ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

La Dolors Terradas Vinyals, membre actiu de Banyoles Solidària ha escrit un altre article per la Revista de Banyoles. Es troba a la revista publicada el mes de febrer del 2022.

DEMOCRÀCIA A GÀMBIA, 

FELICITEM ELS BANYOLINS D’ORIGEN GAMBIÀ

Banyoles, una petita ciutat de 20.000 habitants, s’ha convertit en una societat pluricultural, amb ciutadans procedents de nombrosos països, cosa que dona una sensació de cosmopolitisme que no tenia fa 30 anys. A més de la gent procedent del Marroc, ja a principis del anys 90 del segle passat, varen començar a arribar subsaharians, principalment gambians. Primer varen ser només nois, i poc a poc varen anar venint les seves dones i començaren a formar famílies. Avui dia tenim molts gambians ja jubilats, molts d’ells ja amb nacionalitat espanyola, i sobretot molts joves i criatures nascudes aquí, parlant la nostra llengua i  integrats a la nostra cultura. Alguns dels joves han creat associacions per reivindicar el seu paper dins la nostra societat, a més de les associacions ja més arrelades, com Legki YaKaru . Molts varen arribar a Banyoles i no n’han marxat més; altres hi han nascut i els pares els han portat al país d’origen i molts d’altres s’han escampat pel territori català i espanyol. Però potser el que més sorprèn és anar a l’ambaixada espanyola a Londres i trobar gent de Banyoles, Salt, Olot... de pell fosca, nacionalitat espanyola i origen familiar gambià.

UN PETIT PAÍS AFRICÀ QUE VA COMENÇAR AMB BON PEU...

Aquest país, un dels més petits de l’Àfrica, amb només dos milions d’habitants, va tenir una colonització anglesa força lleu,  sobretot per la seva manca de matèries primeres interessants, i sobretot perquè la Gran Bretanya la colonitzava només per les ganes de molestar els francesos, tot ocupant un territori al bell mig del Senegal i les altres colònies franceses. Amb la independència, el país va gaudir d’una democràcia molt  estable, comparada amb altres països africans. Recordo uns dies abans del cop d’estat, com uns nois de Guinea Conakry parlaven del sentiment de llibertat que es respirava a Gàmbia, de com de protegits s’hi sentien com a immigrants d’altres països de l’Àfrica occidental. Malauradament,  l’agost del 1994 hi va haver un cop d’estat militar. Sortosament, el president va evitar una guerra civil, però Gàmbia va tenir dictadura durant 20 anys. Va ser una dictadura de la qual es va parlar poc, aparentment suau, però viatjant pel país es veia la por en les cares  de la gent quan veien la policia i, sobretot, els soldats. Es parlava en veu baixa, o no se’n parlava, de les tortures i les desaparicions.

 

 I HA POGUT RECUPERAR LA LLIBERTAT

Després de les eleccions convocades per ell mateix i que va perdre, el dictador Yaya Jammeh va poder marxar a Guinea Equatorial emportant-se els seus nombrosos bens! Amb la democràcia han desaparegut els militars  dels carrers i la gent ja no es mira la policia amb por, es parla de tot , es critica el govern. Però Gàmbia ha volgut parlar del que havia passat , organitzant una Comissió de la Veritat, la Reconciliació i la Reparació , en la qual es dona veu a totes les persones torturades i als familiars dels desapareguts. Si bé hi ha gent que es queixa dient que en temps del dictador hi havia més seguretat , el cert és que, des de fa tres anys, la democràcia a Gàmbia ha anat progressant, el país ha millorat en les seves infraestructures i amb el tracte que reben els seus ciutadans, i finalment , aquest 4 de desembre hi ha hagut noves eleccions, pacífiques, les quals el seu president Adama Barrow  ha guanyat amb un 53% dels vots. Però aquestes eleccions tenen alguns punts foscos. El líder tradicional de l’oposició, que no es va poder presentar a les primeres perquè era a la presó, i que va recolzar Adama Barrow, aquesta vegada s’ha presentat com a opositor. En canvi, el president guanyador ho ha fet amb una aliança amb antics militants del partit del dictador. Sembla que això de moment no ha comportat cap problema greu, tot i que molts gambians temen que ara s’amnistiï l’antic dictador. Adama Barrow ho ha desmentit, assegurant que continuaria la comissió sobre els crims comesos durant la dictadura.

