UN ALTRE HOME BO
ENS HA DEIXAT
Aquest passat 14
d'agost va morir en Santi Thió de Pol, jesuïta.
 |
El Cor Àkan
| Educa amb l'Art 14/15 | Palau de la Música
|
Ja des dels seus inicis, Banyoles Solidària va voler donar-los suport. Segurament hi va tenir molt a veure que la Lluïsa Geronès, cocreadora de l'Associació Àkan, va ser banyolina, professora del Brugulat, i impulsora entusiasta de Banyoles Solidària en els seus inicis. També va ser decisiu que la coral era dirigida per una banyolina, vinculada a la nostra entitat. I a més a més, membres actuals del grup impulsor de Banyoles Solidària formen part de la coral.
Així doncs, en memòria d'en Santi, i en agraïment a la coral Àkan, us passem el magnífic text que va escriure la Lluïsa i que es va llegir a la cerimònia que es va celebrar dimarts 16 al centre Borja, on va ser enterrat.
 |
|
Santi, se’m fa estrany parlar-te així. Tu, tot vida, tot alegria...,
malgrat que ens els últims temps havíem parlat molt de la mort.
Un capellà entranyablement amic ha enviat aquestes paraules
“Estic en l’eterna presència de la Divinitat Amorosa.
Us espero. No estic lluny; només al final del mateix camí».
I, sí, no estàs lluny, no te n’has anat,
Certament, estem en el mateix camí, i sé que has vist les
llàgrimes vessades, i el gran dolor i el gran buit, expressat des de
llengües, cultures i religions diferents, t’has sentit dir pare, i pare
dels pobres, i pare dels immigrants, l’amic i pare dels immigrants
i has escoltat que eres un arbre molt fort i molt gran, i, ara,
arrencat, qui omplirà el buit que deixes? Vivim a Àkan una
consternació molt gran. Estem en xoc. No ha deixat de venir la
gent ni un sol moment a plorar, matí, tarda i nit, com a tu
t’agradava, en franca hospitalitat i obertura, mai tancar portes,
han trucat de llocs molt diferents del planeta, i tots se senten
orfes.
Et parlo en nom de tots aquells que et volien acompanyar en el
darrer viatge, que diuen ells, i no hi han pogut ser, volien estar al
teu costat, perquè t’estimen, els vas fer sentir persones, els vas
ensenyar, els vas estimar en ampli sentit de la paraula, quan res
no tenien. Tu, tot amor i tot bondat, tot vida, tot bonhomia i
generositat, tot intel·ligència aguda, tot interès pel món i per
l’univers, tot interès per la persona, i les seves immenses
aventures, o desgràcies, sensible al patiment de la gent, algú
compromès, desesperat davant de tants d’obstacles i de tant de
sofriment de la vida, comprensiu amb la complexitat humana,
que no reculaves ni davant dels perills ni davant de l’esforç,
constant, com una línia recta que no cessava en la teva defensa
de la justícia, una justícia viscuda en el dia a dia, per a aquells
que res no tenien, algú revoltat davant de la pobresa, que
donaves la cara quan calia ser-hi, fos una nit de fred anant a
buscar gent que dormia al carrer, o en situacions perilloses per la
vida mateixa. Algú de paraula i fidelitats. Algú que assumia
responsabilitats i no renunciava. Algú lliure, sense prejudicis,
profundament tolerant amb segons què, rigorós amb d’altres,
així eres tu. Algú reservat en el seu interior, auster, cordial i
afable sempre. Algú ple d’humanitat. Ignasià, profundament
ignasià. Com una formiga avançaves, i, si vols que et digui, penso
que els qui realment canvien el món són aquells que, sense fer
soroll, treballen i treballen dia a dia, en el secret quasi.
La teva senzillesa, la teva humilitat, en aquest fer sense soroll,
portava totes les marques de Jesús...
Sempre dius que els originals els guarden al cel. I ara hi ets, i els
veus tots, com desitjaves. Ara tu saps, com diuen els musulmans.
Estàs amb L’Amic i L’Amat, lu·lià, ignasià. El teu immens amor per
Jesús. Ara ets a Roquetes, el Nou Barris on ets tan estimat, amb
els qui ja han mort d’aquell fer clavegueram contra vent i marea,
tan característic de tu, ets a Veruela, amb el fred i aquell dir per
on han passat molts, jo també, i ets a la universitat, amb les
matemàtiques, amb tota la intel·ligència i bondat, mires ja
l’etapa de mestre de novicis (l’estadística que estaves fent
aquest estiu) amb uns altres ulls, i ets al Casal Loiola , amb la joia
i la vida de la joventut i dels grups, i ets a Girona (ja no dic a
Franciac!), que tant estimaves, envoltat de gent de tots colors de
la pell, que avui només saben plorar el pare que han perdut, i
estàs cantant amb la coral, el Cor Àkan, que tu vas crear, on tant
vas disfrutar. I ets al cel amb tants amics traspassat, que tens
anotats a l’habitació, a qui tant pregaves i demanaves ajuda en el
desvari que vivíem. I ets amb la Companyia, per qui pregaràs i
vetllaràs, ho sé.
Però deixa’m dir-te que algú ha escrit que la vida havia perdut el
seu gust per nosaltres, algú ha dit que no hem d’oblidar mai el
teu somriure. I, que algú més deia, han dit coses tan maques de
tu: serà comptat just entre els justos. I que tu havies deixat una
llavor dins nostre i no moriria, i que algú ha dit, des de l’altra
banda de l’oceà, que no hi ha cap comiat, perquè tu hi seràs
sempre. Hi ha enceses espelmes en tants llocs del món.
Deixa’m expressar la bellesa de la teva vida, la delicadesa, amb
la pregària que em vas ensenyar pacientment que resaves cada
nit amb el teu pare de petit: “En aquest llit em posaré, confiat hi
dormiré, pel meu àngel ben guardat, amb la Verge Maria al meu
costat, que em diu: Santi, dorm i reposa, no tinguis por de cap
mala cosa, si alguna cosa et vol tocar, la Verge Maria te’n salvarà,
Nostre Senyor pren per Pare, la Mare de Déu per mare, Sant
Josep per companyó, Jesús, t’hi faltava Jesús i ho vas afegir, el
mestre / metge bo, bona nit que Déu nos do...”
Sempre em vas dir que continuaries ajudant, quan ja haguessis
traspassat els últims trams, sisplau, dona’ns un cop de mà, et
necessitem, mira’ns i ajuda’ns, i nosaltres podrem continuar
essent fidels, en l’Amor, la Bondat i la Justícia, tal i com tu ens
vas ensenyar. Vius amb nosaltres sempre, com han expressat tan
bellament, entre plors, les teves alumnes musulmanes, a qui
tant vas estimar i que tant t’estimen. Res no ha acabat. I tu hi
seràs sempre.
I, mira, aquest estiu, no fa ni deu dies, has ensenyat a bussejar
un nen bengalí de 12 anys, i eres tan feliç a l’aigua, tant i tant,
que feia quasi mal aquella felicitat, et senties lliure, i deixa’m dir-te
que aquest nen avui plora l’amic perdut. El que aquest nen no
sap és que, si és viu, és perquè fa força anys, tu no vas recular
davant de la ignomínia més repugnant, ajudats, com vam ser, per
l’Anton Raventós i la Pepa Vignau.
Sempre, sempre hi seràs. I sempre és la paraula que més
repeteix la gent, perquè pel que ho ha perdut tot o no té res, la
paraula sempre és un miracle, i un regal immens que els ha
donat la vida, i qui ha fet possible aquest sempre ets tu, amb la
teva absoluta fidelitat de no deixar ningú pel camí. Si tu hi ets
podrem continuar vivint els qui t’estimem, tots els qui en
diferents maneres ens hem sentit estimats i salvats. Si tu hi ets,
la teva família, que tant estimes, podrà seguir vivint. L’Alfons, a
qui tant admires i respectes, el germà gran i padrí, amb qui
comparties les teves lectures científiques, els vídeos que li
gravaves cada nit pacientment, ara que estàs amb la mare,
pregareu junts. Si tu hi ets, els nens creixeran, la teva delicadesa i
dedicació als nens, i cuidarem Redwane. T’ho asseguro. Si tu hi
ets, nosaltres podrem continuar un camí compromès, com ens
feia patir l’estat extrem, actual, tan necessitat de la gent a qui
ajudem a Àkan en aquests moments, continuarem la lluita pel
Regne, el camí de Jesús que vas dir poques hores abans de morir,
al llit de l’hospital, el camí amb els més necessitats. Gràcies per
dir, entre tubs i oxigen, que ens estimaves molt. Gràcies per la
teva vida. Immenses gràcies. No tindré mai suficients paraules
per dir-ho. I sí, has portat una vida plena fins al final, tal i com tu
volies, perquè tu, la teva imatge, ho deies, era la del príncep
feliç. Despullat de tot de mica en mica, donant-ho tot. Seguirem i
continuem junts. Junts. I espera’ns, que nosaltres també anem
venint.
I, saps, el banc de la Cerdanya, on vam ser sempre tan ben
acollits i vam ser serenament feliços, ens esperarà. Deixa’m
afegir, que tots els arbres del món estan contents de tenir-te,
agraïts per tant d’amor que els vas donar. Ara que havíem acabat
l’estudi de l’Autobiografia de sant Ignasi, espero que continuem
les nostres classes de ciència, que ja havíem arribat a la tercera
sessió de quàntica! No obstant tu, ara ja ho saps tot.
La tristesa no passa, aquest buit enorme, tan difícil de conviure-hi,
voldríem que tot això només fos un somni, i malauradament
no ho és, però m’agradaria poder afirmar i creure que per sobre
de tot l’esperança i l’amor guanyen i guanyaran. Tenen l’última
paraula. Ajuda'ns a confiar!
M Lluïsa Geronès Estrada
Associació Àkan
16 d’agost de 2022
Sant Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada