NINGÚ PENSA QUE SERÀ REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

Article de la Dolors Terradas a la Revista de Banyoles, el juliol 2022

NINGÚ PENSA QUE SERA REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

20 DE JUNY, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT.

Malgrat les queixes que tenim, de la nostra societat, dels nostres governs .... ens podem sentir afortunats! Ens toquen a les nostres portes refugiats de guerres, climàtics, immigrants .... i nosaltres no hem d’anar a tocar a les portes de ningú! De moment, tenim una gran sort que, si més no, ens hauria de fer donar les gràcies a les circumstàncies que encara tenim i abocar-nos a la solidaritat.

Certament, visquis allà on visquis, la darrera opció és sempre la de deixar-ho tot per emprendre un camí incert, que moltes vegades no et porta enlloc. Sovint pensem que això dels refugiats és una cosa dels nostres dies, d’altres contrades.  A mi sempre em ve a la memòria l’any 1794-95, amb l’arribada a Banyoles de nombrosos refugiats procedents de Sant Llorenç de la Muga, Albanyà i Terrades, que fugien de la guerra i els enfrontaments entre els soldats del rei d’Espanya Carles IV i les tropes de l’Estat Francès. Venien caminant passant pels passos de la Mare de Deu del Mont, i s’establiren a Banyoles, no sabem com. Però el que sí que és cert és que la crisis alimentària del 1795 els va colpir més a ells que als habitants de la nostra vila. O podem pensar en els propis banyolins que el 1808 marxaren quasi tots a refugiar-se als boscos de Rocacorba, fugint de les tropes Napoleòniques. I qui no ha vist i/o conegut els refugiats de la nostra guerra civil. Tota la nostra comarca en va acollir molts, sobretot procedents de l’Aragó, tants com perquè Banyoles sortís a la portada de la Vanguardia amb la fotografia d’una dona aragonesa amb el seu fill. A Calanda encara ho recorden, i es volen agermanar amb nosaltres! Un poblet tan petit com Cabanelles en va acollir mes de 80, dones criatures i homes grans. I, finalment, tots hem vist imatges de la retirada dels republicans, pel gener-febrer del 1939, fugint de les tropes franquistes. Aquest refugiats sí que van ser mal acollits, en un camp encerclat i vigilat per soldats, sense tendes de campanya, i els primers dies sense aigua ni menjar. Tres centes mil persones acabaren tancats a Argelés, la memòria dels quals només està conservada en un petit monument. I pitjor encara, una bona quantitat d’ells acabaren als camps de concentració nazis, on la majoria varen morir.

Per tant, sí que podem tenir memòria històrica de refugiats, tanta com per desitjar que no ens hi tornem a trobar, i que ens solidaritzem amb la gent que ho ha de deixar tot, i si pot, començar una nova vida. Actualment es diu que hi ha 100 milions de persones desplaçades, la majoria dins el seu propi país. Es gent que, degut als enfrontaments, ha de marxar de la seva regió i, generalment, espavilar-se com pot, acudint a amics, parents, bona gent,... no solen estar protegits per cap organització internacional, poden estar en molt males condicions però estan dins el propi país, es a dir, tenen passaport i carnet d’identitat. En aquests moments aquest és el cas de molts ucraïnesos que han fugit de la part est i han anat cap a la zona oest, més lluny de les bombes i de les tropes russes. Però aquesta es una situació difícil d’aguantar per un país en guerra, i aquests refugiats interns depenen completament de la bona voluntat i de l’economia d’altres ucraïnesos, ja amb dificultats abans de la guerra.  Però moltes vegades aquesta opció no és possible i la gent ha de marxar del seu país, com es el cas dels Siris, dels Roginyes de Birmània, de molts Sudanesos i Somalis.

Camp de refugiats sirians als afores d'Atenes. JulieRicard. Unsplash

En aquests casos, i en molts d’altres més desconeguts, hi ha dues possibilitats. Si el país veí al què van els accepta, poden viure lliurament i buscar-se la vida com puguin. La invasió d’Ucraïna ha portat molts d’ells a fugir als països veïns i d’allà a altres indrets d’Europa. Polònia és qui acull més gent d’Ucraïna, potser per la seva major proximitat cultural i històrica. Molts d’ells també s’han escampat per la resta d’Europa, arribant també a casa nostra. Aquesta gent ha demanar asil a  les autoritats, que els hi concediran o no segons els interessos del país d’acollida. La seva situació també es precària, però mentre son demandants d’asil tenen un permís especial per treballar, cosa que no passa amb els immigrants econòmics. Aquest també es el cas de molts Veneçolans a Colòmbia o a la mateixa Espanya. Igualment, molts Siris viuen o malviuen a Turquia, país que té el major nombre de refugiats lliures, és a dir, que no estan en camps de refugiats. També passa al Líban i Jordània, però malgrat disposar d’una certa llibertat, tots aquests refugiats es converteixen sovint en els més necessitats de societats que ja solen tenir un bon nombre de gent pobre.

