta, sense pentinar... i una olor gens agradable que denotava que no l’havien rentada des de... ves a saber! És trist..., però la pobresa va acompanyada molt sovint de la brutícia. Després els he ajudat a donar el dinar: un platet de sopa d’arròs i frijoles. Alguns deixaven més suc a la taula o a la samarreta que a la boca. Desprès els hi he repartit els raspalls per rentar les dents a una pica plena d’aigua. Per a eixugar-se la boca tots feien servir un recipient de plàstic trencat que originàriament devia ser un estri de cuina. Els raspalls es guarden tots plegats en una mena de feix dins d’un got. Em sembla que hauré de treballar el tema de la “salut preventiva”.
Seguidament han anat a la sala dormitori per fer la migdiada sobre unes màrfegues a terra. Quan els hi he deixat estaven força esvarats. La cuidadora i una voluntària intentaven posar ordre i tranquil•litzar el personal. Era l’una passada, jo començava a estar cansat i el partit Espanya-Portugal ja havia començat.


29 de juny
Avui s’ha avançat la celebració del Día del Maestro, ja que demà, dissabte, no és lectiu. Crec que amb pocs dies de diferència es celebra el Día del Estudiante. Del 13 al 20 tindran les vacances de juliol que marquen la meitat del curs.
Aquest matí han celebrat la diada amb diferents activitats de música, dansa... a la canxa municipal, ara coberta i remodelada, un espai de gran utilitat per les activitats d’esbarjo del jovent. M’havien invitat però no hi anat ja que he preferit participar a la reunió de la comissió regional de l’Agenda Llatinoamericana a Estelí. He anat amb la prof. Irma, en Leonel Calero i el prof. Paco (de Lleida). Hi havia representants d’Estelí, Palacagüina i Quilalí. Els delegats d’aquest darrer municipi (D. Jimmy, de quasi 80 anys, i la seva filla) han hagut d’agafar el bus a les 4 de la matinada per ser a les 9 a Estelí. La reunió ha estat interessant per conèixer com s’organitzen per distribuir aquesta eina de sensibilització. Em sembla que li donen molt més ús i en treuen més profit que nosaltres. El tema eix per l’Agenda 2013 serà L’Altra Economia. El company Jordi Planas, ànima de l’Agenda, ha estat molt present a les imatges de la gira 2012 que han passat i a les informacions i propostes que el coordinador ha presentat.


A la tarda m’han invitat a la celebració de l’aniversari d’una nena del CDI de Los Pipitos. Han participat els nens i nenes amb les seves mares. Han repartit sandwichs, pastís de crema (“queques” en diuen), “fresco”... i han jugat i trencat la típica “piñata”. Els nens, i sobre tot les nenes, estaven desconeguts, no semblaven els mateixos d’ahir, tan nets i repentinats i les nenes amb els seus vestits de seda, blancs i roses. I les mames, ja podeu imaginar... Ha estat una festa molt simpàtica.
Suposo que aquí deu ser normal, però m’ha cridat l’atenció l’ambientació musical que acompanyava la festa: un potent equip amb el volum a tope. Res de musiquetes infantils o populars, sinó ritmes discotequers i cançons amb lletres gens apropiades per l’ocasió. Suposo que és el clima tropical...


30 de juny
Vull fer una breu reflexió sobre algunes coses que he observat aquests primers dies. Algunes, de positives, altres de negatives. Per exemple, a Managua vaig tenir la impressió de que ha hagut certes millores a nivell urbanístic i d’imatge de la ciutat: carrers i avingudes una mica més netes, millor servei de transport amb autobusos nous (amb ajuda de Rússia –cooperació o negoci?). No vaig veure, com anys enrere, els nens/es i dones a les cruïlles i semàfors netejant els vidres del cotxes mentre el semàfor estava vermell, o venent les seves mercaderies (xuxeries). Continuen, però, les boques obertes de les clavegueres sense tapes a cada cantonada dels carrers amb el perill de caure qualsevol vianant distret o que camini a la nit amb l’escassa il•luminació existent. Tota mena de plàstics, ampolles i altres deixalles es poden trobar en qualsevol racó, però sobre tot a les rodalies dels mercats de carrer o dels grans mercats, autèntics laberints de petites botiguetes on es ven de tot.
Passejant pel immens Mercat Oriental els venedors assalten als possibles compradors, sobre tot si són “cheles” amb cara de dòlar, oferint els seus productes. És impressionant l’activitat que hi ha als espais tan reduïts de les botiguetes i dels estrets carrerons dins del mercat per on passen (per sobre teu, si no t’apartes) els carretons que distribueixen les mercaderies.
I milers de persones passen el dia, l’any i tota la seva vida sense veure el sol, entaforats en aquestes botiguetes per sobreviure.
També he comprovat que és més fàcil posar papereres als carrers que canviar els hàbits de les persones. Dic això perquè ahir a Estelí vaig patir de nou la desagradable experiència de fa anys al mateix lloc, l’estació d’autobusos. Tornava cap a Condega després de comprar una estoreta per fer alguns exercicis de fitness al terra. Havia deixat marxar algun autobús que anava ple per poder agafar seient. Era dels primers de la “teòrica cua”, però quan el bus va obrir la porta, una allau humana de joves es va precipitar arrasant tot el que trobaven. Em vaig empipar força i els hi vaig dir que eren uns malaurats i que estaven donant una imatge ben lletja del país.
També havia anat al banc per treure alguns diners. Per desconeixement del funcionament del caixer automàtic o per error, la màquina se’m va menjar la targeta. Per recuperar-la em volien cobrar 10 US$. Després de molta polèmica-estratègia-discussió... amb la gerent del banc i d’amenaçar amb explicar el cas a la tele local, vaig aconseguir que me la tornessin sense pagar la “multa”.

2 de juliol
Avui he anat a Potrerillos per visitar l’amic Orlando i família. L’operació de genoll ha estat un èxit, està molt content, la seva cama es veu totalment recta i pot fer vida normal, caminar, treballar, muntar a cavall (foto)

He aprofitat que dues dones d’AMSONAC hi anaven amb la seva camioneta per impartir el taller de lideratge amb un grup de dones de la comunitat. Després del taller, he compartit el menjar que portaven les dones: “tortilla” de blat de moro amb “cuajada” i una patata bullida. Hem deixat Potrerillos i hem anat a la comunitat de Sta. Teresa, on han fet un altre taller amb un grup de dones. Jo he aprofitat per passejar a la vora del riu Pire, on uns nois pescaven amb xarxa (foto).

He trobat un forn solar en funcionament, torrant blat de moro.

Arribant a Condega he aprofitat per anar a veure el rètol de Banyoles Solidària que han posat a l’entrada de la ciutat. Em sembla molt bé que hagin fet aquest rètol informatiu, però no m’ha agradat el lloc: més d’un quiilòmetre abans de la ciutat, al costat de la Panamericana, però en un lloc on quasi no passen vianants, només vehicles i alguna bicicleta. Ja he parlat amb la prof. Irma. Es veu que va ser decisió de l’alcaldia col•locar-lo en aquell lloc. Intentarem negociar per veure si és possible canviar-lo de lloc.




 




4 de juliol
Poc a poc, a ritme del tròpic, vaig organitzant la meva estada a Condega. Avui al matí m’he trobat amb l’Estelita i en Leonel, de La Fraternidad per concretar en què els puc ajudar. Leonel, el profe de computació els està ensenyant com redactar i presentar diferents tipus de cartes i documents. Pel que fa a informàtica segur que ell en sap molt més que jo, però jo els puc ajudar en la correcció formal d’aquests documents, ortografia... Ja he observat que aquí no ha arribat la Real Academia de la llengua espanyola. Aquests dies els estudiants tenen exàmens a les escoles, això fa que l’assistència a les classes i activitats “extres” de La Fraternidad sigui molt escassa. La directora, l’Estela, m’ha comentat el problema del “cafetín”, una mena de cantina-bar que forma part del projecte finançat per Àustria, però que no ha funcionat. Està molt ben dotat de tota mena d’estris (cuina, refrigeradora...) però tancat i sense fer cap servei. Va estar obert una temporada..., però va fracassar. És un exemple més d’alguns dels projectes finançats des d’Europa... Li he suggerit alguna proposta per fer rentable aquest servei, p.ex., que ho donin a una dona o família per la seva explotació a canvi d’una petita renda o lloguer, o repartint beneficis....

Ja he parlat amb l’Iván, el profe de pintura, perquè faci alguna petita correcció al rètol. Si La Real Academia Española no ha arribat aquí, imagineu el Institut d’Estudis Catalans.... A la tarda, a Los Pipitos, m’he reunit amb les coordinadores dels apadrinaments i els hi lliurat els 442 US$ que m’havien donat alguns padrins. Elles compraran alguns regals (roba, sabates, matalassos, ...) segons les necessitats dels nens/es i els donarem en nom dels padrins-padrines. Hem programat els dies que els visitarem.

A nivell domèstic també em començo a organitzar. M’he comprat una petita cuina elèctrica (fogonet) per poder escalfar el cafè amb llet del matí o fer-me una truita per sopar. Però em falta la nevera on poder guardar alguna cosa. No puc tenir coses de menjar sobre la taula. Aquesta tarda quan anava a agafar un calçotets per canviar-me he trobat una rata entre la roba. Amb molt de fàstic i un gran esforç de superació he aconseguit matar-la a cops de sabata. De cuques negres i grosses com un ou ja n'he mortes unes quantes.
Bona nit!! Són les 10’15. Altes hores de la nit aquí.

7 de juliol
Avui, dissabte, he participat en un taller d’elaboració de menjars derivats de la soja. Aquí els caps de setmana és quan solen organitzar activitats formatives. Fins i tot és quan una gran part d’estudiants van a la universitat als cursos “sabatinos”. El taller estava dedicat a les mares dels nens/es apadrinats per famílies banyolines, unes 17. L’ha impartit la Mery Hernández, coordinadora dels apadrinaments. Ha fet una introducció teòrica, ajudant-se de “papelógrafos”, i després han format grups per elaborar quatre menjars diferents en base a la soja. Les hi he demanat que m'en guardessin una mica, ja que no podia quedar-me fins al final del procés. Teòricament havia de començar a les 9 (hora nica), però eren quasi les 12 i tot just preparaven el foc a terra amb llenya. De cuines amb gas només en tenien una.
A les 12 havia quedat per dinar amb la Lorena i família. En sóc el padrí de baptisme de les tres nenes i el nen. De camí cap al seu barri, a les afores de Condega, m’he trobat en un carrer que semblava que havia sofert un bombardeig. Els veïns, fins i tot els periquitos, havien estat desallotjats: estaven fumigant les cases per eliminar “zancudos” ( mosquits) i altres paràsits. Per cert, a mi els “zancudos” en tenen por, no se m’acosten!!

Després de dinar he jugat una estona amb les nenes i el nen al joc de “ni sí, ni no”. Per suposat que he perdut totes les partides.

Demà, diumenge, farem (després de dues setmanes) la reunió de recepció amb la Comissió d’Agermanament. Els hi faré entrega de les aportacions de Banyoles Solidària per a cadascú dels projectes. Ja us faré cinc cèntims. Bona tarda de dissabte! (Bona nit per vosaltres. Tenim 8 hores de diferència)

8 de juliol

Aquest matí m’he trobat amb la Comisión de Hermanamiento Condega-Banyoles. A Condega, i suposo que a la resta de Nicaragua, el diumenge és el dia en què es fan reunions i activitats que durant els dies feiners no es poden fer per la feina o perquè als habitants de les comunitats els és difícil desplaçar-se a la ciutat. Per altra banda, el ritme de vida és el mateix que qualsevol altre dia, totes les botigues estan obertes. Potser s’hi nota més activitat a les sales de màquines de joc, quasi única diversió de joves i adults, i al matí als carrers hi ha més ampolles de “guaro” (ron) buides escampades per terra.
La reunió estava convocada a les 10, però en realitat no ha començat fins ja passades les 11. Jo hi he arribat amb un quart de retard (ja em vaig adaptant al ritme nica). Ens hem reunit a una dependència de Los Pipitos. Hi han assistit 10 persones representants dels diferents projectes en què Banyoles Solidària col•labora. Tot i que a la majoria dels assistents ja els havia saludat, he fet la salutació oficial en nom de Banyoles Solidària, els hi he transmet les salutacions i records de la gent coneguda i els he lliurat les aportacions econòmiques per a cada projecte:
Microcrèdits a Potrerillos, La Laguna i El Peñasco i Proyecto La Fraternidad, 1.275 US$ per a cadascú. Per a les dones d’AMSONAC, 450 $. D’aquesta ajuda rebuda han d’aportar l’1 % pel fons de la Comissió per despeses comunes. Vàrem parlar de la necessitat de fer els informes de manera més detallada i transparent, si és necessari amb l’ajuda d’algun tècnic. També vaig entregar els medicaments que portava per al “Puesto de Salud” de Potrerillos on hi ha un “paramédico” que els controlarà. La mica de roba de nen que em quedava va anar per als “pipitos”. Ja n'havia donat alguna a famílies conegudes i amistats.
Vàrem programar les visites a les comunitats per revisar els projectes de manera més detallada. Com és costum aquí, vàrem acabar la reunió amb un petit ”refrigeri” que havien portat preparat. A la tarda, em van portar una refrigeradora vella de Los Pipitos. La vaig netejar per dins. Avui la he “plastificat” per fora amb un plàstic blanc i sembla nova. Funciona molt bé. He anat a fer la compra i ja aquesta nit ¡¡soparé a casa!!

Estic acabant d’escriure aquesta “crònica” avui, dilluns 9, al vespre, després de visitar un company i amic. Havia de venir ahir a la reunió de la Comissió, però no es va presentar. Vaig imaginar la causa. És una persona de grans valors, amb estudis i formació acadèmica superior, bon músic i animador cultural... però des de fa temps que ha caigut en la dependència del alcohol. Ja l’any passat l’havia ajudat a sortir d’aquest forat, però hi ha tornat a caure. He anat a casa seva i he trobat la seva dona i els seus tres fills en una situació ben trista, la casa, el pati...tot brut i desordenat, sense llum elèctrica (ja era fosc), perquè els han tallat per no pagar. La dona ha encès una espelma. Després d’una estona ell ha sortit en una situació lamentable. Li he fet la una sèrie de recriminacions (tinc confiança) i reflexions. Em feia pena i ràbia alhora. M’ha promès que ho intentarà de nou. Però necessita ajuda. Demà a les 8 del matí he quedat que li aniré a buscar per anar a l’hospital i al vespre anirem a la reunió dels ”Alcohòlics Anónimos”. Em temo que no podré fer molta cosa per ell, però em fa pena.




12 de juliol
Un dels projectes que em produeix més satisfacció és el dels apadrinaments de nens/es discapacitats per part de famílies banyolines. Crec que s’està portant de manera eficient. Les famílies reben cada mes l’ajuda econòmica par comprar medicaments i aliments principalment. La majoria són mares solteres en situació econòmica molt precària. En molts casos ja tenim un seguiment d’uns quatre anys i puc afirmar que realment ha hagut una millora clara en la salut i el desenvolupament d’aquests nens/es.

