dijous, 28 de gener del 2010

CAMPANYA PER HAITÍ


Dissabte,30 de gener, a les 7 del vespre, a la Plaça Major de Banyoles,EL PLA DE L'ESTANY PER HAITÍ

Les entitats culturals, esportives i cíviques del Pla de l'Estany
us conviden a l'acte d'obertura de la Campanya per Haití.

Hi haurà encesa de llantions, música,cants, poemes...

Les aportacionses destinaran a un projedte concret sota la supervisió de persones o entitats de confiança.

Compte: La Caixa, Campanya per Haití/2100-0023-42-0200607000

dimarts, 26 de gener del 2010

HAITÍ

PINZELLADES SOBRE LA HISTÒRIA D'HAITÍ

(Extret del llibre “Haití para qué” de Pau Farmer)

Haití forma part de l'anomenada illa “La Hispaniola”, la primera a la qual va arribar Colom el 1492. Els seus habitants, els arawak anomenaven a aquesta part de l'illa Ayiti, país alt. Colom els va descriure com a “adorables, gentils i decorosos indis”. Però varen durar poc: les malalties infeccioses, l'esclavitud i l'extermini varen acabar amb ells. Al 1492 hi havia uns 8 .000.000 d'habitants. Però pel 1510 només en quedaven 50.000 i a finals del segle XVII, amb l'arribada dels francesos, aquests afirmen que no queda cap indígena.
Per substituir la mà d'obra indígena es varen començar a importar esclaus procedents d'Àfrica Occidental, tant per treballar en les construccions com en el camp, principalment en el cultiu de la canya de sucre. Cap el 1540 ja hi havia a l'illa uns 30.000 africans. Però els espanyols es varen dedicar principalment a l'explotació de la part sud de l'illa, l'actual República Dominicana, i la part nord va ser ocupada progressivament per francesos.
L'any 1697 la part nord de l'illa va passar definitivament a mans franceses. Aquests estaven interessats en fer produir l'agricultura de l'illa, i varen intensificar el cultiu de la canya, mitjançant el sistema de les plantacions, que requerien grans quantitats de mà d'obra esclava. Haití va passar a formar part del triangle del comerç, i donat que França, al contrari que Espanya, tenia molt poques colònies a l'Amèrica tropical, aquest territori era essencial per a ella dins d’aquest comerç. A finals del segle XVIII, Moreau de Saint-Méry escrivia “de totes les possessions franceses al Nou Món, la part francesa de l'illa de Santo Domingo és la més significativa per la riquesa que proporciona a la seva metròpolis tant per l’agricultura com pel comerç”. A finals del segle XVIII el seu port era el que rebia més esclaus de tot el Carib. Hi arribaven una mitjana de 29.000 esclaus per any. La meitat de tots els esclaus de les illes del Carib vivien a Haití.
En diferents èpoques Haití va ser el primer exportador mundial de cafè, de rom, de cotó. De fet, a mitjan del segle XVIII aquest petit territori generava més beneficis que les tretze colònies nord-americanes juntes. El 1789 la colònia produïa les tres quartes parts del sucre mundial. Era la colònia més productiva del món, i el centre comercial més actiu d’Amèrica. Rebia a l’any més vaixells que Marsella. Aquesta economia es basava integrament en el sistema esclavista, i el territori destacava per la brutalitat amb què es tractaven els seus esclaus i amb el seu elevat índex de mortalitat i per tant de substitució. Per aquest motiu els era difícil entendre’s entre ells, ja que procedien de tot Àfrica Occidental, i eren parlants de multitud de llengües incomprensibles entre elles. D’aquesta manera es va anar formant el crioll, llengua de supervivència, utilitzant el francès com a base. També es va anar formant el vudú, com una religió de supervivència moderna davant les penalitats de l’esclavitud.
A principis de la Revolució Francesa, la societat haitiana estava formada per cinc classes:
a) Els grans blancs, propietaris de les plantacions i dels esclaus. b)Els administradors francesos. c)Els blancs pobres, artesans, capatassos, professionals…Aquests tres grups tenien un total de 40.000 persones. d) per dessota d’ells hi havia els mestissos i negres lliures, en total uns 28.000. e) I finalment els esclaus, molts d’ells acabats d’arribar d’Àfrica amb un total de 452.000 persones...
Aquestes dades donen idea del perill que suposaven les revoltes, de la por que tenien els amos de les plantacions, i com a conseqüència de la forta repressió que s’exercia sobre els esclaus.
En iniciar-se la revolució a França, els amos de les plantacions volien continuar amb el sistema antic, mentre que els mestissos i alguns blancs abolicionistes estaven d’acord amb la revolució. Va esclatar la guerra i tant uns com altres varen utilitzar als esclaus negres com a soldats. Però a l’agost del 1791 hi va haver la primera revolta d’esclaus plenament organitzada. Varen morir uns 1000 blancs i 10.000 esclaus, mentre que altres 25.000 varen escapar a les muntanyes. La repressió va ser brutal i el nombre de rebels va créixer. El líder de la revolta va ser Toussaint Louverture, que va organitzar un exèrcit d’esclaus acceptat per tots. Tothom es va espantar amb la possibilitat del seu èxit, i per exemple EEUU va enviar 750.000 dòlars per ajudar a reprimir la revolta.
Però Toussaint, aprofitant la confusió de la colònia va aconseguir fer-se amb el poder, i sorprenentment va continuar acceptant de ser una colònia francesa. L’ùnic que volia era substituir el sistema esclavista per un sistema de contractació de mà d’obra, i continuar venent els seus productes a França i els Estats Units. Donat que França estava involucrada en guerres amb la resta d’Europa no varen enviar cap força repressiva contra el govern autònom de Toussaint. Però el 1801 Napoleó va enviar 20.000 soldats per tal de restablir el poder francès i l’esclavitud. Toussaint Louverture va ser traït, empresonat i enviat a França on va morir. El seu successor va ser Jean-Jacques Dessalines. Molts dels soldats francesos varen morir de la febre groga i molts altres a les nombroses batalles contra els antics esclaus. El general Leclerc proposava matar tots els homes, dones i majors de 12 anys de les muntanyes i matar a la meitat dels de les planes. Però una setmana després d’aquesta proposta el general moria. El gener de 1804 Dessalines declarava la independència dient “he donat sang per sang als caníbals francesos”. “Ens hem venjat d’Amèrica”. Es va recuperar el nom indígena d’Haití. El país es va convertir en la primera nació lliure, d’homes lliures dins el marc de l’imperialisme europeu. En cap altre lloc del món s’ha donat el cas d’una revolta d’esclaus que hagi tingut èxit i hagi creat un nou país.
Però va ser un país que va començar amb moltes dificultats. Després de la guerra les infraestructures varen quedar malmeses, i hi va haver un fort descens de la població. I sobretot es varen trobar en un món absolutament contrari a la idea d’un país governat per negres, envoltada per tot d’illes en les quals encara perdurava l’esclavitud. Qualsevol malestar o protesta expressada pels esclaus de la resta d'Amèrica era interpretada com una mala influència haitiana.
Després de l'assassinat de Dessalines es va plantejar la disjuntiva econòmica: continuar amb les plantacions i el model exportador o fer un nou sistema basat en la subsistència. Els qui varen aconseguir fer-se amb el poder - en general mestissos i els antics negres lliures - varen imposar els seus interessos, i aviat Haití va continuar exportant sucre i rom i tamb cafè, fustes i cotó. La classe privilegiada va passar a ser la dels comerciants exportadors, molts d’ells ja de procedència estrangera.
Malgrat les exportacions i els interessos econòmics el país va ser apartat de totes les relacions diplomàtiques, i els seus governs i habitants menystinguts. El 1825 el nou rei de França va exigir que Haití donés a França 150.000.000 de francs en concepte de les pèrdues ocasionades als francesos amb la revolta dels esclaus. Haití va haver de pagar, mentre continuava venent els seus productes tropicals a França, Gran Bretanya i als Estats Units. Mentrestant, aquestes potències tenien el costum d’enviar de tant en tant vaixells de guerra davant les costes de la illa, per recordar la seva situació precària i políticament no reconeguda. De fet, França i Gran Bretanya varen reconèixer la independència de totes les colònies americanes excepte la de Haití.
També el país va passar a ser un lloc preferent per les exportacions i importacions dels Estats Units. La participació d’aquests en el comerç haitià es va incrementar fins a representar el 60% de tot el seu comerç.
Finalment, l’any 1915 EEUU, amb l’excusa que els haitians no sabien governar-se, van envair l’illa i s’hi varen quedar dues dècades. Van arribar companyies del país invasor a comprar terres per fer noves plantacions (més de 1000 km²), mentre els antics propietaris es quedaven sense terres. Quan la pagesia es va començar a revoltar contra els EEUU, aquest país va instaurar un sistema de treball forçat per treballar a la construcció d’infraestructures. I així va començar una nova insurrecció liderada per Charlemagne Peralte: la insurrecció dels Cacos. A aquesta rebel•lió li va seguir una forta repressió. Locupació dels Estats Units va durar fins el 1934, i va deixar el país encara més dependent que abans, ja que havia de retornar els crèdits que els havien deixat els ocupants. També es va reforçar el racisme i les diferències socials, amb ideologies importades directament del país del nord.
L’ocupació també va deteriorar les relacions amb els seus veïns de la República Dominicana, també ocupada pels EUA. Varen deixar un territori en litigi, una terra de ningú, que va ser ocupada per haitians. Però el dictador dominicà Trujillo va practicar-hi un genocidi, estimat per ell mateix en 18.000 haitians assassinats per les seves tropes.
Després d’aquesta ocupació, i com a la major part de països d’Amèrica LLatina, els propers governs eren aliats dels EEUU, i dictatorials, sempre hi va haver oposicions i protestes, fins a la creació del partit dels obrers i pagesos, liderat per Daniel Fignolé. Quan semblava que aquest estava en condicions de guanyar les eleccions, va ser arrestat i enviat a Nova York. Llavors es va presentar a les eleccions un metge “noiriste” defensor de la cultura haitiana negra, el Dr. Duvalier. Aquest era el candidat de l’exèrcit i va ser votat per majoria l'any 1957, de manera fraudulenta i amb el seu contrincant Fignolé empresonat als EEUU.
Duvalier es va convertir ràpidament en un dictador que tenia la seva pròpia guàrdia personal, els ”tonton macoute” que es varen infiltrar a totes les institucions populars i a l’exèrcit. El seu mètode preferit varen ser les desaparicions i els assassinats de tota la família contra els individus considerats molestos per Duvalier. Però sempre va conservar l’amistat dels EEUU. De fet, aquests varen desembarcar amb els seus marines a l’illa per tal de recolzar-lo, com a l’única manera de mantenir la seva influència. L’objectiu dels governants nord-americans era conservar Haití allunyat del comunisme, i conservar també els seus privilegis econòmics.
Per primera vegada, els haitians varen començar a fugir de l’illa. L’església catòlica, primer va ser perseguida i després va passar sota el control de Duvalier. Així varen sorgir els “macoutes en soutanne”: capellans anticomunistes i duvarielistes. Milers de haitians varen abandonar el catolicisme davant del suport que aquesta religió donava a la dictadura.
Quan al 1971 va morir Papà Doc, va ser substituit pel seu fill Baby Doc, de 19 anys. Durant tot el període dels Duvalier, es va introduir el sistema dels muntatges de peces degut a l’existència de ma d’obra molt barata. Un 25% de la població de la capital va començar a treballar a les fàbriques de capital estadounidenc muntant peces per a ser reexportades, cosint roba.... L’economia estava cada vegada pitjor amb un 75% de pobres absoluts. Milers de persones continuaven emigrant als EEUU tot dient que eren refugiats polítics com els cubans, mentre que les autoritats d’ immigració deien que eren refugiats econòmics. Prop de 1.500.000 haitians vivien i viuen fora del seu territori (un 10% de la seva població). La pobresa era absoluta, mentre que la família Duvalier era de les més riques del mon i disposava de grans palaus a França.
A finals del 1985 va començar un seguit de protestes que es varen estendre per tot el país, seguides com ja era habitual, per una forta repressió a càrrec dels temibles Tontons macoutes (l’home del sac). El Pare Arístide es va convertir en el nou líder popular, capaç de canalitzar les protestes contra Baby Doc. Aquest va ser invitat per EEUU a exiliar-se a França, i, malgrat que hi va haver al país una explosió d'alegria i llibertat, aviat es va veure que el canvi no existia: el successor dels Duvalier era un militar, evidentment dels mateixos militars posats pels anteriors dictadors. Les dictadures militars sagnants i repressives es varen succeir: primer el general Damphi, després el general Avril i finalment el general Trouillot.
Finalment, després d’anys de revoltes i de fortes repressions, pel desembre del 1990, en unes eleccions democràtiques va guanyar Jean-Baptiste Aristide. Aquest va ser acusat immediatament de comunista i, al gener, l’ antic comandant dels Tonton, General Lafontant, va fer un nou cop d’estat. L'aixecament popular, aquesta vegada va ser violent, i es varen matar públicament molts tontons i es varen destruir propietats dels partidaris del dictador. Finalment Aristide va poder ser proclamat president, i intentaria, durant nou mesos redreçar el país i ajudar als pobres. No el varen deixar: el setembre del 1991 el General Cedras va fer un nou cop d’estat, recolzat per l'omnipresent veí del Nord. Per tal d’amagar la dictadura es va imposar un president civil. Els partidaris de Aristide varen ser perseguits, empresonats i assassinats. En guanyar les eleccions Bill Clinton, van començar converses per tal de restablir la democràcia. Però el nou govern d’Estats Units, aquesta vegada es va veure rebutjat pels seus antics “amics” i els militars no volien entregar el poder a Aristide. Es van succeïr matances i empresonaments fins que la intervenció dels EEUU va aconseguir restablir l’antic president. Aristide va disoldre l’exèrcit i va posar Haití sota el comandament de les forces de l’ONU.
Acabat el seu mandat va ser elegit l’actual president André Préval (1995-2000). A aquest el va succeïr altre cop Aristide (2000-2004) i a pàrtir del 2005 torna a governar Préval. L'illa, ja instaurada dins una democràcia precària, ha sofert als darrers anys totes les catàstrofes naturals hagudes al Carib.

