ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

Article del juny

MOLTES GUERRES I UN GENOCIDI.

QUE FARA ISRAEL AMB ELS PALESTINS QUE NO MORIN ASSASSINATS?

Tenia pensat fer un article sobre Ucraïna, sobre la seva historia i sobre la complexitat d’un país bressol dels eslaus, bressol de Rússia, amb una ànima europea occidental i l‘altra oriental, graner d’Europa, però  que ha sofert  la pitjor fam del S. XX, provocada per l’stalinisme, els pitjors estralls de la segona guerra mundial, la pitjor catàstrofe nuclear de tota la història i en els darrers anys, conflictes polítics i invasions militars per part del seu veí rus.

Semblava que hi hauria converses de pau i que es podia acabar la guerra. Il·lusòriament,  potser creient que la bona sintonia entre el recent president dels Estats Units, Sr Trump, i el de Rússia, Sr Putin, ens portaria a unes negociacions i a un procés de Pau. Mentre escric aquest article això no ha estat així, sembla que el conflicte encara pot durar. Parlem de conflicte o de guerra, malgrat el país ha estat envaït per un altre estat, i tot el que pot fer es defensar-se. Defensar-se d’un estat molt mes poderós, amb molta mes població. Amb moltes més armes, entre elles nuclears (Ucraïna hi va renunciar, i va tornar tots els  míssils que tenia al seu territori dels temps de la Unió Soviètica, a Rússia).  Però Ucraïna es un país, el segon més gran d’Europa, amb molts recursos econòmics i una certa capacitat per defensar-se. Està a Europa, que per a ella és un paraigua, almenys d’una certa seguretat, i a canvi dels seus recursos i de la seva posició estratègica pot tenir el suport dels Estats Units. Encara que desigual, hi ha una guerra, que dura més de tres anys, en la qual els ucraïnesos han demostrat que tenen capacitat de defensa, i  que potser perdran territori, però Ucraïna com a país continuarà existint. Tindrem temps de parlar de la seva història i la seva cultura.

El mateix passa en altres conflictes actuals, molt diferents, però que no estan en camí de desaparèixer com a països, malgrat el preu que està pagant la seva població. Em refereixo a Sudan, on dos grups de militars es disputen el poder mitjançant les armes, fet que repercuteix en la població civil, tan en morts com en nombre de refugiats. Segons ACNUR, dos anys d’enfrontaments han provocat el desplaçament forçat de 13 milions de persones i quatre milions de refugiades a països veïns. La majoria són dones i criatures que han sofert violacions i han estat testimonis de matances. Aquests desplaçaments superen tan la capacitat de la mateixa ACNUR com també la dels països receptors des refugiats, que pateixen fam i malalties sense que el seu sofriment sigui visible als mitjans de comunicació occidentals, i val a dir, que també poc visible als altres països africans. El país que ha acollit a mes refugiats es EL TXAD, al qual hi ha arribat 1.300.000 sudanesos. I tan Sudan com Txad tenen greus períodes de sequera alternats amb inundacions, i com a conseqüència fam generalitzada. També acullen Sudanesos, Sudan Sud, Egipte, Etiòpia i Líbia. Però en aquest cas també podem parlar de guerra, absurda, de conseqüències catastròfiques, i entre dos grups del propi país. Però malgrat tot Sudan continuarà existint, i algun dia els desplaçats interns i els refugiats podran tornar a les seves llars.

La situació a la zona Est del Congo no és gaire millor. Des de fa anys els diferents grups armats han causat actes violents i per desgràcia multitud de violacions de dones i nenes. Per desgràcia per la seva població, a la zona de Kivu s’hi troben alguns dels minerals necessaris per la fabricació de telèfons mòbils i portàtils, que tots utilitzem! Però des del març del 2022 la situació s’ha agreujat amb el sorgiment d’un nou grup més potent, recolzat per la veïna Ruanda. Des d’aquesta data 4.600.000 persones s’han vist obligades a deixar les seves llars i desplaçar-se al mateix país o a països veïns. Des del desembre del 2024 el conflicte s’ha agreujat, molts dels desplaçats interns s’han vist obligats a un nou desplaçament i han augmentat les violacions. No totes veuen la llum, però les denunciades han passat de 20.000 dones i nenes violades a 27.000 des del desembre de l’any passat. Mes de mig milió de persones han aconseguit arribar a Uganda, un dels països del món que acull mes refugiats. Però algun dia els congolesos podran tornar als seus pobles d’origen ( potser trobarem una millor manera de fabricar els nostres components electrònics?), una zona de vegetació exuberant, que sense interessos econòmics forans, sense el colonialisme ferotge que varen patir, seria un dels llocs del món mes productius.

