dimarts, 26 d’agost del 2014

ELS NOSTRES AMICS DE LA FUNDACIÓ ESTANY

Ens fa il·lusió compartir amb vosaltres aquest proper esdeveniment:
http://www.fundacioestany.cat/
https://www.facebook.com/FUNDACIO.ESTANY



dilluns, 25 d’agost del 2014

A ELNA, DIBUIXOS D'INFANTS D' EL SALVADOR


HE DIBUIXAT LA GUERRA. LA MIRADA DE FRANÇOISE I ALFRED BRAUNER
Imatges de l’exposició HE DIBUIXAT LA GUERRA. La mirada de Françoise i Alfred Brauner.

Per saber més sobre  Françoise i Alfred Brauner:
1.     De la Viquipèdia:
Françoise Brauner, nascuda Fritzi Erna Riesel (Viena, 16 d'abril del 1911 -París, França14 de setembre del 2000) fou una metgessa austríaca d'origen jueu que formà part del contingent sanitari de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil espanyola.
Amb el seu marit Alfred Brauner s'emportaren molts dibuixos i redaccions dels nens refugiats, que ningú no els volgué publicar llavors a França, però que, més tard, junt amb altres dibuixos d'altres nens i d'altres guerres, permeteren al món de tenir una retrospectiva de les guerres del segle XX des dels ulls dels infants.

2.     Llibre: Lo que yo he visto de la guerra los dibujos infantiles de la Colección Brauner, 1937-1938.  ISBN:  978-84-87791-83-3

3.     Dessins d’enfants en guerre : la collection de Françoise et Alfred Brauner témoins du siècle (1902-2001)










Fotos realitzades a l'exposició d'Elna, aquest estiu.
A part d'aquestes imatges que ens acosten als nostres germans de Segundo Montes, hi ha molts més dibuixos realitzats per nens i nenes d'arreu del món.
Ens han colpit especialment els treballs recollits a Hiroshima:




dilluns, 11 d’agost del 2014

RESUM COM HO TENIM AIXÒ? Debat sobre democràcia participativa municipal

El passat 28 de juny vam participar a la xerrada muntada pel Procés Constituent Pla de l'Estany.
Aquí us copio el resum de tot plegat. És molt interessant.