Resumit per Dolors Terradas.

dimarts, 19 de gener del 2010

Projecte de beques (Condega-Nicaragua)


Un any més des de Banyoles Solidària estem donant resposta a una necessitat bàsica al municipi agermanat de Condega, la necessitat d'accedir a l'ensenyament secundari i universitari dels nois i noies de famílies d'escassos recursos.

El passat 15 de gener hem enviat a la Comissió de Beques la quantitat de 9.000 €, aportats per la Diputació de Girona, per al curs 2010, que tot just ara inicien allà. Els beneficiats d'aquestes ajudes seran 100 estudiants de l'Institut Nacional "Julio César Castillo Ubau" de Condega, 20 estudiants del Ciclo Básico de la Comunidad de Santa Rosa y 20 estudiants universitaris.
Amb aquestes beques esl estudiants poden cobrir les despesses de material escolar, uniformes, transport des de les comunitats d'origen i altres.

Actualment a l'Institut Nacional "Julio C. Castillo" estudien uns 750 alumnes, distribuïts en 10 aules en dos torns, de matí i de tarda.

Aquest és el nostre projecte més antic, es va iniciar l'any 1995. Els primers anys va tenir el suport de l'Ajuntament de Banyoles, i darrerament ha estat assumit per la Diputació de Girona. Tant de bó que puguem mantenir aquest projecte durant molts anys més.

divendres, 25 de desembre del 2009

BONES FESTES!

COMPARTIM AMB VOSALTRES FELICITACIONS REBUDES










Felicitacions a Banyoles Solidària de part del SILEM, nens i nenes de les guarderies i escoles i, família de Lelin.




