CONDEGA: REUNIÓ DE LES FAMÍLIES APADRINADES

 

OLIVES. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 

OLIVES, CIGRONS, ALBERGINIES-----

 Després d’un acord de pau dubtós, el govern israelita proposa l’annexió definitiva de tot Cisjordània i Jerusalem Est.

Molt aviat començarà la collita d’olives a les nostres contrades. La bellesa dels camps d’oliveres es espectacular: cal anar a la província de Jaén per adonar-se’n. Però no sols aquí cultivem oliveres. Aquests darrers dies ha estat notícia el linxament sortosament fallit d’una dona palestina de Cisjordània a mans de colons israelites (davant la impassibilitat dels seus soldats). La dona, collia olives al camp dels seus veïns també palestins. Ella i la seva família havien perdut totes les seves oliveres quan un grup de colons israelites, recolzats pels soldats varen voler instal·lar-se a les seves terres. Gracies a un acord de solidaritat entre els pagesos palestins, si  a una família li roben les terres amb les oliveres, els veïns li deixen anar als seus camps a recollir olives a canvi d’un repartiment del 50%. I es que pels palestins, segons el darrer informe de la ONU pels drets humans “ en la cultura i economia palestines, la collita d’olives representa mes que un producte agrícola: es un vincle històric amb la terra i un pilar per les comunitats rurals”.

Què està passant a Cisjordània, amb les oliveres, un arbre centenari , una icona quasi religiosa per a totes les societats mediterrànies? Des de l’arribada dels primers jueus procedents  d’Europa Central es varen començar a substituir cultius tradicionals mediterranis per altres que  coincidien mes amb la cultura Europea. Però en aquells moments eren molt pocs i solien treballar conjuntament amb palestins, primer dominats per l’imperi turc i després pel Britànic. Acabada la segona guerra mundial, amb la matança d’una gran part dels jueus d’Europa, la ONU va concedir la creació de l’Estat d’Israel. Des de llavors hi ha hagut diferents guerres, i sobretot l’extensió de l’Estat d’Israel sobre les terres ocupades pels palestins.

Després de la guerra dels 6 dies el 1967, els territoris de Cisjordània, (part de la històrica Judea i tot Samaria), Gaza i la Península del Sinaí, (sota el govern Egipci) i els Alts del Golan ( Siris) van passar a estar ocupats per Israel . així es va consolidar la frontera del que els sionistes en diuen l’Israel Històric. Si be mes tard la península del Sinaí va ser retornada a Egipte i part del Golan a Síria, l’ocupació de Cisjordània i Gaza es va consolidar fins els nostres dies, malgrat un govern en mans palestines , però controlat per l’exèrcit israelita.  A partir d’aquella guerra varen començar a Cisjordània i Gaza les ocupacions de terres per part de colons, normalment vinguts de la URSS , però també de països àrabs. Moltes d’aquestes ocupacions, que anomenaven Kibutz, varen rebre el suport de molts intel·lectuals d’esquerres Europeus. Jo m’hi compto entre ells. El Kibutz era un exemple de cooperació, de treball de la terra, de comunitat. Confesso que mai vaig pensar que cada un d’aquells Kibutz tan ideals, estaven construïts sobre terres d’altre gent, terres de palestins que ho havien perdut tot. Sovint es deia que els palestins tenien les terres abandonades, que no les treballaven. El que passava , es que moltes d’aquestes terres estaven plenes d’oliveres, que per a persones vingudes de llocs no mediterranis, no eren  considerades com a cultius.

Ara ja no es diuen Kibutz,, ara en diuen i en diem colons, colonitzadors! I una vegada agafades les terres hi construeixen les seves casetes, sovint  amb jardinets i piscines, agafant l’aigua necessària per l’agricultura palestina. Però abans han destrossat els seus conreus. En aquests moments a Cisjordània hi ha 800.000 jueus o colonitzadors, i en aquests darrers anys , duran el genocidi de Gaza han augmentat en 100.000 en dos anys. Quantes oliveres destrossades, cremades? Segons la periodista del diari ARA  Cristina Mas, que hi ha anat recentment ,només al municipi de AL Mughayyin  se n’han destruït 10.000. Deu mil oliveres que ni tan sols serveixen als nous colons israelià: tal com deia un pagès palestí: em sap molt greu quan ens roben la terra i les oliveres, però per a mi el pitjor es quan veig que en lloc de fer-les servir , les maten. Una arma de guerra, molt eficaç i sovint invisible, es la destrucció de cultius, la crema d’arbres i de terres conreables I això no passa de tan en quan. Segons aquest informe de la ONU, només en els primers 6 mesos del 2025 hi ha hagut 757 atacs de colons contra pagesos palestins. Però es a partir de l’agost , davant la propera  nova collita, quan han augmentat els atacs dels colons. Des de l’agost a l’octubre hi ha hagut 141 atacs per part dels colons i 17 per part de l’exèrcit. Cap d’ells ha estat castigat. Han estat atacs a persones  ( 7.154 atacs a propietats i 33 palestins assassinats en els darrers dos anys per part de colons)  atacs a arbres,  pobles, infraestructures, i sobretot oliveres; Segons Europa Pres des de finals d’agost s’han cremat o tallat 48.728 arbres, dels quals 37.237 han estat oliveres.

Per això, com cada any, aquests pagesos demanen la col·laboració de voluntaris internacionals per ajudar o almenys fer acte de presencia , en la collita de les olives. Prop de cent mil famílies pageses depenen d’aquesta collita, també molt important per l’economia palestina, que degut a aquests atacs i pèrdues d’arbres cada any sofreix greus pèrdues econòmiques. Segons  dades recollides per la ONU per l’any 2023, degut als atacs dels colons i de l’exercit varen quedar milers d’olives sense collir , cosa que va suposar una pèrdua de prop de deu milions de dòlars. Malgrat l’anomenat tractat de pau ,es preveu que aquest anys pot ser pitjor, donat que una vegada destruïda Gaza ara toca Cisjordània, el que en queda!. No estem parlant de quatre arbres. A mes de la seva antiguitat les olives son molt importants per l’economia de Cisjordània: la seva producció representa el 15% del PIB del país. S’exporta oli als països àrabs veïns i Oxfam Intermón esta organitzant projectes per exportar oli a Europa. I a nivell local, l’oli es summament important per la dieta palestina. S’aromatitza amb herbes i es menja per esmorzar amb pa.

Però a Palestina no sols s’hi cultiven oliveres. Una menja ja popular entre nosaltres, i també molt popular entre els israelites , es l’Humus i els flagels, fets de farina de cigrons. Els cigrons no son les úniques llegums que s’hi conreen, ja que també son molt populars les llenties, cuinades de mil maneres. Un altra menja important son precisament les albergínies, menjades com a mutàbal  també popular entre els jueus. Perquè parlo d’albergínies? Es que no hi havia pensat fins que vaig veure un reportatge de Gaza. Una família pagesa, un nen molt trempat, i un gran camp d’albergínies que portaven a vendre amb el tractor a ciutat de Gaza. Gaza, que no ha estat destruïda únicament per les bombes, sinó també per la fam, on fa dos anys que no es menja verdura, precisament es conreava les seves pròpies hortes, en un espai de terra lògicament petit però ben treballat , però que ara està  ocupat pels tancs de l’exèrcit israelita, ( i contaminat).

Perquè només parlo d’Israel, i no escric sobre la fam i la guerra al Sudan, a Ucraïna, a tants altres llocs? Per desgracia, a aquest països,  la guerra continuarà, i podrem parlar del desastre que suposa la guerra per l’agricultura. Però si parlo d’Israel es perquè em dol. I molt. He vis fotografies, pel·lícules, llegit molts llibres sobre l’holocaust. Sento una profunda admiració per la cultura jueva, m’agrada molt la seva literatura i admiro als jueus capaços de criticar l’ocupació de les terres palestines. La meva admiració per tots els jueus que defensen la seva cultura sense menysprear la palestina. I el meu rebuig i consternació envers els qui tracten els palestins com a no humans, els qui només pensen amb els seus hostatges, però no amb els hostatges que te el seu govern a les presons d’Israel. També com a persona procedent de la cultura cristiana em dol tenir que criticar a una bona part de la població jueva, que va sofrir les persecucions religioses dels qui es deien cristians. Crec que ens dol a tots veure als descendents d’un poble que ha patit tanta persecució , perseguir ara a un altre poble, caure en les mateixes malifetes que varen sofrir els seus avantpassats.

Quan vas a l’antic gueto de Varsòvia on només queda alguna inscripció, quan vas a qualsevol ciutat polonesa i de cop et trobes una petita placa on et diu que aquí hi hagué una Sinagoga derruïda el dia de l’entrada dels nazis a la ciutat, quan vas al gueto de Cracòvia ( surt a La llista de Huller) i encara veus cases abandonades et ve un calfred. El mateix calfred que sento quan veig la destrucció de Gaza, quan veig els camps de conreu destruïts, quan veig a colons atacant als qui cullen olives.

LLUITEM A LA NOSTRA MANERA PER UNA BONA COLLITA A CISJORDANIA

Dolors Terradas Viñals

 

Butlletí 63

BUTLLETÍ 63

LA HISTÒRIA NO JUTJA. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

 

LA HGISTÒRIA NO JUTJA, S’OBLIDA.

Mentre escric aquest article te lloc la Reunió de les Nacions Unides a Nova York per parlar de la situació a Gaza. Com tots hem vist, a la delegació Palestina i al seu president Mahmud Abbas els hi ha estat denegada l’entrada als Estats Units, contradint així l’esperit de la mateixa ONU, i reafirmant la derivada dictatorial que està esdevenint als EEUU `per part de Trump i els seus acòlits. Seria un fet que les Nacions Unides no hauria de permetre i necessàriament traslladar la seva seu a altres països on ja hi tenen delegacions. Sortosament hi ha les videoconferències (les poden interceptar suposo, però no aniran tan lluny!) i El president de l’autoritat Nacional Palestina podrà adreçar-se als membre de les N.U. Es veu que tampoc hi assisteix el president d’Israel, ocupat en la celebració del cap d’any jueu. Però no pot evitar que 157 països proposin la formació de dos estats en terres palestines. El govern israelita ja ha dit que de cap manera això es portarà a terme.

Ara bé, pensem si això es viable i si ja no ha passat el moment. L’ocupació de Gaza està arribant a la seva fi. Aquests darrers dies hem vist els bombardejos sobre els edificis que quedaven a la ciutat de Gaza, ocupada per un milió de persones. Estem veient com la gent en fuig amb el que pot i com pot. Però desplaçar un milió de persones es molt difícil, també per un govern tan militaritzat com l’israelita. A on poden anar aquestes persones? Queda molt poc territori per conquerir, i el que queda està no sols ple sinó també constantment atacat . Ja algunes famílies de la ciutat s’han hagut d’instal·lar damunt d’ abocadors. I una vegada destruïda la ciutat de Gaza, i amb tots els Gazatís concentrats en un petit espai, que en faran d’ells? Diuen que ja estan en converses amb els països veïns per instal·lar-los en camps de refugiats, i que reconstruiran la seva terra per a futurs colons o turistes, que allò passarà directament a Israel.

No els calia tanta crueltat per fer això, ja que Gaza, des del 1967 era territori ocupat, després de la guerra dels 6 dies. Potser els governs anteriors no han volgut utilitzar el nivell de violència de l’actual? I no es que no hagin exercit violència. Des de la seva ocupació hi ha hagut  guerres i ocupacions quasi constants , s’ha construït el mur i han sofert el bloqueig per mar, terra i aire. Havien convertit Gaza en una presó a l’aire lliure, en un gueto, en el qual no obstant s’hi podia viure. Inclús hi havia instal·lats colons israelites! Però l’exèrcit es reservava sempre el dret a l’atac, a l’ocupació, a la presa de presoners, (també en podríem dir hostatges). L’any 2005 El govern D’Ariel Sharon va obligar a tots els colons israelites a marxar de la franja. Des d’aquell moment va ser mes fàcil bombardejar el territori sempre que ho creien oportú. Segurament la idea final ja era la que estan acabant de realitzar ara: arrasar-ho tot, matar el major nombre de palestins, -La ONU parla de 200.000 morts per diverses circumstàncies- i després obligar als que quedin a l’exili.  l’inici d’aquest final va estar la matança i la presa d’hostatges per part de Hamàs. Es que Israel no ho sabia? Segur que si, i per això uns dies abans va portar el seu exèrcit lluny, prop de Cisjordània. Com es possible que amb els seus mitjans d’espionatge mes sofisticats del mon deixin passar a un contingent de Hamas???? A mes, el seu exèrcit va tardar mes de tres hores a arribar al lloc dels fets. Hostatges? 200 persones , a qui el govern ha deixat com una bona excusa per derruir-ho tot. Mentrestant, a mes del assassinats a Gaza, el govern d’Israel ha agafat 11.000 hostatges a Cisjordània (en diuen presoners). Si hi pensem be veurem que tot ha estat una operació molt ben dissenyada, des de fa anys, i molt ben executada.

Diàriament hem  vist amb impotència com  convertien Gaza en un lloc de matances constants, per l’acció bèl·lica i per la fam. Em ve al cap el gueto de Varsòvia , amb els soldats alemanys passejant-se amb la seva prepotència i les imatges de la gent morta de gana pel carrer. El gueto de Varsòvia es va acabar quan els nazis varen decidir posar en trens a tots els seus habitants per portar-los als camps de concentració. Solament un grup de joves es va revoltar, cosa que va fer que totes les cases fossin destruïdes, i la majoria de revoltats morts. Ara en queda només un carrer, a on estaven les oficines de les S.S que no varen ser derruïdes. A la resta hi ha blocs de pisos per població amb pocs recursos i de tant en quan algun record del què hi va passar entre 1940-1943. Potser Israel no els enviarà a camps d’extermini, però si a camps de refugiats, a on s’hi poden passar generacions. Els camps de refugiats de Sabra i Xatila, tristament famosos per les matances de l’any 1982, varen ser creats al Líban pels refugiats palestins l’any 1948. Encara existeixen! Tres generacions!!! (llegiu els llibres de la periodista Txell Feixes Torras que els coneix molt be).

