diumenge, 31 de juliol del 2011

CANTA, MEYMIS!

LA MEYMIS CANTA,
CANTA ENTRE ELS ÀNGLES DE MORAZAN.
LA MEYMIS CANTA,
I SEMPRE LA TINDREM A PROP NOSTRE.

La Meymis Guevara, ciutadana de la Comunitat Segundo Montes, cantant en el Grup Tiempos de Cambios, ens ha deixat.
El seu cor s'ha aturat.
A ella, i des de Banyoles i el Pla de l'Estany, el nostre reconeixement i la nostra estima.









"Donde voy"
Video gravat per en Juli al setembre 2008.



dimecres, 27 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 11


Apadrinaments



Taller de liderazgo



Horno de barril

Tenim l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu onzè lliurament.


CONDEGA, 25-juliol-2011

Estimats tots/es amics, família....que heu seguit el meu itinerari durant aquesta estada a Nicaragua, ara sí que arriba la “darrera crònica” (que serà molt breu perquè és tard i estic una mica cansat). Demà he de preparar la maleta i acomiadar molta gent i rebre els darrers informes de projectes que encara no m’han donat. Sempre deixen les coses per l’últim moment. Igual que nosaltres!!
Dissabte, 23, 10,30 am:
A Los Pipitos, reunió amb les famílies (totes mares, excepte un cas que havia el pare també) dels nens i nenes apadrinats.
Amb les responsables del apadrinaments vam parlar de la situació i problemes d’alguns casos particulars. Van decidir que l’apadrinament compartit o solidari (el 10 % dels diners cada apadrinament) es destinés a apadrinar un altre nen. Fins ara ho destinaven a “tapar forats” de casos amb necessitats.
També van decidir destinar els 100 $ que uns padrins banyolins han enviat per instal.lar la llum a casa de una nena apadrinada. Viu la mare amb la nena discapacitada i altres fills, sense pare. Fan llum amb espelmes. S’en van a dormir a les 6 de la tarda per aixecar-se a les 2 de la matinada, arreglar els nens, caminar més d’una hora amb la nena en un coxet a Condega per anar a treballar a la fàbrica de tabac a les 7. I a la tarda....tornar cap a la comunitat.
La trobada amb les famílies va ser molt emotiva. Quasi totes van portar els seus nens/es. Algunes venien de comunitats llunyanes, caminant amb els nens a coll per camins enfangats... fins arribar a la carretera i agafar el bus. Realment van fer un esforç difícil de valorar si no has caminat per aquests camins. A més del cost econòmic del billet, menjar alguna cosa abans de retornar... Totes em van lliurar les seves cartes en paperets molt ben plegats dins de bossetes de plàstic per fer arribar als padrins. Les seves paraules d’agraïment arribaven a l’ànima. Jo les recullo i us les faig arribar.

Diumenge, 24, 6 pm:
Reunió amb la “Comisión de Hermanamiento Condega-Banyoles”.
Us imagineu una reunió un diumenge a les 6 de la tarda? A Banyoles ... inconcebible!! Doncs aquí és normal. De fet estava programada pel matí, però es va canviar a la tarda perquè pogués ser-hi el representant de un projecte que formava part d’una mesa de verificació electoral. ( Durant el dissabte i diumenge la gent devia passar per la seva mesa electoral per comprovar que figuraven en les llistes de cara a les eleccions de novembre).
La reunió va començar com és normal amb quasi una hora de retard. Tots els responsables dels 9 projectes estaven presents. De La Laguna eren tres dones.
El més positiu de la reunió crec que va ser l’enfortiment de la Comissió. Els representants de cada projecte se senten ara més implicats en la resta de projectes. Alguns han participat en visites i activitats comuns. Es va acordar crear un petit fons solidari per a la Comissió amb l’aportació del 2 % dels diners rebuts per cada projecte. Amb aquest fons podran pagar despeses relacionades amb la gestió de la Comissió, desplaçaments... i altres. També van decidir demanar pressupost per fer un rètol amb els projectes de BS per exposar en un lloc visible de la ciutat. De rètols i pancartes n’hi ha per tot arreu i de tot tipus. Que n tinguin el pressupost ens ho enviaran hi haurem de decidir si es pot fer. Portaria el logo de BS, la senyera i el logo de Condega.
Jo els vaig donar les gràcies per la seva acollida, felicitar per la feina feta, per l’esforc de fer la reunió a aquestes hores. Els/les de les comunitats es van haver de quedar a dormir a Condega. I els vaig repetir més o menys el “rotllo” de la justícia, de l’exigència dels seus drets, de la no dependència de la cooperació...., de la solidaritat és justícia... i bla, bla, bla...
La reunió va acabar amb un refrigeri, sucs de fruita i un vinet molt bo per tots. Eren les 9 del vespre (aquí, altes hores de la nit!!)
Dilluns, 25:
Anada a Potrerillos acompanyant les dones d’AMSONAC al taller de “liderazgo” amb les dones de la comunitat.
Hem anat amb la camioneta de l’Associació quatre dones i jo. Era un plaer viatjar a la baca de la camioneta rebent l’aire fresc de la muntanya a la cara i ben agafat fent equilibris quan el camí pedregós feia trontollar la camioneta. El primer taller a estat a casa dels pares d’Orlando. L’altre a una altra casa d’un altre sector de la comunitat, forca allunyat. Amb el suport d’unes cartolines (“papelógrafos”) penjats ala paret i amb un casset han parlat sobre “La realidad en que vivimos” . És un material fet Hondures, però ho adaptaven a la realitat nica.
Hem dinat a una casa particular uns “frijolitos” amb “cuajada” y una “tortilla”, un cafè i hem tornat a Condega cap a les 3.
Hem parlat amb les dones d’AMSONAC sobre els forns solars. Aquest hivern és forca plujós i sempre està núvol. Quasi no poden fer servir els forns durant aquests mesos. A l’estiu són molt útils. S’estan plantejant la possibilitat de construir quan sigui possible uns forns “de barril”, que són un bidó horitzontal, recobert de totxanes que aguanten molt l’escalfor, i que consumeix molt poca llenya, a diferència del forn tradicional. Serien els forns d’hivern.
Bé, com sempre m’he enrotllat massa. Si heu arribat fins aquí... us admiro per la vostra paciència!!
Espero poder estar entre tots vosaltres ben aviat. El 28 arribo a Banyoles!! Tinc ganes de veure la família i amics. Però estic segur que trobarà a faltar a tota aquesta gent que estimo i m’estimen. Enyoraré aquesta terra i aquest país, amb tots els seus defectes i misèries, però també amb molta generositat i moltes coses que ensenyar-nos.

Arreveure!! Chao!! Bye, bye!!

dissabte, 23 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 10


Volcà Concepción


El peñasco. Microcrèdits

Tenim l'Àlex a Condega. Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu desè lliurament.

