Diari El periòdico www.elperiodico.cat/ca/.../despres-tanta-corrupcio-quin-cami-3490123
ELS ESCÀNDOLS POLÍTICS DIMARTS, 2 DE SETEMBRE DEL 2014
Salvador Martí Puig
Professor de la Universitat de
Salamanca i membre del CIDOB.
Professor de Ciència Política dela Universitat de Girona.
Professor de Ciència Política de
Després
de tanta corrupció, ¿quin camí?
Quan els mandataris fan trampes, el pacte d'obediència
democràtica queda molt perjudicat
Més articles de l’autor:
Durant l'últim lustre la majoria dels ciutadans hem hagut
de sobreviure a quatre grans problemàtiques: l'increment exponencial de la
desocupació; les retallades massives de les prestacions de l'Estat del
benestar; el rescat amb diner públic d'un deute bancari fruit de l'especulació
i la irresponsabilitat dels seus gestors, i el descobriment que les elits
polítiques i econòmiques han evadit fortunes, han finançat formacions
polítiques de forma fraudulenta i s'han lucrat de manera indeguda.
És obvi que les quatre qüestions exposades suposen,
cadascuna a la seva manera, un greu passiu per al funcionament d'una societat
raonablement sana. Però de totes elles, l'última -descobrir l'engany de les
elits- és la que té més capacitat d'erosionar la bastida democràtica. Això és
així perquè suposa un cop mortal a la confiança dels ciutadans en el sistema
democràtic i en els que l'administren.
Una de les premisses bàsiques d'un sistema democràtic és
que tothom és igual davant la llei i, per tant, quan els ciutadans s'adonen que
alguns dels mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda
greument ferit.
Amb això no vull dir que
la majoria dels polítics siguin corruptes, res més lluny. Comparteixo la tesi
de Quim Brugué en el seu llibre És la política, idiotes quan afirma que en l'àmbit públic
(malgrat la seva mala fama) hi ha moltíssimes persones decents, esforçades i
que vetllen pel bé comú. No obstant, l'accelerada irrupció d'informacions sobre
el finançament il·legal de partits -com el cas Gürtel-, el desviament de fons per sostenir xarxes
clientelars -com els ERO de la Junta d'Andalusia- i l'enriquiment il·lícit de
personalitats polítiques -com els casos de Matas, Fabra, Camps, Urdangarin o Pujol- ha fet que la
majoria dels ciutadans comencin a percebre que els que han gaudit de poder no
han vetllat per l'interès general sinó pel seu particular i propi.
Precisament per això avui
la ciutadania experimenta una sensació de fi de cicle o de fi de règim i es
qüestiona, per exemple, si val la pena exercir justament el deure cívic de
pagar impostos, ja sigui l'IRPF o l'IVA, o si és millor fer trampes. Si les
coses continuen com ara pot passar que els nostres conciutadans s'assemblin als
de l'Argentina, el Brasil, Centreamèrica o Mèxic en la creença que «els
polítics només pensen en els seus interessos independentment del partit que
representen», segons indiquen les enquestes de Latinobarómetro o de LAPOP.
Arran d'això, avui molts dels ciutadans de l'Amèrica Llatina opinen que evadir
impostos, saltar-se la llei o aprofitar-se de la quota de poder de què disposen
és legítim i raonable. És més, molts d'ells pensen que no fer-ho és errar o,
com es diu a Mèxic, ser pendejo.
Fins fa poc, al nostre
país la gent comuna no tan sols ha complert amb les lleis sinó que generalment
s'ha enorgullit de fer-ho. Òbviament, hi ha hagut excepcions, però els evasors
generalment han estat repudiats i mai han estat vistos com a pillos simpàtics.
¿Però què passarà a partir d'ara, quan tota la ciutadania s'ha adonat que
moltes de les elits del país es van aprofitar de la seva posició de privilegi
per saltar-se la llei? ¿Què pensaran els cívics contribuents quan fins i tot Jordi Pujol, tan procliu a fer de la moralitat
bandera, ha confessat que tenia una carta (potser tot un joc de cartes) a la
màniga? ¿Com es pot demanar als ciutadans que siguin exemplars quan es percep
que els que ho prediquen que no ho són? En política, quan s'evapora l'autoritat
només queda recórrer a la força, la pressió o l'engany generalitzat.
UN fet semblant ja va
tenir lloc a Itàlia a finals dels anys 80 i inicis dels 90. En aquell període,
arran de la investigació d'un cas de corrupció immobiliària a Milà va quedar al
descobert un sistema de clienteles, parenteles i corrupteles -que es va batejar
com a Tangentopoli- que va acabar per portar als tribunals el
67% de la classe política. En aquell context es va ensorrar el sistema de
partits tradicional (que existia des del 1948) i va emergir -¡oh, sorpresa!-Silvio Berlusconi. ¿Què
passarà ara a Espanya? Ningú té la resposta, però és important que la
ciutadania tingui la capacitat, per un costat, de distingir el gra de la palla
en la classe política actual; i per l'altre, de generar alternatives polítiques
sòlides i creïbles (¿potser Guanyem o Podem?) que suposin una verdadera
regeneració. Si no, ens en anem directes a l'espectacle berlusconià o a la democratització de la
corruptela (que
cadascú robi i evadeixi en la mesura que pugui) com passa en alguns països de
l'Amèrica Llatina. ¡Poca broma!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada