El passat 28 de juny vam participar a la xerrada muntada pel Procés Constituent Pla de l'Estany.
Aquí us copio el resum de tot plegat. És molt interessant.
Relatoria
Com ho tenim això?
Debat sobre democràcia
participativa municipal
“Hem perdut la ingenuïtat, la
ciutadania diu que amb la democràcia representativa i el coneixement tècnic no
n’hi ha prou”
Llicenciat en
ciències econòmiques per la UAB,
Catedràtic de Ciència Política de la
UAB, i director de l’Institut Govern i Polítiques Públiques.
Quim Brugué també va ser director general de participació ciutadana del
Departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de
Catalunya del 2003 al 2008. És autor dels llibres Models de prestació de
serveis municipals: una anàlisi des de la ciència política (1994), Gestió
pública i democràcia (1998), Polítics locals: preparant el futur (2003) i És la
política, idiotes (2012), on defensa que el descrèdit actual que viu la
política no s’ha d’aprofitar per destruir-la, sinó que ha de motivar-nos a
modificar-la i dignificar-la. També ha publicat nombrosos articles acadèmics al
voltant de la noció de participació ciutadana en la gestió pública. Actualment
és professor a la UAB
i articulista a El Punt Avui.
En els últims vint
o vint-i-cinc anys, a Catalunya hi ha hagut diverses experiències de democràcia
participativa municipal amb resultats diversos. En l’actualitat, lleis com la
27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local
despolititzen el món local, perquè tecnifiquen els ajuntaments i ofeguen la
participació.
Democràcia participativa municipal: per què?, què?
i com?
Per què?
L’Estat del
benestar ha desmobilitzat la ciutadania, oferint serveis a canvi d’eleccions
periòdiques. L’Estat s’ha vist incapaç de mantenir aquest pacte.
Brugué considera
que la gent vol, sobretot, que els serveis funcionin, i que no hi ha una
demanda explícita de participació ciutadana. De tota manera, la participació
pot ajudar a assolir la fita del bon funcionament dels serveis. La democràcia
participativa no hauria de ser una demanda dels governats, sinó dels
governants. Un governant no pot donar respostes simples, perquè els afers
municipals afecten diversos sectors. És per això que cal afrontar aquests
problemes de manera multidimensional: no es poden respondre problemàtiques
complexes amb respostes simples. Només a través de la participació ciutadana es
poden donar respostes intel·ligents als problemes públics. “Necessiten la
intel·ligència col·lectiva per resoldre les situacions/prendre decisions
sàvies. I això s’aconsegueix a través de l’intercanvi d’opinions i no només a
través del coneixement expert.”
En aquest sentit,
la societat tecnocràtica és insuficient a l’hora de solucionar assumptes
públics. La legitimitat tècnica no pot servir per tirar endavant projectes que
afectin el conjunt de la ciutadania. El govern ha d’establir diàleg i teixir
complicitats a través de la participació ciutadana. No n’hi ha prou amb la
democràcia representativa i el coneixement tècnic. La ciutadania diu que no
n’hi ha prou. En aquest sentit, s’ha perdut l’antiga ingenuïtat.
Què és?
La democràcia se
sol adjectivar de moltes maneres; és un terme que cal matisar. Per
“democràcia”, entenem “presa de decisions col·lectiva”. Podem establir
diferenciacions basades en el subjecte de la decisió (representants: democràcia
representativa; o el poble directament: democràcia directa) i en la manera que
es pren (mitjançant votacions: democràcia agregativa; o a través del diàleg:
democràcia deliberativa). La democràcia agregativa té arrels liberals, ja que
aquest corrent de pensament considera que la gent és incapaç de deliberar
col·lectivament perquè això acabaria en enfrontament. La democràcia
deliberativa es basa en la confiança que els ciutadans són capaços de dialogar
atenent l’interès col·lectiu.
Com?
Hi ha dos grans
instruments de democràcia participativa: l’assemblea (deliberativa) i el
referèndum (agregativa). Totes dues representen una presa de decisió directa i
en cap de les dues hi ha representats que prenen les decisions per a nosaltres.
Als ajuntaments, aquestes eines s’han fet servir poc: no s’ha fet gaire ús de
mecanismes assemblearis (tot i que per als ajuntaments de menys de 500
habitants està previst que hi hagi consells oberts). “El món local és un espai
privilegiat per a un canvi de model democràtic que passi per la participació i
la democràcia directa”. Una altra via de participació, tot i que redueix significativament
el marge de maniobra de la ciutadania, és que les decisions preses per l’equip
de govern siguin consultades al poble.