CONDEGA, 22-juliol-2011

Ja fa uns quants dies que no escric res. Potser comenco (aquest teclat no té la c trencada!) a caure en una certa rutina, no tinc tantes activitats com les primeres setmanes... També he de dir que he estat fora de Condega uns dies. Crec que necessitava prendre distàncies, relaxar-me una mica. Pair algunes vivències que poden resultar indigestes: conviure cada dia amb la pobresa material (i sovint d’esperit) pot arribar a ser indigest o has de posar pell morta. He viatjat a la illa d’Ometepe, al mig del Llac Cocibolca, el gran llac de Nicaragua. Està formada per dos volcans impressionants, units per una estreta llengua de terra, formant una mena de 8 que em feia pensar en la forma de l’Estany de Banyoles. S’hi arriba en uns bots o en un gran ferry des de la població de San Jorge, al costat de Rivas, capital de departament. La població (uns 35.000 hab.) es concentra en dues ciutats, Moyogalpa i Altagracia, i algunes comunitats rurals. Crec que viuen del turisme i de la pesca. Vaig passejar per alguna platja, però només em vaig mullar els peus: aigua color xocolata i molt moguda. Són molt més maques les nostres platges de la Costa Brava.
Uns dels dies era dijous, plovia i em vaig refugiar a l’església del poble. Celebraven una cerimònia d’adoració al Santíssim exactament igual que les que jo havia viscut fa 50 anys al meu poble, fins i tot amb el cant del “Tamtum ergo sacramentum...” en llatí!! I com que no deixava de ploure... em vaig haver de quedar a la missa completa.
L’embarcador de l’illa i un altre petit monument estan dedicats a Gaspar Garcia Laviana, capellà i guerriller asturià que va morir lluitant amb el Frente Sandinista contra la dictadura de Somoza.
Tornant a Condega, ahir van passar a un canal de TV local el nostre documental “Solidaritat és justícia”. Em van dir que ja l’havien passat altres vegades.
Avui he pujat a El Peñasco, acompanyat amb tres persones de la comissió. M’ha sabut greu perquè per segona vegada hem arribat amb una hora de retard. Gran assistència, la casa comunal estava quasi plena dels beneficiaris del projecte de microcrèdits. L’assemblea ha estat amenitzada per les cançons de “Los González” i un poema amb missatge ecològic de la poetessa local Madelina Tercero. Els informes sobre el projecte i altres documents (cartes a l’ajuntament i l’escola de Serinyà) els portaran el diumenge a la reunió final de la Comissió.
No sé si ha estat fora de context, però els he fet una breu reflexió sobre la necessitat de que se sentin subjectes de drets que deuen exigir i reivindicar, i no “objectes” de l’acció benefactora de l’Estat o dels organismes de cooperació. És que escoltant i parlant amb la gent t’adones que hi ha una actitud forca passiva: esperen que arribin els projectes dels govern (del partit!!), al qual han de agrair amb el vot, o de les ONGs, per seguir rebent com “caritat” el que haurien d’exigir per justícia.
Demà tenim reunió amb les famílies dels nens/es apadrinats.
Si tinc temps i ganes us enviaré la darrera crònica el diumenge o dilluns vinent.
Que tingueu un bon cap de setmana!!
I... enhorabona als valencians/es per la dimissió de l’impresentable Paco Camps!!

dimecres, 13 de juliol del 2011

3r ANIVERSARI DE LA MORT DE MERCEDES I Ma EUGENIA



LEY DE VIDA
El árbol poderoso comienza en la semilla
y aunque el amor sea profundo y alto
es también mínima la semilla del hombre.
El nacimiento del arroyo el polen
el huevecillo de la blanca paloma
la piedra que ha rodado por el monte nevado
desde su pequeñez llegan al mar
al girasol al vuelo interminable
al planeta de nieve que nada detendrá.
En la lucha social también los grandes ríos
nacen de los pequeños ojos de agua
caminan mucho más y crecen
hasta llegar al mar.
En la lucha social también por la semilla
se llega al fruto
al árbol
al infinito bosque que el viento hará cantar.

ROQUE DALTON (1935-1975)

dimarts, 12 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 9


Les dones d’AMSONAC

Tenim l'Àlex a Condega. Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu novè lliurament.

CONDEGA, 10-juliol-2011

Un cop més la pluja colpeja amb forca sobre la teulada de zenc. Avui, diumenge ha fet un dia esplèndid, solejat, fins que de cop i volta, sense previ avís, cap a les tres de la tarda... ha arribat la pluja de cada dia.
Avui ha estat l’únic diumenge fins ara que he tingut lliure. L’Orlando em va dir que un diumenge a l mes el grup de música de Potrerillos venia a amenitzar la missa dominical. Però no ha estat avui. La cerimònia ha estat molt tradicional, amb poques diferències amb la missa de 12 de Sta. Maria. La gran diferència, però, era la del públic assistent. Si a Sta. Maria la massa de fidels és gris, pels seus cabells, vestits i participació, aquí era un públic molt variat per l’edat (molts joves i de mitjana edat) i per la varietat acolorida dels seus vestits, sobre tot de les dones. També la participació era més activa en cants i pregàries. Tant el contingut de la prèdica com les cerimònies les he trobades molt en la línia d’una Església tradicional, lluny de l’Església revolucionària i compromesa amb l’opció pels pobres de Ms. Romero, els màrtirs de l’UCA de San Salvador o del bisbe Casaldàliga.
Ahir vaig llegir un article del pare Rafael Aragón O.P., difusor de l’Agenda Llatinoamericana en Nicaragua, de la revista ENVIO (abril, 2011), amb el títol “¿Es cristiano, solidario y socialista el gobierno de Daniel Ortega?” Fa una anàlisi de la religiositat nicaragüenca, que qualifica de molt tradicional, amb una jerarquia en la línia del Vaticà actual. L’article analitza també l’actual aliansa, antinatura, entre el poder polític i l’Església en aquest país, maniobra política de Daniel Ortega per aconseguir el suport de l’església i els vots de la majoria de la població catòlica i evangèlica. Aquesta situació fa pensar en el “nacionalcatolicisme” de l’època franquista. Els discursos del president i de la primera dama estan plens de referències religioses. Igual els eslògans de la tele en plena campanya electoral, encara que falten mesos per a les eleccions (novembre). No he escoltat cap canal on es faci propaganda dels altres partits, ni en pancartes i pintades tan abundants per tot arreu. Únicament del Frente i de Daniel. Sembla un règim de partit únic.
Els programes socials del Govern (bono productivo, hambre cero, plan techo, usura cero...) que ajuden a millorar una mica la situació de les classes més desfavorides, estan molt “contaminats” de clientelisme i servilisme. No són considerats com una acció de govern que dona resposta a uns “drets dels ciutadans”. Són donacions generoses del Comandante Daniel, al que li hem d’agrair i l’hem de donar el nostre vot per continuar rebent aquestes ajudes. Em sembla que, com gran part de la cooperació exterior, aquests projectes no estimulen un canvi de mentalitat de la gent ni una actitud més decidida cap a l’autosostenibilitat i l’esforc personal per superar la situació de pobresa.
(Continuo la “crònica” avui, dilluns, 11 de juliol)
Les dones d’AMSONAC (foto adjunta) fan uns tallers de lideratge i formació de dones en algunes comunitats. Hi van cada quinze dies. Avui havien d’anar a Potrerillos i La Laguna. He aprofitat que portaven la camioneta per acompanyar-les i visitar la família d’Orlando i acomiadar-los per si ja no els puc tornar a veure. Ha estat una experiència de com aquí els ritmes i l’acció del dia a dia estan molt lluny de la velocitat i l’eficàcia estressant de les nostres latituds. Hem sortit a les 8.30 del matí, hem tornat a les 4 de la tarda ... per NO FER RES!! Bé, tampoc és just dir això: hem visitat algunes dones, hem “platicat”, hem pres cafè, hem dinat, i hem passejat en la camioneta per la vall de Pire i gràcies que no hem reventat una roda pels camins infernals d’aquestes muntanyes. I jo he visitat l’Orlando i família. Però el programa que havien d’explicar a les dones de les comunitats no s’ha pogut fer perquè els missatges de mòbil enviats per avisar de la reunió no havien arribat, tampoc havien pogut telefonar, no hi havia cobertura.... I a Potrerillos d’una casa a una altra pot haver-hi uns quants kms. A la Laguna, amb una població més concentrada, s’han pogut trobar algunes dones, una estona de tertúlia... i fins la setmana que ve!! A Banyoles ens hauríem emprenyat per la falta de puntualitat, pel temps perdut.... Hem d’aprendre molt!!
Bona nit, que per a vosaltres ja quasi és BON DIA!!

divendres, 8 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 8

Chicho i la seva famíliaSchool Bus

Tenim a l'Àlex a Condega. Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu vuitè lliurament.

