BANYOLES, SOCIETAT OBERTA.
El passat diumenge 12 d’abril es va celebrar una jornada per
Palestina, organitzada per la plataforma “ Pla de l’Estany amb Palestina “. Hi
va haver taula rodona amb la periodista Patricia Simon parlant del periodisme
en temps de guerra , i Max Carbonell, que ens va informar sobre el paper dels
bancs i entitats financeres en la militarització i la guerra. Paral·lelament hi
hagueren tallers – cal destacar “Contaminando
sonrisas” que va aplegar a grans i petits, parades artesanals i gastronòmiques, amb participació
de diferents comunitats banyolines. També hi hagué un dinar solidari, amb menú
típic palestí, i a continuació, tota una tarda de diverses actuacions musicals
i poètiques a càrrec de nombrosos artistes banyolins, o almenys amb contactes banyolins.
Si be l’acte anava destinat a Palestina, conflicte que va començar fa 80 anys i
que cada dia veu agreujada la seva situació, no ens oblidem de l’actual guerra
iniciada per Estats Units i Israel, que a més de les repercussions a l’Iran i
també Mundials, ha agreujat la situació de les persones que malviuen a Gaza, a
Cisjordània i al Líban. I tampoc cal oblidar les guerres persistents d’Ucraïna
i sobretot del Sudan .
Com sempre que s’organitzen actes solidaris, no podem dir que la participació hagués estat un èxit. Potser unes dues centes persones? Res a veure amb els actes multitudinaris com la cabalgata dels reis, el carnaval o la processó dels dolors. Al mateix dia hi havia una mitja marató pels carrers de Banyoles, i a la tarda actuacions de la ONG Mans Unides. Malauradament als actes de solidaritat no hi sol anar massa gent. I això no només passa a la nostra ciutat i comarca, sinó que es un fet recurrent diria que a tot Europa, i segurament a tot el món. Però els qui varen promoure la diada varen estar contentes i contents, donada la pluricultural participació, tan dins el grup per Palestina com en tots els participants.
La conferenciant Patricia Simón, a part de fer una conferència apassionada i
apassionant, molt emotiva, de la situació dels palestins, ens va acabar parlant de la importància d’actes com el que
estàvem celebrant, de record i empatia envers un poble víctima d’un apartheid continuat
i d’un recent genocidi, però també de la importància de tenir llocs comuns de
trobada amb totes les persones que convivim en un mateix espai però que tenim
diverses procedències. Espais de comunicació que ens fan falta per adonar-nos
de la unitat de tota la humanitat malgrat petites diferències. En el món híperconnectat
en el qual vivim encara ens manquen molts espais de convivència i de
reconeixement mutu. Ara que es comença una nova regularització de persones que
viuen al nostre estat sense estar legalitzades estem sentint tot un seguit de
mentides i desinformacions sobre el que aquest procés significa. Partits
xenòfobs i racistes, que estan influint a molta gent votant de la dreta
conservadora, ens parlen de regularitzar a persones violentes, indignes d’estar
al nostre país, pel sol fet d’haver entrat de manera il·legal. Ja vaig parlar
en un altre article, que de fet totes les persones que ara estan en situació
legal a Espanya, també havien entrat de manera no legal, i que molts d’ells ara
tenen la nacionalitat espanyola. Que tan el PP com el PSOE ja havien fet altres
regularitzacions, igual com també es fan a antres països europeus.
Però no vull parlar de regularitzacions , sinó de la
diversitat cultural que hem adquirit a Banyoles en els darrers anys, i quina es
la nostra posició. És evident que no hi ha dos persones iguals, i que malgrat
compartir molts trets en comú, cada un de nosaltres tenim les nostres pròpies
diferències, sempre hi ha petits matisos que ens diferencien. Però parlem a
nivell global. Quan surto de Banyoles i vaig per exemple a Girona o Barcelona,
sabeu que trobo a faltar? La diversitat de colors, vestimentes, llengües que tenim a Banyoles. No em passa el mateix a
Olot o Salt o Figueres encara més diversos. -Però al parlar amb persones que no
viuen a Banyoles haig de discutir sempre amb elles; em diuen “ al vostre
poble---“ “Banyoles es un poble...” “tots els banyolins us coneixeu, això es un
poble...” com un poble? Es una petita ciutat de 20.000 habitants, i jo almenys
soc incapaç de conèixer 20.000 persones!!! Ni que fóssim tots superdotats.