La participació
exigeix pedagogia per part de qui la promou. Requereix establir espais de
debat, i que es donin respostes per part de les institucions. “Sóc partida d’un
debat que tingui repercussió en la decisió final. El debat ha de tenir tres
moments: hi ha un moment d’explicació —per exemple, què és un POUM i les
implicacions que té—, també s’ha d’escoltar i per últim s’ha de respondre.
Moltes experiències de participació s’han quedat en l’explicació però no han
donat resposta.”
No podem millorar
la democràcia si no recuperem la política. Cal recuperar la legitimitat de la
política. No es pot pensar la política en els termes que fa servir l’economia,
seguint una lògica de proveïdor – clients/usuaris. Tampoc es pot pretendre
acontentar tothom: la política és l’art de l’equilibri ja que les raons d’uns
ciutadans entre en conflicte amb les dels altres. Brugué insisteix que cal evitar
el clientelisme que durant tant temps ha cultivat l’Estat del benestar.
Resposta a una
pregunta del públic: És difícil, atesa la grandària i complexitat de les
nostres societats, que ens puguem governar sense intermediaris. Però cal que
aquests intermediaris actuïn de manera diferent i no obeeixin interessos
espuris. La ciutadania és qui situa els problemes dins l’agenda política; no
els poden definir només polítics o tècnics.
“Cada vegada que hem seguit el que
és políticament correcte ens hem adonat que la realitat ens ha esclatat la
cara”
El gener de 2013
es crea a Banyoles la
Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) per donar
suport a totes aquelles persones residents a Banyoles que estan d’una manera o
altra afectades per les clàusules d’impagament de la hipoteca. El gener
d’aquest any, una moció presentada per la PAH Banyoles en el
ple municipal va ser recolzada per l’equip de govern i l’oposició. Aquesta
consistia que l’Ajuntament sancionés fins a un màxim de 100.000 euros els
propietaris que tenen pisos buits des de fa temps, en el cas que no els
cedissin per a lloguer social. Sònia Martín n’és la portaveu.
La situació actual
en les societats pretesament lliures i democràtiques és de precarietat cada cop
més severa. Com a resposta a aquesta dinàmica, la PAH neix el 2007 a Barcelona com un
moviment que, posteriorment, entroncarà amb els indignats i el 15-M.
A Banyoles, es
crea una assemblea de la PAH
l’estiu del 2012. Des de llavors, han tingut molta feina, assessorant i donant
suport de diverses maneres. Martín assenyala que és una feina subterrània, que
té poca visibilitat. De tota manera, la PAH Banyoles ha tirant endavant 40 dacions en
pagament, ha aconseguit diversos lloguers i ha aturat desnonaments per la via
judicial i dialogant amb els bancs. A més, ha impulsat uns horts comunitaris
per a dones afectades. “L’hort es porta en una assemblea. Hi ha llista d’espera
però no hem aconseguit més terrenys de veïns de Banyoles.”
Els afectats
sovint arriben atemorits, desesperats i sentint-se culpables de la situació que
els toca viure. La PAH
vol ser un procés d’aprenentatge i d’apoderament, i ha aconseguit sensibilitzar
la població sobre la problemàtica de les hipoteques. “Aquest sistema ens ha
tret la dignitat a molts i la gent te molta por i sentiment de culpabilitat”,
afirma Martín qui afegeix que “a la
PAH ens acompanyem, ens escoltem... Sabem que som molt
diferents però som capaços d’entendre’ns i de fer coses conjuntament”.
Martín assenyala
que els cànons establerts per els dirigents no ens han dut pel bon camí. Bancs
i ajuntaments posen entrebancs a la participació. Les poques mocions que
l’administració aprova no s’acaben portant a la pràctica. En aquest sentit, la PAH de Banyoles va participar
en una experiència fracassada amb l’ajuntament, la taula per al dret a
l’habitatge.
“Cal ser més
agosarats, perdre la por a actuar. Tenim la capacitat de canviar els sistemes
que hem establert. És clar que no tothom té raó sempre. A vegades ens
equivoquem però quan tenim la raó, la tenim.”
“A vegades has de cedir en les
teves opinions
personals per arribar a més gent”
Des del mes
d'abril de 2013, els camions no poden passar per la Nacional II en el tram
entre la Jonquera
i Maçanet de la Selva.
Fins llavors, es calcula que uns 30.000 camions hi passaven
diàriament. La
Plataforma Prou Camions NII va néixer arran de la mort d'una
veïna de Bàscara l'1 de febrer de 2013. El mateix dia, un grup de joves del
poble van iniciar un tall de la carretera incendiant pneumàtics i palets. El
dia següent es va mantenir el tall. Va ser l'inici d'una forta mobilització
social que tenia com a objectiu resoldre el problema de seguretat que
representava aquesta carretera però que ja bevia d'anys i dècades de
reivindicació. Eugènia Carbó és una de les portaveu de la Plataforma.
