ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.
La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a
ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un
estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que
pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre
que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució
religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos
hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer
demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.
Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es
toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat
Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat.
Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres
religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos
d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la
població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la
vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius
culturals, per diferenciar-nos d’altres religions
Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i
d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien
aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els
musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les
evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les
ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.
Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat
d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i
religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un
cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La
identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat,
d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els
humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la
gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc
solidaris amb qui no pertany al nostre grup.
A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària,
fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes
diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir ,
sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana. També es poden observar, si ens hi fixem, els
testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la
seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament
uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts ,
no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es
ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer
cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada
i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa
Identitat.
A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver
ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics.
Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes
e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que
es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen
una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics).
Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat
religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les
persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen
haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva
comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han
arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un
acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o
protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta
de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu
protestant?.
Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia,
on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans (
a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el
nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra
entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I
malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen
marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats.
I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.
A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i
coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i
també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les
religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància,
però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els
casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic... l’Islam està entrant amb força a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les
considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es
l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme
evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos
diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i
als musulmans Uigurs, o el de la Índia,
que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha
una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de
castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos
casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per
particulars , però incitades pel govern.
Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos
esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació
de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres.
Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos
però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc
nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions
religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre
persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part
de les famílies
De totes maneres no
cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota
mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot,
els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De
totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic
contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això
ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a
Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em
veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat tant plural.
DOLORS TERRADAS VIÑALS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada