NOU ARTICLE D'EN SALVADOR MARTÍ

En Salvador Martí Puig, profesor de Ciència Política de la Universitat de Girona i investigador associat del CIDOB  ha publicat, a El Periódico un altre article, aquesta vegada sobre Brasil.

ELECCIONS AL BRASIL

Bolsonaro: el triomf de la reacció

Salvador Martí Puig | 8/10/2018

La por, el menyspreu, l'afartament i la set de venjança expliquen l'ascens de l'exmilitar

¿Com és possible que un individu com Bolsonaro guanyi amb rotunditat la primera volta de les eleccions brasileres? No hi ha resposta racional possible. No hi ha raons, tot i que potser sí que hi ha sentiments, i aquests són els de la por, el menyspreu, l’afartament i la set de venjança.

En vista d’això és necessari reflexionar sobre com és possible que els baixos instints acabin per determinar les opcions polítiques de la majoria de ciutadans. Perquè les persones votin amb les tripes –i no amb el cap ni amb el cor– és precís elaborar un plat contundent els ingredients del qual són una bona dosi de desprestigi de les institucions i dels partits, una permanent judicialització de la política i acusacions de corrupció a dojo.

Mentides a la xarxa

Si a tot això s’hi afegeix una intensa campanya d’inseguretat (tant en el físic com en la posició social) i una mica de 'fake news', apareix un individu com Bolsonaro que, malgrat el seu discurs antipolític i de denúncia a la corrupció i al crim, té una llarga trajectòria com a polític, com a corrupte i com a apologeta del crim.

De tots és sabut que aquesta fórmula no només s’ha produït al Brasil, ja que té antecedents en Berlusconi i un patètic present en Trump i Salvini. Però el cas en qüestió és especialment preocupant perquè el president brasiler té més prerrogatives que els seus homòlegs nord-americans i europeus, alhora que suposa un punt definitiu d’inflexió a les cinc administracions (dos de Cardoso, dos de Lula i una de Dilma) més exitoses de la història del país, i un relatiu fracàs a l’experiència “progressista” liderada pel PT.

Més desigualtat

Sobre això últim és necessari fer una profunda reflexió, ja que el Brasil és un dels països més desiguals del món: els rics del Brasil són tan rics com els dels Estats Units i els pobres tan pobres com els de l’Índia. Amb aquesta estructura social, i en un context de crisi i incertesa econòmica, el fet que les polítiques socials impulsades per Lula i Dilma traguessin 30 milions de persones de l’extrema pobresa sembla que no ha sigut vist com una cosa a celebrar per tots els brasilers.

Per a un sector de les classes mitjanes i populars blanques el fet que nous sectors socials s’hagin enfilat en l’escala social, s’hagin apoderat, hagin tingut accés al consum i hagin començat a demandar serveis públics no s’ha vist com una cosa positiva, sinó com una amenaça. En aquest sentit, és precís formular la qüestió de quanta política d’equitat i de justícia social pot suportar (vol) la classe mitjana en una democràcia.

Fa una dècada molts teòrics es preguntaven quanta desigualtat pot sostenir una democràcia, però potser ara ens hem de preguntar exactament el contrari. L’onada de governs reaccionaris que està emergint avui indica que no tothom vol societats més igualitàries i que, en vista de la incertesa, molts (massa) prefereixen el desplegament de polítiques de mà dura i de criminalització de la diferència a polítiques educatives, socials i de redistribució.