ARTICLE DE LA DOLORS: GAZA, CISJORDÀNIA, UCRAÏNA...

 A la Revista de Banyoles. Mes de març

            

DE QUAN VOTÀREM ALS MULTIMILIONARIS

 Article de la Dolors a la Revista de Banyoles. Febrer 2025

DE QUAN VOTÀREM ALS MULTIMILIONARIS

“S’ESTÀ DUENT A TERMA UNA GUERRA CONTRA ELS POBRES, NO CONTRA LA POBRESA” Theodor Kallifatides.

“HI HA UNA GUERRA DE CLASSES I L’ESTEM GUANYANT ELS RICS” Warren Buffett.

Escric aquest article el dia que s’ha declarat un alto al foc de l’agressió del govern israelià contra la Franja de Gaza. Alto al foc que no sabem quan durarà, després d’uns 2000 israelians morts i mes de 47.000 palestins caiguts sota les bombes, sense contar els morts de inanició, de fred, de malalties comunes ara incurables degut a la destrucció dels seus hospitals. L’administració de Joe Biden després de nombrosos intents, per una banda, de proposar la fi dels bombardejos sobre Gaza, I per l’altra,  d’enviar milions i milions en armament  (  encara a principis de gener prometia al govern d’Israel una ajuda de 7.800.000 de dolors en armes), ha aconseguit en el darrer moment l’alto al foc. Però tots sabem que al darrera d’aquesta decisió hi ha el nou president Trump. D’aquesta manera apareix com un salvador, com l’home que aconsegueix el què vol, sobretot del seu amic Netanyahu. Però cal que tots tinguem en compte que va ser durant l’administració Trump que es va revitalitzar el conflicte Palestí-israelià. Quan els Estats Units, en contra d’anteriors acords internacionals, va instal·lar la seva ambaixada a Jerusalem. 

Però ha guanyat les eleccions el Sr. Donald Trump, fill d’immigrants alemanys, multimilionari, casat amb una immigrant Croata, assessorat per un immigrant de Sudàfrica ....., i així no acabaríem mai. No se el que haurà passat quan llegiu l’article, però acabo de veure que pel 22 de gener ja prepara a Chicago una batuda contra els immigrats de pell fosca per tal de retornar-los als seus països o als dels seus pares. Com tots els d’extrema dreta, posen sempre la immigració dels pobres com a principal problema. I cal dir especialment la dels pobres, ja que els rics poden anar a on vulguin. De fet , nosaltres sense ser rics també podem anar a on vulguem, com a turistes. Els milionaris poden anar a on vulguin i quedar-s’hi, i fins i tot arribar a ser el principal assessor d’un president com es el cas d’Elon Musk.

A la investidura de Trump hi hauran anat la sra Meloni, el Sr. Milei, la candidata d’alternativa per Alemanya. I el nostre estimat Sr. Abascal. Una bona trobada dels millors representants de l’extrema dreta. I qui envoltarà al flamant nou president?. A mes de la sempre omnipresent família, ha constituït un govern que ens fa tornar a dècades anteriors a la nostra. En primer lloc ha conservat tots els seus lleials dels darrers quatre anys: LA SEVA GENT. Malgrat la presència d’alguna dona, fidel al trumpisme, dins el seu nou govern, només hi ha un 16% de dones. Cap dona negra, evident! I sempre ens cal recordar que allà els negres no son immigrats, ja que molts d’ells varen ser portats a la força i varen arribar amb molta anterioritat respecte a la família Trump. Tots menys un, son homes blancs i joves, i sobretot rics. ( els pocs “llatins” que hi ha també son blancs i els vinguts de la Índia son enormement rics) .

Homes joves, blancs i multimilionaris seran els qui ens governaran juntament amb l’home que ha arribat a la presidència essent el mes vell de tots (També de Joe Biden quan va ser elegit). Molts d’aquests homes procedeixen de Miami, allà on te el seu palau el nou president. I procedeixen també de la seva cadena de televisió, la Fox News. Miami, el signe de la riquesa, de la ciutat de les mansions, de la ciutat on hi tenen segona residència els multimilionaris, on s’hi jubilen els rics. A on amb un bon aire condicionat s’hi viu millor que a la resta dels EEUU-. I a aquest govern l’han votat 77.000.000 de nord-americans, sobretot de les zones habitades majoritàriament per blancs , zones depauperades , amb hiverns glaçats i estius secs i calorosos, si no tens aire condicionat ni seguretat social. Blancs arribats durant el segle XIX procedents de la gent mes pobre d’Europa, de gent perseguida a Europa per la seva religió. I malauradament aquests son els qui han votat al govern format per mes multimilionaris de tos els governs dels EEUU. Costa de creure , però així passa. Persones que veuen o pensen que els intel·lectuals , les classes mitges altes, defensen moviments que a ells no els hi interessen. Els anomenats moviments WOK : LGTI, feminisme, antiracisme, crisi climàtica. Que pensen que l’extrema dreta, a qui no li interessen aquests moviments, els hi aportarà les solucions que necessiten; millors sous , lluita contra l’aïllament del camp, capacitat per adquirir un habitatge, pagar menys impostos. No veuen que quan diuen de pagar menys impostos sempre es refereixen als rics, als qui no necessiten  sanitat pública, ensenyament públic, transport, habitatge digne....

Es a dir , estem en un moment contradictori, en el qual alguns  dels pobres i classes mitjanes empobrides  creuen que els hi solucionaran la vida els multimilionaris, els qui han aconseguit grans fortunes :COM?, els qui no necessiten escoles o sanitat o transport públic , i que no volen pagar impostos per no haver de repartir. Malauradament aquests son els qui en aquests moments dominen les xarxes socials, xarxes de molt fàcil accés, molt barates, amb consignes directes i intel·ligibles, amb mentides fàcils de creure. Aquests multimilionaris acabaran amb la pobresa? Rotundament no! Com diu l’escriptor grec Kallifaquis, no tenim una lluita contra la pobresa, tenim una lluita contra els pobres. Els pobres no solen comptar: existeix l’aporofòbia. Em ve al cap la pel·lícula “el Silenci” de Ridley Scot, sobre el cristianisme al Japó. En un moment donat el governador diu una frase molt aclaridora, també per l’actualitat: “ no ens importa que els pobres es converteixin al cristianisme, sempre podem prescindir d’ells, n’hi ha molts. El que no volem es que siguin les classes dirigents les que es converteixin. S’acabaria el nostre sistema”     Dons es això, estem en una lluita ideològica contra els pobres, primer els immigrants i després els que hi vinguin al darrera.

Als EEUU ha guanyat Trump, que passarà amb Rússia i Ucraïna?. Dons que tots, Trump i Putin son de la mateixa corda: Extrema dreta. Ja s’entendran, no ho dubtem, com també s’entendran amb Netanyahu i el seu govern ultra. També amb moltes monarquies del Golf. Elon Musk i companyia no els deixaran escapar! I la Xina? No ho puc predir, però no crec que tinguin massa problemes. Hi ha molts xinesos rics, multimilionaris. També hi ha molts Indis multimilionaris( el nombre de milionaris indis es igual al de tota la població espanyola) i igualment molts africans rics. No tinc gaires dubtes que si els hi interessa s’entendran. Per tan es hora de no adormir-se, d’exercir el poc dret que ens queda a la queixa, a votar a qui creiem que de manera democràtica defensarà millor la humanitat, no a nosaltres en particular , sinó a la majoria dels humans.