Avui he visitat dues nenes apadrinades. M’han acompanyat la coordinadora del projecte i dues persones de la directiva de Los Pipitos. Hem anat amb la camioneta de l’associació. Una de les nenes viu en una comunitat molt llunyana. Després d’uns quants kilòmetres de carretera Panamericana, s’ha d’agafar un camí infernal, ple de pedres i clots, i després de 7 kms que semblen 70 s’arriba a “La Libertad”, que és el nom de la comunitat!! La visita a aquesta nena, apadrinada des de fa anys, m’ha omplert de goig en veure l’alegria com m’ha rebut i m’ha preguntat per la padrina, tot i la seva dificultat per expressar-se. L’altra nena viu al costat de la carretera Panamericana. Els hem fet entrega d’alguns regals comprats amb els cèntims que em van donar alguns padrins. Han estat molt contentes i agraïdes. Jo transmeto aquesta alegria i agraïment a les famílies banyolines que estan fent possible aquest “petit miracle”.

Mentre escric aquestes ratlles escolto l’informatiu de TeleSur, TV de Veneçuela. Aquest canal i la CNN són els únics que es poden escoltar (tot i que hi ha estones que en Chávez acapara la pantalla en TeleSur). Els canals nicas son insuportables per la seva baixa qualitat o per la manipulació política en mans del govern. (Tele5 està a un nivell molt superior!!) A la tele per cable que tinc puc agafar més de 50 canals, tots i a totes hores amb culebrots, pel•lícules d’acció o dibuixos infantils. Per estar una mica al cas de les indignants notícies que arriben d’Espanya entro a la web de Público o d’El País. Tinc el cyber a la porta del costat. Com podeu veure les meves condicions de vida són privilegiades. No em puc queixar: la porta de la dreta que dona a una habitació multius i un bany. I una taula ben proveïda. Aquest és el sopar d’avui: truita amb tonyina, amanida i un banano.

































23 de juliol
Porto dies de “retiro forçat” per la infecció renal que m’ha tingut al llit amb febre. Em trobo millor, però amb una sensació de debilitat que em fa moure a càmera lenta. Sortir a caminar mitja hora em suposa un gran esforç. Si tingués aquí al costat el Passeig de la Draga i l’Estany... crec que aconseguiria fer la volta completa, però aquí no trobo l’espai adequat i atractiu per caminar: o pel mig dels carrers del poble, esquivant obstacles (vehicles, persones, desnivells de les voreres i brutícia acumulada –sòlida i líquida-), o a la vora de la Panamericana, on la circulació de camions de gran tonatge fa trontollar el terra.
Des de fa dies tinc accés a internet al meu ordinador. He pogut contemplat imatges que m’omplen de tristor: l’Alt Empordà en flames, un infern que es repeteix cada estiu, però potser encara més greu, amb vàries víctimes mortals. I per causes... evitables!! Quanta irresponsabilitat!! I les altres notícies..., la prima de risc desfermada, l’economia real en bancarrota, els serveis bàsics en risc de suspensió total.... i mentre els banquers i màxims responsables... amb els seus milions ben segurs... La indignació arriba fins aquí.

Crec que la majoria de la població d’aquest país també tindria motius per a la indignació: han acomiadat uns 200 treballadors de les fàbriques de puros de Condega (sense indemnització, és clar). El combustible està quasi al mateix preu que a Espanya, tot i que ho rep subvencionat de Veneçuela. M’han dit que Nicaragua ven combustible a Hondures i aquest país ho pot vendre més barat. No ho entenc!! Els productes de primera necessitat són barats, però tenint en compte els salaris.... (la gent que en té) la vida és difícil. Es pot dinar en un restaurant mitjanet un plat combinat per uns 4 US$, però això és un luxe per a la majoria de la població.
Gràcies que la tele de cable amb els seus més de 60 canals serveis de “droga col•lectiva”. Per a mi resulta realment insofrible. Aquest matí, poc abans de l’hora de dinar he tingut una “invasió militar” a casa meva. Sense previ avís, un militar dotat de l’arma reglamentària i d’una altra supersofisticada, (semblava de una peli de ficció –Start warr), ha entrat i ha començat a descarregar un fum irrespirable per cada racó de la casa. He hagut de sortir “cames ajudeu-me” si no volia quedat noquejat per terra. Cap explicació... Els veïns, ja al carrer també, m’han explicat que estaven fumigant contra els mosquits (“zancudos”). També protestaven per la manca d’informació i per l’hora tan inoportuna, les dones preparaven el dinar.
Després d’una setmana de vacances a les escoles, em fa la sensació que han començat a mig gas.
Aquest matí volia anar a La Fraternidad per donar una mica de suport, però quan estava a punt de sortir han arribat Estelita i les profes per visitar-me. M’han porta fruita. Ja tornaven del Centre. Havien acomiadat els nois després d’una jornada d’unes... dues hores! I quan he sortit a comprar alguna cosa, he vist molts estudiants del col•legi marista que també tornaven cap a casa seva. A les tardes ja han començat a entrenar amb els tambors, algunes escoles, per preparar les desfilades de les Festes Pàtries per mitjans de setembre. Que tingueu una bona setmana.
Àlex

Amics/gues i companys de BS., des de la llunyania física, però la proximitat del cor us vull felicitar per tota la feina que -en temps de vacances- esteu programant pel proper setembre. Em sembla una bona iniciativa donar suport a Àkan per la tasca que està realitzant amb la gent immigrant tan necessitada. Quan alguna persona d'aquí em comenta que voldria emigrar cap a Europa jo penso en alguns testimonis de nois d'Àkan i les aconsello que no facin tal cosa en aquests moments. Encara hi ha persones que pensen que allà poden trobar feina ben pagada. La ignorància no té solució. Aquests concerts crec que poden ser molt positius per a despertar la sensibilitat de la gent davant els problemes de la gent que pateix allà i aquí. El benefici econòmic penso que és secundari. No sempre els diners que s'envien són invertits correctament.
Bones vacances!!!! Us trobo a faltar. Les fotos del sopar a casa de la Maran m'han portat una mica d'enyorança. Petons i abraçades.

26 de juliol
Fa dies vaig comentar la manca d’higiene que observava en la forma en que els nens del CDI guardaven els raspalls de dents en un sol pot, tots plegats, comunicant-se les possibles bactèries i d’altres “bichitos”. Ho vaig comentar a les educadores sense massa confiança en què tinguessin en compte la meva observació. Dons, he tingut l’agradable sorpresa de veure com han trobat una solució enginyosa i ecològica perquè cada nen guardi el seu raspall: petites ampolles de plàstic de colors amb el nom del nen/a, enganxades a la paret. Els he felicitat!! També, aquest matí, he estat testimoni d’una escena exemplar: els nens escombrant i netejant la “canxa” que estava plena de fulles i amb alguna planteta nascuda i crescuda entre les seves esquerdes. Era com un joc però també una feina comunitària. I no és una tasca fàcil amb aquests nens que no tenen cap hàbit de neteja ni de treball-joc mínimament organitzat.
Ahir, dimecres, vaig estar a La Fraternidad. La directora em va comentar la seva preocupació pel projecte de cara a un futur no gaire llunyà. A final d’aquest any s’acaba la subvenció que els hi arriba d’Àustria. Han de pensar en transformar el projecte en autosostenible. Pensa en crear un CDI (guarderia) on les famílies paguin una quota. També han de buscar la forma de treure rendiment de la cuina i “cafetín” molt ben dotats, però que ara quasi no funcionen. Actualment estan passant un mal moment, tenen molts nens/es matriculats, però l’assistència és molt escassa. A més, no cobren cap quota, la qual cosa fa que moltes famílies apunten els seus nens i després no tenen cap interès en que hi vagin. La principal font de treball de Condega, les 3 fàbriques de puros, estan en crisi, ja han acomiadat més de 200 treballadors, i a l’agost s’esperen més acomiadaments. L’alternativa sembla que serà un fàbrica-cooperativa de sabates. Molta gent hi té posades les seves esperances. Segons normativa legal han de incloure en plantilla un % de personal discapacitat (crec que un 2 %). Doncs, aquesta tarda m’han explicat que ja tenen la llista de les persones discapacitades del poble en edat laboral per apuntar-les en la plantilla, però sense cap intenció de donar-les feina en realitat. La picaresca o la corrupció funciona a tot arreu. Les associacions de famílies amb discapacitats, Los Pipitos, i d’altres ja s’estan mobilitzant per evitar la “jugada”. El que estic quedant parat davant tantes persones (nens i adults) amb problemes de discapacitats més o menys greus.
Aquí us passo un exemple (aquest al costat de la Panamericana), dels molts que hi ha per tot arreu, de la propaganda oficial. Quants diners es podrien estalviar...?
Gràcies a tots/es els que us heu interessat per la meva salut. Ja em trobo bé. Una forta abraçada. Àlex