La Plataforma Prou Camions N-II es crea a Bàscara el gener
del 2013 per resoldre el problema de seguretat de la carretera al seu pas per
aquesta població. És iniciativa dels amics d’una de les últimes víctimes
mortals causades per la manca de seguretat al tram de Bàscara de la N-II. A la mobilització
s’hi va sumar tot el poble, i també gent de fora, i no es va aturar. Cada dia
hi havia algun acte per reclamar la fi del pas dels camions per Bàscara: es va
arribar a un acord amb els Mossos d’Esquadra perquè els veïns poguessin ocupar
la carretera diàriament durant una estona.
Fins llavors, cap
polític s’havia atrevit a posar solució al problema. El poble rebia la
solidaritat de col·lectius i usuaris de la carretera. Gràcies a la
mobilització, en tot un any no hi va haver víctimes mortals a la N-II al seu pas per Bàscara.
“El nostre èxit va
ser que tots vam demanar una sola cosa”. La plataforma té èxit perquè presenta
un objectiu clar i precís. Tothom s’hi suma i rema en la mateixa direcció. A
més, les accions que duen a terme no són agressives, sinó que tenen un caire
festiu i popular. Això aconsegueix no crear rebuig entre la ciutadania i que la
mobilització no defalleixi.
Carbó afirma que
el temps els ha donat la raó, i que gràcies a la feina pacient del dia a dia
han assolit la fita que perseguien.
“No estem en un moment de
revolució social però sí
de radicalitat democràtica”
Jaume Soler és un
polític d’Arbúcies. Milita a l’Assemblea de Catalunya al 1971 i participa en la
creació de l’Assemblea Democràtica d’Arbúcies. Com a membre de la Candidatura d’Unitat
Popular d’Arbúcies (CUPA), el 1979 és elegit batlle d’Arbúcies per majoria
absoluta i és reelegit com a tal fins al 2003. Es manté com a cap de l’oposició
municipal fins el 2007 quan decideix no presentar-se a la reelecció. També ha
estat secretari del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i participa en
diverses delegacions internacionals a Nicaragua (1988) i a Palestina (1989).
Des del 2007 treballa a l’Àrea de Cooperació de la Fundació Comaposada,
vinculada a la UGT
de Catalunya, i presideix l’ONG SOARPAL (Solidaritat Arbúcies – Palacagüina).
L’experiència de
democràcia participativa municipal d’Arbúcies del 1979 al 2003 partia de la
base que l’ajuntament no només ha de prestar serveis, sinó que ha de ser un
òrgan de participació popular. Soler reconeix que l’equip de govern estava
marcat per un cert idealisme, però que va poder sistematitzar les idees perquè
no quedessin en paper mullat i es poguessin dur a la pràctica.
Els càrrecs púbics
són coresponsables del govern del poble. El polític s’ha d’obrir a la gent,
però també cal que hi hagi predisposició de la ciutadania per assumir la
coresponsabilitat. “La coresponsabilitat és la base de la política i de la
democràcia”
Estadis de la participació ciutadana municipal
Informació. La
informació que han de proporcionar les administracions ha de ser imparcial i
completa. Sense informació no hi ha debat. En aquest sentit, l’ajuntament
d’Arbúcies va impulsar mesures com editar en dossiers el contingut dels plens
municipals perquè els veïns sabessin què s’hi discutia. A més, enviaven fullets
i convocatòries de plens i retransmetien íntegrament els plens per l’emissora
de ràdio municipal.
Debat. La ciutadania tenia la possibilitat d’intervenir en tots els temes
que es tractaven als plens.
Àmbit de decisió. A través de consultes o d’assemblees.
Amb aquestes
mesures, el consistori volia que la participació fos una manera de governar, i
no un simple departament tècnic. Ara bé, van topar amb moltes dificultats
jurídiques per impulsar la democràcia participativa municipal. Els ajuntaments
tenen poques competències i la legislació espanyola no afavoreix la
participació. “La legislació espanyoles del 1979 és antiparticipativa. El context
jurídic és contrari a qualsevol mecanisme de participació i de
corresponsabilització.” Segons Soler, les experiències de democràcia
participativa volen trencar el marc polític imposat pel sistema capitalista
neoliberal. Arbúcies va actuar de laboratori per a aquest tipus d’experiències.
Actualment, vivim
un moment en què es poden materialitzar alguns canvis gràcies a les lluites que
continuen des de fa dècades. Es pot vèncer el clientelisme, que és el fonament
de la corrupció.