Sento molt haver fet un article tan pessimista, però tot plegat  no ajuda massa a l’optimisme. Però com sempre vull acabar amb alguna espurna positiva: pensem que al llarg de la història hi ha hagut èpoques mes bones i altres de mes dolentes. En la mesura de les nostres possibilitats ens hem d’esforçar perquè els nostres fills, nets , besnets... romanguin en un mon habitable. Sense senyors feudals multimilionaris i els seus acòlits.

 DOLORS TERRADAS VIÑALS.

UNA ACTIVITAT ESENCIAL PER LA VIDA: L’AGRICULTURA

 UNA ACTIVITAT ESENCIAL PER LA VIDA: L’AGRICULTURA.

 A quasi tot Europa hi ha manifestacions d’agricultors que demanen preus justos , menys burocràcia, menys importacions procedents de països que no tenen normes sobre utilització d’insecticides, herbicides i qualsevol tipus de productes perillosos per la salut dels consumidors. Malauradament forces associacions d’agricultors estan derivant cap a posicions d’extrema dreta, i aquests partits s’estan aprofitant del moviment per aconseguir poder.

De revoltes pageses n’hi ha hagut moltes al llarg de la història. La mes important per a Catalunya va ser la dels Remences , a finals de l’Edat Mitjana. Revolta que va aprofitar una certa bonança al camp, l’existència d’algun pagès benestant però sense esser noble, i la rivalitat entre la noblesa propietària de les terres, per una banda, i el rei d’ascendència castellana per l’altra .La formació , per primera vegada , d’un sindicat de pagesos capaç de negociar, i la presa de posició a favor de la reialesa en contra dels seus senyors feudals , va aconseguir unes millores al camps català que es consideren un dels pilars de la modernitat a Catalunya, anterior a la de la resta d’Espanya. D’aquell temps a avui dia han canviat molt les coses, sobretot la tecnologia, però també la propietat de la terra.

Com a tot Europa, i segurament a tot el mon, van desapareixent els petits agricultors, i cada vegada les propietats agrícoles tenen mes Hectàrees, o be, com sovint passa a Catalunya , molts agricultors menen terres que no son seves, propietat de persones que han abandonat el camp per la ciutat. A nivell de tecnologia no cal dir gaire res, tots hem vist els grans tractors que tenen els agricultors, no especialment rics, però , per un costat caríssims , i per l’altra necessaris. Amb tecnologia antiga, tràmecs, arades romanes, carros, falçs, dalles..... no es poden treballar dues o tres centes Ha. Màxim 20 entre tres o quatre persones. I una explotació a Europa amb poques Has pot donar de viure a una família, però els qui no menjaríem seriem els de la ciutat.

Però entre explotar dues o tres centes Hectàrees o tenir grans explotacions de milers hi ha una gran diferència. Entre tenir 100 o dues centes vaques i posar una macro- granja de 20.000 o mes, també hi ha una gran diferència. Els nostres agricultors estan reclamant la seva continuïtat com a pagesos mitjans, sense dependre tant de les grans empreses de distribució o simplement de les empreses macro de producció. Des del nostre punt de vista ens cal defensar a aquests tractoristes, independentment de les seves ideologies, perquè en realitat estem defensant els agricultors mitjans enfront de les multinacionals, que inverteixen també en l’agricultura. Com als EEUU, a Europa, a Espanya (sobretot a l’anomenada “Espanya vacía”) s’estan instal·lant macrogranges, o grans explotacions, aprofitant que molts agricultors han deixat el camp.

Aquest es un fenomen mundial, no només actual. A Amèrica , des de la seva conquesta , s’hi varen formar les grans plantacions de sucre, cafè, cacau, cotó, i mes tard, bananes , pinya, i ara advocats, papaies, .... i sobretot soja per alimentació animal, moresc, blat, quinoa... I evidentment carn (de porcí, boví, aviram..). Respecte als pollastres , als països rics s’hi venen els pits, mentre que als pobres s’hi exporten les cuixes, mes greixoses!. El mateix passa a alguns països africans i asiàtics, encara que des de fa menys anys. I es el que ens pot passar aquí.

Quan es parla que altres països fora de la Unió Europea ens exporten els seus productes a un preu mes econòmic i sense passar pels controls als quals estan obligats els pagesos europeus, caldria que preciséssim. No son els països els qui ens fan la competència, tampoc la majoria dels seus agricultors. He tingut ocasió de viure per petites temporades a diferents països i sobretot a viure-hi a casa d’agricultors. Cap agricultor Marroquí, Gambià, Senegalès, Etíop, Indi , pot fer-nos la competència, i no la fa. Parlem per exemple de Marroc, que es considera un dels nostres competidors. Es veritat, però no son els pagesos marroquins els qui fan la competència als pagesos de l’Europa Mediterrània. Vaig estar a casa d’un pagès marroquí, propietari dels seus camps, que treballava amb un cavall, que produïa blat, mill, faves i pèsols. Per guanyar-se la vida i poder tenir un petit sou, cuidava i vigilava una explotació d’alvocats propietat , en aquest cas d’un altre marroquí que vivia a la ciutat, per guanyar 300 € al mes. Una de les seves filles treballava, junt amb altres noies del poble, en una explotació de gerds, propietat d’una empresa espanyola, guanyant 100 euros al mes. Un altra pagès, per vocació, tenia una petita explotació de 150 gallines, ecològica, que junt amb altres pagesos del poble comercialitzaven els ous gràcies a una cooperativa. Des de la seva petita granja es veia una gran construcció, que vaig identificar com a macro-granja, de la qual no en sabia el propietari. Aquests eren els que s’exportaven, mes barats que els seus, però que fan la competència tan a ell com segurament als ramaders europeus-

Per exemple a Brasil, de totes les terres cultivades, només el 35% es dediquen a productes necessaris per alimentar a la nombrosa població brasilera. La resta s’exporta, per alimentar macro granges o per biodièsel. Els pagesos d’Àfrica cultiven per la seva alimentació, però compren moresc procedent d’Espanya, arròs procedent de Tailàndia, patates i ous procedents de Holanda. La única cosa que exporten son cacauets , cotó, cacau o cafè a preus baixos. No obstant als nostres mercats podem comprar mongetes tendres de Burkina Fasso, tomates de Senegal, cireres de Sudàfrica. Tot propietat de grans empreses , en general europees o americanes, encara que també de famílies riques del propi país. Al Sud de la índia, hi ha unes grans plantacions de Té, que ocupen un immens territori, treballades per pageses de la zona. Al preguntar de qui son les terres, la resposta va ser simple: totes les terres son de l’empresa dels fabricants dels automòbils indis TATA.

Els exemples poden ser molt nombrosos, es un problema que ens afecta a tots , ja que tots mengem, i moltes vegades, molt sovint no ens preguntem de on venen els productes. Només ens sol interessar que siguin bonics, sense imperfeccions, perfectes, sense preguntar-nos el que això significa. Avui dia el mercat es tan global, les relacions comercials tant complicades que difícilment es podrà arreglar gaire cosa sense un canvi en aquestes relacions ,però tampoc sense un canvi en les nostres costums. I es curiós que en totes aquestes manifestacions no s’hagi parlat dels treballadors del camp. Si, els pagesos tenen maquinària, però també necessiten ma d’obra. I a una bona part d’Europa, aquesta ma d’obra es estrangera, africana, sud-americana, romanesa, polonesa, pakistaní....Sense els agricultors i els seus treballadors potser ens acabaríem extingint. Per tan, repetint.me, independentment de la seva ideologia , ens hi hem de solidaritzar.

Dolors Terradas Viñals.

 Article al Diari de Girona

Només rendiment econòmic? I el bé comú?

PER LOLA TORRENT. L'autora ens recorda quins són els principis de l'economia del bé comú i reflexiona sobre la transformació econòmica que ens cal fer com a societat.