CONDEGA, 7-Juliol-11

Fer una gestió que a Catalunya es faria en unes poques hores, aquí pots necessitar tot un dia. Per desplaçar-se a una ciutat a 150 km i tornar es necessiten dos dies. Has d’esperar hores a la terminal, no saps mai l’horari de sortida ni d’arribada, les obres a la carretera són freqüents, també aquí a la ciutat. (Les males llengües diuen que ara, a l’hiver amb pluges abundants no és l’època més adequada, però com que s’acosten les eleccions del novembre....) També pots trobar una vaca al mig de la carretera que té mandra d’aixercar-se...
Faig aquesta reflexió perquè ahir vaig viatjar a León i Chinandega i he tornat avui a mitja tarda. He anat per trobar-me amb “Chicho” (Narciso Crus), un jove salvadoreny, professor i ex- estudiant de jesuïta, cassat amb una noia nica. El company Josep Callís em va donar el contacte. Chicho era un noi de la comunitat Nueva Trinidad a El Salvador quan en David Rovira i Colomer, de La Bisbal, va fer de mestre durant més d’un any a aquella comunitat (1996-97). David va tornar a Catalunya. A l’abril del 1998 va morir en un accident de cotxe. Tenia 25 anys. Va deixar un diari de la seva estada a El Salvador que ara en “Chicho” ha recopilat i ha publicat, com a homenatge de gratitud al seu mestre.
La família de David ha demanat que els hi portem els llibres per presentar i distribuir allà. Hem quedat que em portin una maleta (amb rodes!!) amb llibres a l’aeroport de Managua el dia de la meva partida.
Llegint la biografia d’en David a l’exemplar que en Chicho m’ha donat he descobert dos punts de contacte amb en David: a l’octubre del 96 ell i jo vàrem formar part de la PCAPEN (Plataforma Catalana de Apoyo al Proceso Electoral de Nicaragua), que com a observadors vàrem participar a les eleccions. Jo em vaig quedar a Condega i ell va viatjar a Quilalí. L’altre coincidència és que va estudiar la primària al col.legi d’ El Collell.
Narciso viu a León, però treballa amb el Servei Jesuïta de Migracions a Chinandega. Vaig anar-hi amb ell, la seva dona i la seva nena de sis mesos, per visitar l’oficina i parlar amb un seu company.
Viatjar en bus en Nicaragua és dur, pessat, però també molt divertit, sobre tot si viatges en un bus “ruteado”, aquells busos vells, grocs, els “School Bus” americans dels anys 50, que no sé com aguanten encara pujant, carregats fins a dalt , pels camins de fang de les comunitats. Per fora i per dins estan decorats amb quantitats d’invocacions religioses (com, “El Señor es mi pastor....), i escuts del Barca o del Real Madrid. Si pots aconseguir un seient estret i seure encongint les cames (i jo sóc petit), pots estar content. El motor brama com un toro enfurismat, però encara és més fort el volum de la ràdio o CD que amenitza el viatge amb músiques romàntiques o “rancheras”.
Molt freqüentment la música es barreja o queda de fons de la prèdica d’un il.luminat evangelista que, “Biblia en ristre”, predica la salvació eterna dels pobres mortals entre “Alleluies i Glorias a Dios – Amén”. Altres vegades, ens ofereixen tota mena de remeis per tota classe de malalties: vitamines, pastilles per desparasitar, pel mal de cap, per l’estrés... I el que és més sorprenent és que hi ha molta gent que les compra. L’oferta és molt temptadora: són a meitat de preu que a la farmàcia. Així passes el viatge ben distret i no t’adones que el viatger del costat t’està clavant el colze al fetge perquè vas dret al passadís i no hi cap ni una agulla... tot i que el cobrador va animant a la gent “caminen, caminen...pasen para atrás, que està vacío...”
Bé és tard i estic una mica cansat del viatge. Ah! I he perdut, suposo que al bus, el mòbil que em va deixar Da. Alma Ligia. Era senzill, però em sap greu. Demà aniré a comprar un, crec que no son gaire cars.
El passat dimarts vaig anar a un programa de la tele local “Sandino Vive”. Estaven interessat en el tema dels “Indignats”. Un altre dia us comentaré. Vàries persones van trucar al final per saludar-me.
Bona nit!!