Relatoria
Com ho tenim això?
Debat sobre democràcia participativa municipal

“Hem perdut la ingenuïtat, la ciutadania diu que amb la democràcia representativa i el coneixement tècnic no n’hi ha prou”
Llicenciat en ciències econòmiques per la UAB, Catedràtic de Ciència Política de la UAB, i director de l’Institut Govern i Polítiques Públiques. Quim Brugué també va ser director general de participació ciutadana del Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya del 2003 al 2008. És autor dels llibres Models de prestació de serveis municipals: una anàlisi des de la ciència política (1994), Gestió pública i democràcia (1998), Polítics locals: preparant el futur (2003) i És la política, idiotes (2012), on defensa que el descrèdit actual que viu la política no s’ha d’aprofitar per destruir-la, sinó que ha de motivar-nos a modificar-la i dignificar-la. També ha publicat nombrosos articles acadèmics al voltant de la noció de participació ciutadana en la gestió pública. Actualment és professor a la UAB i articulista a El Punt Avui.
En els últims vint o vint-i-cinc anys, a Catalunya hi ha hagut diverses experiències de democràcia participativa municipal amb resultats diversos. En l’actualitat, lleis com la 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local despolititzen el món local, perquè tecnifiquen els ajuntaments i ofeguen la participació.
Democràcia participativa municipal: per què?, què? i com?
Per què?
L’Estat del benestar ha desmobilitzat la ciutadania, oferint serveis a canvi d’eleccions periòdiques. L’Estat s’ha vist incapaç de mantenir aquest pacte.
Brugué considera que la gent vol, sobretot, que els serveis funcionin, i que no hi ha una demanda explícita de participació ciutadana. De tota manera, la participació pot ajudar a assolir la fita del bon funcionament dels serveis. La democràcia participativa no hauria de ser una demanda dels governats, sinó dels governants. Un governant no pot donar respostes simples, perquè els afers municipals afecten diversos sectors. És per això que cal afrontar aquests problemes de manera multidimensional: no es poden respondre problemàtiques complexes amb respostes simples. Només a través de la participació ciutadana es poden donar respostes intel·ligents als problemes públics. “Necessiten la intel·ligència col·lectiva per resoldre les situacions/prendre decisions sàvies. I això s’aconsegueix a través de l’intercanvi d’opinions i no només a través del coneixement expert.”
En aquest sentit, la societat tecnocràtica és insuficient a l’hora de solucionar assumptes públics. La legitimitat tècnica no pot servir per tirar endavant projectes que afectin el conjunt de la ciutadania. El govern ha d’establir diàleg i teixir complicitats a través de la participació ciutadana. No n’hi ha prou amb la democràcia representativa i el coneixement tècnic. La ciutadania diu que no n’hi ha prou. En aquest sentit, s’ha perdut l’antiga ingenuïtat.
Què és?
La democràcia se sol adjectivar de moltes maneres; és un terme que cal matisar. Per “democràcia”, entenem “presa de decisions col·lectiva”. Podem establir diferenciacions basades en el subjecte de la decisió (representants: democràcia representativa; o el poble directament: democràcia directa) i en la manera que es pren (mitjançant votacions: democràcia agregativa; o a través del diàleg: democràcia deliberativa). La democràcia agregativa té arrels liberals, ja que aquest corrent de pensament considera que la gent és incapaç de deliberar col·lectivament perquè això acabaria en enfrontament. La democràcia deliberativa es basa en la confiança que els ciutadans són capaços de dialogar atenent l’interès col·lectiu.
Com?
Hi ha dos grans instruments de democràcia participativa: l’assemblea (deliberativa) i el referèndum (agregativa). Totes dues representen una presa de decisió directa i en cap de les dues hi ha representats que prenen les decisions per a nosaltres. Als ajuntaments, aquestes eines s’han fet servir poc: no s’ha fet gaire ús de mecanismes assemblearis (tot i que per als ajuntaments de menys de 500 habitants està previst que hi hagi consells oberts). “El món local és un espai privilegiat per a un canvi de model democràtic que passi per la participació i la democràcia directa”. Una altra via de participació, tot i que redueix significativament el marge de maniobra de la ciutadania, és que les decisions preses per l’equip de govern siguin consultades al poble.
La participació exigeix pedagogia per part de qui la promou. Requereix establir espais de debat, i que es donin respostes per part de les institucions. “Sóc partida d’un debat que tingui repercussió en la decisió final. El debat ha de tenir tres moments: hi ha un moment d’explicació —per exemple, què és un POUM i les implicacions que té—, també s’ha d’escoltar i per últim s’ha de respondre. Moltes experiències de participació s’han quedat en l’explicació però no han donat resposta.”
No podem millorar la democràcia si no recuperem la política. Cal recuperar la legitimitat de la política. No es pot pensar la política en els termes que fa servir l’economia, seguint una lògica de proveïdor – clients/usuaris. Tampoc es pot pretendre acontentar tothom: la política és l’art de l’equilibri ja que les raons d’uns ciutadans entre en conflicte amb les dels altres. Brugué insisteix que cal evitar el clientelisme que durant tant temps ha cultivat l’Estat del benestar.
Resposta a una pregunta del públic: És difícil, atesa la grandària i complexitat de les nostres societats, que ens puguem governar sense intermediaris. Però cal que aquests intermediaris actuïn de manera diferent i no obeeixin interessos espuris. La ciutadania és qui situa els problemes dins l’agenda política; no els poden definir només polítics o tècnics.


“Cada vegada que hem seguit el que és políticament correcte ens hem adonat que la realitat ens ha esclatat la cara”
El gener de 2013 es crea a Banyoles la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) per donar suport a totes aquelles persones residents a Banyoles que estan d’una manera o altra afectades per les clàusules d’impagament de la hipoteca. El gener d’aquest any, una moció presentada per la PAH Banyoles en el ple municipal va ser recolzada per l’equip de govern i l’oposició. Aquesta consistia que l’Ajuntament sancionés fins a un màxim de 100.000 euros els propietaris que tenen pisos buits des de fa temps, en el cas que no els cedissin per a lloguer social. Sònia Martín n’és la portaveu.
La situació actual en les societats pretesament lliures i democràtiques és de precarietat cada cop més severa. Com a resposta a aquesta dinàmica, la PAH neix el 2007 a Barcelona com un moviment que, posteriorment, entroncarà amb els indignats i el 15-M.
A Banyoles, es crea una assemblea de la PAH l’estiu del 2012. Des de llavors, han tingut molta feina, assessorant i donant suport de diverses maneres. Martín assenyala que és una feina subterrània, que té poca visibilitat. De tota manera, la PAH Banyoles ha tirant endavant 40 dacions en pagament, ha aconseguit diversos lloguers i ha aturat desnonaments per la via judicial i dialogant amb els bancs. A més, ha impulsat uns horts comunitaris per a dones afectades. “L’hort es porta en una assemblea. Hi ha llista d’espera però no hem aconseguit més terrenys de veïns de Banyoles.”
Els afectats sovint arriben atemorits, desesperats i sentint-se culpables de la situació que els toca viure. La PAH vol ser un procés d’aprenentatge i d’apoderament, i ha aconseguit sensibilitzar la població sobre la problemàtica de les hipoteques. “Aquest sistema ens ha tret la dignitat a molts i la gent te molta por i sentiment de culpabilitat”, afirma Martín qui afegeix que “a la PAH ens acompanyem, ens escoltem... Sabem que som molt diferents però som capaços d’entendre’ns i de fer coses conjuntament”.
Martín assenyala que els cànons establerts per els dirigents no ens han dut pel bon camí. Bancs i ajuntaments posen entrebancs a la participació. Les poques mocions que l’administració aprova no s’acaben portant a la pràctica. En aquest sentit, la PAH de Banyoles va participar en una experiència fracassada amb l’ajuntament, la taula per al dret a l’habitatge.
“Cal ser més agosarats, perdre la por a actuar. Tenim la capacitat de canviar els sistemes que hem establert. És clar que no tothom té raó sempre. A vegades ens equivoquem però quan tenim la raó, la tenim.”


“A vegades has de cedir en les teves opinions
personals per arribar a més gent”
Des del mes d'abril de 2013, els camions no poden passar per la Nacional II en el tram entre la Jonquera i Maçanet de la Selva. Fins llavors, es calcula que uns 30.000 camions hi passaven diàriament. La Plataforma Prou Camions NII va néixer arran de la mort d'una veïna de Bàscara l'1 de febrer de 2013. El mateix dia, un grup de joves del poble van iniciar un tall de la carretera incendiant pneumàtics i palets. El dia següent es va mantenir el tall. Va ser l'inici d'una forta mobilització social que tenia com a objectiu resoldre el problema de seguretat que representava aquesta carretera però que ja bevia d'anys i dècades de reivindicació. Eugènia Carbó és una de les portaveu de la Plataforma.
La Plataforma Prou Camions N-II es crea a Bàscara el gener del 2013 per resoldre el problema de seguretat de la carretera al seu pas per aquesta població. És iniciativa dels amics d’una de les últimes víctimes mortals causades per la manca de seguretat al tram de Bàscara de la N-II. A la mobilització s’hi va sumar tot el poble, i també gent de fora, i no es va aturar. Cada dia hi havia algun acte per reclamar la fi del pas dels camions per Bàscara: es va arribar a un acord amb els Mossos d’Esquadra perquè els veïns poguessin ocupar la carretera diàriament durant una estona.
Fins llavors, cap polític s’havia atrevit a posar solució al problema. El poble rebia la solidaritat de col·lectius i usuaris de la carretera. Gràcies a la mobilització, en tot un any no hi va haver víctimes mortals a la N-II al seu pas per Bàscara.
“El nostre èxit va ser que tots vam demanar una sola cosa”. La plataforma té èxit perquè presenta un objectiu clar i precís. Tothom s’hi suma i rema en la mateixa direcció. A més, les accions que duen a terme no són agressives, sinó que tenen un caire festiu i popular. Això aconsegueix no crear rebuig entre la ciutadania i que la mobilització no defalleixi.
Carbó afirma que el temps els ha donat la raó, i que gràcies a la feina pacient del dia a dia han assolit la fita que perseguien.




“No estem en un moment de revolució social però sí
de radicalitat democràtica”
Jaume Soler és un polític d’Arbúcies. Milita a l’Assemblea de Catalunya al 1971 i participa en la creació de l’Assemblea Democràtica d’Arbúcies. Com a membre de la Candidatura d’Unitat Popular d’Arbúcies (CUPA), el 1979 és elegit batlle d’Arbúcies per majoria absoluta i és reelegit com a tal fins al 2003. Es manté com a cap de l’oposició municipal fins el 2007 quan decideix no presentar-se a la reelecció. També ha estat secretari del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i participa en diverses delegacions internacionals a Nicaragua (1988) i a Palestina (1989). Des del 2007 treballa a l’Àrea de Cooperació de la Fundació Comaposada, vinculada a la UGT de Catalunya, i presideix l’ONG SOARPAL (Solidaritat Arbúcies – Palacagüina).
L’experiència de democràcia participativa municipal d’Arbúcies del 1979 al 2003 partia de la base que l’ajuntament no només ha de prestar serveis, sinó que ha de ser un òrgan de participació popular. Soler reconeix que l’equip de govern estava marcat per un cert idealisme, però que va poder sistematitzar les idees perquè no quedessin en paper mullat i es poguessin dur a la pràctica.
Els càrrecs púbics són coresponsables del govern del poble. El polític s’ha d’obrir a la gent, però també cal que hi hagi predisposició de la ciutadania per assumir la coresponsabilitat. “La coresponsabilitat és la base de la política i de la democràcia”
Estadis de la participació ciutadana municipal
Informació. La informació que han de proporcionar les administracions ha de ser imparcial i completa. Sense informació no hi ha debat. En aquest sentit, l’ajuntament d’Arbúcies va impulsar mesures com editar en dossiers el contingut dels plens municipals perquè els veïns sabessin què s’hi discutia. A més, enviaven fullets i convocatòries de plens i retransmetien íntegrament els plens per l’emissora de ràdio municipal.
Debat. La ciutadania tenia la possibilitat d’intervenir en tots els temes que es tractaven als plens.
Àmbit de decisió. A través de consultes o d’assemblees.
Amb aquestes mesures, el consistori volia que la participació fos una manera de governar, i no un simple departament tècnic. Ara bé, van topar amb moltes dificultats jurídiques per impulsar la democràcia participativa municipal. Els ajuntaments tenen poques competències i la legislació espanyola no afavoreix la participació. “La legislació espanyoles del 1979 és antiparticipativa. El context jurídic és contrari a qualsevol mecanisme de participació i de corresponsabilització.” Segons Soler, les experiències de democràcia participativa volen trencar el marc polític imposat pel sistema capitalista neoliberal. Arbúcies va actuar de laboratori per a aquest tipus d’experiències.
Actualment, vivim un moment en què es poden materialitzar alguns canvis gràcies a les lluites que continuen des de fa dècades. Es pot vèncer el clientelisme, que és el fonament de la corrupció.
A Arbúcies, durant els vint-i-quatre anys de mandat de Soler es practica l’autogestió de serveis com ara la llar dels jubilats i les escoles. Els mecanismes consultius no acaben de funcionar, perquè institucions superiors a l’ajuntament els bloquejaven i pressionaven perquè no hi hagués participació. Soler afirma que per “aplicar la democràcia s’han de tenir competències i competències amb recursos” i afegeix que “el gran fracàs d’aquests 35 anys postfranquistes és la consolidació de l’individualisme i del capitalisme ferotge”.
En el Consell General d’Arbúcies del 1993 s’aprova la revocació de càrrecs directa. El ple municipal hagués acordat la creació d’un consell de ciutadans per atorgar als veïns la gestió del municipi en matèria de pressupostos i obres públiques, per exemple, però la dinàmica de la política institucional va impedir que arribés a bon port. “No podem presumir que, des d’Arbúcies, canviéssim massa res. Però avui tenim un moment històric i és el moment que això deixi de ser excepció i ho convertim en norma”. El futur ja no es pot construir més amb una democràcia per delegació i clientelisme. Soler opina que ara podem tombar aquesta dinàmica negativa envers la participació si assumim el compromís de la coresponsabilitat. “Hi ha problemes però hi ha organització popular, hi ha il·lusió i hi ha força”. En el fons, rebla, “són les necessitats i la realitat tossuda els que són motor de canvi”.