No és un poble, per poble el meu, Sords! Allà crec que sí, que tots ens coneixíem, però para de comptar.
Ni tant sols coneixem a tots els del municipi de Cornellà, format per 9 pobles.
Però anem a pams, sí que som d’una ciutat plena de gent diversa, a on hi ha
tantes activitats que ens és impossible seguir-les totes. Però hi ha banyolins
, i penso que sobretot banyolines, i parlo dels de tota la vida! ,que tenim una
certa culpa en que se’ns digui que som un poble. En un article de fa temps ja
vaig parlar dels joves fills de pares immigrats i nascuts a Banyoles, als quals
se’ls preguntava d’on eren. I que sempre havien de demostrar que evidentment
eren de Banyoles! Que la pregunta “ d’on ets?” els ofenia bastant, i sobretot
que moltes vegades els parléssim en castellà, quan parlen el català
perfectament. Que ens quedi clar per sempre: tenim Banyolins, nascuts aquí, de
totes les fesomies i colors de pell. Però, donat que tots som curiosos, podríem
substituir la pregunta “ d’on ets ?” per una altra que digui, per exemple, “ d’
on procedeix la teva família?”
Però voldria parlar d’altres persones nascudes a Catalunya, que es distingeixen no
pel color de pell o la manera de vestir, sinó simplement per la seva manera de
parlar. Sovint em trobo persones procedents d’altres indrets de Catalunya, i
evidentment de la resta d’Espanya, que em diuen “ jo mai seré considerada una
persona banyolina, sempre seré “ de fora”. Molts banyolins de tota la vida, que
deuen ser la meitat de la població!, encara pregunten per exemple a algú de
Barcelona – “Ai, tu no ets d’aquí, oi?” o “ d’on ets?” Carai, fa trenta anys que visc a
Banyoles! O deu, o cinc...Confesso que quan sorgeix alguna queixa d’aquestes jo
m’afanyo a dir que no soc banyolina de tota la vida, que soc de la comarca. He
de confessar que donat el meu accent tothom em creu banyolina! A Banyoles, fins
els anys 70 , havia arribat un 10% de persones procedents de la resta de
l’Estat Espanyol. Ara els seus descendents son banyolins de tota la vida! Han
arribat potser uns 3000 marroquins i aproximadament el mateix nombre de
subsaharians. Els seus fills, i molts
d’ells, tenen nacionalitat espanyola, i en néixer aquí s’han convertit en
Banyolins de tota la vida! Els que han vingut de Barcelona, Tarragona, Lleida--,
els seus fills son banyolins de tota la vida!
Qui és banyolí doncs? Recuperem les paraules de l’ex
president Jordi Pujol sobre qui es català, adaptades a la nostra població: Es
Banyolí qui viu a Banyoles, i prou!! “Banyolins de tota la vida” absteniu-vos
per sempre més de fer l’odiosa pregunta “ i tu d’on ets?” absteniu-vos de dir “
ai , tu no ets de Banyoles, oi?” Si volem ser reconeguts com a petita ciutat hem
de començar a comportar-nos com a ciutadans. Veritat que si aneu a Barcelona
ningú us farà l’odiosa `pregunta d’on ets? Doncs nosaltres tampoc. Teixim
xarxes, teixim identitats, teixim ciutat, sense oblidar la nostra preciosa
comarca. I finalment, malgrat les males llengües, estem en un dels llocs del món mes segurs, lliures i
benestants. I com a essers privilegiats, no oblidem mai els qui no han tingut
la nostra sort. Ens cal ser empàtics, sobretot amb els qui sofreixen guerres i
matances, violacions i tortures. És la nostra obligació com a humans.
Dolors Terradas Viñals. Banyoles Solidària