dimarts, 5 de juliol del 2011

NOTÍCIA DES DE SEGUNDO MONTES


El dia 22 de juny vam rebre aquesta foto i carta de la Lelin.
Ens comunicava que s'havia reunit amb els estudiants becats per fer una valoració dels seus estudis. Li van explicar els seus problemes, avenços i necessitats.
Des d'aquí volem fer un agraiment al treball seriós i molt responsable que està duent a terme la Lelin a Segundo Montes.

dilluns, 4 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 7

UNIVERSITARIS BECATS
LA LAGUNA DE LOS HERNANDEZ
COLECTIVO EL ESFUERZO

Tenim a l'Àlex a Condega. Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu setè lliurament.

CONDEGA, 1-JULIOL-2011

Són les 6 de la tarda i ja fa estona que és negra nit. Penso que a les sis de la tarda a Banyoles m’estaria banyant a l’estany o llegint a l’ombra de les moreres del pati de casa. Aquestes tardes, com la d’avui, estan carregades de nostàlgia. Una pluja tropical repica amb força sobre el sostre de zenc de la casa d’AMSONAC. La passada nit em vaig despertar amb la mateixa música. Una música monòtona, a estones, ensordidora, molt diferent de la música que segurament he disfrutat aquests dies a Banyoles, (a)phònica, o a Girona amb el Festival de Músiques del Món.

Però no penseu que estic “depre”, nostàlgic o quelcom semblant. NO!! Simplement que se m’ha encomanat una mica la tristor de la tarda plujosa.
Fins ara les pluges quasi diàries, seguides d’estones de sol, eren una benedicció pels camps de blat de moro i “frijoles”. Els camperols estaven contents perquè es presentava una bona collita. Però ja l’aigua comença a ser excessiva, les mates verdes dels frijoles comencen a agafar fongs (la “chamusca”) i les fulles es tornen grogues. És el perill que any rere any amenaça la subsistència d’aquesta gent: o massa aigua, o la sequera. El darrer any van perdre quasi tota la collita. Els preus dels frijoles en aquests moments són força alts, uns 16 “córdobas” la lliura. (22 córdobas=1 US$) En algunes botigues del govern (Enabàs), dos còrdobas menys, però no sempre tenen, i no accepten la venda a crèdit, la gent a de pagar al comptat. A les “pulperies” (petites botigues) molta gent compra a crèdit i paguen a final de mes, o quan poden. El blat de moro també té un preu molt elevat. Avui he anat al “super” per comprar una mica de fruita. Els bananos, plàtans petits però mol gustosos, estan bé de preu, (2 córdobas=3 bananos), però algunes fruites són més cares que al mercat del dimecres a Banyoles, p.ej: una poma costa quasi un dòlar i mig, i ½ lliura de raim, quasi dos. He comprat taronges del país, que semblen quasi llimones i amb la pela molt dura, però a un preu assequible.

Ahir, dia 30, varem fer la reunió amb els estudiants universitaris becats. Només faltaven 4 o 5. Es van anant presentant. La majoria estudien sabatins, ja que combinen estudis i treball. Quasi tots estudien a Estelí, un o dos a la petita universitat de Condega, la “Martín Lutero”. Els hi vaig explicar la difícil situació del projecte de beques per la retallada de subvenció de la Diputació. Es van comprometre a escriure una carta i signar-la tots per intentar aconseguir més diners per les beques. Suposo que serà difícil.