Malgrat l’horror de Gaza ens cal també pensar en què els hi està passant a la resta de Palestins que viuen a Cisjordània. Des que va començar l’ofensiva contra Gaza el govern israelita que actua com li dona la gana, passant per damunt de l’autoritat nacional palestina , ha empresonat a 11.000 persones. Si onze mil! Ha assassinat a mes de mil palestins, i sovint agafa aleatòriament uns quants palestins per empresonar-los durant uns dies i després deslliurar-los sense cap raó. Cada vegada hi ha mes colons a les terres de Cisjordània, i ara ja son 800.000, entre ells dos ministres. Vuit cents mil colons adoctrinats des de petits i autoritzats a portar armes. Ja els anomenen els del “22”, per les seves pistoles, encara que alguns porten metralletes. Cada nou establiment de colons vol dir fer fora de les seves terres als pagesos palestins que hi viuen. Vol dir també fer murs, robar aigua i tancar carreteres obligant als palestins  a allargar cada cop mes els seus desplaçaments. No es parla gaire d’aquest fet, i de l’augment dels colons, ja que sempre te lloc als poblets. Però cal veure la pel·lícula NO OTHER LAND per fer-nos càrrec del què passa. Primer arriba l’exèrcit a informar: cal marxar ja! Si no ho fan van destruint cases, a poc a poc, per anar espantant. Després tallen l’aigua i si amb tot no n’hi ha prou comencen els empresonaments i les matances. L’exèrcit te l’ajuda dels colons, que no sols tindran les terres si no també els ramats i els cultius dels palestins que hi vivien. Quan estan instal·lats es tallen les carreteres i allà ja no s’hi pot passar mai mes.

Aquests dies a la ONU s’està parlant de la solució dels dos estats. Deixant de banda la reacció de Netanyahu dient que això no passarà mai, i la reacció del president dels Estats Units (inconcebible), realment la creació de dos estats pot ser ja inviable. Després de la destrucció de Gaza, el pla del govern d’Israel es la construcció d’apartaments per mes de dues centes mil persones jueves a Jerusalem palestí. Aquest pla, concebut fa temps però mai realitzat, significarà la separació de Jerusalem -capital de Palestina- de Cisjordània. Cisjordània, amb prop de tres milions de palestins, quedarà completament aïllada, a mes de fortament fragmentada. Serà també una nova presó a l’aire lliure. Aquests dies Israel ha tancat la frontera entre Cisjordània i Jordània, per on passaven cada dia milers de persones i a més la única sortida de Cisjordània a l’exterior. En aquests moments només depenen d’Israel, de fet la seva potencia ocupant.

Com es pot resoldre tot això. Segurament es el conflicte de mes difícil solució dels que hi ha al mon. La solució dels dos estats es inviable, i només quedaria la solució d’un sol estat plurinacional. Es evident que la intenció de Israel no es aquesta, car volen un sol territori amb una sola nacionalitat. Per part dels palestins no hi poden dir massa res, no estan en condicions de cap mena de força. Potser també després de tot el que ha passat els hi seria molt difícil la convivència. Per desgracia el 80% dels israelites estan a favor de l’ocupació. Què queda? Potser algun dia la ONU tindrà pes i força suficient. Ara no es el cas, malgrat que va ser a la ONU on es va permetre i votar els dos Estats, l’any 48. Israel es filla de la ONU, però ho ha oblidat.

I nosaltres què podem fer??? Com es diu en situacions extremes: resar!!! Manifestar-nos, protestar, sofrir i intentar mantenir una certa dignitat .

Dolors Terradas Viñals-

EL COLONIALISME QUE MAI ACABA. ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES

EL COLONIALISME QUE MAI ACABA.

Malauradament al llarg de la història sempre han dominat els mes forts: els qui tenen mes patrimoni i en conseqüència mes armes, mes homes treballant per ells, mes domini cultural i social. En els darrers cinc cents anys qui ha dominat el mon ha estat Europa Occidental ( gran Bretanya, França, Espanya, Portugal, Alemanya  Holanda ,  Bèlgica  Dinamarca, Suècia, Suïssa i el Nord d’Itàlia) junt amb l’imperi Rus i l’imperi Turc ,. Podríem dir que també Xina dins el seu àmbit geogràfic i l’extensió Europea d’Amèrica, es a dir els Estats Units. El desig de domini ha portat el continent Europeu a dues guerres mundials durant el segle XX,  les mes mortíferes de tota la història, i les guerres i matances que hi ha actualment al mon,  tenen lloc a zones colonitzades per alguna d’aquestes potències.

Aquest seria  el cas molt clar de tots els enfrontaments que perduren a l’Àfrica, sobretot al Congo ( el que va tenir les condicions colonitzadores mes mortíferes) però també les que sempre veiem en els mitjans de comunicació : Ucraïna, sotmesa i maltractada  per l’imperi rus i la URSS els dos darrers segles, i Palestina, víctima colateral del racisme i colonialisme Europeu.

En el cas de l’Àfrica podríem parlar d’uns quants conflictes sagnants.  Em centraré en un conflicte molt poc conegut però que ens pot ser molt familiar. Fa pocs mesos Banyoles va ser objecte d’un  documental  “el negre te nom” que ens va deixar a tots força molestos. Llegint el llibre “Àfrica no es un país” del nigerià Dino Faloyin podem veure que el nostre deute envers aquest continent i la nostra petita culpa no ha estat  res comparat amb el que passa, si en present!!! , als museus de tota l´Europa Occidental i dels Estats Units. Museus hereus d’un pillatge violent per part dels seus imperis, exercit sobre un continent que anomenaven “salvatge”

 Però Àfrica era i es el continent mes divers, tan genèticament com culturalment. Hi convivien cultures que encara vivien a la prehistòria, pobles agricultors que vivien en igualtat gràcies al treball de terres molt productives, i grans imperis, comandats per reis , amb les seves ciutats , palaus,  obres d’art i també  els seus exèrcits.  Sobretot, però no els únics, els de Benín, Dahomey, Mali, Songay, Etiòpia.....Fins al segle XVIII estaven en igualtat de condicions, però el tràfic d’esclaus per una banda i la revolució industrial per l’altra varen propiciar un canvi de relacions , a nivell armamentista, totalment favorable a Europa Occidental.  A la segona meitat del segle XIX, poc abans del repartiment del continent,  les tropes britàniques en primer lloc, seguides per les franceses  , alemanyes, belgues, i en menor mesura Italianes, varen enviar al continent, a les ciutats dels regnes mes importants, autèntics exercit de milers de soldats, amb l’ armament que produïa la nova industria, provocant matances i l’espoli de les obres d’art que posseïen aquests regnes africans.. Malauradament tot es compta per milers i actualment el 90% del patrimoni artístic d’Àfrica es troba a Europa i als EEUU. Només exposat un 10%, la resta encara guardat als magatzems dels grans museus!

Des de la seva independència, els països africans demanen el seu retorn, almenys les guardades als magatzems. Però de moment, malgrat que alguns governs diguin el contrari, no s’ha tornat quasi cap d’aquestes obres,  llevat d’algunes restes humanes que ha retornat el govern alemany a Namíbia ( portades a Alemanya després del genocidi del 80% del poble Hotentot ) mentre altres restes humanes , cranis principalment, procedents de Tanzània,  Alemanya   encara no els ha retornat , tot i que  varen servir per fer estudis de superioritat racial a principis del S.XX. Totes les obres d’art ,  objectes sagrats o restes humanes no es volen tornar sota l’excusa que els africans no conservarien bé els museus. Però si que hi ha museus a l’Àfrica, si que els conserven i protegeixen. Etiòpia, que el 1863 va sofrir el setge i l’espoli de milers d’obres a  Magdala, d’art i religioses (cristianes ortodoxes) te un museu dedicat a les troballes arqueològiques humanes que no te res a envejar a qualsevol museu Europeu.  Però des de la Gran Bretanya, el Museu Britànic no ha retornat cap de les peces robades, moltes d’elles sagrades pels Etíops, . Una altra excusa dels museus es que si s’exposen per exemple al Museu Britànic o al Louvre els  poden visitar gent de tot el mon!!!! Quina gent? Per obtenir un visat des d’un país africà o asiàtic cal ser molt ric. En general no es donen visats a gent “normal”. De manera que els africans no poden veure les seves obres d’art fetes abans de la colonització. Resposta Europea: de tan en quan farem exposicions itinerants per Àfrica. Resposta Africana. Torneu el què ha estat robat mitjançant la violència i nosaltres ja us deixarem obres per exposar als vostres museus. Aquest es un cas de colonialisme persistent, de continuar proclamant la superioritat dels Europeus Occidentals per damunt de la resta del mon.

Però el colonialisme no ha acabat, i cada dia també en veiem les seves conseqüències a les informacions que rebem. Continuem per Ucraïna. Des del 2014 existia un fort conflicte entre el govern d’Ucraïna i Rússia. Finalment aquesta va ocupar  Crimea, sota l’excusa que allà tothom era rus. Però tenim un petit problema: la majoria dels habitants de Crimea, fins el 1945, eren tàrtars musulmans, i 200.000 d’ells varen ser deportats sobretot a Uzbekistan. Les seves cases i terres varen ser ocupades per russos (segurament també forçats) i a la majoria dels tàrtars no se’ls ha permès retornar. I després, al  començar la invasió de Rússia sobre Ucraïna, el febrer del 22, es va realitzar sota el pretext que  hi havia un règim Nazi que perseguia als russos que hi vivien.

  S’ha parlat molt poc del que significa Ucraïna.  Es una zona de l’Europa de l’Est que en els darrers segles ha estat ocupada per diferents imperis tant del centre d’Europa com de Rússia. En realitat ha estat també un país colonitzat, com tants altres de l’Europa de l’Est ( Rússia, Turquia, Imperi Austro-Hongarès). No cal oblidar que sota el govern de la URSS, tiranitzat per Stalin, entre els anys 1932-1933 varen morir de fam , entre un milió i mig i/o deu milions, segons les fonts. Fam provocada pel fet que Stalin volia comprar maquinària moderna per industrialitzar la URSS i necessitava vendre el blat que produïa Ucraïna. Els serveis secrets anaren casa per casa requisant tot el cereal. Així dons, aquesta guerra actual ve de lluny, de l’imperialisme Rus. I son dues grans potències , EEUU i Rússia les qui parlen de processos de pau per un tercer país. No cal estranyar-nos que el Sr Trump humiliés públicament al president d’Ucraïna. No cal estranyar-nos del potencial bèl·lic que utilitza Putin contra el que considera el seu país súbdit.

I continuem amb Palestina, tan Gaza, que es qui pateix mes, com Cisjordània, proper objectiu dels governs israelians. Les persones jueves, escampades arreu del vell mon, des de les Illes britàniques fins a la Índia, passant per tot Europa i pels països del Nord D’Àfrica , Àrabs i Persia, varen viure duran 2000 anys  considerades com un element necessari per la societat però també com un element estranger, forani. Això va ser així tan a les zones cristianes com a les musulmanes. Però hi ha hagut fins avui dia una diferencia: pels musulmans, els jueus poden ser un poble no assimilat, però cal que se’ls respecti ja que formen part dels pobles del LLIBRE, de l’ALCORÀ. En canvi pels cristians, els jueus eren els responsables de la mort de CRIST, i per tan , no sols no mereixien respecte sinó que de tan en quan sofrien persecucions i matances, atiades per l’element religiós. Tot això va culminar al S.XX amb la SHOAH, la matança de sis milions de jueus per part del règim nazi, amb la col·laboració de molts europeus, de l’Est i de l’Oest . Nomes hi ha tres casos  que sota l’ocupació nazi els governs varen defensar  els seus jueus: Dinamarca, Bulgària i Marroc.

Ara però, sembla el mon al revés. Israel defensat pels països de tradició cristiana, al capdavant els EEUU, seguits d’Alemanya i la resta d’Europa, i els palestins, majoritàriament musulmans, tractats d’animals per alguns dels ministres de l’estat Israelià. Que ha passat pel camí? Acabada la segona guerra mundial, ningú volia sentir a parlar dels camps de concentració. Molta gent, pagesos pobres inclosos, s’havien beneficiat de l’extermini dels seus jueus. Els nous governs Europeus no volien jueus al seu territori, tampoc els volien ajudar, tampoc volien saber res dels supervivents dels camps d’extermini: Gran Bretanya els va tenir confinats a camps de presoners a l’illa de Xipre i a la de Maurici, Els qui tornaren a Alemanya Occidental  eren igualment confinats  per les tropes Americanes. Primo Levi, que va sobreviure a Auschwitz , en ser alliberat el camp per les tropes de la Unió Soviètica, no va poder tornar a Venècia fins després d’un any i mig, portat en tren, junt amb els altres supervivents , per mig Europa de l’Est (La Treva, 1963) .

 I llavors la gran idea, també colonial : donat que hi ha un moviment sionista que vol el retorn dels jueus al seu antic territori de Palestina, dons els hi donem Palestina. Llàstima que el territori estava ja ocupat per altres semites, els palestins. El fet va ser obviat a canvi de tenir  un  país protegit, Israel, al vell mig d’una de les zones mes productives del mon. Israel passava a ser una fortalesa d’Occident al mig d’Orient. I per aquesta raó sempre rebria la protecció dels EEUU i d’Europa. Ens traiem un problema de sobre i altres en sofreixen les conseqüències. Des de la creació de l’Estat d’Israel, l’any 1948, els seus respectius governs no han parat d’agafar terres als palestins,   als quals se’ls hi destrueixen els seus pobles , se’ls hi agafen les seves terres per a ser seguidament ocupades per colons del “22” ( el calibre de l’arma que tots el colons jueus porten sempre al damunt).