28 de juliol
Avui, dissabte, ha estat un dia molt especial. O, potser, seria més correcte dir que ha estat un dia molt “normal i típic” dins del ritme de vida nica. Un dia que podria alterar els nervis a qualsevol europeu desconeixedor dels hàbits i costums d’aquest país. En algun moment he estat a punt de caure en la trampa... Havíem programat per les 9 del matí sortir cap a El Peñasco amb la camioneta de Los Pipitos. Havíem de visitar a Holver, un nen apadrinat i la seva família. A les 2 pm ens havíem de reunir amb la Junta Directiva del projecte de microcrèdits de la comunitat. M’acompanyarien la prof. Irma i dos o tres persones de Los Pipitos. Volent ser puntual, jo havia posat l’alarma del mòbil a les 6,30. Volia tenir temps de fer quatre exercicis de fitness a l'estoreta , dutxar-me, esmorzar tranquil•lament ...
Abans de les 9 jo ja era al punt de trobada. La camioneta no hi era. Havia sortit a fer un servei. I aquí comença una història “una mica macabra”, que em recorda el guió d’una peli cubana d’humor negre (no recordo el títol) en la què passen les mil i una traslladant un mort al que han d’enterrar a la seva ciutat d’origen. Resulta que mentre feien el servei amb la camioneta els han avisat que un jove discapacitat havia mort de cop i volta. Amb urgència havien d’anar a buscar un taüt (un “cajón” diuen aquí). Seria cosa de mitja hora i podríem marxar cap a El Peñasco. Però amb tan mala sort que no trobaven cap a les diferents funeràries de Condega. Només quedava una opció: anar a Estelí (50 km) per intentar trobar-ne un. Així va passar una hora... i dues... N'havien trobat, però supercars, el pressupost no donava per aquests luxes. Que anirien a l’alcaldia d’Estelí per gestionar un de més barat....
Els cel•lulars... a tope! I així passaven les hores.
Pensant que a les 2 pm no podríem arribar a la reunió dels microcrèdits, aconsegueixo un número per comunicar que potser arribaríem tard. Deixo avís perquè li diguin a la Mª Elena. Al cap d’un minuts... nova sorpresa: Mª Elena em diu que la reunió està prevista per demà, diumenge, que així els havien informat. Ja no sabia què fer... Mantenim la visita al nen apadrinat o la passem per un altre dia? Decidim que si la camioneta arriba encara hi podem pujar. Mentre esperem tenim temps d’anar a dinar a una “rosticería”. Al menys, no perdem l’apetit. (Per suposat... em toca pagar tres dinars).
Així arribem a les 3 pm. I arriba la camioneta... sense el taüt. Sembla que l’estan fabricant a marxes forçades. Suposo que el pobre difunt no s’hagi cansat d’esperar... Jo he arribat al límit. (Disculpeu el humor negre, i la broma amb un tema tan trist). La visita a Holver i família queda per un altre dia. Ja que ha arribat la camioneta hem aprofitat per portar uns cotxets adaptats per discapacitats que s’han d’arreglar. Un dels cotxets l’hem recollit de casa de la Daniela Alexandra (Lola, la teva nena). El seu somriure i l’expressió dels seus ulls han compensat tantes hores perdudes al llarg del dia.
Bon cap de setmana.
Àlex

6 d’agost






Els primers dies d’agost hem tingut la visita d’una delegació de la Comunitat Segundo Montes d’El Salvador que han vingut a Condega per visitar Los Pipitos. Tenen projectada la creació d’una escola, o unes aules d’educació especial per a nens discapacitats. Volien conèixer l’experiència de Los Pipitos-Condega. Crec que no han vingut en el millor moment, ja que aquest centre està passant per un moment de crisi i dificultats. Ahir vaig tenir una reunió amb la direcció on vaig exposar amb molta cruesa les meves observacions crítiques respecte al tema. Sembla que ja estan posant fil a l’agulla per millorar la situació. La delegació, que va arribar a Condega el diumenge 29 de juliol, estava formada per la Lelin Ventura, dos nois de Segundo Montes i un grup de noies d’una escola de Mataró que estaven cooperant en aquella comunitat. En total nou persones. Van fer un viatge “rocambolesc” de 12 hores, ja que van equivocar la ruta i van donar una volta de molts quilòmetres. Es van allotjar a la residència dels sord-muts de Los Pipitos.
El dilluns, 30, vàrem visitar la ciutat, fent una mica de turisme. Vàrem tenir una trobada amb les dones d’AMSONAC que els van explicar els seus projectes (cuines solars, lideratge, sucs de fruita...).
A la tarda vàrem visitar el Centre La Fraternidad.
El dimarts, 31, van tenir una llarga entrevista amb la Directora Nacional de Los Pipitos-Nicaragua, Sra. Nidia Torrez i altres persones de la direcció del centre. També van visitar l’Escola Especial on són atesos alumnes amb discapacitats i el institut privat “Denis Cáceres” on estudien nois/es sord-muts.
El dia 1 d’agost vàrem viatjar a El Salvador de tornada. Com que jo, que ja coneixia la ruta, vaig fer de copilot, només vàrem tardar 6 hores!! Per a mi la visita a la Comunitat Segundo Montes ha estat na experiència molt emotiva, ja que hi havia estat el 2008 amb motiu de la mort en desgraciat accident de la Mercedes Ventura (dirigent de la comunitat i mare de la Lelin) i la Mª Eugenia.
Vaig ser molt ben acollit, vaig visitar gent coneguda i vaig passejar per la comunitat. Crec que en aquests quatre anys ha tingut un clar progrés en infraestructures, habitatges..., escoles. Sembla que aquestes millores son degudes en gran part al desenvolupament intern de la comunitat, però també a l’arribada de les remeses que envien des de fora molts emigrants. Em van dir que la meitat de la població del país, “el pulgarcito de Amèrica Central” està fora del país. En general el país, i la comunitat SM en particular, donen la impressió de més neteja, ordre i més alt nivell econòmic que a Nicaragua o Condega. També la vida és molt més cara. La moneda és el US$.
El dijous, 2, vàrem celebrar a casa de Lelín el sopar de comiat del grup de barcelonines que marxaven aquella mateixa nit. Un sopar molt complet: paella, carn a la planxa, truita de patates i un pastís ben gros per celebrar el meu aniversari.
El divendres, 3, amb la Lelín i família vàrem anar al cementiri de San Fernando, un poble al nord de la comunitat, limitant amb Hondures. Allà està enterrada la Mercedes Ventura en una senzilla tomba plena de flors.
El dissabte, 4, vaig fer el viatge de tornada cap a Condega. En Javier amb la camioneta del Silem (amb el nom de Banyoles ben clar a les portes laterals) em va portar fins a la frontera amb Hondures, a poc més d’una hora, on vaig agafar un bus fins a Condega. Abans de les 3 de la tarda ja era “a casa”.