Des del grup local de l’EBC (Economia del Bé Comú), volem compartir els moments expansius i esperançats pels quals transitem, com a entitat que vol escampar que una altra economia és possible.

Avui en dia, ja hem perdut de vista que el sentit etimològic d’«economia» (paraula originària del grec) és «administració de la casa», vinculada a la «satisfacció de les necessitats humanes». Estem convençuts que l’economia és allò que serveix per fer-nos -a cadascú-, cada cop més rics (de diners, és clar!)

Aviat farà 15 anys, Christian Felber proposava girar com un mitjó aquest concepte tan desvirtuat: passar de la maximització del benefici individual a un enfoc cap al servei del bé comú. És a dir, revertir de forma radical la perversió en què ha caigut l’economia i donar prioritat al bé comú per damunt del benefici individual, tot arbitrant eines i processos que ho facin possible. Així neix una nova manera de valorar «l’èxit» de les accions econòmiques, empresarials i financeres. No es valoren només amb indicadors financers, sinó amb el Balanç del Bé Comú (BBC), que té en compte la dignitat humana, la justícia i solidaritat, la sostenibilitat mediambiental i la transparència i democràcia que genera cada producte o servei que creem i/o consumim, mitjançant uns indicadors homologats.

I és que cada cop som més els consumidors que busquem productes i serveis més justos i sostenibles. I la Unió Europea ha valorat favorablement l’EBC com a model adequat per oferir més transparència als consumidors i organitzacions reguladores, i d’aquí a uns mesos es començarà a aplicar la norma CSRD, sobre informació corporativa en matèria de sostenibilitat.

Doncs bé, en la línia de donar a conèixer i aplicar cada vegada més aquesta filosofia (de vida, que ho és!), des d’EBC Girona estem molt actius. Fa pocs dies col·laboràvem en la Jornada Innovalors, dedicada als sistemes de reporting d’impacte de les empreses i Embotits La Selva, que fa el seu BBC, va ser reconeguda per la seva implicació en el bé comú social i ambiental. A principis de juny, participarem també a la Fira La Voltaica que es farà al barri gironí de Sant Narcís, per donar-nos a conèixer. És una més de les activitats que duem a terme, com l’acompanyament a les escoles FEDAC de comarques gironines, que ja han presentat públicament el seus balanços del Bé Comú. I també iniciem una campanya de sensibilització que vol motivar la reflexió sobre la transformació econòmica.

Perquè, no és urgent un sentit transversal de comunitat, d’allò que promou el bé comú? Us convidem a conèixer-nos a: www.ebcgirona.cat

Lola Torrent és membre del grup de Girona de l'Economia del Bé Comú 

Article publicat a Diari de Girona>>

TREN-TRAM

Banyoles02 MAI 2024 19:03

Actualitzada 02 MAI 2024 19:09Divendres passat, el Grup Pro Tren-Tram Pla de l’Estany va celebrar un acte reivindicatiu per presentar un manifest amb l’objectiu d’interpel·lar als partits polítics i a les administracions per un compromís clar sobre un canvi en la mobilitat a la comarca amb la implantació del Tren-Tram amb l’objectiu de fer front a l’emergència climàtica i a l’esgotament dels combustibles fòssils. 

L’acte es va celebrar davant de l’antiga estació de Mata, on hi ha el vagó restaurat de l’emblemàtic tren pinxo de Banyoles, que va circular entre Banyoles i Girona de l’any 1928 fins el 1956.
El manifest presentat recollia la necessitat de desenvolupar el projecte de Tren-Tram que uneixi les ciutats d’Olot i Girona a través de la comarca del Pla de l’Estany amb parades a Serinyà, Banyoles, Porqueres, Cornellà del Terri i Palol de Revardit. 

Fotomuntatge, Marta Casanovas

Tanmateix, també van reclamar que es projecti una estació central on hi conflueixin autobusos elèctrics, carrils bici, aparcament de cotxes i punts de recàrrega. El manifest també contempla l’enllaç amb la línia de futur Tren-Tram de la Costa Brava, que connectaria de manera circular els municipis al voltant del massís de les Gavarres i amb possibles ramals a l’aeroport de Girona-Costa Brava, Lloret de Mar o Torroella de Montgrí.

UN GRAN SOCI A LA REVISTA DE BANYOLES

Han entrevistat a en Wolf 

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: GENOCIDI A GAZA?

 GENOCIDI A GAZA?

 Aquesta es una de les proclames que es varen fer sentir el passat dissabte 20 de gener per les principals ciutats de l’estat Espanyol, concretament a 91 ciutats, entre elles Girona , amb un miler aproximat de participants.

Aquest mes de febrer es compliran 100 dies de l’inici de les hostilitats, començant per les matances i presa d’hostatges de israelians per part de Hamas i continuant pels bombardeja ments constants per part de l’exèrcit israelià a tota la minúscula franja de Gaza. Aquest es un dels territoris mes densament poblats del món, amb una densitat de població 60 vegades la d’Espanya. Per tan la destrucció que causen les bombes és incomparable a la que es podria causar a qualsevol altra part del món. Si a això hi sumem que els materials de construcció son d’ínfima qualitat, els carrers estrets i les cases de pisos altes degut a la manca d’espai, veurem que el que estan patint els palestins sigui també incomparable. Crec que som moltes les persones que ens costa veure les imatges que ens transmeten els pocs periodistes que queden a la Franja, i que molta gent no les pot resistir i directament no mira les noticies. Però caldria solidaritzar-nos, alguns de l’única manera que tenim: no oblidar-los, tenir-los presents.

Tampoc cal oblidar que el proper 24 de febrer farà tres anys de la invasió de Ucraïna per part de Rússia. Potser l’horror de Gaza ens fa oblidar l’horror d’aquesta invasió, però els dos formen part del mateix fenomen: Exèrcits forts i potents que envaeixen territoris mes desprotegits, el que en diem vulgarment la llei del més fort. En ambdós casos es fa difícil veure-hi un final just. En el cas d’Ucraïna seria la devolució dels territoris ocupats per l’exèrcit rus que els reivindica com a seus. Serà molt difícil que això passi, tot i que no se sap fins quan Rússia podrà aguantar gastar el 36% del seu pressupost en aquesta guerra, però tampoc, fins quan una debilitada Ucraïna podrà aguantar les contraofensives poc exitoses. En el cas de Gaza , malauradament sembla que la força de l’exèrcit israelià i la manca d’ètica a l’hora de bombardejar ens dona un clar vencedor.

Fa vergonya que només un país, Sudàfrica , s’hagi presentat davant la cort internacional de la Haya per demanar que la invasió a Gaza sigui considerat un genocidi. Malgrat que molts països, entre ells el nostre, la Unió Europea i també EEUU, demanen la creació de dos Estats sense intervenció de l’exèrcit israelià, el seu govern s’hi nega rotundament i ningú fa cap acció concreta per tal d’obligar Israel a, com  a mínim, un alto al foc. És el que el secretari general de la ONU va dir a la reunió de Davos: ”Hi ha una epidèmia de impunitat”. Només la República Sud-africana, amb una representació d’advocats diversos “racialment” han presentat aquesta proposició de genocidi que si te èxit faria mes difícil la intervenció d’Israel a Gaza i també a Cisjordània, fent mes fàcil l’alto el foc i l’inici de converses de cares a la creació definitiva dels dos estats.