Després de la declaració d’independència, set cents mil palestins forn expulsats del nou estat d’Israel i obligats a refugiar-se  als països veïns de Líban o Jordània o a territoris palestins encara no ocupats per el nou  estat. Continuaren noves guerres, la mes important, la dels 6 dies,(1966) en la qual Israel va partir les terres palestines en dues creant els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. Altres guerres i ocupacions, i sobretot les onades migratòries de jueus , procedents  dels països àrabs i de l’antiga Unió Soviètica han portat a l’estat israelià a ocupar mes terres, convertint Cisjordània en un territori ple de colons israelians, armats i protegits pel seu exèrcit, ocupació de terres de palestins que continuen fins avui dia. I convertint Gaza en una presó a l’aire lliure, totalment encerclada per un mur, tan terrestre com marítim. La resta la podem veure cada dia per les imatges que ens trameten els periodistes palestins (la resta de periodistes hi tenen prohibida l’entrada per part d’Israel). Perquè Europa no fa res, llevat de petites protestes? Ja ho va dir el canceller  alemany Adenauer  l’any 1960, al líder sionista Ben Gurion “ ISRAEL ES LA FORTALESSA D’OCCIDENT”. . això es així encara avui dia, i te tot el suport dels Estats Units, tan de governs Demòcrates com Republicans, i te el suport , malgrat ens faci vergonya , dels governs Europeus. I també el suport de una gran majoria dels jueus israelians i de la diàspora, que sembla que visquin allunyats  (obnubilats) de tota opció de futur viable. Fins a quan? Fins que serveixin!!

El nostre suport als palestins que estan sofrint l’ocupació i l’exili, i també als jueus que consideres als palestins els seus iguals , molt minoritaris i valents.  I per la nostra banda procurem no ser dels responsables de qui ens parla  Sigmund Freud “ pensem en la gran quantitat de brutalitat, crueltat i  mentides que es poden estendre pel mon anomenat civilitzat. De veritat  creiem que un petit grup d’homes ambiciosos i mentiders , sense consciència, es podrien sortir amb la seva si no tinguessin milions de seguidors que comparteixen la seva culpa?”

 DOLORS TERRADAS VIÑALS                 

UN DOCUMENTAL QUE FEREIX BANYOLES

Article de la Dolors a la Revista de Banyoles. El mes d'agost

AGOST

 

REUNIÓ COMISSIO A CONDEGA

Trobada amb els habitants de Condega i reunió de la Conissió d'agermanament per tal d'anar dibuixant les necessitats locals que voldran solucionar durant l'any vinent, amb l'ajuda de l'ajuntament de Banyoles.

 

FAMÍLIES APADRINADES

Com ja tenen per costum cada mes els germans de Condega ens passen fotos de la trobada amb els pares dels nens i nenes apadrinats. 

Agost
 

DIA MUNDIAL DE LES PERSONES REFUGIADES

 Article de la Dolors a la Revista de Banyoles.

JULIOL

ASSEMBLEA DE LA COORDINADORA

Assemblea general de la Coordinadora. Juny del 25

Un dels temes cabdals de l'assemblea va ser les grans dificultats que representen per les ONGs la complementació de tots els papers que reclamen tant les institucions locals com nacionals. És una vergonya!

ÀVIA

ANUNCI DEL GRUP ÀVIA

ÀVIA

GOTETA-GOTA-GOTASSA

 ANUNCI DEL GRUP GOTA

GOTETA-GOTA-GOTASSA

ANUNCIS

 Anunci sobre banyoles solidària. Ho explica la Coordinadora

https://www.solidaries.org/actualitat/noticies/publicitat-i-ong-una-relacio-fructifera 

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES. MOLTES GUERRES I UN GENOCIDI

Article del juny

MOLTES GUERRES I UN GENOCIDI.

QUE FARA ISRAEL AMB ELS PALESTINS QUE NO MORIN ASSASSINATS?

Tenia pensat fer un article sobre Ucraïna, sobre la seva historia i sobre la complexitat d’un país bressol dels eslaus, bressol de Rússia, amb una ànima europea occidental i l‘altra oriental, graner d’Europa, però  que ha sofert  la pitjor fam del S. XX, provocada per l’stalinisme, els pitjors estralls de la segona guerra mundial, la pitjor catàstrofe nuclear de tota la història i en els darrers anys, conflictes polítics i invasions militars per part del seu veí rus.

Semblava que hi hauria converses de pau i que es podia acabar la guerra. Il·lusòriament,  potser creient que la bona sintonia entre el recent president dels Estats Units, Sr Trump, i el de Rússia, Sr Putin, ens portaria a unes negociacions i a un procés de Pau. Mentre escric aquest article això no ha estat així, sembla que el conflicte encara pot durar. Parlem de conflicte o de guerra, malgrat el país ha estat envaït per un altre estat, i tot el que pot fer es defensar-se. Defensar-se d’un estat molt mes poderós, amb molta mes població. Amb moltes més armes, entre elles nuclears (Ucraïna hi va renunciar, i va tornar tots els  míssils que tenia al seu territori dels temps de la Unió Soviètica, a Rússia).  Però Ucraïna es un país, el segon més gran d’Europa, amb molts recursos econòmics i una certa capacitat per defensar-se. Està a Europa, que per a ella és un paraigua, almenys d’una certa seguretat, i a canvi dels seus recursos i de la seva posició estratègica pot tenir el suport dels Estats Units. Encara que desigual, hi ha una guerra, que dura més de tres anys, en la qual els ucraïnesos han demostrat que tenen capacitat de defensa, i  que potser perdran territori, però Ucraïna com a país continuarà existint. Tindrem temps de parlar de la seva història i la seva cultura.

El mateix passa en altres conflictes actuals, molt diferents, però que no estan en camí de desaparèixer com a països, malgrat el preu que està pagant la seva població. Em refereixo a Sudan, on dos grups de militars es disputen el poder mitjançant les armes, fet que repercuteix en la població civil, tan en morts com en nombre de refugiats. Segons ACNUR, dos anys d’enfrontaments han provocat el desplaçament forçat de 13 milions de persones i quatre milions de refugiades a països veïns. La majoria són dones i criatures que han sofert violacions i han estat testimonis de matances. Aquests desplaçaments superen tan la capacitat de la mateixa ACNUR com també la dels països receptors des refugiats, que pateixen fam i malalties sense que el seu sofriment sigui visible als mitjans de comunicació occidentals, i val a dir, que també poc visible als altres països africans. El país que ha acollit a mes refugiats es EL TXAD, al qual hi ha arribat 1.300.000 sudanesos. I tan Sudan com Txad tenen greus períodes de sequera alternats amb inundacions, i com a conseqüència fam generalitzada. També acullen Sudanesos, Sudan Sud, Egipte, Etiòpia i Líbia. Però en aquest cas també podem parlar de guerra, absurda, de conseqüències catastròfiques, i entre dos grups del propi país. Però malgrat tot Sudan continuarà existint, i algun dia els desplaçats interns i els refugiats podran tornar a les seves llars.

La situació a la zona Est del Congo no és gaire millor. Des de fa anys els diferents grups armats han causat actes violents i per desgràcia multitud de violacions de dones i nenes. Per desgràcia per la seva població, a la zona de Kivu s’hi troben alguns dels minerals necessaris per la fabricació de telèfons mòbils i portàtils, que tots utilitzem! Però des del març del 2022 la situació s’ha agreujat amb el sorgiment d’un nou grup més potent, recolzat per la veïna Ruanda. Des d’aquesta data 4.600.000 persones s’han vist obligades a deixar les seves llars i desplaçar-se al mateix país o a països veïns. Des del desembre del 2024 el conflicte s’ha agreujat, molts dels desplaçats interns s’han vist obligats a un nou desplaçament i han augmentat les violacions. No totes veuen la llum, però les denunciades han passat de 20.000 dones i nenes violades a 27.000 des del desembre de l’any passat. Mes de mig milió de persones han aconseguit arribar a Uganda, un dels països del món que acull mes refugiats. Però algun dia els congolesos podran tornar als seus pobles d’origen ( potser trobarem una millor manera de fabricar els nostres components electrònics?), una zona de vegetació exuberant, que sense interessos econòmics forans, sense el colonialisme ferotge que varen patir, seria un dels llocs del món mes productius.

Al món hi ha molts altres conflictes, no tan colpidors com aquests, però igualment terribles per les persones que els sofreixen. De fet els humans sempre hem fet i/o patit guerres, és una constant de la nostra espècie. Però sortosament els humans també som cooperatius. Primer amb els nostres familiars, després amb els nostres propers, la nostra tribu o nació, els nostres semblants, i algunes vegades també amb els nostres diferents. Però el que poques vegades ha passat, és que cada dia veiem, des del confort de les nostres llars, l’agressió d’un exercit potent contra una població que ni tant sols té la possibilitat de l’exili. I això es el que està passant a Gaza. No hi ha una guerra, no hi ha una confrontació entre dos exèrcits, ni entre dos països. No hi ha, com per exemple en el cas de Ucraïna, uns soldats, siguin del bàndol que siguin, que es juguen la vida.  No hi ha llocs a on la gent es pugui desplaçar, dins el propi país o a l’exterior. No hi ha llocs on retornar, no hi ha terres que t’esperen per a ser cultivades. Només hi ha bombardejos, ordres constants de desplaçaments d’aquí cap allà i d’allà cap a més enllà, d’uns soldats que no lluiten, arriben a una terra i se la queden, davant la mirada d’una gent terroritzada. Hi ha famílies que s’han desplaçat set i vuit vegades. Que han estat bombardejades a la seva casa, després a la seva tenda de campanya, després a cel ras. No hi ha per part de l’ocupador cap acte d’heroisme, ni que sigui individual. Podem pensar en els soldats russos i ucraïnesos com a persones que tenen uns pares, germans, xicota o dona, en definitiva ens hi podem sentir propers. Puc sentir empatia per una mare d’un soldat rus, per una mare d’un soldat ucraïnès. No puc sentir empatia per una mare d’un soldat israelià que està fent neteja a Gaza .

No puc sentir empatia per unes persones que van en creuers organitzats davant la franja de Gaza per veure lo bonic que es la caiguda de bombes ( A Gran Bretanya acaben de declarar persona non grata una senyora que es dedicava a organitzar aquests creuers). Tampoc amb les persones que viuen prop del mur i que miren tranquil·lament l’espectacle de les bombes com cauen tot prenen una cervesa. Si que puc sentir empatia pels jueus que estan en contra d’aquestes matances, titllats de traïdors, i sobre els quals també caurà la vergonya d’aquesta matança. Que no parlin dels hostatges, que no parlin de les persones assassinades per HAMAS. El govern d’Israel té el millor sistema d’espionatge del món. L’exporta a gairebé tots els països. Quan un palestí que viu a Barcelona telefona als seus pares, tota la conversa és escoltada i gravada. Totes les converses telefòniques, els correus, els WAP saps son espiats i controlats pels serveis secrets israelites. Poden dir que no sabien que  Hamas organitzava una sortida, traspassant un mur vigilat electrònicament, amb només quatre portes controlades per soldats israelians? Poden dir que va costar tres o quatre hores per arribar l’exèrcit? Crec que tot estava organitzat, planificat, o almenys varen deixar fer, ja amb la intenció que finalment està sortint a la llum: no els podem matar a tots, però els separarem en petits camps de concentració controlats per nosaltres. La resta? Bé, tot està destrossat, però hi ha moltes empreses constructores amb ganes de guanyar diners. Cap problema!!

Espero que quan llegiu aquest article hagin deixat passar els camions de la UNRWA (agència de la ONU pels refugiats palestins) per almenys no deixar morir de gana a tota la població. De fet la visió de nens desnodrits, a les portes de la mort, han estovat algunes consciències de persones importants, dels governants europeus, de senadors nord-americans, que comencen a amenaçar al govern d’Israel amb sancions. Ja era hora. Per a molts de nosaltres no ens calien aquestes imatges per manifestar la nostra tristesa, la nostra empatia envers una població atrapada, tancada per un mur, sense sortida, i sobretot bombardejada i sense aliments, sense aigua (De fet l’aigua potable procedia d’Israel i fa temps que els hi varen tallar). I veure tants camions plens de menjar, sense poder entrar per l’únic pas , el de Rafah,  remou la consciència de totes les persones de bona voluntat. I tot i sentir-nos impotents davant la barbàrie, tot i sentir-nos solidaris amb les víctimes, crec que la humanitat com a tal en pagarà un preu moral que ens pot durar molts anys. L’Holocaust, perpetrat pel nazisme, amb recolzament d’una bona part de la població Alemanya, va significar, i encara significa , una taca moral a la humanitat en general. N’hi ha moltes altres, entre les quals citaria el tràfec de gent des de l’Àfrica cap a Amèrica per tal de fer-los esclaus. Hi ha taques que no s’esborren de la memòria col·lectiva, de la memòria històrica, malgrat quedar com soterrades. Tot el que esta soterrat pot retornar a la superfície.

Demanaria a tots els governants, també als qui tenen el poder econòmic i militar, que pensin de manera global, com a humanitat, no només en els seus interessos.  Que parin aquests crims contra la humanitat o genocidi, diguem-ho com vulguem. Els dos conceptes varen ser definits i proposats per dues persones jueves d’origen ucraïnès. I per últim, ja que de cap manera soc antisemita, voldria fer costat als jueus de bona voluntat, als que ells anomenen justos. N’hi ha, i no voldria estar a la seva pell.