11 d’agost
Aquests darrers dies hem visitat alguns nens i nenes apadrinats per famílies banyolines. Es una de les activitats més agraïdes que puc fer. Jo intento explicar que només sóc un “delegat” dels padrins, que és a ells a qui han de donar les gràcies, però, és clar... sóc jo que rebo l’agraïment d’aquestes persones que reben una ajuda molt valuosa per l’atenció alimentària i sanitària dels seus fills/es. En la visita m’acompanya la coordinadora dels apadrinaments i alguna altra persona de Los Pipitos o de la Comissió d’agermanament. Els portem algun regal comprat amb els cèntims que em van donar alguns padrins. Hem fet una mena de fons comú perquè tots/es poguessin tenir regal (roba, sabates, xampú, bolquers...) Realment es nota una millora en el desenvolupament d’aquests nens. Els vaig visitar fa un any i en la majoria he trobat un canvi molt positiu. Els pares reben mensualment l’ajut del apadrinament que els controla la coordinadora. Han de portar al nen/a a la revisió mèdica i a les sessions de teràpia del Centre amb certa periodicitat, depenent de la distància, ja que alguns viuen en comunitats molt allunyades i la mare els ha de portar a coll fins a la parada del bus que a vegades és molt lluny. Crec que és un dels projectes que funciona de manera més eficaç i directa.
Una visita que m’ha impressionat ha estat la d’una noia de 21 anys, invident, apadrinada, que amb un gran esforç domina el sistema Braile i està estudiant informàtica els dissabtes a la universitat de Condega. Ens va fer una petita demostració de lectura i escriptura.
Ahir, divendres 10, vaig anar a la comunitat d’El Peñasco per reunir-me amb la Junta Directiva del projecte de microcrèdits (“banquito popular”). Aquesta reunió havia estat programada i anul•lada dies abans per problemes de vehicle (el dia del taüt). Doncs, ahir va estar a punt de tornar-se a anul•lar. Cinc minuts abans de l’hora convinguda vaig rebre un missatge de mòbil dient que la camioneta era a Estelí fent un altre servei. Em vaig “sublevar”, vaig trucar a les persones responsables (o millor, irresponsables) i clarament emprenyat els vaig dir que era una informalitat, que ens estaven esperant a la Comunitat amb el dinar fet i que no podíem deixar-les penjats un altre cop. Al cap d’una estona teníem la camioneta disponible.
Amb tot això vam sortir amb una hora de retard, cosa normal aquí. A la comunitat s’arriba per un “camí de carros” ple de pedres i clots. A mig camí una roda va rebentar. I com aquí no deixen ni un detall a la improvisació.... doncs, no tenien el clic (“gata” en diuen aquí) per poder aixecar el vehicle. Una mitja hora més tard va passar una camioneta de l’alcaldia i ens va deixar la “gata”. Total una hora més de retard. La reunió es va fer quan es va poder i el dinar es va convertir en sopar.
Avui hem tingut una altra reunió de “banquito” a la comunitat de Potrerillos. Un tema central que hem parlar ha estat la necessitat de que gestionin la personeria jurídica d’aquests projectes, cosa que fa temps que havíem parlat, per tenir un recolzament legal. Hem convocat una reunió a final de mes amb les tres Juntes Directives dels projectes de microcrèdits de les tres comunitats per iniciar el procés. Espero que arribi a bon terme.
Sembla que aquí ha arribat el hivern tropical, plou sovint a les tardes i no fa gaire calor, ja que està tapat quasi tot el dia. Em sembla que a Banyoles esteu passant força més calor. Si voleu un estiu fresc...


17 d’agost


  
 










Aquesta darrera setmana ha estat una mica “de rutina”: el dimarts, vista “oficial” en nom dels padrins a famílies de nens/es discapacitats i apadrinats per famílies banyolines. Els altres dies, suport durant unes hores al CDI i visita a La Fraternidad. Al Centro de Desarrollo Infantil (CDI) he notat que hi ha una més nombrosa assistència de nens. També hi assisteixen durant la tarda els tres que van al matí a l’Escola Especial. També he observat algunes millores en l’atenció als nens. Alguns dies tenen el suport d’algunes mares voluntàries, i d’altres personal del centre, ja que l’educadora està sola per baixa de la responsable principal. Una persona sola no pot controlar aquests nens. Jo, en alguns moments m’he sentit ben impotent davant aquests petits “terribles”.
Malgrat les deficiències que he trobat, he de reconèixer el treball i la dedicació que han de esmerçar les educadores que hi treballen acollint els nens a 2/4 de 7 del matí fins a les 5 pm quan les mares els van a recollir.
El que em resulta més impactant és veure les dificultats que han de superar per donar el dinar a nens amb greus discapacitats, o quan els han de canviar els bolquers... És realment admirable!!
A La Fraternidad el dimecres em vaig trobar en una situació una mica “violenta”, o millor, “embarazosa”. Vaig anar-hi a la tarda perquè m’havien dit que a aquesta hora hi van més nens. Em vaig trobar en una festa a la qual no havia estat invitat: la festa de comiat d’un matrimoni austríac que ha impulsat la construcció d’aquest centre de dia per a nens i adolescents. Els vaig saludar, em van invitar i, superat el primer moment de “confusió”, em vaig quedar per compartir la festa durant una estona.

També he fet alguna gestió per preparar la reunió de les directives dels projectes de microcrèdits que farem el diumenge 26.
He parlat amb un tècnic que treballa en un organisme oficial sobre cooperatives per tal que els pugui assessorar en la reunió i orientar per iniciar el procés de constitució en cooperatives legalment constituïdes. Fa molt de temps que ja havíem parlat del tema, però no acaben de posar fill a l’agulla.
Amb la prof. Irma i el tècnic de l’alcaldia ja hem decidit el nou emplaçament del rètol de Banyoles Solidària. Serà al costat de la carretera panamericana, en un lloc molt transitat i cèntric, entre l’hospital i Los Pipitos. Espero veure’l col•locat abans de marxar.

















23 d’agost



Dulce, la nena més petita del CDI       
El dissabte, 18, vaig tenir reunió amb la Junta Directiva de Los Pipitos. Volia expressar algunes observacions que he anat anotant al llarg d’aquests dos mesos sobre algunes deficiències en el funcionament i en la imatge del Centre. Vaig intentar deixar clar la meva voluntat positiva de col•laboració amb la bona feina que s’està fent, però que podem millorar. Com em temia, es va produir una situació de tensió amb la directora, ja que va interpretar les meves observacions “crítiques” com a una ingerència en la gestió del centre i com una falta de respecte. Vaig demanar disculpes reiteradament perquè potser no m’havia expressat correctament.

Sessió de teràpia al CET





Reconec que a vegades sóc molt directe i no tinc el tacte suficient per dir les coses sense ofendre. Per suavitzar la situació vaig acomiadar-me de la reunió amb un petó i una abraçada a la Directora. La resta de components de la Junta amb les escasses intervencions que van fer van manifestar que reconeixien una certa deixadesa per la seva part en la gestió del Centre. Dono per bona la tensió viscuda i la pujada d’adrenalina d’aquell dia, ja que el dilluns i al llarg d’aquesta setmana he vist com s’han començat a notar canvis positius: neteja, atenció als nens...

Una de les darreres visites les famílies dels nens apadrinats per amics banyolins ha estat especialment impactant. Es tracta d’un nen amb paràlisi cerebral. Impressiona veure’l amb una rigidesa total del seu cos deformat, només ossos i pell. Està desnodrit, per la situació de la família i per la seva dificultat per obrir la boca i ingerir aliments. Abandonat per la mare des de petit, el cuida la iaia amb artrosi, que també ha de cuidar als altres dos germanets (de diferents pares). L’únic ingrés de la família és el que pot aconseguir el company de la iaia (que no és avi dels nens) anant al bosc a tallar llenya per vendre-la a la ciutat. Suposo que una part del que rep del apadrinament (uns 30 dòlars al mes) és desviat per alimentar les cinc boques de la família. Cosa que “entenc” perfectament.



Casos com aquest en tenim molts. Hi ha molts nens/es amb discapacitats diverses, amb situacions realment molt greus. Fan molta pena i a vegades ràbia per l’abandó en que es troben, sobre tot per part dels homes. Les mares són les que han d’assumir tota la responsabilitat. Les autoritats polítiques i sanitàries del país són també responsables d’aquesta situació: falta d’atenció sanitària a les embarassades, centres de salut sense la dotació mínima per a una atenció a l’hora del part...







Des de Banyoles Solidària estem intentant donar resposta, un petit granet de sorra, a alguns casos. Tenim 17 nens/es apadrinats, però falten molts. Hem d’aconseguir més famílies i persones que apadrinin aquests nens discapacitats de famílies sense recursos per donar-les l’atenció necessària.
Però com la vida té tristeses i alegries, també us comento que hi ha temps per tot. L’altre dia vaig fer gala de les meves dots culinàries fent dues truites “españolas” amb el grup de dones de AMSONAC (Asociación de Mujeres Sol Naciente) que fan els projectes de forns solars, sucs de fruita tropical i lideratge per a les dones. Tot i que vaig haver de fregir les patates en un “caldero” on s’enganxaven al cul per molt que jo remenava, i amb un oli que més que fregir les patates, les bullia, van quedar força bones, al menys de presència, com podeu comprovar.
Nen amb paràlisi cerebral, apadrinat per una família de Banyoles.















 


Tortillas españolas amb tortillas i arròs nicas

Ahir, 22, era la festa major de Palacagüina (el poble “donde Cristo ya nació” de la cançó). Queda a pocs quilòmetres de Condega. Feien una mena de concert de cançons tradicionals de grups locals. I després vaig poder assistir a una “montada” o rodeo de l’oest. No puc adjuntar fotos, no vaig portar la càmera. Va ser distret. I no tenia el component sanguinari de les “corrides” espanyoles.





26 d’agost




  Passejant el diumenge pels carrers de Condega no es nota que sigui dia festiu, és un dia d’activitat normal amb les botigues obertes... com qualsevol altre dia. Només els que van a missa deuen notar que és un dia diferent. Fins i tot, n’hi ha alguns estudis universitaris (?) que es fan el diumenge. Reunions o activitats en què han de participar persones de les comunitats que treballen al camp es fan el diumenge. Per això, avui a les 10 del matí he tingut reunió amb 11 membres de les Juntes Directives dels projectes de microcrèdits de les tres comunitats amb les qual BS col•labora (2 de Potrerillos, 4 d’El Peñasco i 5 de La Laguna de los Hernández).
Informacions del tècnic Franklin K.
Juntes directives Microcrèdits    





Hem tingut l’assessorament del company Franklin K. Rodríguez com a tècnic en temes de cooperativisme, i ha dirigit la reunió la Prof. Irma Calero, com a coordinadora de la Comisión de Hermanamiento. Crec que ha estat una reunió molt positiva ja que han donat els primers passos de cara a la seva constitució com a cooperatives multisectorials amb personeria jurídica. Això els pot donar una gran projecció social dins de la comunitat i els possibilita un desenvolupament econòmic autosostenible de cara al futur amb nous projectes.













S’ha format una petita comissió de tres membres (un per cada projecte) per iniciar gestions d’informació per fer els tràmits necessaris. Sembla que el primer pas és anar a les oficines d’un nou ministeri que s’ha creat, el Ministerio de la Economía Familiar, que facilita de manera quasi gratuïta la constitució de cooperatives, donant una capacitació de 48 hores als nous cooperativistes. S’han compromès a informar d’aquesta primera gestió a mitjans de setembre.




Universitaris becats
A les tres de la tarda he tingut una altra reunió amb la prof. Irma i un grup de 12 estudiants universitaris becats per BS amb aportació de la Diputació de Girona. El total de becats el darrer curs han estat 19. M’he sentit una mica trist a l’haver de comunicar que aquest any la Diputació ens ha denegat la subvenció per manca de pressupostos. Han agraït l’ajuda rebuda durant aquests anys i han expressat quant els ha ajudat per poder tirar endavant els seus estudis. Han explicat alguns dels compromisos socials que van assumir al rebre la beca: ajuda a persones grans, reforç escolar a nens amb dificultats... Els hi he dit que des de BS farem tot el que puguem per recuperar el projecte tot i que, sent realistes, les perspectives no són bones.
Ahir, dissabte, 25, vaig visitar una família d’El Peñasco a la qual s’havia assignat una ajuda econòmica de l’ajuntament de Banyoles per construir una nova casa, ja que la seva havia estat afectada per un huracà. Aquesta família ha estat beneficiada per un projecte del govern amb una casa nova. Fa temps se’ls va dir que l’ajuda de Banyoles seria per fer la cuina (les cases només tenen una saleta i dues habitacions, però no tenen cuina ni latrina), però amb la condició que aprofitessin el material de la casa vella destruïda i fessin els condicionaments necessaris per traslladar-se a la casa nova. Han passat els mesos i no han fet res. Esperen que els donin tot fet. És realment una família molt pobre, amb dos fills discapacitats (un apadrinat per BS).
Casa-barraca actual               



Casa nova (amb terra apilonada)          
És un exemple de pobresa total, no solament econòmica, i de dependència en què han caigut moltes famílies en aquest país. Han perdut la capacitat de reacció davant la situació en què viuen. Potser una part de responsabilitat la tenim les ONGs. Hem de ser potser més exigents i no caure en un paternalisme alienant. Els hem donat un termini perquè comencin a actuar. Si no, l’ajut serà per a una altra família. En plantejar aquesta mena d’ ”amenaça” a una família tan humil em vaig sentir realment incòmode, com si jo fos una autoritat o ser superior que pot donar o prendre. Segurament es van sentir humiliats, i això em sap greu.
I... demà a La Laguna amb el Col•lectiu de dones “El Esfuerzo”.








28 d’agost




El dilluns, 27, vaig haver de matinar. A les 7 vaig agafar el bus cap a la comunitat de Sta. Teresa. L’estació de bussos està a l’altra banda del poble. Una hora aproximadament. A Sta. Teresa m’esperava un jove amb un cavall per fer la forta pujada fins a La Laguna, uns 40 minuts. S’ha de passar el riu que el dia abans havia arossegat quantitats de troncs amuntegats a la passarel•la. Per sort, ja havia baixat el cabal. A la Comunitat m’esperaven les dones del col•lectiu “El Esfuerzo” que gestionen el projecte de microcrèdits i dels forns de barril. Em van mostrar el quadern on porten la comptabilitat i les llibretes del banc. Les seves anotacions de totes les operacions realitzades, amb la relació de beneficiats i préstec rebut, eren molt clares. Vaig pensar que una fotocòpia d’aquesta documentació serà el millor informe que poden presentar a BS i a l’Ajuntament de Cornellà. Després vam visitar alguns dels forns instal•lats fa poc a diferents cases. Estan molt satisfetes ja que amb molt poca llenya aconsegueixen altes temperatures i poden cuinar tot tipus d’aliments. I els poden fer servir a qualsevol època de l’any. Abans de les 12 vam dinar: cuixa de pollastre amb arròs, patates fregides i “tortilla nica”. I un cafè. Poc després van arribar les dones d’AMSONAC per parlar amb les dones beneficiàries dels forns. Cada 15 dies les impartiran un taller de lideratge amb temes d’educació, salut, higiene...


Forn “de barril”                                   

Beneficiàries dels forns

Rètol Casa Comunal. S. José de Pire     

Tornant d’El Peñasco el dissabte vàrem passar per S. José de Pire, on fa alguns anys, amb aportació de l’ajuntament de Banyoles van construir la Casa Comunal. Hi han instal•lat un rètol amb la senyera i el logo de BS. També aquí el nom de Banyoles hi està present.
Al costat de la Panamericana              

Carrer central de Condega                     

Jardí d’accés a Los Pipitos

Als darrers mesos s’han produït freqüents casos de dengue al país. Sembla que la causa és la proliferació de “zancudos” que es reprodueixen a les basses o recipients amb aigua bruta. Les autoritats estan fent una campanya de fumigació per les cases i de conscienciació a través dels mitjans de comunicació, cosa que trobo molt positiva. Però les mateixes autoritats municipals no cuiden la neteja de les vies públiques on són abundants les “charcas” amb aigua estancada provinent de l’aigua bruta dels desaigües de les cases. I quantitats d’ampolles i bosses de plàstic. La meva “campanya” de neteja a Los Pipitos sembla que no té gaire èxit. Per a la gent de pagès aquí (i a casa nostra també) el concepte de neteja és sinònim de cremar. Així ho ha entès el senyor que vigila el Centre el cap de setmana. El devien dir que netegés el pati i ja veieu el resultat. Quan ho vaig veure el diumenge sortint d’una reunió i el vaig trobar em vaig indignar i el vaig fer crits. Segurament em vaig “passar”. Potser és més responsable qui li va donar l’ordre. Avui li he demanat disculpes i hem fet les paus. M’han dit que s’havia molestat. Sempre sóc massa impulsiu.



3 de setembre


L’ambulància cremada.                          
Als darrers dies d’agost s’han produït alguns incidents de certa violència a Condega. Les cadenes de TV local o comarcal repetien una i altre vegada escenes d’enfrontaments entre policia antidisturbis i manifestants. La gent comentava i donava la seva interpretació. El conflicte ja s’havia fet manifest dies enrere amb talls de circulació a la Panamericana. Els manifestants eren camperols, “productores” diuen aquí, de frijoles que reclamaven millors preus per la seva producció. Sembla que han de vendre els frijoles al comerciants intermediaris a uns 4 córdobas (1 US$=23’5 córdobas) la lliura i el consumidor els ha de comprar a 10 o 12 a la “pulpería” (botiga). El benefici és de l’intermediari. Els productors demanaven que el govern marqui un preu mínim oficial. Però el govern “de Unidad y Reconciliación Nacional” d’aquesta “Nicaragua Socialista, Cristiana y Solidaria” (aquests són els tòpics repetits una y mil vegades a la propaganda oficial i als mitjans) ha dit que el país està dins del TLC (Tratado de Libre Comercio) signat amb EEUU i Canadà i per tant que venguin al preu mercat per l’oferta i la demanda. Com que la resposta oficial no ha satisfet als camperols, el conflicte s’ha reproduït al cap d’un dies i aquest cap de setmana ha esclatat de nou amb més violència. Els manifestants han tornat a tallar la carretera. Ha vingut la policia antidisturbis. Els camperols han llençat pedres i han cremat una ambulància, crec que l’única, de l’hospital. La policia ha actuat amb molta contundència amb gasos lacrimògens que han fet sortir de les seves cases als habitants del barri fugint de la “guerra”. Han hagut alguns detinguts i ferits. El que no està clar és si darrera de la protesta només hi ha una justa reivindicació dels petits camperols o més aviat n’hi ha intencionalitat política per part de l’oposició liberal per desestabilitzar el govern sandinista. Els manifestants són únicament d’una zona pertanyent a un altre municipi on dominen els liberals, dirigits per grans propietaris, també alguns de Condega.



La població de Condega estava una mica atemorida davant dels conflicte, sobre tot pels possibles talls de circulació de la carretera. Això va ser causa de que la reunió que el dissabte al matí tenien programada amb les famílies amb nens/es discapacitats i apadrinats per famílies banyolines es fes de manera precipitada per tal que poguessin tornar a les seves comunitats abans de que tallessin un altre cop la circulació. Algunes mares/pares de les comunitats no van poder arribar. La coordinadora dels apadrinaments els hi ha donat l’assignació d’aquest mes i el dimarts, 4, intentarem fer la reunió de manera més formal. Alguns dels pares em van donar la carta pels padrins.



Paisatge de S. Juan.                                                 
La capella
El cap de setmana he viatjat a San Juan de Río Coco, municipi del departament de Madriz, a tres hores de bus cap al Nord. Per arribar a casa de la família amiga que volíem visitar vam haver de caminar una hora per un camí pedregós de fortes pujades i baixades. Portàvem un nen discapacitat a la seva cadireta de rodes. Avui hem hagut de fer el camí de retorn a les 5’30 del matí. La pujada era més forta que a l’anada. És una zona molt muntanyosa de gran producció de cafè. El clima és més fresc i agradable que a Condega. He pogut “tastar” una mica d’aprop la duresa de la vida d’aquests camperols. Fan tota la feina a mà amb el “machete” i transporten el cafè, el blat de moro o els frijoles per camins enfangats i molt pendents amb sacs d’uns 50 k a l’esquena. No n’hi ha ni diumenges ni vacances. Era diumenge i vaig voler anar a la celebració de la capella catòlica. Per arribar-hi vaig haver de caminar més de mitja hora per una forta pujada. De pas vaig veure dues capelles evangèliques a la vora del camí, amb molta gent i molta animació de cançons i prèdiques del pastor. Em van dir que la missa començava a les 10. Arribo més d’un quart tard suant i sense alè. A la capella només hi havia una noia que netejava. Em va dir que començava a les 10’30. Passada aquesta hora va arribar el “delegat de la paraula” (no capellà). Era un senyor gran, amb aspecte de pagès i molta dificultat per llegir els textos. Però resulta que abans de la missa vam haver de resar el rosari. Total que la celebració va començar passades les 11. Eren escassament 12 persones, contant algunes nenes. Vaig ser presentat a l’escassa concurrència i vaig haver de dir unes paraules de salutació i, al final, de comiat. La cerimònia, en alguns moments emotiva i amb cançons amb guitarra molt boniques, però la prèdica es va fer insuportable, llegint i rellegint els mateixos textos. El capellà de San Juan, a pocs quilòmetres, només els fa la missa un cop a l’any, el 24 de setembre, festa de la Mercè, patrona de la capella. No m’estranya que la gent se’n vagi a les capelles evangèliques. Si l’Església catòlica no s’espavila, en aquests països quedarà aviat sense “clients”.

8 de setembre



Nens/es apadrinats amb les seves mares/pares
El temps passa, a vegades lentament, altres vegades sembla que s’accelera. Ja s’acosta el dia el la meva tornada. El 19 volaré cap a Barcelona. Després de molts dubtes vaig decidir avançar la data del retorn. Havia pensat estar aquí fins a l’octubre. El record de la meva “princeseta Leia” ha estat un dels motius principals. Alguns moments de “incertidumbre” sobre la meva presència aquí... em van fer decidir el canvi. El dimarts, 4, vam fer la reunió amb les famílies dels nens/es apadrinats per famílies banyolines. Aquest cop l’assistència va ser plena. Dos pares i la resta mares. Algunes vingudes des de comunitats llunyanes portaven el nen o la nena. Un cop més el paper de la dona en la família nica es feia evident. Moltes d’elles són mares solteres sense el suport del pare de la criatura. Tothom va valorar molt positivament aquest projecte i van donar les gràcies als padrins i padrines que des de Banyoles fan possible una millor atenció als seus fills/es. Van plantejar algunes qüestions de funcionament respecte a la coordinació amb la persona responsable del projecte: lliurament de factures de compra de productes i altres qüestions. Crec que va ser una reunió positiva. Em van donar cartes de salutació i agraïment pels padrins. Van plantejar la necessitat d’ampliar el nombre d’apadrinaments, ja que n’hi ha moltes famílies en situacions similars.
Des de Banyoles Solidària hem de fer una nova campanya de captació de nous padrins-padrines: Per Nadal... HEM D’ARRIBAR ALS 25 APADRINAMENTS!!