Cal remarcar que teòricament hi ha dos territoris palestins, però :

Gaza es una petita franja de 365 Km2 enfront dels 22.145 d’Israel, envoltada completament per un mur de 65 Km i 6 metres d’altura en superfície, un mur intel·ligent, que a mes continua pel mar, de manera que la gent de Gaza tampoc pot sortir al mar, ni tant sols a pescar. L’únic pas operatiu seria el de Rafah, que connecta la franja amb Egipte, i es per on poden entrar els camions que diàriament han de fornir de tota mena de bens als ciutadans palestins. Hi ha altres petits passos, destinats sobretot a que puguin passar els treballadors palestins que diàriament es desplacen a treballar a Israel. En realitat es parla d’una presó a l’aire lliure, de la qual es molt difícil sortir. Per això molts no entenem l’atac que va sofrir Israel el 7 d’octubre amb el resultat de 1200 morts. Sembla impossible que l’exèrcit de Hamàs (no m’agraden, però tampoc els hi vull dir terroristes) podés fer aquesta incursió. Provocar tants de morts sense que els serveis secrets israelians, uns dels més preparats del món, no se’n assabentessin! Veient les intencions que  sembla que són les de fer  fora als palestins,  sempre cap al Sud, cap el desert del Sinaí , a Egipte, no sembla massa estrany pensar que les matances de Hamàs ja varen anar bé. Potser la intenció era precisament aquesta:  quedar-se amb tot aquest territori de Gaza, empènyer els seus habitants cap el Sinaí i quedar-se aquest terreny .

Per altra banda Cisjordània, amb una superfície de 5860 Km2, malgrat ser més gran que Gaza, és també mes fèrtil, fet que propicia la invasió constant de colons israelians que s’hi instal·len, fent fora als propietaris palestins, construint boniques urbanitzacions, piscines, seguretat privada (molts dels seus habitants van armats) i carreteres exclusives que no deixen passar a cap palestí, obligant-los a fer grans voltes per anar d’un lloc a l’altre. I a més, malgrat tenir un govern “propi”, que es diu molt corrupte, l’exèrcit israelià hi és present i és qui mana. De fet en aquest darrer conflicte a Gaza ja han estat assassinats 400 palestins a Cisjordània per l’exèrcit i/o pels colons. I ha augmentat molt el nombre de persones empresonades, molts d’ells encara nens i nenes que el màxim que poden fer es tirar pedres. Quan els familiars dels hostatges que te Hamàs a Gaza exigeixen la seva devolució, cal donar-los -hi la raó, evidentment. Però caldria que també pensessin en els empresonats palestins, sense judici, molts d’ells menors. També son segrestats.

No voldria que l’article semblés anti-jueu. Ni ho sóc ni mai ho he estat. Però tampoc ho es Sudàfrica, estat a on vivien i viuen jueus, i que el govern de Netanyahu els acaba de tractar de nazis i antisemites. Caldria recordar que nazi ho pot ser tothom, també una persona jueva, es una ideologia que en el seu moment va trobar la millor manera de prosperar amb l’antisemitisme, però que també podria haver agafat altres pobles per arribar als seus objectius. En aquells moments els únics diferents que hi havia a Europa eren els jueus i els gitanos. Els dos grups ètnics varen acabar assassinats a les cambres de gas. Potser avui hi hauria altra gent a aquestes càmeres. Per tan de cap manera es antisemita qui està a favor dels palestins. Alguns jueus al mateix Israel també volen la pau i l’entesa, i molts altres arreu del món no estan d’acord amb el sionisme, i com als EEUU es manifesten en contra dels crims que el govern d’Israel comet a Gaza.

Ja que encapçalo l’article amb la paraula genocidi , voldria fer alguna referencia a aquest concepte. La definició de genocidi es molt clara; extermini o eliminació sistemàtica d’un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat. Es un fet sempre difícil de precisar perquè hi ha d’haver la voluntat expressada d’eliminar a un poble. El terme va sorgir acabada la segona guerra mundial per tal de jutjar els dirigents nazis que havien portat a l’extermini sistemàtic de tota la població jueva d’Europa. Aquest terme el va expressar i desenvolupar un jurista jueu polonès nascut a l’actual Lituània , que havia aconseguit fugir de l’extermini abans que arribés al seu territori: Rafal Lemkin. El concepte sempre ha estat difícil d’aplicar ja que no necessàriament vol dir matar a tots els representants d’un poble o ètnia, sinó també haver expressat la voluntat de destruir-los. Per això serà difícil aplicar-lo al Govern israelita, malgrat que alguns dels seus membres han expressat públicament que els palestins eren semi humans, mig animals i que calia exterminar-los. També , quan es demana la formació definitiva de dos estats, el govern s’hi oposa sense donar cap solució que no sigui l’ocupació i els bombardejaments . Que volen exactament? Fer fora a tots els palestins de Gaza per després ocupar el territori? Això podria molt ben ser un genocidi, malgrat no se’ls mati a tots ( gairebé impossible ja que son 2,500.000 de persones). Si han d’anar al desert per sempre, això pot equivaldre a un genocidi, almenys cultural. Malgrat la nostra impotència no podem deixar de recolzar al poble palestí, ni de demanar als jueus de bona voluntat que es manifestin contra un govern bel·licista, que ni tan sols deixa passar la informació veraç al seu propi país, que ni tan sols deixa entrar a la premsa estrangera.

No hauríem d’oblidar tampoc als ucraïnesos i als russos que han d’anar obligats a la guerra. Tota guerra actual te les seves conseqüències al futur, i els dos conflictes ens poden tocar de molt a prop. Potser cada cop més.

 

Dolors Terradas Viñals

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

 ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.

Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat. Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius culturals, per diferenciar-nos d’altres religions

Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.

Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat, d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc solidaris amb qui no pertany al nostre grup.

A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària, fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir , sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana.  També es poden observar, si ens hi fixem, els testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts , no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa Identitat.

A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics. Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics). Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu protestant?.

Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia, on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans ( a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats. I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.

A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància, però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic... l’Islam està entrant amb força  a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i als musulmans Uigurs, o el de la Índia,  que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per particulars , però incitades pel govern.

Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres. Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part de les famílies

 De totes maneres no cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot, els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat  tant plural.

 

DOLORS TERRADAS VIÑALS.

 

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: LA DIVERSITAT RELIGIOSA A BANYOLES.

 LA DIVERSITAT RELIGIOSA A BANYOLES.

Aquest mes de novembre s’ha celebrat la quarta setmana sobre diversitat religiosa, amb dos actes principals: la presentació del llibre  ”Laïcitat, religions i prejudicis” a càrrec de Joan Gomez, i una ruta, el dissabte 16, pels temples de Banyoles. Els no massa nombrosos participants vàrem fer un recorregut començant per l’església de Santa Maria, i continuant per conèixer la comunitat Bahai, l’església protestant de la casa del Rey Jesús, la Mezquita musulmana Nur , i el centre , també cristià  protestant, de Fe, Esperança i Amor. No parlaré de cap d’aquestes congregacions, ja que com a historiadora no em competeix explicar religions, però si veure quina es la seva relació amb el nostre país, amb la nostra cultura, i com tots plegats som fruit dels esdeveniments passats.