“No s’ha eradicat la mentalitat clientelar. La recepta per revertir aquesta tendència apàtica és fer cada cop més pedagogia”
Diplomat en Educació Social per la UdG i llicenciat en psicopedagogia per la UOC, Dani Cornellà ha estat regidor de la CUP del 2007 al 2011 a l’Ajuntament de Celrà. N’ha sigut alcalde durant mitja legislatura (2011-13) gràcies a un pacte entre la CUP i iCelrà.
En el mandat de la CUP a l’ajuntament de Celrà, totes les competències de l’alcalde que són delegables han estat delegades a la junta de govern. L’alcalde, per tant, té poders mínims. S’ha democratitzat el consistori i la transparència ha millorat molt: s’han fet accessibles les decisions i el funcionament del govern municipal.
Les decisions d’urbanisme es basen en la transversalitat, perquè han de passar per l’aprovació dels veïns afectats. S’organitzen trobades veïnals al carrer perquè els ciutadans exposin el seu parer i facin demandes. També s’han creat consells ciutadans en cadascuna de les zones del municipi perquè canalitzin i gestionin les demandes veïnals.
La programació de festes i espais culturals s’ha obert, i fruit d’això han sorgit noves activitats que partien de demandes ciutadanes. S’ha potenciat l’àrea de joventut, i amb la creació del consell infantil, els alumnes de les escoles públiques decideixen una part del pressupost. També des de l’àrea de ciutadania s’han impulsat els pressupostos ciutadans.
Pel que fa a la coresponsabilitat, l’ajuntament ha promogut les brigades ciutadanes per tal d’arreglar espais del municipi. El centre cívic ha patit una transformació i ara és un equipament amb molta activitat.
La valoració que fa Cornellà del seu període com a alcalde és positiva, i assenyala que des de fora del municipi se’ls veu com un referent de la democràcia participativa municipal. Afirma, però, que des de Celrà mateix no es veu així, ja que part de la gent només vol que l’administració li solucioni els problemes. Així doncs, encara que els processos de participació ciutadana en el municipi funcionin, convé tenir cautela: la majoria no està disposada a implicar-se, tot i que a molta gent li sembli bé la participació. No s’ha eradicat la mentalitat clientelar. La recepta per revertir aquesta tendència apàtica és fer cada cop més pedagogia.


Debat i conclusions
La manca d’una participació majoritària provoca desànim en aquells que la impulsen.
En els darrers anys, el concepte “participació” s’ha incorporat de cop en gairebé tots els programes electorals, però les experiències de democràcia participativa, fins avui, han estat espais excessivament formals i vehiculats des de dalt.
La participació no només implica que la ciutadania doni l’opinió; també és actuar.
Cal que els ajuntaments estiguin plenament informats de què passa al municipi. La participació ha de ser bidireccional: del consistori a la ciutadania i de la ciutadania al consistori.
La candidatura Guanyem Barcelona, impulsada per diversos partits i col·lectius socials, representa una nova forma de política local que té en compte la participació ciutadana.
Participació i desigualtat. Cal tenir en compte que qui participa és, majoritàriament, gent amb un cert nivell socioeconòmic, educatiu i cultural. La desigualtat és un fre per a la participació, impedeix a molts ciutadans involucrar-se. La gent que no té cobertes les seves necessitats bàsiques, no participa.

Podem parlar de “ciutadans”? O som simples clients-consumidors? De moment, hem construït una societat de clients.