COVID 19: EL QUE PODEM APENDRE DE LA NOSTRA HISTÒRIA
Abans d'ajudar-nos de la
història per tal de posar en perspectiva la pandèmia de Covid-19 i el seu
confinament, comencem donant un cop d'ull a l'actualitat. Moltes famílies han estat colpejades per la
malaltia i la mort d'éssers estimats, molts d'altres han estat confinats en
espais molt reduïts, moltes persones han quedat totalment soles durant
setmanes, i molts, molts s'han empobrit encara més del que ja estaven,han
perdut feines ben o mal pagades, o d'economia submergida. I sobretot a la resta del món hi ha milions de persones
que viuen en situació de guerra, en camps de refugiats o colpejats per
malalties curables però mortíferes com malària, diarrees infantils, tuberculosi...
Però nosaltres estàvem de
sort. La majoria de la població del nostre país no ha viscut cap guerra ni cap
episodi greu de malaltia o fam (llevat
de la població més gran que va passar la guerra i la post guerra). I potser
per això sentim a dir sovint que mai
s'havia viscut una situació semblant. I de fet és veritat: nosaltres NO, altres
SÍ. Els nostres avantpassats en varen
passar de pitjors, les seves pors, confinaments, mortalitats, varen ser pitjors
que les nostres. Però hi ha una cosa que
ens diferencia d'ells. Vivim en un mon hiperconnectat, en tots els sentits: desplaçaments,
informació, accés als productes... I ens ha arribat aquest nou virus
precisament a ritme actual: a velocitat d'avió, amb informació constant i, sortosament,
amb els supermercats plens. I, fins i tot pels mes necessitats algunes ajudes
com els bancs d'aliments.
Per això, amb tot el que
ha significat la catàstrofe del Covid
-19 i el que de ben segur significarà per l'economia de milions i milions de
persones , potser valgui la pena fer una mirada als nostres avantpassats ,
agafant com a mostra la nostra comarca, no gens diferent de les altres.
Només parlaré dels
darrers segles, dels quals disposem de dades gràcies als registres parroquials.
I donat que la mainada ha estat un dels segment de la població més castigada pel confinament -ni
tant sols podien anar a comprar el pa!- comencem parlant d'ells.
LA MORT ALS PRIMERS ANYS
DE VIDA.
Per començar, les
criatures estaven tan poc valorades que ni tant sols els hi apuntaven la seva
defunció. A Banyoles es comencen a fer
llibres parroquials a finals del 1500,
però es comencen a tenir en compte els infants a partir de la dècada del 1770. A partir d'aquest moment podem veure les
dades esgarrifoses de com afectava la mort als més petits, sobretot als menors
de 7 anys. Per exemple, l'any 1775 varen ser batejats 110 nadons, dels quals en
quedaven 45 al complir els 7 anys! Dit d'una altra manera, pel 1782 havia mort
el 59% dels nascuts l'any 75. I aquesta no és una dada extrema, està dins la
normalitat. Segurament des del nostre punt de vista mai ens podrem fer una idea
dels sentiments de les mares i pares davant aquestes morts. La tesi més
generalitzada és la que diu que en néixer els progenitors adoptaven certa
distància emocional davant els nadons i la mainada petita. Que els cuidaven poc
i que realment tampoc tenien massa possibilitats de cuidar-los, tan en higiene
com en alimentació. Una de les principals causes de mort eren les diarrees
estivals, ja que molts morien entre els mesos de juliol a setembre. Si pensem que els recs de Banyoles servien de clavegueres
i també de rentadors i moltes vegades de font, podem comprendre la incidència
de bacteris nocius i la seva difusió. Però aquesta no era l'única causa de
mort. Durant tot el segle XVIII i bona part del XIX hi hagueren freqüents
episodis de verola. Si les diarrees afectaven més als nadons i sobretot a la
mainada entre 1-2 anys,en el deslletament, la verola sacseja també
considerablement a les criatures de 3, 4 , 5, 6 anys. En general, a tota la
comarca la incidència de la mort dels infants hi és força igual, i a tots els
pobles es nota el pas de la verola amb la mateixa proporció. I a la nostra comarca, aquesta mortalitat dels
infants es manté fins a la segona dècada del s.XX.
BANYOLES, MOSTRA DE MORTALITAT PER EDATS AL SEGLE XVIII.
Any 0 anys 1-2 anys 3-6 anys 6-14 +de 15 anys total
1775 29 41 17 2 26 115
1781 47 58 38 8 31 182
1787 33 27 13 5 47 125
1793 51 27 4 5 81 168
1799 38 20 10 1 40 109
LA PESTA DEL 1652
Però també al llarg d'una
vida era corrent que una persona hagués passat diverses èpoques de carestia
alimentària i malalties contagioses
greus, algunes recurrents com el tifus o la tuberculosi. I, segons els segles,
també s'hagueren d'enfrontar a pandèmies molt mortíferes.