   

                     

UN PAÍS DE MIGRANTS

Des dels primers nouvinguts, la seva emigració cap a casa nostra no cal cercar-la en els motius polítics. Vivien en una democràcia de les més estables de l’Àfrica. Tampoc podem dir allò tan típic que es morien de gana. Però sí que Gàmbia és un país petit amb pocs recursos, amb una agricultura de subsistència,  que destina només una part de la seva producció  agrícola a la venda de cacauets, sempre a molt baix preu. A l’Àfrica occidental són molt corrents les migracions, d’un país a l’altre, igual com els moviments comercials, exercits tant per homes com per dones. Una de les ètnies mes comerciants i mes migratòries són els soninkés, molt nombrosos a Banyoles. De fet, podem trobar gambians, majoritàriament soninkés a França,  la Gran Bretanya i els Estats Units També a altres llocs de  l’Àfrica, com Angola.

Donat que no hi ha pràcticament indústria i al camp hi ha molt jovent, sobra molta més mà d’obra de la que es necessita. Així, sobretot els nois cerquen llocs on emigrar, i evidentment, el somni de tots és Europa o els Estats Units. No és veritat que hi hagi un efecte crida, tampoc no és veritat que es morin de gana. Simplement és gent del camp que cerca  una feina diferent i no la troba. I que, per tant, pensa a sortir del seu país i del seu continent. No saben què els espera pel camí, no saben el mur que trobaran si aconsegueixen arribar a Europa. Sortosament, són menys les noies que volen venir, malgrat que cada vegada n’hi ha més. Els perills que els esperen són molt més terribles que els dels nois, i la majoria són violades o han d’acabar prostituint-se.

 Mentrestant, aquí els necessitem i, per sort, molts d’ells acaben al camp, cultivant les tomates, els alls,  les patates, les olives....que mengem i exportem. Sense aquesta immigració tindríem veritables problemes per a la producció agrícola. No podem pensar què carai estan fent els nostres polítics parlant alegrement de granges grans o petites, sense que cap d’ells hagi pensat per un moment en la mà d’obra que fa possible la producció agrícola i ramadera. En canvi, els hauríem de donar més facilitats. Però potser  ja està fet expressament: que treballin al camp, sense papers, ja que els nois que en aquests moments arriben a Europa no tenen gaires ganes de treballar al camp. En general, tots han anat a l’escola, alguns d’ells tenen estudis secundaris i fins i tot universitaris, i venen amb la intenció de millorar la seva vida i la de la família treballant en els seus oficis. Però mentre no són legals han de treballar al camp, cobrant poc perquè precisament hi ha vigilància policial i el seu es converteix en un treball clandestí. Com a legals cobren un sou decent, mentre que  essent il·legals cobren molt menys.

ELS NECESSITEM, I NO OBSTANT AIXÒ, 

HI HA MASSA TOMBES AL MIG DEL MAR

Cal dir que a les costes espanyoles han arribat aquest any 2021 unes  37.385 persones migrants, però ha estat l’any durant el qual n’han mort també mes, només en el camí cap a Europa passant per Espanya. Segons l’informe de la ONG Caminando Fronteras, han mort 4.404 persones , la majoria homes, però també 628 dones i 205 menors. Molts d’ells venen directament des de les costes de Gàmbia , el Senegal o Mauritània, viatge que dura, si tot va bé, una setmana.

No ha estat el cas de l’Ebrima Fatty, un noi de Kerewan, un dels nostres pobles agermanats, que ha mort a Líbia. Era un noi electricista, que segurament es va deixar enlluernar pel miratge europeu, també per la manca de material per poder treballar i per les ganes d’ajudar a millorar les condicions de la seva família. El seu pare havia viscut dos anys al Maresme i parla una mica el castellà. I precisament sempre ens ha fet de traductor, ens ajuda en les relacions amb la resta del poble  i és una persona amb qui sempre hem comptat. Sempre sap greu que persones joves, amb qui hem tingut relació, s’hagin de morir d’aquesta manera, simplement pel fet de voler complir un somni però, en aquest cas,  Banyoles Solidària es vol solidaritzar amb el pare i la mare i  la resta de la família de la mort d’un noi jove, d’un petit poblet de Gàmbia amb el qual cooperem des del 1994.