A Arbúcies, durant
els vint-i-quatre anys de mandat de Soler es practica l’autogestió de serveis
com ara la llar dels jubilats i les escoles. Els mecanismes consultius no
acaben de funcionar, perquè institucions superiors a l’ajuntament els
bloquejaven i pressionaven perquè no hi hagués participació. Soler afirma que
per “aplicar la democràcia s’han de tenir competències i competències amb
recursos” i afegeix que “el gran fracàs d’aquests 35 anys postfranquistes és la
consolidació de l’individualisme i del capitalisme ferotge”.
En el Consell
General d’Arbúcies del 1993 s’aprova la revocació de càrrecs directa. El ple
municipal hagués acordat la creació d’un consell de ciutadans per atorgar als
veïns la gestió del municipi en matèria de pressupostos i obres públiques, per
exemple, però la dinàmica de la política institucional va impedir que arribés a
bon port. “No podem presumir que, des d’Arbúcies, canviéssim massa res. Però
avui tenim un moment històric i és el moment que això deixi de ser excepció i
ho convertim en norma”. El futur ja no es pot construir més amb una democràcia
per delegació i clientelisme. Soler opina que ara podem tombar aquesta dinàmica
negativa envers la participació si assumim el compromís de la
coresponsabilitat. “Hi ha problemes però hi ha organització popular, hi ha
il·lusió i hi ha força”. En el fons, rebla, “són les necessitats i la realitat
tossuda els que són motor de canvi”.
“No s’ha eradicat la mentalitat
clientelar. La recepta per revertir aquesta tendència apàtica és fer cada cop
més pedagogia”
Diplomat en
Educació Social per la UdG
i llicenciat en psicopedagogia per la
UOC, Dani Cornellà ha estat regidor de la CUP del 2007 al 2011 a l’Ajuntament de
Celrà. N’ha sigut alcalde durant mitja legislatura (2011-13) gràcies a un pacte
entre la CUP i
iCelrà.
En el mandat de la CUP a l’ajuntament de Celrà,
totes les competències de l’alcalde que són delegables han estat delegades a la
junta de govern. L’alcalde, per tant, té poders mínims. S’ha democratitzat el
consistori i la transparència ha millorat molt: s’han fet accessibles les
decisions i el funcionament del govern municipal.
Les decisions
d’urbanisme es basen en la transversalitat, perquè han de passar per
l’aprovació dels veïns afectats. S’organitzen trobades veïnals al carrer perquè
els ciutadans exposin el seu parer i facin demandes. També s’han creat consells
ciutadans en cadascuna de les zones del municipi perquè canalitzin i gestionin
les demandes veïnals.
La programació de
festes i espais culturals s’ha obert, i fruit d’això han sorgit noves activitats
que partien de demandes ciutadanes. S’ha potenciat l’àrea de joventut, i amb la
creació del consell infantil, els alumnes de les escoles públiques decideixen
una part del pressupost. També des de l’àrea de ciutadania s’han impulsat els
pressupostos ciutadans.
Pel que fa a la
coresponsabilitat, l’ajuntament ha promogut les brigades ciutadanes per tal
d’arreglar espais del municipi. El centre cívic ha patit una transformació i
ara és un equipament amb molta activitat.
La valoració que
fa Cornellà del seu període com a alcalde és positiva, i assenyala que des de
fora del municipi se’ls veu com un referent de la democràcia participativa
municipal. Afirma, però, que des de Celrà mateix no es veu així, ja que part de
la gent només vol que l’administració li solucioni els problemes. Així doncs,
encara que els processos de participació ciutadana en el municipi funcionin,
convé tenir cautela: la majoria no està disposada a implicar-se, tot i que a
molta gent li sembli bé la participació. No s’ha eradicat la mentalitat
clientelar. La recepta per revertir aquesta tendència apàtica és fer cada cop
més pedagogia.
Debat i conclusions
La manca d’una
participació majoritària provoca desànim en aquells que la impulsen.
En els darrers
anys, el concepte “participació” s’ha incorporat de cop en gairebé tots els
programes electorals, però les experiències de democràcia participativa, fins
avui, han estat espais excessivament formals i vehiculats des de dalt.
La participació no
només implica que la ciutadania doni l’opinió; també és actuar.
Cal que els
ajuntaments estiguin plenament informats de què passa al municipi. La
participació ha de ser bidireccional: del consistori a la ciutadania i de la
ciutadania al consistori.
La candidatura
Guanyem Barcelona, impulsada per diversos partits i col·lectius socials,
representa una nova forma de política local que té en compte la participació
ciutadana.
Participació i
desigualtat. Cal tenir en compte que qui participa és, majoritàriament, gent
amb un cert nivell socioeconòmic, educatiu i cultural. La desigualtat és un fre
per a la participació, impedeix a molts ciutadans involucrar-se. La gent que no
té cobertes les seves necessitats bàsiques, no participa.
Podem parlar de
“ciutadans”? O som simples clients-consumidors? De moment, hem construït una
societat de clients.
.jpg)