De la que en tenim més
informació és de la pesta del 1652. La pesta va arribar a València l'any 1647 i
es va anar estenent cap el sud i cap al nord de la península. En el cas de
Catalunya al fet de la pesta s'hi ha d'afegir la situació de guerra que s'hi
vivia a rel de la Guerra dels 30 anys entre Espanya i França que va donar lloc
a la Revolta dels segadors, entre el 1642 i el seu final al 1659. Hi hagueren
lluites entre tropes franceses i espanyoles a tot el territori català (no eren
tan mortífers les lluites com les ocupacions per part de les tropes:donar
menjar a homes i cavalls), i el darrer brot de pesta a Barcelona l'any 1652 va coincidir
amb la presa de la ciutat per part de les tropes del rei Felip IV. A més, a tot
Europa es donaren episodis de males collites que agreujaren la situació de fam
deguda a la guerra. Al segle XVII les malalties s'escampaven a ritme de carro i
colpejaven el territori de manera lenta. Així, Barcelona va tenir diversos
brots des del 1649 fins al 1652. Mentrestant s'anava estenent pel territori
sobretot a les zones mes marítimes. A Girona hi va arribar l'any 1650, però no
a Banyoles.
A la nostra vila hi va arribar l'any 1652, i
era tal la mortaldat i la por que feia que va ser l'única ocasió en la qual els
capellans apuntaren les causes de la defunció en els registres parroquials. La
pesta es declara el 7 de juny, amb la mort d'un noi procedent de Tarragona. El
dia 12 de desembre mor la Magdalena Honorat, última defunció per culpa de la
pesta. Durant aquests 6 mesos moren 160 persones majors de 7 anys. Si tenim en
compte que en aquells moments Banyoles tenia uns 1200 habitants, hi mor el 15%
de la població a causa de la pesta ( aquesta te lloc a l'estiu, moment de molt
poca mortalitat de gent gran). I a tot l'any moriren 180 persones. Però aquesta xifra és enganyosa. En un any
normal del segle XVIII en que sí que s'apuntaven els infants, normalment els
menors de 7 anys representaven la meitat de totes les defuncions. Si
extrapolem aquestes dades veurem que a Banyoles hi moriren unes 360 persones, és
a dir, el 30 per cent dels banyolins,
prop d'un terç de la població
Com tota malaltia aquesta pesta té un pic als
mesos de juliol i agost i va desapareixent al llarg de la tardor. Als primers
malalts els posaren a la Pia Almoina, però aviat es va fer petita i molts es
varen instal·lar en petites barraques als afores. Molta gent no volia anar a
l'hospital per l'amuntegament, que significava una mort segura. D'altres es
quedaven a casa, tot i que molts parents es desentenien d'ells. També era molt
difícil donar l'abast amb els enterraments, sobretot el juliol i l'agost, i
així trobem gent enterrada pels turons de Can Puig i Canaletes. És el cas per
exemple de dues criatures, una de 10 anys enterrada per la mare i una de 11 pel
pare.
Si ens centrem només en
la mortalitat consignada als registres, a Banyoles,en un any normal moria una
mitjana de 30 persones majors de 7 o 8 anys. A l’any 1652 en moriren 180
(durant tot l'any), és a dir, sis vegades més! I evidentment l'economia se'n va
ressentir. Els anys dolents varen continuar pel 1653, 55 i 56, degut sobretot a
l'estacionament de tropes i a les fams. L'any 1653, el clavari de la vila, en
lloc de cobrar prop de 2500 lliures, en cobra 982. Pels registres que es
conserven sembla que als pobles de la comarca la pesta no hi va arribar i això
va permetre a la vila de Banyoles recuperar-se degut a la immigració provinent dels
pobles de l'entorn.
EL CÒLERA
 |
| Un acudit de 'La Campana de vidre' sobre la còlera |
A Espanya hi varen haver
4 epidèmies de còlera al llarg el s. XIX. En el cas de Catalunya l'epidèmia
entrava sempre pel port de Barcelona i s'anava escampant pel territori al llarg
del mateix any ja que en aquest segle les comunicacions ja són més freqüents i
a partir del 1848 es disposa d'un nou mitjà de comunicació més ràpid: el tren.
De la primera epidèmia
del 1834 no tenim cap constància de la seva arribada a Banyoles. Tot anava encara
a ritme de carro! La segona epidèmia, el 1854, tampoc sembla tenir-hi massa incidència.
Quan es demana a l'ajuntament de fer un pressupost extraordinari per si arriba
el còlera,aquest s'hi oposa argumentant que hi ha una forta pujada de preus i
manca de feina i que per tant s'ha de socórrer a la població en aquests aspectes.
I és veritat que durant l'hivern hi va haver una forta mortalitat. Sobretot
d'infants, cosa que ens fa pensar en alguna malaltia no esmentada que colpeix
especialment als infants (que podria ser el xarampió), agreujat per la
subalimentació. Aquesta manca de treball obliga a molts banyolins a emigrar al
nou nucli de fàbriques de Salt. Però el còlera arriba a l'estiu. I és molt curiós
veure com mentre a l'hivern es moriren molt infants (66 menors de 10 anys
enfront de només 35 majors d'aquesta edat), no en tenim cap comentari. En canvi,
a finals d'estiu comença una sobre-mortalitat de persones joves i adultes,
senyal que ha arribat el còlera. Per això en la sessió de l'ajuntament del setembre
a les actes s'acorda “...en las actuales circunstancias en que los ánimos se
hallan tan alterados por la enfermedad reinante en varios puntos del
principado...” tocar menys les campanes quan algú es mor. Se suposa que cap al
novembre l'epidèmia ja ha remès, ja que el capellà demana tornar als tocs
habituals. En aquest episodi s'hi pot veure clarament la por que provocava una malaltia
que es propagava tan ràpidament i amb uns símptomes tan molestos, i que
afectava també als adults.
EL DARRER CÒLERA.
La darrera epidèmia de còlera
va tenir lloc el 1885, i a Banyoles en tenim molta informació gràcies al Sr.
Pere Alsius, farmacèutic i també regidor. De fet, l'únic regidor que no
s'escapoleix i es queda treballant, i a més consignant les seves experiències en
una valuosa llibreta. D'aquesta forma podem saber que amb una població aproximada
de 5.450 habitants es socorren 166 persones a causa del còlera, morint-ne 66,
amb una letalitat del 38,5%, que va suposar un 1,2 % de la població. A la
nostra província una de les poblacions que més va patir la malaltia va ser
Torroella de Montgrí. El dia 30 de juliol són aïllades a Banyoles 3 famílies
procedents de Torroella, en un local especial, i a més han de pagar la seva
estada.Segurament també se'ls fumiga amb desinfectants. Això ens demostra que
la gent era confinada, que si podia s'escapava i que la població dels altres
municipis no els acceptaven!
Sabem que la primera
persona morta fou una perruquera dels Turers, el 20 d'agost. Oficialment
començava l'epidèmia. Les autoritats van marxar de Banyoles, així com segurament
els rics que tenien cases amb masovers als pobles de pagès. Gràcies al
testimoni del Sr.Alsius,que si que es va quedar fent la seva feina,sabem que es
fan desinfeccions a les cases dels contagiats, i també desinfeccions públiques,
cremant herbes aromàtiques i sofre. I que la població ho va acceptar molt bé,
fins al punt de prendre iniciatives privades. Amb els focs i la tramuntana la
malaltia decreix, però es torna a manifestar amb força en tornar-se el temps
boirós, i s'escampa a Mata, Corts i Borgonyà. Però hi ha dos mesures molt més
positives. Llogar dones per cuidar a gent infectada pobra i analitzar els pous,
tancar-ne un d'infectat i fixant a l'altra pou
una galleda per tal que no hi
hagi infeccions amb galledes privades.
També es treu més aigua de l'estany per netejar els recs. A moltes de les cases
pobres es vivia una situació d'extrema insalubritat, ja que molts criaven conills
a dins la pròpia vivenda. Tampoc a la zona de Banyoles més colpejada hi ha cap
sistema de clavegueram i les aigües dels pous hi son menys bones que a la resta,
a on hi arriba la deu de La rajoleria. En aquest episodi queda completament palès,
i així ho constata el mateix Alsius, que l'epidèmia té molta incidència entre
la gent pobra, sobretot a la zona de Banyoles que va dels Turers fins a les
Rodes i tots els carres d'aquesta banda de carretera, la zona més pobra. I també
que afecta més a la gent major de 40 anys, deixant molt pocs infectats entre
joves i criatures.
Percentatges de defuncions de menors de 10 anys i de majors en moments d'especial sobre-mortalitat.
Sobresurt clarament l'any del còlera.
Any % menors de 10 anys % majors de 10
anys
1878 58%
42%
1885 36% 64%
1888 58% 42%
1891 59% 41%
De les anotacions del Sr.
Alsius se'n poden extreure algunes afinitats i algunes diferències amb
l'actualitat. Al cap i a la fi només han passat 135 anys, no es tracta d'una
pesta i els coneixements científics havien evolucionat molt respecte a segles
anteriors.
- Afecta al
sector de població adulta-gran més que a joves i infants.
- Afecta molt
més als pobres degut sobretot al tipus de vivendes en les quals habiten i també
a la major desnutrició.
- Hi ha molta
por entre la gent, cosa que fa que qui pugui marxi, però que tampoc això està permès ja que et poden posar en quarantena
en locals segurament no massa agradables.
- Es dona una
gran importància a la higiene i es considera que l'aigua és un factor de
transmissió, prenent mesures en aquest aspecte.
- La majoria de
gent rep amb bons ulls aquestes mesures i hi col·laboren.
LA DARRERA I MÉS FAMOSA PANDÈMIA: LA GRIP
 |
| Any 1918 |
Finalment es parla molt de l'epidèmia de grip de 1918, encara que comparada amb les pestes dels
segles anteriors la seva incidència va ser poc remarcable. A nivell de tot
Espanya hi hagué dos cents mil morts més que la mitjana dels anys anteriors i
posteriors,(amb una població de prop de 22.000.000 d'habitants) i a nivell de
Catalunya uns vint mil més (amb prop de 2 ,4 milions d'habitants). Sortosament res a veure amb la
pesta del s. XVII (per no parlar de la del segle XIV en que moriren un de cada
tres catalans!) però havia millorat molt la higiene i la medicina, a molts
llocs de Catalunya es va generalitzar l'ús de les mascaretes (és clar, teníem
una industria tèxtil fabulosa!), es prohibiren les aglomeracions, però sobretot
la malaltia no devia ser tan mortífera com la pesta bubònica o el còlera. De seguida
es va constatar que la gent s'immunitzava, i així, malgrat els rebrots, cada
vegada va ser menys mortal. El que va caracteritzar aquesta malaltia va ser la
seva especial incidència entre els joves. Així, a Banyoles, mentre que en anys
normals morien un promig de 12 persones en la franja d'edat dels 15 als 40,
l'any 1918 en varen morir 35. També es deixa sentir la grip al poble de Cornellà,
sobretot entre aquesta franja d'edat.
 |
| Caricatura sobre la recomanació de les begudes alcohòliques
contra la grip. L’Esquella de la Torratxa, 25 d’octubre del 1918 |
MITJANA DE MORTALITAT PER EDATS A
CORNELLÀ DEL TERRI
Període 0 anys 1 any 2 a 6 7-14 15-29 30-59
+ 60 total
1901-05 14
10 3 1 4 5
23 58
1906-10 19 3 11 2
2 11
25 72
1911-15 18 3 5 4
5 7 14 57
1916-20 4? 3 5
1 11
11 25 60
1921-25 14 6
1 0 6
7 20 55
1926-30 7
0 0
2
5 9 20 44
1931-35 1
3
1 1
2 7 23 40
Amb aquesta mostra d'un poble de la nostra comarca podem veure la sobre-mortalitat
causada per la grip, però sobretot el descens de la mortalitat dels infants!
Aquest fet ens demostra que hem entrat a un nou cicle demogràfic en el que els
nens deixen de ser els més afectats i que segurament això ens ha comportat un
canvi total de mentalitat respecte a la mort, però també a la higiene, als afectes
envers les criatures. En definitiva, estem davant d'una altra visió del món. Ni
la Guerra civil, ni la postguerra varen aconseguir canviar aquesta tendència,
malgrat la fam i les penúries que comportaren. Molt probablement la causa més
important d'aquesta manera de morir en edats mes avançades i no a la infantesa
hagi estat deguda a les vacunes. També en aquests moments als països pobres la
mortalitat dels infants ha baixat de manera considerable gràcies a les
vacunacions massives. Per això hi ha tanta població jove, i potser davant del
Covid-19 aquesta serà la seva sort! I en definitiva la sort de tots.
Sempre hi ha hagut noves malalties, sempre n'hi haurà. La gran diferència és
la velocitat en que es transmet i la seva mundialització. Però cada vegada són
menys mortíferes, cada vegada estem més preparats, aquí i a tots els països del
món. Malgrat tot, continuen sempre colpejant més a les persones amb menys
recursos. Només ens cal pensar que l'esperança ha d'estar posada en la ciència,
en els científics i en la seva capacitat per produir vacunes de manera ràpida i
cooperativa, accessible a tothom.
Dolors Terradas Viñals,
Historiadora, especialitzada en demografia històrica del Pla de l'Estany.
|
Nota: Totes les dades utilitzades aquí són pròpies,
extretes dels registres parroquials o civils de Banyoles i Comarca.
Respecte al còlera del 1885 han estat extretes el diari particular del Sr
Pere Alsius. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada