APROPIACIÓ DE TERRES. MONOCULTIUS I DEPENDÈNCIA ALIMENTÀRIA: ATUREM LA COLONITZACIÓ

Apropiació de terres, monocultius i dependència alimentària: aturem la colonització.

Article de la Dolors Terradas Viñals a l’Agenda Llatinoamericana https://llatinoamericana.org/

 L’apropiació de terres per part d’uns humans per damunt dels altres va començar fa milers d’anys, ja avançat el neolític, i es va consolidar amb el sorgiment de les grans civilitzacions que es basen, entre d’altres pilars, en l’acaparament de terres per part de l’estat o de pocs propietaris.

Però el que més influeix al món actual és el que va començar amb la colonització d’Amèrica. Tant si eren terres comunals com si eren imperials (asteques, inques...) totes les zones fèrtils van ser distribuïdes entre els colonitzadors, fossin aquests espanyols, portuguesos, anglesos o francesos. En el cas de tota l’Amèrica tropical de la façana atlàntica, la població autòctona va anar desapareixent degut a matances i malalties, essent substituïda per mà d’obra esclava portada des d’Àfrica, destinant les terres a cultius per a l’exportació molt apreciats a Europa com ara la canya de sucre, el cacau, el cafè, el tabac i el cotó. Es van crear així unes economies que encara perduren avui dia, basades en la propietat de la terra per part d’uns pocs propietaris i l’exportació de productes no necessaris. Terres treballades per jornalers mal pagats, que només tenen feina uns mesos a l’any degut al monocultiu i que, com a compensació, se’ls cedeix un petit terreny en propietat que de cap manera els permet viure decentment.

I així tenim que el país més pobre d’Amèrica, Haití, és el que va enviar més sucre a Europa, quedant les seves terres empobrides definitivament i necessitant ajuda exterior. O Guatemala, on el 8% de la població és propietària del 78% de les terres cultivables. A Guatemala i a tots els països on no va morir tota la població indígena, molts van passar a ser jornalers sense terra i altres a cultivar terres altes, a les muntanyes, amb una productivitat molt menor.

Amb les independències va continuar la mateixa situació, amb l’agreujant que moltes zones encara no ocupades van ser colonitzades pels immigrants procedents d’Europa, sobretot en els casos de Canadà, Estats Units, Argentina, Uruguai i Xile, prenent les terres a la població indígena. A finals del segle XIX i principis del XX, gràcies a una millora en el transport, terres que encara no havien estat usurpades als seus propietaris indígenes ho van ser per companyies agroalimentàries del cultiu de la banana i la pinya, desplaçant novament població camperola cap al treball jornaler, com en el cas d’Hondures, Colòmbia i, de fet, tota Amèrica Central.

I en l’actualitat el procés no s’ha acabat. A tots els monocultius anteriors que ocupen latifundis històrics, cal afegir-hi els destinats a l’obtenció d’etanol i biodiesel, al cultiu de la soja i cereals per enviar a les granges dels països més rics, a la producció de flors i a l’oli de palma. Així, a Paraguai el 4% de la població té el 85% de la terra i és el quart exportador de soja del món, mentre la seva població camperola no disposa de terres de cultiu per sostenir alimentàriament el país. El 20% d’aquestes terres pertanyen a estrangers i són comprades amb les famílies camperoles a dintre. El Brasil destina 32 milions d’Ha a la producció de soja, moresc i sucre (per biocombustibles) i només set milions a arròs, blat, llegums, iuca... Colòmbia exporta flors als EUA i a Europa, mentre que importa blat. Tots els països centre i sud-americans són importadors de productes necessaris per alimentar-se, i milions de persones es veuen obligades a emigrar.

Mentre a tot Amèrica es produïa la colonització i la majoria d’indígenes morien o perdien les seves terres, el camp africà perdia una part de la seva força de treball al ser transferida a l’Amèrica tropical com a mà d’obra esclava.

La posterior colonització no va comportar uns grans canvis en la propietat de la terra. El territori tenia molts minerals per exportar. Però sí que hi van haver canvis en els llocs on el clima era més propici pels colonitzadors. A les terres altes de Kenya, amb el cultiu del te i a Sud-àfrica on s’hi establiren definitivament blancs que ocuparen les millors terres. Però també s’hi començaren a produir canvis en els cultius: introducció de l’arròs procedent dels impostos que pagaven els camperols de l’Índia i el sud-est asiàtic, substituint així part dels seus cultius tradicionals dedicats a l’alimentació com el mill i el melca per altres d’exportació: cotó, cacauets, cacau... Si França i la Gran Bretanya rebien massa arròs procedent de les colònies asiàtiques, els productors d’Europa i els EUA no podrien vendre el seu blat! Aquesta substitució encara continua.

Una vegada obtinguda la independència, i superats també els conflictes interns massa nombrosos, les terres del continent varen passar a ser objecte d’interès per part de les grans empreses... Es va passar de l’Àfrica pessimisme, d’un continent no aprofitable, a l’Àfrica optimisme, un continent ple d’oportunitats. En els darrers 30 anys grans empreses com Monsanto, Coca-Cola, Daewo, Dupont i els governs de Xina, els EUA, Aràbia Saudita, França, Brasil, Índia hi han comprat milions d’Ha. Segons informes d’Oxfam-Intermón, en els darrers deu anys s’hi han comprat unes 203.000.000 d’Ha. Àfrica encara és un continent poc poblat, amb una densitat de 43 h/km2, mentre que la d’Europa és de 74 h/km2. Té encara unes 400 milions d’Ha cultivables de les quals teòricament només se n’explota el 10%, amb un 4% de regadiu. Però aquestes dades són enganyoses, ja que no es tenen en compte les terres destinades a la ramaderia extensiva i tampoc les destinades a la rotació. De totes maneres és cert que les terres africanes es podrien fer produir més, però el camí que s’ha emprès fins ara és el més inadequat per a la seva sobirania alimentària. Caldria fer plans per desenvolupar l’agricultura dels actuals pagesos, recolzant-los amb tecnologia, sements, facilitats d’emmagatzematge i comercialització... En lloc d’això es venen terres a grans corporacions. De fet aquestes grans corporacions són les mateixes que compren i distribueixen els productes en l’àmbit mundial. Moltes d’aquestes terres ni tan sols es treballen, serveixen com a inversió de futur.

I és que és molt fàcil comprar terres a l’Àfrica. En la majoria de casos són de propietat comunal, tot i que cada família conrea les seves. Però en ser comunals no hi ha escriptures, cosa que permet a governants corruptes vendre-les sense demanar permís als pagesos. Això passa sobretot a les terres susceptibles de ser regades, prop dels rius, llacs i pantans. Només alguns exemples: Senegal ha venut 375.000 Ha de regadiu per cultivar arròs de bona qualitat a multinacionals de França, Índia, Aràbia Saudita i Xina, mentre n’importa el 80%, de més baixa qualitat, i unes altres 850.000 Ha destinades a biocombustibles. El 48% de les terres cultivables del Congo estan en mans d’empreses estrangeres per conrear oli de palma exportable. Moçambic ha arrendat 10.000.000 d’Ha a 50 anys vista, principalment a Xina, mentre Kenya destina 200.000 Ha prop del llac Tana a biocombustible, a part de les flors d’exportació. O la vall de l’Omo a Etiòpia, on, amb la presa Gibe III, milers de pagesos i ramaders amb cultures ancestrals estan perdent la terra en favor de la canya de sucre. Per no parlar del terrible drama dels pagesos del delta del Níger, una de les regions més fèrtils del món enverinada pel petroli.

Tot aquest procés es fa amb els permisos dels governs i saltant-se alegrement les declaracions de l’ONU sobre els drets dels pobles indígenes a la propietat de les terres que utilitzen. A Àsia, Amèrica i Àfrica s’accelera l’empobriment de la població camperola que es veu obligada a l’emigració, a una dependència alimentària de tots els països que els obliga a importar productes de primera necessitat als preus fi xats per les grans empreses que dominen la distribució dels aliments, a la pèrdua de la biodiversitat i a la manca d’aigua a causa dels monocultius destinats a l’exportació.