Camioneta avariada


El dimecres, 3, teníem programades les visites a dues comunitats de la vall de Pire. Sortida cap a les 8’30 i tornada per dinar a les 12’30, menys o més. La sortida la vàrem fer amb relativa puntualitat, però la tornada... a les 6 de la tarda, quasi de nit aquí, l’hora del sopar. Anàvem Mery, la coordinadora, el conductor de la camioneta i jo. En realitat el conductor habitual estava ocupat en altra feina i la Mery va haver de buscar un substitut al moment de sortir. Per sort va trobar en Leonel, expert conductor de bus, dels que van a les comunitats. Després de fer la primera visita a la família d’una nena apadrinada a la comunitat d’El Níspero, per un camí costerut i pedregós, en sortir a la “carretera principal” (foto), la camioneta va dir prou. Sembla que el problema estava a la caixa de canvis, la palanca de la doble tracció havia quedat encallada. Amb una senzilla clau del nº 11 es podia arreglar fàcilment. Però... on trobar una clau? Ni de l’11 ni de cap altre número! A la camioneta ni hi havia cap eina! La mateixa situació de fa uns dies quan va punxar una roda i no teníem el clic. A les cases properes vam aconseguir un tornavís i un martell. Evidentment no van servir de res. Al cap de dues hores la Mery va fer “raid” cap a Condega amb la idea de buscar eines i tornar en moto. Una hora més tard va passar una camioneta d’Unión Fenosa amb treballadors que netejaven la línia elèctrica. Ens van deixar la clau i en pocs minuts l’expert conductor va arreglar l’avaria. Sense esperar la tornada de Mery, vàrem marxar cap a El Peñasco. El primer que vaig fer va ser entrar a la “pulperia” de Mª Elena demanant alguna cosa “comestible”. Res de res. Havíem de continuar el dejú. A casa de Madelina, la poetessa, em van oferir un “fresco” (normalment no els accepto per por a l’aigua) que em va saber a glòria, i no em va produir cap efecte desagradable. Després de fer la gestió que havia de fer amb una família, el conductor i jo vàrem baixar capa Condega, sempre amb la por de no arribar. Aquest dia el dinar i el sopar foren la mateixa cosa. Un cop més vaig viure una experiència típica d’aquestes latituds. Així continua funcionant aquest país. Aquest mateix dia un fort terratrèmol, de quasi 8º, va fer tremolar zones costaneres del N de Costa Rica i gran part del S de Nicaragua. Jo no em vaig assabentar de res fins al vespre quan vam arribar al poble. Aquí estem al N del país, per sort no va arribar-hi. Les autoritats escolars es van adonar de la necessitat d’actuar davant possibles terratrèmols i ahir van suspendre les classes (no ve d’un dia més) per fer una “capacitación” al personal docent sobre aquest tema.
Parada de Los Pipitos                          
Balls tradicionals

Ahir, divendres 7, es va celebrar al parc central una fira molt vistosa i animada organitzada pel Moviment Comunal i el Ministeri de Salut sobre temes de salut preventiva. Algunes parades de diferents organismes i molta dansa tradicional amb vestits molt acolorits i noies molt maques. Jo vaig acompanyar la parada de Los Pipitos que venien artesania, arròs amb llet i “atol” (una mena de crema dolça de blat de moro). Una bona estona es va haver d’aturar la festa per “apagón” general. Una de les actuacions que em va agradar més va ser la d’un grup de noies sord-mudes que van ballar seguint el ritme per algunes mínimes indicacions en signes que els feia amb les mans la seva instructora.
Grup de sordomudes                             
Dansa tradicional




13 de setembre
Quan falten pocs dies per deixar Nicaragua i tornar cap a Banyoles les reunions i activitats continuen fins al darrer dia.
El dilluns, 10, vaig acompanyar les dones d’AMSONAC que anaven a les comunitats per donar la capacitació de lideratge a les dones. A Potrerillos vaig acomiadar els pares del company Orlando, d’avançada edat i precària salut. Tant de bo els pugui tornar a veure!!! D.Marcial estava emocionat i quasi plorava d’alegria. A La Laguna de los Hernández vaig trobar el grup de dones del col•lectiu “El Esfuerzo”, Alma Ligia, Andrea i les altres. Al Canal Sur de Veneçuela, quasi l’únic que miro alguna estona, vaig veure la gran manifestació de l’11 DE SETEMBRE a Barcelona. És curiós, però jo que no sóc gaire nacionalista vaig sentir una certa nostàlgia.


Acomiadant els pares d’Orlando                    

Reunió per formar les cooperatives

Ahir, dimecres 12, vaig participar en una reunió molt interessant de cara a la constitució en cooperatives legals dels nostres “banquitos populares” o projectes de microcrèdits a les tres comunitats. A un aula de l’escola de la comunitat de Santa Teresa es van reunir representants dels tres projectes (30 persones) amb un tècnic, representant del nou ministeri creat fa poc, el “Ministerio de la Economía Familiar”, que aglutina a l’antic Instituto de Desarrollo Agrario (IDR) i altre organismes. Penso que la informació aportada va ser molt valuosa per començar a donar els primers passos.
El proper diumenge ens trobarem un altre cop per començar a concretar... i per fer el meu comiat. Torno cap a Banyoles el 19.




Nens/es discapacitats esperant consulta a l’hospital de Condega
Avui a primera hora he passat per La Fraternidad per dir adéu al personal que hi treballa. Després m’he passat el matí i part de la tarda a l’hospital ajudant a Los Pipitos que tenien una brigada de metges de diferents especialitats vinguts de Managua per passar consulta als nens/es amb diferents discapacitats de Condega i comunitats. Jo feia de “conserge” en una consulta de neuropsiquiatria. Era realment impressionant veure tants nens discapacitats i tantes mares fent cua des de les 7 del matí, moltes vingudes de comunitats molt llunyanes, esperant hores i hores amb l’esperança de trobar una mica de millora pels seus fills/es. Algunes tornaven amb la recepta al cap d’una estona: a la farmàcia de l’hospital no tenien el medicament receptat. Ho han d’anar a buscar a una altra farmàcia, potser ho trobaran... però pagant!! Quanta desgràcia, quant de dolor i d’esperança, i també quant d’amor en el cor d’aquestes mares que dediquen tota la seva vida i els seus esforços per atendre aquests éssers indefensos i vulnerables que són els seus “pipitos”. Ha estat atesos més de 150 nens/es. És molt impactant veure junts tants nens i nens amb diverses discapacitats. 16 de setembre Festa de “quinceañera”, quasi com un casament...!!! Reportatge fotogràfic d’una festa típica “nica”: els 15 anys de la meva apadrinada Hickssa. Sóc el padrí de bateig de les 3 germanes i el germanet.








La Comissió d’agermanament Condega-Banyoles coordinada per la prof. Irma Calero va voler dir-me adéu abans de la meva tornada cap a Banyoles amb un dinar familiar a una sala de Los Pipitos. Va ser un dinar senzill, però entranyable, amb paraules càlides d’amistat desitjant-me una feliç tornada a casa i esperant que aviat torni a Condega. Tant de bo sigui possible. La guitarra del company Orlando i les seves cançons van posar una nota de nostàlgia i tendresa a l’acte, sempre trist, d’acomiadar uns amics entranyables.