Acabem amb una sentència jueva, com a crida als jueus que no es posicionen, que fan la seva vida i ni van en contra dels palestins ni a favor: recordeu “qui salva una persona salva tota la Humanitat”

Dolors Terrades

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ DE CONDEGA

 La comissió de la contrapart a Condega es reuneixen assíduament. Revisen els resultats dels projectes, la seva realització i revisen les necessitats de la població i les comunitats per proposar una nova actuació des de Banyoles Solidària

Reunió el dia 6 de juny

INFANTS APADRINATS

Com cada inici de mes les famílies amb fills apadrinats es reuneixen per rebre els ajuts que els arriben des de Banyoles, de la mà dels padrins.

juny

juny

abril

abril

març

març

PROJECTE 25

 Un dels projectes que ens demanen des dels pobles agermanats d'Àfrica é un molí. Ja ens han enviat imatges i pressupostos del que els interessa. 

Se'n compraria un per Lalibela, el poble de Etiòpia i un per Sare Yewtou, a Gàmbia.

ARTICLE A REVISTA DE BANYOLES

A la Revista de Banyoles

TRANSFERÈNCIES SOBRE IMMIGRACIÓ: UNA OPORTUNITAT PER FER LES COSES MILLOR.

Generalitat, posem-nos a treballar seriosament. La immigració no ha de ser un problema.

Tenim ja massa coses de les que parlar, massa coses per digerir! Però em temo que la voregin dels esdeveniments no pararà, i haurem de continuar parlant de GAZA, de UCRAINA, de SUDAN i de tants altres conflictes que ja teníem, però que l’arribada de TRUMP ha intensificat. Pobre Ucraïna, partida en dues entre dos dictadors: Putin i Trump, dins una Europa sempre feble. Pobres palestins, a qui es vol enviar a uns països en guerra o inexistents, com Sudan o Somàlia, per tal de reconstruir la seva terra i fer-ne una Riviera per milionaris!

Tinc setanta sis anys i no m’he trobat dins de cap guerra. Pertanyo a una de les poques generacions, a nivell històric i geogràfic que ha viscut tants anys en pau. I sincerament em nego a fer futurisme, a pensar què els hi espera als meus fills, nets, besnets ....Potser la resposta pot ser massa dura, o esperem, potser no. Però els humans som força desastres i massa sovint ens guanya la violència. Val, un altre dia hi podem reflexionar. Avui us proposo temes una mica mes casolans, però malgrat tot també universals.

Els darrers acords sobre immigració- control conjunt de fronteres, gestió dels permisos, admissió de menors no acompanyats- entre el Govern Central i JUNTS han aixecat la ja coneguda polseguera per part dels partits de la dreta espanyola. Sense haver-ho estudiat, sense saber en molts casos quina es la situació real, totes les protestes han anat contra un president Sanchez venut a l’independentisme català. Tot i que saben molt bé que no serà Junts qui gestioni aquestes competències, sinó el govern de la Generalitat, sigui quin sigui el seu color polític.                                  

                                                                                       Però anem concretant. D’entrada la Llei d’estrangeria aprovada inicialment pel govern d’Aznar i modificada durant el govern de Zapatero, i darrerament pel govern de Sanchez, continuarà  essent la mateixa per tot el territori de l’estat, no hi ha modificacions pel que respecta a Catalunya. Els canvis que s’hi introdueixen son molts d’ells d’ordre públic. En aquest aspecte intervindran en el control de fronteres els Mossos d’esquadra, junt amb la policia Nacional i La Guardia Civil. Cap canvi important, a nivell pràctic. Només que així dona la sensació que Catalunya intervé com un estat sobirà en el control de fronteres. No soc contrària a que la policia autonòmica intervingui al control de fronteres, però malauradament sempre se l’encarreguen els mateixos. Posats a fer podríem haver demanat el control de la frontera referent als diferents tràfics il·legals que hi tenen lloc. Però no, sembla ser que l’únic problema que tenim son els immigrants que entren sense papers ( que per cert la majoria no entra per les fronteres, ports i aeroports catalans). També la nostra policia ajudarà a controlar els centres de detenció d’irregulars, els CIES. Si no recordo malament, diputats de l’antiga Convergència estaven en desacord amb aquests centres i en demanaven el seu tancament. Aquest també era el cas d’Esquerra Republicana. Per tot això s’haurà d’augmentar en uns quants milers el nombre de policies catalans. Creia que teníem altres problemes mes greus, com per exemple el cultiu de marihuana i el tràfec de drogues, entre altres, per les quals es necessitarien mes dotacions.

Em sap greu veure la nostra identitat catalana reduïda al control de l’entrada i expulsió d’immigrants. M’agradaria que Junts no es deixés entabanar per Aliança Catalana, ja que molts dels seus votants son gent respectuosa i respectable. També m’agradaria veure que els catalans, així, en massa, no ens deixéssim portar per l’onada d’extrema dreta que recorre Europa i la resta d’Espanya ( amb VOX al capdavant). Pensant així, mirem els altres aspectes del pacte que ha fet Junts amb el  govern, i que de segur podran ser positius.

Respecte a  la gestió dels permisos de residència. Mirem a grans trets què diu la llei actual. Per obtenir el permís de treball i residència necessites dos anys d’estada continuada a Espanya, demostrable mitjançant un empadronament. Després et cal un contracte indefinit fet per persona o empresa solvent. Passat un any de permís, tens opció a la renovació per dos anys. Dos anys mes i arribes a un permís de cinc anys. Passats aquest cinc anys, tens dret a un permís permanent i la possibilitat de demanar la nacionalitat espanyola. Tot això sobre el paper.

Anem a la realitat, a la gestió concreta, i a on , si es fa bé , serà de gran ajuda pels immigrants, i també pels empresaris catalans, la intervenció del govern català . Actualment la Generalitat intervé en dos casos. Per obtenir un primer permís cal tenir un informe favorable de la Generalitat. En ell es demana, a mes de tenir un contracte i empadronament continuat, haver realitzat cursos de català amb un mínim de 60 hores. Fins fa uns anys es gestionava a través dels serveis socials de cada Ajuntament, però ara cal que tots els informes es facin a Barcelona, alentint molt el procés, que sol durar 3 mesos. Fins ara, amb aquest informe favorable, la persona demandant de legalització havia de contractar un advocat per tal de presentar la sol·licitud a la subdelegació del govern. Amb sort es trigaven quatre  mesos en rebre el vist i plau. Llavors calia anar a demanar la tarja per fer l’empremta digital. PROBLEMA!  A les comissaries de Puigcerdà, Camprodon, Girona, Figueres, sant Feliu i Lloret sempre hi apareix la mateixa resposta:” en estos momentos no hay cita, en breve le atenderemos”, i això dies i dies d’estar pendent de la sort i de que finalment trobis una cita. I curiosament, fent proves, això passa a tot Espanya. Esperem que si també ho gestionen els Mossos d’Esquadra, siguin mes eficients.

A la primera renovació del permís de treball i residència, el tràmit de sol·licitud ja es fa a la Generalitat. Una vegada el govern català hi dona el vist i plau només cal cercar la targeta i fer l’empremta a la subdelegació del govern. Per la meva experiència, aquest tràmit, almenys a Girona, es molt mes fàcil que els altres.  No et cal un advocat, et donen cita ràpidament i l’atenció de les funcionàries es agradable. Te un inconvenient, i es que es força mes cara. Però mirant el pros i els contres, clarament es molt millor gestionar aquest permís a través de la Generalitat. Actualment però, aquesta ja no intervé en cap mes gestió. Segons el pacte recent totes les altres gestions, de renovacions de permisos les farà la Generalitat. Segurament a l’hora de donar la targeta i fer l’empremta, haurà de ser un tràmit conjunt amb la policia nacional, donat que els permisos de residencia son a nivell de tot l’estat. Però només cal esperar que els tràmits s’agilitzin. Que tots es facin a Catalunya i que no es derivin a altres comunitats com fins ara, a on els advocats dels immigrats no hi poden accedir. Que els tràmits s’agilitzin fins al punt que si un empresari necessita un nou treballador per exemple per treballar a la construcció d’una casa, no hagi d’esperar sis o set mesos a que  obtingui el permís. I que aquest treballador no hagi d’esperar aquests mateixos mesos per posar-se a treballar.

Per tot això caldrà que la Generalitat, sigui del govern que sigui, hi posi els mitjans necessaris , amb uns funcionaris ben pagats i coneixedors del tema, que no siguin racistes i que treballin amb interès. La integració de la gent vinguda de fora passa sobretot pel treball i per l’escola en el cas dels infants. Ho sento si no hi poso la llengua en primer lloc, però es que crec que la facilitat en l’obtenció de papers, i com a conseqüència, la facilitat en trobar feina es la millor manera d’integrar-se.  A partir d’aquí ja ve la necessitat, percebuda pel propi treballador, de conèixer la llengua catalana. I el fet que els pares tinguin treball, seguretat legal de la seva situació, també ajuda als fills a integrar-se millor a l’escola. El racisme burocràtic, administratiu, a la llarga porta a la segregació, al rebuig envers el país d’acollida, al rebuig a la seva llengua, a les seves costums.

No ens enganyem, darrera d’aquest traspàs de competències hi ha molts interessos polítics. Potser masses. Però no importen si això ens ajuda a crear una societat mes integradora. Pensem que tots en sortirem guanyant. Els nou vinguts si s’aconsegueixen agilitzar els seus processos de legalització, els empresaris que cerquen ma d’obra , però també tots els catalans que volem preservar la nostra identitat sense menysprear als nou, o no tant nou, vinguts. Les actuacions positives repercuteixen positivament a la societat, i les negatives repercuteixen negativament. Que el vol d’una papallona a Gàmbia creï una situació favorable a Catalunya!

  Dolors Terradas Viñals.

 

OBJECCIÓ FISCAL

Durant el mes d'abril vam tenir presència al mercat per donar a conèixer l'objecció fiscal. 

 

ST JORDI 25 AQUÍ

Hem tornat a compartir parada amb Pla de l'Estany amb Palestina. Un honor.

Nosaltres hem dedicat als diners pel treball que fan METGES SENSE FRONTERES a PALESTINA

ST JORDI 25 A SEGUNDO MONTES

 Des de fa uns anys a Segundo Montes celebren també la diada de Sant Jordi!

BUTLLETÍ 62

BUTLLETÍ 62 

PAPA LLEÓ

UN NOU PAPA ...

Salvador Martí i Puig, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona

“Habemus papam”, i aquest cop es diu Lleó XIV. L’anterior Papa que es deia Lleó (el XIII) va tenir un papat dilatat, de 25 anys (1878 y 1903), i consta a les cròniques que la seva gran missió va ser que l’Església s’apropés a la realitat del món modern d’aleshores. En aquest sentit queda clara la voluntat del nou papa d’establir una línia d’afinitat amb l’autor de l’encíclica Reum novarum, que és la primera encíclica social de l’Esglèsia i la carta en que s’inspirarà posteriorment el corrent polític de la democràcia cristiana, i que va suposar la implicació dels catòlics italians a la política del seu país a partir d’inicis del segle XX.

Robert Prevost figurava a les quinieles de papables, però no estava entre les figures que més sonaven. Això era així per dues raons. La primera perquè no portava ni dos anys essent de purpurat i l’altra perquè tenia una trajectòria pastoral un xic atípica, amb una tasca missionera al Perú que inicia l’any 1985, a Chulucanas primer i després a Trujillo, on va dirigir el seminari agustinià durant una dècada. Va ser a partir d’aquesta tasca que posteriorment va anar ascendint en la jerarquia catòlica, convertint-se en vicepresident segon de la Conferència Episcopal peruana, i administrador apostòlic del Callao durant la pandèmia de la Covid-19. A partir d’aquí el papa Francesc li va encarregar encapçalar el diocasteri dels bisbes el mes de gener de 2023 i set mesos després el va anomenar cardenal. Dos anys més tard s’ha convertit en el 267 papa de l’Esglèsia catòlica.

Lleó XIV serà el primer papa nord-americà i també el primer amb doble nacionalitat, doncs té la ciutadania peruana des de 2015 arran dels quasi 40 anys  que hi va treballar, responsable de múltiples missions i encàrrecs dins de l’ordre dels Agustins. No hi ha dubte que la seva tasca missionera al Perú el vinculen, d’una banda, a les comunitats humils d’Amèrica Llatina i, de l’altra, a la comprensió del fet migratori, que és un fenomen present tant a la realitat peruana com a la seva ciutat natal de Chicago, i que és un tema crític en la geopolítica actual.

Però la llarga trajectòria de Prevost amb l’església popular d’Amèrica Llatina, acostumada a acompanyar i abraçar als humils, no vol pas dir que el nou papa reprengui la flama de la Teologia de l’Alliberament o de les Comunitats Eclesials de Base, tan actives durant els anys seixanta i setanta a la regió. Però sí que indica que serà un papa amb empatia i sensibilitat cap als desheretats, les perifèries i la vida quotidiana de la gent senzilla. En aquest sentit cal exposar que Prevost va poder realitzar la seva tasca pastoral en un país on la cúria sempre ha tingut fama de ser molt conservadora, fet que indica que el nou papa té una notable capacitat de conciliar, negociar i no aixecar tempestes.

El que està clar també és que el nou papa Lleó XIV, amb la seva condició de poliglota i d’amfibi (és del nord i del sud a la vegada) se li ha encarregat la tasca d’establir ponts entre els Estats Units i la vella Europa i el Sud Global i, sobretot, esdevenir un contrapès moral als lideratges tòxics que darrerament han aparegut arreu de planeta, començant pels seus conciutadans Donald Trump i James D. Vance que voldrien interpretar la bíblia segons els seus perversos interessos. Això sí: que ningú s’esperi cap canvi radical ni posicions dràstiques. El sistema electoral del Conclau és tant exigent (cal obtenir 89 vots dels 133 cardenals presents) que qualsevol papa és fruit d’un ample consens enter totes les sensibilitats presents a l’Esglèsia. 

Abril de 2025

ARTICLE DE LA DOLORS: GAZA, CISJORDÀNIA, UCRAÏNA...

 A la Revista de Banyoles. Mes de març