BANYOLES ACULL..

Ahir, al Casal Popular Independentista vam escoltar tres joves generosos i plens d'esperança. Van compartir amb nosaltres les vivències a vegades tristes, d'altres iròniques, sempre però injustes, d' El meu germà sirià durant el seu trajecte des de Síria fins a Grècia, des del desembre del 2015, fins a l'octubre del 2016.
DES D'AQUÍ: VOLEM ACOLLIR.

Publiquem també aquí la notícia que va aparèixer a El Punt Avui el dia 2 de gener d'enguany on la periodista Carme Vinyoles ens acosta la realitat d'aquesta crisis de valors que estem vivint. 

SOCIETAT

BANYOLES / GIRONA / SALT - 2 gener 2017 2.00 h

CRISI HUMANITÀRIA

 El 2016 deixa cinc mil cadàvers més al ‘Mare Mortum' i seixanta mil persones esperant als camps una nova vida a Europa

 Mentre la burocràcia va al seu ritme, hi ha famílies que allotgen a casa seva els que aconsegueixen arribar pel seu compte

CARME VINYOLES - BANYOLES / GIRONA / SALT

Opinió. Hi ha documentals que han contribuït a crear una activa consciència ciutadana Interessos. Darrere les guerres hi ha qui mou el negoci de la destrucció i la construcció

Dimarts 14 de juny del 2016, pels volts de les deu del vespre. Regina Lladó, delegada de vendes d'una empresa farmacèutica, sopa amb la seva filla Maixa al seu domicili, al carrer Pere Alsius de Banyoles, en companyia de TV3. De cop, unes veus, unes cares, uns grups que cuinen damunt d'uns rails, unes tendes fràgils, aixecades sense cap ordre damunt d'un inhòspit paratge, un cartell que conjura l'esperança, capten el seu interès i es va submergint en una mena de viatge interior que li canviarà la vida. A la pantalla avança l'emissió de My friend, un documental que posa al descobert el drama de milers de refugiats de l'emblemàtic camp d'Idomeni (Grècia, frontera amb Macedònia), justament uns dies abans que fos desmantellat. Davant seu es van desgranat les històries d'un munt de persones procedents de Síria, l'Afganistan i l'Iraq que fugen de la violència i la guerra i malviuen aturades en el seu camí cap a una Europa que ha tancat fronteres i les ha abandonat, si no retornat a Turquia amb el degut pressupost, que aquest país és un bon soci per contenir extramurs els indesitjables.

Astorament, indignació, llàgrimes als ulls. I una qüestió elemental: “Com pot ser que els tractem així?” De la qual sorgeix una opinió: “És inadmissible, són éssers humans!” I de l'opinió, un propòsit: “No em puc quedar de braços plegats, he de fer alguna cosa!” I, efectivament, aquesta dona, entregada a la seva família i professió, mare de tres fills, amb intensos horaris d'executiva, que fins aleshores mai s'havia acostat a cap ONG, va passar a l'acció. Ens ho explica sis mesos després, el dimecres 21 de desembre, en una sala de la biblioteca comarcal del Pla de l'Estany, mentre Núria Langa, voluntària de la llengua, conversa en català amb el seu nou fill de 22 anys, Mohammad Dalie, nascut a Damasc i acollit a casa seva des del 19 d'octubre, que és quan va arribar a Banyoles després d'un extenuant trajecte per terra i mar que a finals d'agost el portaria a coincidir amb Regina Lladó al camp de Cherso.

Abans, però, Regina havia d'emprendre el seu particular i accelerat periple cap a una profunda presa de consciència del que representa la que ja ha estat definida com a crisi dels valors europeus: “Em preguntava per què havia tardat tant a reaccionar. Havia vist notícies sobre la guerra i les penalitats dels que en fugen, havia vist milers de persones caminant per les vies del tren, amb els seus fardells, infants amuntegats darrere un filferro, però era una notícia al mig d'altres, quan el dia s'acaba: apagues la tele i a dormir! My friend, en canvi, em va deixar ben desperta i li vaig dir a la Maixa: «Aniré a un camp a ajudar en el que pugui.»”

El fill d'uns amics, l'Edu –Eduard Rodríguez Brugada–, que acabava de tornar d'Idomeni, li va passar el contacte d'Open Cultural Center, una associació que organitza classes als camps, i va començar a tramitar la documentació per entrar a Cherso. Posaria el seu petit gra de sorra contra els efectes devastadors d'una creixent barbàrie que el 2016 ha enterrat 5.000 homes, dones i criatures al mar en el seu intent d'assolir les costes europees (32.000 des del 2000). Aniria adonant-se del cinisme de la UE fortalesa que estimula el tràfic d'éssers humans per perilloses vies d'accés, atès que no hi ha murs que frenin qui s'allunya de la fam, la violència i la persecució. Coneixeria que al món hi ha més de 290 milions de desplaçats forçosos a causa de conflictes armats, vulneracions dels drets humans, el canvi climàtic i l'empobriment, que unes 60.000 persones, amb dret a protecció internacional, estan retingudes en camps europeus, que l'Estat espanyol es va comprometre a assumir-ne 17.000 abans d'acabar el 2017 (en falten 16.439!), que Catalunya s'ha ofert a allotjar-ne 4.500 (i dins del 2016 s'ha passat de 28 refugiats acollits en programa a 500, comptant els arribats aquest 28 de desembre).

Camp militaritzat de Cherso, al nord de Grècia, unes 420 tendes, 2.000 persones i 16 dutxes. Regina Lladó s'hi està del 21 al 29 d'agost. Una setmana intensa que comparteix amb voluntaris catalans “admirables pel seu sentit de la solidaritat i capacitat d'organització”. Aviat toca de peus a terra. La petita Fàtima n'és en bona part responsable. Acabades les classes se l'enduu de visita a la tenda dels seus pares i li presenta els veïns, entre ells, Mohammad Dalie. L'hospitalitat mana: un cafè, un plat a taula –“no tenen res i t'ho donen tot”–, una animada conversa que no estalvia detalls de les dures experiències sofertes, l'expressió d'unes expectatives que s'esvaeixen, una relació que s'enforteix, fins al moment de marxar amb el neguit de deixar els amics entre la incertesa i el desesper en aquell no lloc tan fàcil d'oblidar per qui no vulgui veure. Mohammad, sempre solitari amb el seu aire de desolació, l'acompanya fins a l'autocar i compon el comiat amb unes senzilles i tendres paraules.

Ara Mohammad ja ha acabat la classe de català. Ve amb la Núria tot content ensenyant el carnet de la biblioteca que s'acaba de treure. Ha estat l'última sessió fins al 4 de gener. La professora l'anima, li desitja bon Nadal i bon any nou i se'n va. I ell comença a parlar i a parlar i a parlar... D'aquells nens de Daraa torturats per la policia el març del 2011 per haver escrit “el poble vol la caiguda del règim”; de les protestes al carrer i la repressió creixent; de la pallissa a un company que escoltava música; de les bombes, la mort a la cantonada, la sortida del país el desembre del 2015; de l'home bo d'Istambul que li busca feina mal pagada de set del matí a deu de la nit; dels 700 dòlars del passatge d'Esmirna a Lesbos, esclafat entre setanta persones en un bot preparat per a deu; de la seva arribada a Atenes, el 22 de febrer, just quan Europa tancava les portes; de les estades als camps; de la Regina, a qui va entregar la seva esperança, i del dibuix que l'uneix amb la Maixa, a qui finalment ha pogut conèixer; d'uns anònims voluntaris catalans que el van dur amb cotxe fins a casa; de la sort que ha tingut amb la seva família acollidora, la Regina i els seus fills, en Sergi, en Gerard, la Maixa; de com se sent protegit, l'angoixa es va dissipant i comença a preparar-se per a una nova vida; de la preocupació pel pare, la mare i els germans que resten a Síria; i pels que resisteixen en terra de ningú...

Sort és un mot que també fa servir Jamal Waez; en el seu cas, la sort de tenir família resident a Catalunya des del 1979: l'oncle Nachat, que li va fer una carta d'invitació que li va permetre arribar a Salt el 2012. El seu pare l'havia obligat a marxar d'Alep, segona ciutat i capital econòmica de Síria, abans que el règim no el reclutés per lluitar contra l'Exèrcit Sirià Lliure tot i que ell no n'estava convençut: “Allà podia ajudar, treballava en un hospital, duia aigua potable a les cases, havia entrat a la zona de l'Exèrcit Lliure.”

Ens ho explica una tarda de finals de desembre, a la primera pastisseria siriana de Girona, oberta aquest juliol al carrer Ballesteries amb el significatiu nom de Palmira, un establiment regentat per la seva cosina Soumaya amb el seu marit, Rafat, i amb un altre refugiat sirià, Ahmad Basal, que és l'artífex dels suculents dolços que s'hi elaboren i s'hi venen. És una tarda moguda, s'acosta Nadal i els clients no paren d'entrar. Jamal treballa a l'obrador i no té gaire temps per atendre la premsa. Després de convalidar el batxillerat i aprendre la llengua –“he vist tres cops Plats bruts–, va començar a estudiar un cicle superior de laboratori químic i biomèdic a l’institut Narcís Xifra, amb l'objectiu de fer la carrera de medicina perquè “un metge és una persona útil, vagi on vagi”.

Ens parla de la guerra d'interessos interposats que ha assolat el seu país, de l'aixecament popular que va ser la primavera siriana en demanda de democràcia, dels gihadistes que el 2012 Al-Assad va treure de les presons calculant que una islamització del conflicte jugaria a favor seu i enterraria la revolució, del llarg setge d'Alep, de les matances indiscriminades de la població, de la ciutat destruïda, de qui farà negoci amb la reconstrucció i es repartirà el pastís. Té 22 anys, és dels Marrecs de Salt i forma part de l'Associació Solidària amb el Poble Siri, que envia contenidors amb roba, mantes, joguines i material escolar i higiènic: “És tot el que podem fer per ells.” Alguna esperança pel 2017? Un contundent: “Això ja està!” (perdut, s'entén).

Passa a la plana següent

Negoci pervers

Les companyies exportadores d'armes ofereixen sistemes de blindatge de les fronteres europees per barrar el pas als que fugen dels conflictes que elles mateixes contribueixen a crear. Un pervers negoci documentat en l'informe ‘Guerres de frontera' del Centre Delàs d'Estudis per la Pau