Al món hi ha molts altres conflictes, no tan colpidors com aquests, però igualment terribles per les persones que els sofreixen. De fet els humans sempre hem fet i/o patit guerres, és una constant de la nostra espècie. Però sortosament els humans també som cooperatius. Primer amb els nostres familiars, després amb els nostres propers, la nostra tribu o nació, els nostres semblants, i algunes vegades també amb els nostres diferents. Però el que poques vegades ha passat, és que cada dia veiem, des del confort de les nostres llars, l’agressió d’un exercit potent contra una població que ni tant sols té la possibilitat de l’exili. I això es el que està passant a Gaza. No hi ha una guerra, no hi ha una confrontació entre dos exèrcits, ni entre dos països. No hi ha, com per exemple en el cas de Ucraïna, uns soldats, siguin del bàndol que siguin, que es juguen la vida.  No hi ha llocs a on la gent es pugui desplaçar, dins el propi país o a l’exterior. No hi ha llocs on retornar, no hi ha terres que t’esperen per a ser cultivades. Només hi ha bombardejos, ordres constants de desplaçaments d’aquí cap allà i d’allà cap a més enllà, d’uns soldats que no lluiten, arriben a una terra i se la queden, davant la mirada d’una gent terroritzada. Hi ha famílies que s’han desplaçat set i vuit vegades. Que han estat bombardejades a la seva casa, després a la seva tenda de campanya, després a cel ras. No hi ha per part de l’ocupador cap acte d’heroisme, ni que sigui individual. Podem pensar en els soldats russos i ucraïnesos com a persones que tenen uns pares, germans, xicota o dona, en definitiva ens hi podem sentir propers. Puc sentir empatia per una mare d’un soldat rus, per una mare d’un soldat ucraïnès. No puc sentir empatia per una mare d’un soldat israelià que està fent neteja a Gaza .

No puc sentir empatia per unes persones que van en creuers organitzats davant la franja de Gaza per veure lo bonic que es la caiguda de bombes ( A Gran Bretanya acaben de declarar persona non grata una senyora que es dedicava a organitzar aquests creuers). Tampoc amb les persones que viuen prop del mur i que miren tranquil·lament l’espectacle de les bombes com cauen tot prenen una cervesa. Si que puc sentir empatia pels jueus que estan en contra d’aquestes matances, titllats de traïdors, i sobre els quals també caurà la vergonya d’aquesta matança. Que no parlin dels hostatges, que no parlin de les persones assassinades per HAMAS. El govern d’Israel té el millor sistema d’espionatge del món. L’exporta a gairebé tots els països. Quan un palestí que viu a Barcelona telefona als seus pares, tota la conversa és escoltada i gravada. Totes les converses telefòniques, els correus, els WAP saps son espiats i controlats pels serveis secrets israelites. Poden dir que no sabien que  Hamas organitzava una sortida, traspassant un mur vigilat electrònicament, amb només quatre portes controlades per soldats israelians? Poden dir que va costar tres o quatre hores per arribar l’exèrcit? Crec que tot estava organitzat, planificat, o almenys varen deixar fer, ja amb la intenció que finalment està sortint a la llum: no els podem matar a tots, però els separarem en petits camps de concentració controlats per nosaltres. La resta? Bé, tot està destrossat, però hi ha moltes empreses constructores amb ganes de guanyar diners. Cap problema!!

Espero que quan llegiu aquest article hagin deixat passar els camions de la UNRWA (agència de la ONU pels refugiats palestins) per almenys no deixar morir de gana a tota la població. De fet la visió de nens desnodrits, a les portes de la mort, han estovat algunes consciències de persones importants, dels governants europeus, de senadors nord-americans, que comencen a amenaçar al govern d’Israel amb sancions. Ja era hora. Per a molts de nosaltres no ens calien aquestes imatges per manifestar la nostra tristesa, la nostra empatia envers una població atrapada, tancada per un mur, sense sortida, i sobretot bombardejada i sense aliments, sense aigua (De fet l’aigua potable procedia d’Israel i fa temps que els hi varen tallar). I veure tants camions plens de menjar, sense poder entrar per l’únic pas , el de Rafah,  remou la consciència de totes les persones de bona voluntat. I tot i sentir-nos impotents davant la barbàrie, tot i sentir-nos solidaris amb les víctimes, crec que la humanitat com a tal en pagarà un preu moral que ens pot durar molts anys. L’Holocaust, perpetrat pel nazisme, amb recolzament d’una bona part de la població Alemanya, va significar, i encara significa , una taca moral a la humanitat en general. N’hi ha moltes altres, entre les quals citaria el tràfec de gent des de l’Àfrica cap a Amèrica per tal de fer-los esclaus. Hi ha taques que no s’esborren de la memòria col·lectiva, de la memòria històrica, malgrat quedar com soterrades. Tot el que esta soterrat pot retornar a la superfície.

Demanaria a tots els governants, també als qui tenen el poder econòmic i militar, que pensin de manera global, com a humanitat, no només en els seus interessos.  Que parin aquests crims contra la humanitat o genocidi, diguem-ho com vulguem. Els dos conceptes varen ser definits i proposats per dues persones jueves d’origen ucraïnès. I per últim, ja que de cap manera soc antisemita, voldria fer costat als jueus de bona voluntat, als que ells anomenen justos. N’hi ha, i no voldria estar a la seva pell.

Acabem amb una sentència jueva, com a crida als jueus que no es posicionen, que fan la seva vida i ni van en contra dels palestins ni a favor: recordeu “qui salva una persona salva tota la Humanitat”

Dolors Terrades