Però, al voltant de vint milions de persones estan acollides en camps de refugiats. Aquests camps solen estar gestionats per ACNUR, que obté subvencions privades i també dels governs. Quan ha de fugir una gran quantitat de gent en pocs dies, aquesta organització te  preparada l’ajuda més elemental, (menjar i beguda sobretot). Després ha de gestionar amb el país d’acollida la zona a on aquest els vol ubicar. Sempre solen ser zones properes a la frontera del país d’acollida, però poc poblades per autòctons. Triada la zona, cal gestionar amb les autoritats locals quin es el lloc que s’ofereix per residència dels refugiats, que sol ser el pitjor de la zona, allà on no hi ha volgut viure ningú. Després cal portar les tendes o contenidors, pensar en les latrines, en l’assistència mèdica, en els serveis educatius, i en els habitacles del personal d’ACNUR.... Això porta un temps que fa que, mentrestant, els refugiats es trobin en molt males condicions. Tota la gent pensa que una vegada construït el camp, la seva estada serà provisional, que al seu país les coses es solucionaran o bé que podran anar pel país de refugi cercant-se la vida. Però això mai sol ser així. Arribats als camps se’ls dona una nova identitat de refugiat i aviat veuen com el camp és encerclat, vigilat per les autoritats del país d’acollida, que no poden sortir, no poden cercar feina, no poden cultivar i que depenen de l’ajuda internacional. Això, que en principi es bo i, en general, ben acollit pels nou-vinguts, es pot convertir en un cercle viciós d’on no es pot sortir: ni acaba la guerra o el genocidi al seu país, ni les autoritats del lloc d’acollida estan disposades a integrar-los a la seva vida. Així, es converteixen en dependents de l’ajuda internacional i habitants d’un camp de refugiats duran un llarg període. Es diu que la mitjana d’estada en un camp de refugiats es de 17 anys per persona . Molts neixen i creixen en un camp, poden casar-s’hi i tenir-hi fills sense poder-ne sortir.

Sortosament, els humans ens habituem a tot, i aviat apareixen els primers hortets, les primeres botiguetes, els manetes que fan petites reparacions, barbers, perruqueres, mestres, llevadores i tot el què acaba necessitant una ciutat que pot arribar als cent mil habitants. Aviat, també, apareixen les diferències de classe: famílies on només hi ha una dona i fills o mainada sola passen a ser els més pobres dins el camp, completament dependents de l’ajuda. Si la família és més gran, té algun membre masculí amb capacitat per iniciar un petit negoci o feina, prosperen més, dins les circumstàncies.

També es poden donar els camps polititzats, com en el cas de molts ruandesos al Congo, que van portar amb ells membres de la guerrilla. O el dels camps amb majoria Somali, on també hi poden penetrar amb força facilitat diferents guerrilles. O com seria el cas dels Roginyes, amb molt poques possibilitats de tornar mai a Birmània perquè no tenen la seva nacionalitat. Són apàtrides i, a més, refugiats en un dels països mes pobres del món i el que té més habitants per Km2. Però també hi ha algun exemple positiu, com el dels habitants de l’actual Segundo Montes amb qui la ciutat de Banyoles està agermanada. Varen marxar de El Salvador fins a Hondures, al camp de Colomancagua. Atès que era gent molt polititzada, allà es varen organitzar, varen crear cooperatives, escoles, horts comunitaris i, en tornar a El Salvador, varen obtenir unes terres poc poblades on continuaren amb la seva comunitat, posant-li el nom de Segundo Montes, un dels jesuïtes espanyols assassinats per l’exercit Salvadoreny.

No voldria acabar l’article sense parlar del poble Sahrauí, amb alguns dels seus nens havent fet estades estiuenques a la nostra comarca. L’any 1975 al marxar (fugir) el país colonitzador, Espanya­, varen ser ocupats per Mauritània i Marroc. Mauritània se’n va desentendre, però el segon ho considera part integrant del seu territori, es a dir Marroc. Hi ha construït un gran mur que encercla l’antic territori i que impedeix les connexions amb els qui varen marxar. Molts sahrauís fugiren cap a Algèria, s’hi varen assentar en camps o territoris lliures i encara no han pogut tornar. Els seus camps reben ajuda internacional, es troben en ple desert però no estan encerclats. S’hi han organitzat, han creat un govern i un exèrcit, tenen escoles i envien molts dels seus nois i noies a estudiar a l’estranger. I no perden l’esperança que un dia tornaran als seus antics territoris. I són tan potents que estan fent trontollar les relacions del govern Espanyol amb Marroc i Algèria encara avui dia, després de 47 any a l’exili.

Dolors Terradas Viñals. BANYOLES SOLIDÀRIA.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS QUI HAGUEREN D’EXILIAR-SE, S’EXILIEN O HO HAURAN DE FER.