Nadala de fa un any

FELICITACIÓ QUE HEM REBUT D'AKAN
Bon Nadal 2009
Benvolguts, benvolgudes, la nostra felicitació més fraterna per aquest Nadal i tot el nostre desig que el proper any pugui ser font d’aprenentatge, de progrés, d’estimació, d’ajuda, en el context difícil en què vivim.
Ara que s’acaba l’any voldríem exposar-vos d’una forma senzilla el destí dels nostres esforços. Donada la situació de crisi en què vivim el dret a l’habitatge s’ha fet per a nosaltres una qüestió urgent. Molta gent ha perdut la possibilitat de treballar, d’altres no tenen papers per fer-ho i han de viure de l’ajut de les associacions, que s’acaba, o bé de l’ajut d’altres persones que sí que treballaven i podien sostenir hipoteques de pisos que havien comprat, però aquests tampoc ara treballen, i això repercuteix sobre els qui menys tenen. Molta gent ha anat a parar al carrer. El carrer a Girona és difícil, on anar a dormir que sigui segur? Les nits són fredes. Així moltes d’aquestes persones a penes dormen, assisteixen a les classes però el cansament hi és present. Tenim en aquest moment 65 persones que dormen sota sostre gràcies a l’esforç econòmic i humà de molts. Entre les 65 persones tenim 7 famílies, també creiem que és bo de consignar-ho, entre les set famílies tenen 10 nens.
Una pregunta que ens podríem fer és què els passa a la gent que ajudem? Tenim gent que no té papers de residència i de treball i no té cap ingrés per poder llogar una habitació i poder pagar menjar. Tenim gent que ha treballat però ara no troben feina perquè ja són grans, grans vol dir que tenen 40 anys i escaig. Tenim gent que tenen malalties físiques greus, discapacitats físics també. Tenim alguna persona que, després de ser acollit, s’ha descobert una drogodependència o bé una malaltia mental, i s’ha seguit amb l’acolliment. Tenim dones que han tingut els marits a la presó. També tenim dones que han patit mals tractes. Tenim nens estudiant en precarietat econòmica forta. Tenim molta gent que no sap llegir ni escriure, a qui li costa entendre la societat on ha arribat.
36 persones de les que acollim no tenen papers, algunes els han pogut demanar però no hi ha resposta. D’aquestes 65 persones acollides, 18 han estat demandants d’asil, per tant, estem parlant de persones que provenen de situacions dures, com, per exemple, guerra o exclusió o persecució per determinades opcions de la seva vida.
Amb aquestes persones es va seguint un procés de seguiment i s’ha plantejat un projecte de millora. Va ser per aquest camí que vam arribar a la proposta de formació com a opció identitària d’Àkan. Tots els beneficiaris d’Àkan fan programes d’aprenentatge de llengua, a la nostra associació però també en d’altres organismes. Essencial per promoure el progrés i la inclusió. Però amb 27 persones acollides hem fet un pas més, algunes estan fent estudis universitaris, d’altres estudien per fer les proves d’accés a cicles formatius de grau mitjà o superior, d’altres ja fan els cicles formatius, d’altres han fet formacions en diferents professions. Per ajudar-los a estudiar hem fet classes de les matèries en què han necessitat ajuda.
Un altre aspecte important ha estat poder possibilitar que la gent mengés, i així, al llarg de pràcticament els últims 12 mesos, hem ajudat unes 50 persones setmanalment. L’ajuda ha vingut del Banc d’Aliments, d’algunes parròquies o grups que han donat menjar, o bé de donatius d’alguns particulars. Aproximadament unes 100 persones a nivell individual i uns 10 grups.
A les nostres classes de llengua catalana a la Casa de Cultura de Girona, a qui agraïm des d’aquí tanta atenció i acollida, hi ha inscrites 120 persones, 30 de les quals no saben llegir i escriure. Tots els grups tenen uns dossiers que hem elaborat. Les classes són gratuïtes. Tenen com a objectiu la llengua, és cert, però la valoració de la persona hi és prioritària. Poder oferir un espai d’humanitat i dignitat.
Sensibles a la difícil situació de moltes dones, en famílies o soles, hem realitzat un taller per a dones cada dijous a la tarda.
Per poder fer tot aquest treball d’acollida hem necessitat més de 13.000 euros al mes, en realitat necessitem més, però hem tingut ajudes en espècie tant d’habitatge com d’aliments.
Un terç d’aquests diners ens ha arribat per subvencions, dos terços ens han arribat per ajuda privada de particulars, unes 130 persones, de parròquies, de comunitats religioses i altres associacions o col·lectius, uns 40 grups. De cara a l’any 2010 les subvencions ens minvaran fortament, per tant, l’aportació de la gent serà més necessària que mai.
Ja veieu, necessitem ajuda.
Fer-se càrrec de la realitat, ho deia Ellacuría,
Carregar amb la realitat, encarregar-se de la realitat, deia Casaldàliga
Aquests ulls amb què avui et miro
han vist el mateixos sols i les mateixes estrelles,
ja saps, la bellesa, que avança per la nit i pel dia,
també hem vist la pobresa, la mort, la malaltia
I hem plorat junts moltes vegades i resat sense a penes poder dir paraules
Quantes vegades ens hem sorprès dient-nos: has vist?, t’has adonat? M’ha fet mal el seu dolor
Que silenciosa ha estat la nostra terra, el nostre caminar,
Quantes incerteses hem solcat!
Quants amors hem après, quants camins d’abraçada hem descobert,
I quantes paraules se’ns han desfet en la mirada abans de pronunciar-les
Si sabessis com calla aquesta tarda que t’escric.
Vam somiar tantes coses plegats i vam enterrar alguns morts,
també alguns somnis però prosseguírem el camí
amb aquella tenacitat que ens aguantava sempre.
Ja saps, intentàvem ser lliures per sentir la nostra condició humana
I sentir-nos pobres per estar a prop dels homes i dones
Quina set d’esperança teníem, quina set de justícia ens avivava
Potser no teníem res però ho teníem tot
Potser no podíem aspirar a res però en la humilitat sentíem com els camins s’obrien
Potser no ens quedaven ni paraules, potser només l’abisme dels carrers, les ferides dels fons de les persones, potser només les foscors, els naufragis ens feien companyia, però quina aigua d’Evangeli circulava per les nostres venes, quina paraula sagrada relliscava lentament pels nostres pensaments, quina secreta llum ens guiava per dintre, quin foc ens escalfava! La nostra beneïda terra del compromís, de la mà estesa, de la fraternitat senzilla! I ja ho veus, aquest any d’Àkan s’acaba, i nosaltres estem aquí, aquesta tarda de desembre, demanant-te senzillament ajuda, qualsevol tipus d’ajuda, diners, aliments, roba, paraules, mirades, pregàries, companyia..., el que sigui, el que tu puguis, per poder seguir ajudant. I si no pots, no et preocupis, ens tens amb tu, vivint amb tu, lluitant, contents, esperançats, pobres, germans...
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada,
y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio, como una faca afilada,
y el llanto y la risa en la mirada,
y la mano extendida y apretada,
y la vida, a caballo, dad. Pere Casaldàliga
-Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
-Jo faig que tot sigui nou.
I afegí:
-Escriu aquestes paraules, perquè són veritat i dignes de tota confiança. Ap 20,3-5


www.akan.cat – associacio@akan.cat
Associació Àkan - C/ Vista Alegre, 7A – 17004 Girona

dimecres, 23 de desembre del 2009

QUINES QUINES MÉS MAQUES!


CAMÓS
Quan s'acosta Nadal hi ha moltes entitats que organitzen quines. Aquests jocs, tan tradicionals a les nostres contrades, responen a necessitats concretes: obtenir fons per a tirar endavant projectes concrets de les entitats.
Us convidem que participeu en les quines que s'organitzen des de Porqueres, per recollir fons per a la construcció d'una cuina menjador a l'escola d' Aguas Frias, El Salvador, i des de Camós, per engruixir el sac dels microcrèdits per a la Comunidad de Potrerillos, a Condega.
A Camós es realitzen a partir de les 6 de la tarda, al pavelló, el dia 26 desembre, i 1 i 6 de gener. Cada dia d'aquests hi ha una quina dedicada al projecte Potrerillos.
A Porqueres, el dissabte 2 de gener, a partir de les 10 de la nit, es dedicarà tota la quina a Aguas Frias.

dimecres, 16 de desembre del 2009

ESTEM D'ENHORABONA, 3

GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES!
Des de Banyoles Solidària volem agrair a

Imatges per la Solidaritat, a tots els seus socis i col·laboradors per l'excel·lent treball realitzat que es visualitza, en part, en el documental
Solidaritat és Justícia.

GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES, a


http://www.irregolare.cat/femcurt2009.html
Irregolare, responsable de l'excel·lent festival en el qual vam poder participar el passat dissabte 12 D. Tant de bo pugueu escampar sensibilitat a molts altres llocs! Estem molt contents que el documental "Los Pipitos" fos un dels 21 seleccionats i accedís, d'aquesta manera a ser, candidat al premi del públic.



GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES,

A TOTS ELS QUE VAU PASSAR DISSABTE PEL MUSEU DARDER A DIPOSITAR ELS VOSTRES VOTS A FAVOR DE LOS PIPITOS.
Hem notat el vostre inqüestionable suport a la tasca que Banyoles Solidària realitza any rera any, ja des de més de 15 anys. Hem percebut la vostra ajuda als nostres petits projectes, però substancials i importantíssims per als germans de Condega, Kerewan i Segundo Montes.
Heu sigut molts els que heu gaudit algun dia de la visualització del Documental. Heu sigut molts els que us heu emocionat escoltant les paraules de la Mercedes, la Daisy, l'Orlando, l'Irma, en Geovanny,... quan hem tingut la sort de tenir-los a la comarca.
Heu sigut bastants els que heu pogut viure a casa dels agermanats la seva generositat i solidaritat.
Heu sigut i sou molt i molts els que aneu aportant el vostre suport a Banyoles Solidària.
GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES A TOTS!

ESTEM D'ENHORABONA, 2

pintures Condega

EN PRIMER LLOC, MOLTES GRÀCIES A LA FAMÍLIA DE CAN YANI PER LA SEVA COL·LABORACIÓ.
A Can Yani, es van poder adquirir les pintures del projecte La Fraternidad,(Condega, Nicaragua).
Si cliqueu damunt la imatge, podreu veure diferents fotografies de l’exposició. Veureu el lliurament de les pintures que fan la Dolors i en Juli de l’ONG "Imatges per la Solidaritat", a les persones que han col·laborat en el projecte.
Estem contents perquè es van vendre totes les pintures. I més n'haguéssim tingut!
"Imatges per la Solidaritat" enviarà al centre de la Fraternidad els beneficis d'aquesta exposició.

ESTEM D'ENAHORABONA, 1


HEM VENUT TOTS ELS NÚMEROS DE LA LOTERIA.
(Només falta que toqui)
El número que vam adquirir és el
25505
Algú té algun conjur per fer decicir l'atzar?
MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE TENIU BUTLLETES.

divendres, 11 de desembre del 2009

FEM CURT. "LOS PIPITOS"

Companys/es,
El proper dissabte, 12, al Museu Darder, a les 10'20 i a les 16'20 es projectarà el curt "LOS PIPITOS" dins del Festival FemCurt, que ens mostra un projecte solidari de BANYOLES. BANYOLES SOLIDÀRIA i IMATGES PER A LA SOLIDARITAT us convidem a assistir-hi i us
demanem el vostre vot per a aquest curt.
HEM DE GUANYAR EL PREMI DEL PÚBLIC!!!

SERAN 1.000 € PER ALS NENS I NENES DISCAPACITATS DE LOS PIPITOS-CONDEGA!!!

diumenge, 6 de desembre del 2009

LOS PIPITOS A FEMCURT


LOS PIPITOS
Director: Juli Suarez

Sinopsi: El reportatge mostra el funcionament del centre "Los Pipitos", a Condega (Nicaragua), essent els mateixos treballadors i voluntaris els encarregats d'explicar-ho, mostrant la seva generositat i oferint-nos el seu costat més humà.









L'associació Banyoles Solidària porta més d'una dècada ajudant al seu funcionament.
Any de producció: 2009