D’entrada aclarir que, abans de la vinguda, recent, de persones procedents d’altres indrets del mon, Catalunya, Espanya (amb les excepcions de Ceuta i Melilla) era un dels països del món amb menys diversitat religiosa. De fet hem estat molts segles sense absolutament cap diversitat, i això almenys, no es pot dir de cap altre país europeu. Per veure com ha succeït això cal fer una mica d’Història. No podem anar massa lluny, però si dir que amb la conquesta romana i la definició del cristianisme com a religió de l’imperi, tota la península va passar a ser cristiana, tot i que segurament varen subsistir molts elements de les antigues religions. Amb la conquesta musulmana al segle VIII, una bona part de la població es va convertir a la nova religió. Durant 800 anys, i depenent de l’indret, a la península hi havia tres religiós: la cristiana, la musulmana i la jueva. Amb la conquesta de Granada el 1492 la religió musulmana, si bé no del tot prohibida, va passar a ser una religió marginal i marginada. Aquest mateix any, també a tota la península, es va decretar l’expulsió dels jueus, fet  molt dramàtic, violent i a la llarga nefast per la nostra cultura. Tots els qui varen voler conservar la seva religió varen haver de deixar-ho tot i començar el difícil camí cap als ports mediterranis per traslladar-se als dominis de l’imperi Turc, que va acceptar als jueus peninsulars, fet molt beneficiós per aquest imperi. Tots hem sentit que molts d’ells encara conserven la clau de la seva antiga casa, que varen conservar la llengua amb el nom de ladino, una reminiscència de castellà antic, segurament amb aportacions catalanes i portugueses. Han conservat el seu nom de Sefardís, per Sefarat, que més que Espanya representa Iberia. Els pocs que varen quedar eren jueus amagats, que practicaven el cristianisme, però procurant no menjar porc i altres aliments prohibits. També va quedar una petita comunitat a Mallorca, els xuetes, eternament marginats.

Pel que fa als musulmans, si bé varen quedar els anomenats moriscos, molt nombrosos a zones d’Andalusia, Sud de Catalunya i d’Aragó, Valencia i Mallorca, aquests varen passar a ser ma d’obra barata, sobretot al camp. Els musulmans espanyols que eren mes rics van fugir cap a Marroc, on encara son reconegudes certes famílies importants, alguns carrers i l’anomenada música Andalusí. Però pels altres musulmans la vida no va ser fàcil. Tan ells com els jueus amagats sempre estaven vigilats per algun veí o conegut massa cristià, que els invitava constantment a beure alcohol (si sospitaven que eren musulmans) feien passar els seus porcs per sota les seves figueres, vigilaven si després d’utilitzar una paella una veïna cristiana, la sospitosa de jueva o musulmana la rentava set vegades.... De tot això en tenim constància gràcies als tribunals de la Inquisició. Els jueus amagats solien matar porc i fer grans convits a tots els veïns, que marxaven contents, mentre ells menjaven carn de pollastre.

Els moriscos, molt nombrosos a Valencia, Aragó i Sud de Catalunya, així com a Andalusia Oriental i Mallorca, varen ser expulsats entre el 1609 i el 1613. En total es varen expulsar 350.000 persones considerades musulmanes, i per tan no cristianes. Segurament, com en el cas dels jueus, alguns es varen quedar, a pobles molt pobres i muntanyosos de Valencia, com a gitanos a molts llocs d’Andalusia... Son fets encara difícils d’estudiar, però dels quals n’hi ha molts indicis. Tan sols pensem en Mallorca i les cançons populars de Na Maria del Mar Bonet  Però aquests indicis els trobem també al Nord d’Àfrica des de Tunísia fins al Marroc. De la  Corona d’Aragó va ser d’on se’n varen expulsar més, uns 200.000, i molts d’ells varen anar a Tunísia, a on varen conservar la llengua catalana en les formes dialectals del Sud i de Catalunya de València i d’ Aragó. Son coneguts amb el nom de Tagarens i encara actualment, igual com els jueus, conserven el record de la seva procedència.

El govern espanyol va concedir el dret a la nacionalitat espanyola a tots els sefardites que poguessin demostrar la seva procedència. Això és així des del 2015. Però no ha estat el mateix pel que fa als moriscos i tagarens, que formen nombroses associacions que reclamen el dret a tenir la nacionalitat del país del que varen ser expulsats a principis del segle XVII. Tan els jueus expulsats com els musulmans conserven moltes característiques culturals ibèriques, i ells mateixos han conservat el  record de la seva antiga terra. Es d’esperar per tan que obtinguin el mateix tracte que els jueus sefardites, en els dos casos, jueus i musulmans, expulsats per motius religiosos, fet que va comportar una davallada econòmica  i una pèrdua cultural de la qual en som encara poc conscients.

Però no acaba aquí la obsessió per convertir tots els regnes d’Espanya – Castella, Corona d’Aragó i Navarra- en un territori d’una sola religió. Quan al segle XVI apareixen les diferents formes de protestantisme que es varen estendre per quasi tot Europa, provocant en molts casos les guerres de religió del s. XVII, als regnes d’Espanya s’hi va produir de manera contundent l’entrada i proselitisme de qualsevol forma de protestantisme. Quan començaren a arribar aquestes noves idees religioses, sobretot entre els intel·lectuals, el rei Felip II va declarar que Espanya era només Catòlica, i per tan es va prohibir, moltes vegades de manera violenta, la difusió del protestantisme, fos quina fos la forma que aquest adoptés. I així tenim que tot el nostre territori va passar a ser exclusivament Catòlic.

Malgrat que en alguns moments del segle XIX  es va decretar la llibertat religiosa, de fet fins a la Segona República Espanya es va declarar oficialment catòlica, i amb la dictadura franquista aquesta declaració va tornar a ser vigent. A partir de la Constitució del 1978 Espanya ha passat a ser un estat aconfessional, es a dir amb llibertat religiosa i respecte a totes les religions. No obstant la majoria dels seus habitants es defineixen com a catòlics, tot i la participació cada vegada mes petita dels ciutadans en els afers religiosos.

Per acabar, crec que es interessant remarcar que malgrat la nostra confessionalitat catòlica, aquest es el territori europeu amb mes anticlericalisme de tot Europa. Això ha quedat demostrat moltes vegades, especialment a Catalunya i Andalusia. A Catalunya vàrem tenir la Setmana tràgica, i de fet tots els anarquistes d’aquests dos indrets- els llocs on eren mes nombrosos- eren aferrissadament anticlericals. Durant la segona república i la guerra civil aquest anticlericalisme es va donar a tots els llocs on governava la república, excepte al País Basc. I es podria dir que ara també som, entre els europeus, els menys religiosos practicants.

Ara tenim altres practicants: els musulmans, els protestants (luterans, evangèlics, anglicans, testimonis de Jehovà), els ortodoxes, alguns hinduistes i budistes, petites comunitats jueves i segurament molts altres petits grups. Som molt mes diversos. La diversitat es bona, però a vegades es força problemàtica! D’això en podem parlar un altre dia.

Dolors Terrades Viñals

A LA REVISTA DE BANYOLES: ISRAEL-PALESTINA, PALESTINA -ISRAEL

                 

ISRAEL-PALESTINA, PALESTINA -ISRAEL: COM ENS POSICIONEM?

La veritat es que tots ens formem una opinió sobre el conflicte, que eles mes grans d’entre nosaltres l’hem estat veient des de lluny des que érem petits o inclús abans de néixer.

Jo la veritat es que no vull donar cap posició inamovible, mes enllà de solidaritzar-me amb les persones assassinades i els seus familiars: 1400 israelians i de moment prop de 5000 palestins de la zona de Gaza. Vist així la solidaritat es decanta mes cap al  poble que te mes víctimes, que encara sofreix mes i que a l’hora d’escriure l’article no sabem quantes més víctimes tindrà. Dit això, explicar en un sol article tot el que significa el conflicte es una tasca impossible, si tenim en compte que hi ha nombrosos estudis, llibres, articles , opinions sobre aquest llarg conflicte, alguns que volen ser neutral, altres que es posicionen a un o altre costat. L’únic que vull es donar quatre pinzellades que ens permetin intentar entendre els dos pobles i guardar una certa distància , malgrat que ens posicionem a un o altre costat.

Nosaltres com a occidentals no som aliens a la problemàtica. Tampoc ho es Rússia i tampoc ho son els països àrabs. No en som responsables com a persones individuals però si com a descendents d’unes societats i uns estats que han estat la majoria de les vegades antisemites. en referir-nos als jueus es sol parlar de la diàspora, que succeeix durant l’imperi Romà, quan l’emperador ADRIÂ va decidir fer fora de Jerusalem a tots els jueus i convertir-la en una ciutat romana. Molts jueus es varen quedar al territori actual i altres es varen dispersar per tot l’imperi romà. Amb el temps , degut a la seva activitat comercial i sobretot a les persecucions a causa de la seva diferent religió es varen escampar ja fora de l’imperi, arribant a Rússia , Iran i fins a la Xina. Els governs cristians successors de l’imperi els hi prohibien l’exercici de molts oficis manuals i de tenir terres en propietat. Segons el moment ideològic se’ls obligava a viure a una determinada zona de la ciutat, cosa que facilitava el seu control i l’amuntegament de les cases (pensem en els carrers estrets del Call Jueu de Girona. Forçosament es varen especialitzar en el comerç, la medecina, la banca , en totes les activitats que requerissin estudi, però també en totes aquelles que els cristians no volguessin fer. En arribar l’islam a molts indrets de l’orient, si be varen respectar als jueus, en realitat tampoc podien fer molts oficis ni posseir terres. Eren els qui pagaven mes impostos i per això sovint els governs els protegien. No era aquest el cas dels religiosos que sovint els inculpaven les malalties i desgràcies.

Per tots aquests fets, i sobretot per ser els diferents, tan les poblacions cristianes, com en menor mesura les musulmanes, varen desenvolupar un fort antisemitisme que d’alguna manera va arribar a la seva culminació amb l’Holocaust  Nazi. Abans però, havien estat expulsats d’Anglaterra el segle XIII, d’Espanya i Portugal  a finals del XIV, perseguits a tots els països europeus, especialment amb els progroms de Rússia. En algunes èpoques varen ser ben acollits a països com Polònia i a l’imperi Austrohongarès, i poc abans de l’ascens del nazisme els jueus alemanys eren els millor integrats a la societat alemanya, i aquest país era un dels menys antisemites. També eren ben acceptats a l’imperi Turc i a tots els seus dominis, i molts d’ells estaven establerts a Palestina, especialment els Sefardites procedents de la Península Ibèrica.

Malgrat totes les persecucions el poble jueu va tenir sempre grans estudiosos i la Història està plena de personatges essencials en tots els camps intel·lectuals . Duran el segle XX , proporcionalment eren els qui tenien mes premis Nobel, (això abans de la creació de l’Estat d’Israel). No es cert que la gent fos antisemita perquè tots els jueus fossin rics. De fet n’hi havia de molt pobres, vivint a les pitjors parts dels pobles , carrers estrets i alts. Si mai aneu a Venècia aconsello fer una visita al ’antic Gueto , es sorprenent per la pobresa que encara s’hi respira. També vivien en barris separats als països àrabs, a les Mel-lahs, que en alguns llocs encara es conserven.

Vist tot això, no es sorprenent que sorgís a finals del XIX el moviment Sionista, que preconitzava la tornada de tots els jueus a la seva antiga terra: PALESTINA, ocupada en aquells moments per l’imperi Turc i , ,a partir de la primera guerra mundial , per l’imperi britànic. Però a Palestina hi vivien persones sobretot musulmanes , però també cristianes i jueves. Malgrat tot el sionisme, a poc a va impulsar la compra de terres i la creació d’una agricultura moderna i d’una cultura occidental al bell mig d’Orient. Es una mica el què ha estat i es Israel: una part d’Occident dins d’orient. Però les relacions no varen ser dolentes entre els nous habitants, pocs, i els antics ocupant. El problema greu va sorgir amb la segona guerra mundial, amb la seva persecució sistemàtica i amb el posicionament d’alguns clergues musulmans, com el gran Muftí de Jerusalem, a favor dels nazis.

Acabada la guerra va sorgir entre el poble jueu el lema “mai mes” necessitem un estat, un govern, un exèrcit. A la votació del nou estat d’Israel, pel 1948, per pocs vots de diferència va guanyar la formació del nou estat, en contra de l’opinió dels països àrabs que en aquells moments eren independents. EN aquesta creació es va decidir que es ferien dos estats, un Israel i l’altra Palestina. EN principi Israel era mes petit però ja a l’any  48 va començar la primera guerra declarada pels països àrabs, en la qual va guanyar Israel que va augmentar el seu territori en un 50%. Hi varen haver matances i sobretot expulsions dels habitants palestins. La majoria d’ells es varen haver de refugiar a Jordània, Líban i  Síria principalment. Llavors es va iniciar una gran immigració de jueus de països àrabs i també de Rússia cap a les noves terres. Un milió de palestins, es veieren expulsats, iniciant-se la Nabab. Els enfrontaments varen anar intensificant-se, primer amb la guerra pel Canal de Suez i després amb la guerra dels 6 dies l’any 1967. Amb 6 dies Israel va guanyar nous territoris, tan dins Palestina com el Sinaí (Egipci) i les muntanyes del Golan ( Síria) Aquests dos territoris han estat tornats però els palestins han quedat reduïts a dues zones : Cisjordània i la Franja de Gaza, separades entre elles i emmurallades. Dins el territori israelita hi ha continuat vivint palestins, uns dos milions, però cada vegada ha augmentat mes la immigració jueva cap a Israel, sobretot després de la desfeta de la URSS.

En definitiva han quedat dos pobles, dues cultures enfrontades, totes dues amb un fort sentiment de por envers l’altre. Israel se sent amenaçada pels atemptats terroristes i crea un gran mur de separació. Els Palestins cada vegada veuen mes minvades  les seves terres amb l’establiment de colònies a Cisjordània, i la situació d’extrema vulnerabilitat de Gaza. Tots els intents de trobar una situació de pau han estat inútils. Però tal com diu un pacifista israelià Nosaltres tindrem por mentre els palestins no tinguin esperances. I de moment pels palestins no hi ha esperança. Menys amb el govern d’extrema dreta que governa Israel.. Potser la única esperança seria un fort moviment pacifista per part dels jueus, tan d’Israel com de fora, que de moment es molt minoritari, però no inexistent. I sobretot una seriosa intervenció internacional, neutral, comprensiva però també contundent sempre que l’estat d’Israel es comporti com ara.

A LA REVISTA DE BANYOLES: ESCOLA BANYOLES SOLIDÀRIA i SAHEL

 Nous articles a la Revista de Banyoles, mes d'octubre

D'en Josep Callís

Ens fa il·lusió aquí passar-vos el vídeo de la cançó que van fer els alumnes de l'escola Banyoles Solidària

De la Dolors Terradas

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ALIMENTACIÓ CONSCIENT

ALIMENTACIÓ CONSCIENT

Article publicat a la Revista de Banyoles del mes d'agost, per la Dolors Terradas Viñals.

BANYOLINS D'AVUI

Un dels nostres socis i dos col·laboradors han publicat el llibre 

 

ARTICLE DE DOLORS TERRADAS A LA REVISTA DE BANYOLES. TRADICIONS QUE S’HAN D’ERRADICAR

TRADICIONS QUE S’HAN D’ERRADICAR

Actualment, l’ablació o extirpació de clítoris encara es practica a molts països.

Dolors Terradas

El  6 de febrer es celebra el dia contra l’ablació genital femenina que, malauradament, encara es practica a força països del món, principalment a una part del continent africà.   No es la meva intenció parlar del tema a nivell mèdic o sexual, però si que voldria donar una ullada al seu nivell històric, tradicional i social.

L’ablació genital femenina forma part de tot un gran conjunt de pràctiques exercides sobre el cos de les persones al llarg de tota la història de la humanitat, amb diferents objectius, entre els quals els estètics hi tenien i tenen una gran importància. Aquestes pràctiques s’exerceixen sobre els dos sexes, però solen ser mes agressives les dirigides a les dones, a la seva infantesa i primera joventut, perdurant fins a la mort. 

Per parlar de casa nostra i d’èpoques no tan llunyanes podríem fer una visita al museu del vestit a Terrassa. Allà podem veure la cintura dels vestits de les noies i dones riques (de les pobres no es conserva gaire res). Per les noies riques era signe de bellesa tenir una cintura molt prima i de ben jovenetes se’ls hi estrenyien les costelles per tal que el seu cos s’ajustés als designis de la moda. No va ser fins a la revolució francesa que es va començar  a deixar aquest costum, com a conseqüència del  progressiu alliberament de les dones. Sortosament era una tortura que estava destinada a poques dones, ja que impedia treballar.

En aquests moments encara es practica a molts països principalment d’Àfrica  l’ablació o extirpació del clítoris i, en alguns casos, també dels llavis vaginals. Malgrat que aquesta pràctica està prohibida en molts d’aquests països, i fins i tot, penalitzada per la llei, la seva erradicació es troba davant un mur moltes vegades infranquejable:  el de la força de la tradició. Segons un recent informe de l’OMS cada any uns 3 milions de nenes són encara sotmeses a l’ablació genital. I aquestes son, de fet, dades estimatives, car allà on està prohibit per les autoritats es molt difícil trencar el mur de silenci de la comunitat. Per exemple, a Kènia, dues parlamentàries han aconseguit la seva prohibició per les menors de 18 anys. I malgrat que aquesta era una pràctica estesa a la majoria d’ ètnies del país, a l’any 2010 ja només es practicava sobre el  27% de les nenes/noies. Tot i així,  la llei mai arriba a tots els poblets, i són cada vegada més les nenes escolaritzades a internats que refusen tornar de vacances a casa per por!

D’on ve aquesta pràctica que nosaltres, els occidentals, solem associar a l’islam, a control de sexualitat femenina, a masclisme? Si bé no es pot seguir del cert el seu origen, sembla que aquest es troba en l’antic Egipte, i que es practica allà on la influència d’aquesta gran civilització va penetrar amb més força. Els egipcis practicaven la circumcisió dels nens igual que els jueus, i segurament, mai no podrem saber qui la va inventar primer  donades les fortes relacions entre les dues cultures. També la civilització egípcia va influir poderosament en la grega i, com a conseqüència, en tot occident, però no en aquest sentit. El que sí és cert és que es practicava a l’antic Egipte, ja que s’han trobat mòmies que ho testifiquen. La societat egípcia era força igualitària a nivell de gènere, i es diu que la circumcisió masculina va donar lloc a una pràctica que fos equivalent per a les dones. No hi ha documents que ens ho expliquin, però el que passa actualment ens pot donar una pista, ja que el braç de la història a vegades és molt llarg. Egipte,  és un dels països on es practica més l’ablació, tan entre els musulmans com entre els cristians. El seu nivell de prevalença oficial es del 91%, però, potser, és fins i tot més alt. Junt amb Sudan, Somàlia, Eritrea i Djibouti, és la zona del món on més es sofreix, tots amb més del 90% de dones mutilades. En aquests països en els quals no esta prohibit podem trobar que hi ha famílies que recorren a metges per evitar infeccions! Curiosament, a la resta del nord d’Àfrica, l’ablació és desconeguda.

De quina manera va passar aquesta costum de l’antic Egipte a altres zones d’Àfrica? A través de Núbia, i sobrepassada la tercera cascada del Nil, la relació amb els pobles del Sahel podia ser violenta, però també al llarg de tres mil·lennis les relacions comercials hi varen ser freqüents. De mica en mica es transmetia la tradició, de poble a poble, d’ètnia a ètnia. El fet que es considerés  que les dones quedaven més netes, més pures, més preparades pel matrimoni, potser també mes dòcils, feia que se n’estengués la pràctica. Evidentment aquest procés ha estat mil·lenari, i ha arribat en certs casos fins els nostres dies. Encara avui dia hi ha ètnies que comencen a practicar l’ablació a les nenes com un signe de modernitat, d’integració davant els altres, de demostració que les seves dones valen tant com les altres. Si pensem que una dona no mutilada es considera bruta i impura, i que cap altra dona menjarà el que cuini, que serà menystinguda per les altres i que no trobarà marit, podem comprendre la força que encara té aquesta tradició.

Però sovint considerem l’Àfrica com un tot, com un conjunt homogeni. Es possible que hi trobem molts elements comuns, però el de la mutilació femenina no n’és un . Ja hem vist que no es practica al nord d’Àfrica i tampoc als pobles del desert. Sí que, en canvi, és pràcticament universal a Egipte i a tots els països del Sahel. Als països que comparteixen desert i Sahel, només la practiquen les ètnies bantús, mentre que entre les ètnies del desert no hi existeix la costum. Aquest seria el cas de Sudan Sud enfront de Sudan (Nord), Txad, Níger, Mali, Mauritània.

Però encara és més significatiu el cas dels pobles de la selva i de l’hemisferi sud. Als països de l’Àfrica occidental hi ha zones ja quasi selvàtiques, les ètnies de les quals no mutilen en cap sentit les seves nenes. Aquest seria el cas per exemple de Gàmbia i Senegal, on els dioles, que viuen en zones més boscoses, no tenen aquesta pràctica. I a mesura que ens anem acostant a l’equador, a la selva, la disminució de l’ablació és cada vegada més significativa. A Nigèria es practica a la zona Nord, menys boscosa, però no al centre i sud, i això tan entre els cristians com entre els musulmans. I des de la regió congolesa fins a Sudàfrica l’ablació genital femenina es tan desconeguda com entre nosaltres, només practicada pels immigrats de la zona saheliana.

Amb totes aquestes consideracions no pretenc defensar aquesta pràctica que vulnera els drets més fonamentals de les nenes i dones de molts països. Però sí que voldria deixar constància d’alguns aspectes que solem tenir confusos:

1.- És una pràctica NO LLIGADA A CAP RELIGIÓ però si a la tradició. De fet, molts imams musulmans hi estan lluitant en contra.

2.- NO ES UNA TRADICIÓ “AFRICANA”, puix que molts pobles no la coneixen i els resulta tan llunyana com a nosaltres.

3.- NO ÉS FORÇOSAMENT UNA TRADICIÓ MASCLISTA, ja que la practiquen i defensen tan dones com homes. Tot i així es una agressió contra el cos i la sexualitat femenina.

4.- En ser una tradició amb components socials molt arrelats, són les MATEIXES DONES LES QUE HI HAN DE LLUITAR EN CONTRA PER TAL D’ERRADICAR-LA. I això no es podrà fer sense un profund treball entre les comunitats i per les mateixes comunitats.

5.- Aquest  treball de conscienciació necessita no sols de les dones, sinó també del RECOLZAMENT DELS HOMES, així com dels agents religiosos, sobretot musulmans, ja que molta gent pensa que aquesta pràctica està escrita a l’alcorà. També hi han d’intervenir els líders religiosos cristians, sobretot els coptes egipcis i els ortodoxes etíops.

6.- Són molts els governs africans que l’han prohibit gràcies, sobretot, al TREBALL DE DONES PARLAMENTÀRIES MOLT COMPROMESES AMB EL TEMA. Malgrat tot, en aquests mateixos països encara es practica, tot i que molt menys que allà on està permès.

7.- Finalment RECOLZAR LES DONES AFRODESCENDENTS que viuen entre nosaltres i que lluiten per la seva erradicació des d’aquí.   

COOPERACIÓ SOLIDÀRIA EN L'ÀMBIT MUNICIPALISTA. DE LA SENSABILITZACIÓ AL COMPROMÍS

coordinadora ONG Girona

La Coordinadora d'ONG Girona ha publicat un article den Josep Callís.

Llegiu-lo que és molt interessant.

Cooperació solidària en l'àmbit municipalista. De la sensibilització al compromís

COOPERACIÓ SOLIDÀRIA EN L'ÀMBIT MUNICIPALISTA. DE LA SENSIBILITZACIÓ AL COMPROMÍS

PER JOSEP CALLÍS I FRANCO. 

L'autor reflexiona sobre la cooperació municipalista i sobre la tasca de Banyoles Solidària que ha aconseguit fer del Pla de l'Estany, la primera comarca solidària de Catalunya

La cooperació solidària del municipalisme sol ser assumida en base a dues perspectives. D’una banda, en suport a projectes externs. En aquesta direccionalitat s’aporta un ajut econòmic a projectes dissenyats i coordinats per entitats i ongs alienes al municipi, que tenen incidència a nivell nacional o internacional. És el cas, per exemple de la col·laboració, entre d’altres, al Fons Català, Mans Unides, Open Arms, Greenpeace, Amnistia Internacional, Acnur,... Una segona perspectiva són els projectes d’agermanament. El municipi té establert un compromís d’ajut a unes comunitats concretes amb qui es mantenen relacions i intercanvis emocionals i culturals a través de grups de ciutadans del propi municipi que coordinen els projectes juntament i amb estreta relació amb les contraparts.

La realitat per fer front a la injustícia de la desigualtat humana causada per l’explotació econòmica de gran part de les comunitats del món i els reptes mundials davant les guerres, els desastres naturals o els atemptats ecològics, necessita de totes dues direccionalitats de cooperació. Evidentment cada format té unes dinàmiques pròpies que generen una diferenciació en la seva incidència en la forma, eficiència i repercussió social. Mentre l’adhesió a grans entitats solidàries possibilita fer front a necessitats d’alta urgència o d’abast internacional o que necessiten d’una gran inversió, els agermanaments només possibiliten donar resposta a reptes limitats i centrats en entorns concrets i precisos. En el primer cas, no és possible el contacte directe amb els afectats ni participar en la gestió del projecte i, per tant, resten allunyats del contacte directe amb la població afectada i la pròpia ciutadania. En els agermanaments, tots aquests factors, al contrari, són imprescindibles, convertint-se en els elements positius i definitoris dels agermanaments.

La millor política que qualsevol institució pot i ha de fer vers la seva ciutadania per tal que la seva acció sigui eficaç és treballar fent pedagogia amb el seu propi compromís i exemple. Només així es pot ajudar a transformar la consciència i sensibilitat ciutadana vers la responsabilitat social.

Banyoles Solidària, des de la seva creació l’any 1995 per impulsar el desenvolupament de la  solidaritat municipal, va optar pels agermanaments amb comunitats conegudes com a línia possibilista de sensibilització aprofitant que alguns dels seus membres havien viscut i participat en la vida i les dinàmiques de les comunitats amb qui es feren els agermanaments. Entre els objectius, a part d’intentar ajudar econòmicament a les comunitats agermanades per ajudar-les a millorar el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, es prioritzaren treballar per transformar la conscienciació social  dels ciutadans comarcals per fer present la realitat de la injustícia econòmica en el món; potenciar que els ajuntaments de la comarca siguin exemple de compromís vers els drets humans i, alhora, difusors de pedagogia social entre la seva ciutadania tot anant assolint el 0,7% del seu PIB a la solidaritat per convertir el Pla de l’Estany en exemple de comarca solidària; fer-se present en totes les activitats i dinàmiques socials (festes, premsa, radio, ...) de la comarca explicant els projectes que es porten a terme i donar a conèixer les comunitats germanes; esperonar la creació de grups de cooperació solidària en altres municipis amb l’objectiu de crear una plataforma solidària comarcal i potenciar la interrelació i intercanvis personals i oficials entre els agermanats.

Tenint definits els objectius i per poder aconseguir la materialització de la cooperació municipalista cal atendre un seguit de principis clau:

1. Coneixement profund de les comunitats agermanades. És essencial tenir un coneixement i una relació directa per part de membres de l’ONG amb les comunitats amb qui s’estableix l’agermanament. Haver conviscut amb les persones de la comunitat agermanada permet tenir una base real de les seves problemàtiques alhora que els contactes imprescindibles per garantir un correcte funcionament de la cooperació.

2.Varietat dels projectes. Cal potenciar-los en dues direccionalitats:

2.a. Projectes d’incidència comunitària global. Es tracta de portar a terme en les comunitats aquelles demandes sorgides de les pròpies comunitats que permeten millorar les seves estructures educatives, sanitàries, econòmiques ...; com port ser la construcció d’escoles, serveis sanitaris, millores agrícoles, ... les quals per la magnitud del seu import són les que es presenten per ser assumides pels ajuntaments.

2.b. Projectes d’incidència personal.  Són assumits per famílies o persones a títol individual com poden ser els apadrinaments de beques o d’intercanvis entre grups d’interessos afins (grups de joves, grups musicals, intercanvis escolars ...).

3. Permanència i garantia del compromís. Resulta imprescindible per mantenir el compromís d’agermanament establir convenis firmats per les parts i el contacte i la relació permanent  entre dites parts. Resulten de gran eficàcia els viatges de representants municipals a les comunitats agermanades alhora que la de ciutadans interessats en col·laborar-hi una temporada.

4. Relació i transparència informativa. No es pot deixar de banda, tampoc, la relació de la pròpia ONG amb els ajuntaments posant al seu abast tota la informació sobre les comunitats i els projectes a desenvolupar. Hem constatat que ha resultat un factor clau per desvetllar la consciència comarcal alguna reunió conjunta amb tots els alcaldes i responsables de cooperació per presentar l’evolució del procés d’agermanament, realitats assolides i problemàtiques existents.

5. Claredat en la conceptualització i sentit de la cooperació. És necessari justificar davant les institucions municipals que la cooperació es fa com a obligació de justícia social davant l’espoli  que ha sofert bona part del món fruit del capitalisme i que en cap cas és una caritat.

Banyoles Solidària ha treballat sota aquests objectius al llarg dels anys i avui podem tenir la satisfacció d’haver aconseguit que tots els municipis del Pla de l’Estany (Banyoles, Porqueres, Cornellà del Terri, Palol de Revardit, Camós, Fontcoberta, Esponellà, Crespià, Serinyà, Vilademuls i Sant Miquel de Campmajor) participin amb els projectes que Banyoles Solidària coordina amb els agermanaments establerts; uns municipis amb les comunitats rurals i indígenes del Nord de Morazán (Segundo Montes, Meanguera, Osicala, Nauhatarique, Guatajiagua, ...) de El Salcador; d’altres, amb les comunitats de Condega (Nicaragua) i, d’altres, amb Kerewan (Gàmbia), convertint-se la comarca del Pla de l’Estany, probablement, en la primera comarca solidària de Catalunya.

Josep Callís i Franco és membre de Banyoles Solidària