En
Salvador Martí Puig, profesor de Ciència
Política de la Universitat
de Girona i investigador associat del CIDOB ha publicat, a El Periódico un altre article,
aquesta vegada sobre Brasil.
ELECCIONS AL BRASIL
Bolsonaro: el triomf de la reacció
Salvador
Martí Puig | 8/10/2018
La por, el menyspreu,
l'afartament i la set de venjança expliquen l'ascens de l'exmilitar
¿Com és possible que un individu com Bolsonaro guanyi amb rotunditat la primera volta de les
eleccions brasileres? No hi ha
resposta racional possible. No hi ha raons, tot i que potser sí que hi ha
sentiments, i aquests són els de la por, el menyspreu, l’afartament i la set de
venjança.
En vista
d’això és necessari reflexionar sobre com
és possible que els baixos instints acabin per determinar les opcions
polítiques de la majoria de ciutadans. Perquè les persones votin amb
les tripes –i no amb el cap ni amb el cor– és precís elaborar un plat
contundent els ingredients del qual són una bona dosi de desprestigi de les
institucions i dels partits, una permanent judicialització de la política i
acusacions de corrupció a dojo.
Mentides a la xarxa
Si a tot això s’hi afegeix una intensa
campanya d’inseguretat (tant en el físic com en la posició social) i una mica de 'fake news', apareix un individu
com Bolsonaro que, malgrat el seu discurs antipolític i de denúncia a la
corrupció i al crim, té una llarga trajectòria com a polític, com a corrupte i
com a apologeta del crim.
De tots és
sabut que aquesta fórmula no només s’ha produït al Brasil, ja que té antecedents en Berlusconi i un patètic
present en Trump i Salvini. Però el cas en qüestió és especialment
preocupant perquè el president brasiler té més prerrogatives que els seus
homòlegs nord-americans i europeus, alhora que suposa un punt definitiu
d’inflexió a les cinc administracions (dos de Cardoso, dos de Lula i una de
Dilma) més exitoses de la història del país, i un relatiu fracàs a l’experiència “progressista”
liderada pel PT.
Més
desigualtat
Sobre
això últim és necessari fer una profunda reflexió, ja que el Brasil és un dels països més desiguals
del món: els rics del Brasil són tan rics com els dels Estats Units i
els pobres tan pobres com els de l’Índia. Amb aquesta estructura social, i en
un context de crisi i incertesa econòmica, el fet que les polítiques socials
impulsades per Lula i Dilma traguessin 30 milions de persones de l’extrema
pobresa sembla que no ha sigut vist com una cosa a celebrar per tots els
brasilers.
Per a un
sector de les classes mitjanes i populars blanques el fet que nous sectors
socials s’hagin enfilat en l’escala social, s’hagin apoderat, hagin tingut
accés al consum i hagin començat a demandar serveis públics no s’ha vist com una cosa positiva, sinó
com una amenaça. En aquest sentit, és precís formular la qüestió de
quanta política d’equitat i de justícia social pot suportar (vol) la classe mitjana
en una democràcia.
Fa una dècada molts teòrics es preguntaven
quanta desigualtat pot sostenir una democràcia, però potser ara ens hem de
preguntar exactament el contrari. L’onada de governs reaccionaris que està emergint
avui indica que no tothom vol societats més igualitàries i que, en vista de la
incertesa, molts (massa) prefereixen el desplegament de polítiques de mà dura i
de criminalització de la diferència a polítiques educatives, socials i de
redistribució.