Quan he començat a escriure aquestes ratlles acabava d’arribar de la Comunitat de la Laguna de los Hernández. M’han acompanyat Da. Alma Ligia i Da. Francisca d’AMSONAC i Leonel Calero (avui sense guitarra). Hem sortit de Condega a l’1 en una camioneta després de dinar amb les dones d’AMSONAC (un plat d’arròs amb mig avocat i un trosset de formatge). Ens esperava el col.lectiu de dones que gestionen el projecte de microcrèdits. Són un grup de dones amb una gran empenta i molt ben organitzades. “Esas mujeres organizadas son nuestra salvación”, han reconegut els homes de la comunitat, referint-se a la gran ajuda que suposen per a ells els microcrèdits.
Primer han estat comentant el projecte dels forns solars que serà una realitat a començaments del proper any. Ja tenen els diners de Banyoles Solidària per a 10 forns. N’hi ha 19 dones que participen als tallers de “liderazgo” i que volen tenir el forn. Hauran de fer un sorteig previ per veure quines són les afortunades. AMSONAC està buscant finançament per fer els 19 forns.
Desprès hem parlat i revisat el projecte dels microcrèdits. Tenien fet un informe econòmic que hauran de revisar abans de lliurar-me’l ja que contenia alguns errors de forma. Aquest any han beneficiat un total de 94 socis que han rebut préstecs entre 100 i 150 US$ cadascú. Les hem aconsellat i orientat perquè es constituiexen en cooperativa amb personeria jurídica, igual que ja estan començant a gestionar els de Potrerillos. Les hi he fet lliurament de l’aportació feta per l’Ajuntament de Cornellà del Terri per incrementar el seu fons de microcrèdits.
Eren quasi les 4 de la tarda, que ens han servit una sopa (guisat de verdures i gallina) típica nica. El que més m’agradat d’aquesta sopa és que no era tan calenta com les que fins ara m’han donat, que sempre em fan suar com un porquet. Per l’hora, jo no sabia si estava dinant per segona vegada, o era el sopar, (ahir em va dir Da. Juana –la família que em renta la roba- que havia sopat a les 3). Bé, ho podem deixar com un berenar-sopar.
Aquestes dones ens tenen molt presents. A la casa on hem fet la reunió tenen un quadre fet amb la foto del calendari de BS del 2010 (adjunto foto).

A l’hora que estic escrivint aquesta”crònica”, us imagino dormint plàcidament. A la vostra latitud deuen ser cap a les 4 de la matinada de demà. Feliços somnis!!

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 6

HASTA AQUÍ LLEGUÉ
CAMINO
CASA DE L'ALEJANDRA
ABRAÇADA
Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu sisè lliurament.

CONDEGA, 28-JUNY-11

No m’agrada fer valoracions massa contundents sobre realitats que no conec prou bé. Però, a vegades, la realitat és prou evident. Si l’educació (o l’ensenyament, segons la nova terminologia en ús) és la base del futur d’un país, a Nicaragua el futur no és gaire prometedor. La setmana passada (23 de juny) celebraven el “Día del Padre”, aquesta, el “Día del Maestro” (29 de juny), però a nivell municipal han de fer un homenatge institucional als mestres del municipi (dia 28) i per tant, tampoc tenen classe, però, és clar, els alumnes han de fer la festeta als seus mestres a les respectives escoles i instituts i per tant han de fer activitats per als seus mestres, sense classe) el dia abans (27 de juny). I així successivament. El 19 de juliol és la Festa Nacional, el triomf del Frente sobre la dictadura somozista i la setmana anterior (12-19) són les vacances de mig curs. Al setembre les “Fiestas Patrias” amb desfilades i competicions de bandes de cada centre, que han de preparar amb moltes hores d’assaig... I així successivament. Ah!! En novembre eleccions!! I potser final de curs avançat. Ja podem imaginar el rendiment acadèmic d’aquests estudiants. I les classes a secundària encara amb més de 40 alumnes.
Avui he vist un llibre d’Educació preescolar que la portada és una passada: amb els colors, anagrames i eslogans del govern i una composició fotogràfica “angelical” amb en Daniel i la Rosario Murillo (la seva dona) abraçant nens i nenes. L’educació com a instrument de propaganda política del partit!!

Bé, companys/es, canviem de tema.

Tornant al cap de setmana a les comunitats us vull comentar que al projecte de microcrédits de Potrerillos tenen un repte important que afrontar: constituir-se en societat amb personeria jurídica per evitar riscos i problemes. Actualment compten amb un capital d’uns 13.000 US$, en gran part repartit en petits prèstecs, i amb un compte bancari a nom de dues persones particulars. Si algun beneficiari es nega a retornar el prèstec (n’hi ha 7 o 8) no tenen cap força legal per obligar a pagar. També ha hagut males llengûes que han dit que el benefici del molí és per a Orlando i Daniel. Estic segur que la seva gestió és neta i transparent, però els vaig insistir en què facin els tràmits necessaris per legal.litzar-se. Sembla que amb l’actual govern és més fàcil aconseguir-ho.

El diumenge (26) va ser un dia molt ple. Només faré una breu ressenya de les activitats realitzades. Jo esperava a casa d’Orlando l’arribada dels companys/es de la Comissió que arribaren una hora abans (cosa estranyíssima aquí, on l’hora nica és una hora més tard, com a mínim), cap a 2/4 de 8 am. Arribaren la Nidia, la Mery i D. Miguel de Los Pipitos, la prof. Irma, Leonel amb la guitarra i el conductor de la camioneta. A Potrerillos visitàrem la nena Yelba Ma., amb paràlisi cerebral i apadrinada a Banyoles. Entrega de regals, fotos i la gratitud de la seva mare en paraules i en invitació a cafè i alguna pasta.
A continuació, camí cap a El Níspero, comunitat molt aîllada, on viu la Santos Alejandra, una altra nena amb síndrome de Down i apadrinada també. La camioneta no pot arribar-hi. S’ha de caminar quasi una hora per camins de fang negre i llefiscós, cada pas era tota una aventura (us adjuntaré foto). Li varem portar un matalàs, la seva família és molt nombrosa i pobra. La nena em va fe una abraçada que va compensar tot l’esforç de la caminada.

D’allà , cap a El Peñasco, visita a un altre nen discapacitat amb hipotiroïdisme. La família va perdre la casa l’any passat per l’huracà que va afectar la zona. Ara viuen en una casa d’un familiar, una casa de llauna i plàstic negre (penjada a Facebook), que em va fer pensar en aquella cançó de “què triste se oye la lluvia en las casas de cartón...” que amb tant de sentiment interpreta la Mariona Callís.

Eren les 2 pm quan arribaven a la Casa Comunal de El Peñasco on ens esperava la junta del projecte de microcrèdits. Arribarem tan decandits, quasi sense esmorçar, que varem deixar la reunió per després de menjar una sopa ben calentona amb gallina i verdures a casa de la Ma Elena. A l’hora de revisar el projecte...”el més calent a l’aiguera”. No tenien res preparat. Els de El Peñasco són així de tranquils, segur que no s’estressen. Espero que ho tinguin fer abans de la meva tornada.
Sembla que tenen greus problemes d’alcoholisme. Tenen tres cantines a cases particulars on beuen guaro joves i adults fins acabar “bolos” (borratxos) cada cap de setmana i amb freqüents actes de violència i de mort. Ni la policia , i sembla que tampoc el CPC (Consejo del Poder Ciudadano) fan res per aturar-ho.

De tornada cap a Condega, encara varem fer una parada a San José de Pire per concertar una reunió amb els joves i el CPC per veure què passa amb la Casa Comunal, construîda amb diners de Banyoles i que sembla que no està tenint l’ús adequat.

Ja fosquejava quan varen arribar a la “gran ciutat”. Una bona dutxa i canvi de roba de dalt a baix eren la primera necessitat. Gràcies que ahir i avui l’agenda m’ha deixat descansar: alguna visita a families conegudes (a la Luisa Talavera que acaba de tenir una nena) i som veins. Ja l’altre dia vaig visitar els seus pares. També he anat al cementirio per visitar la tomba d’en Mario José, nen pipito mort el passat gener. M’ha fet molta pena la seva tomba, un túmul de terra remoguda amb una creu de ferro amb el seu nom i dates. Demà tornaré per portar flors. Li he demanat a l’enterramorts que arregli i aplani una mica la terra i planti alguna flor.

Salut i fins un altre dia.

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 5

Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu cinquè lliurament.

CONDEGA, 26-juny-2011

L’alegria d’un avi de 87 anys que es belluga torpement en la seva atrotinada cadira de rodes al ritme de velles cançons tradicionals i l’abraçada amb força d’una nena amb síndrome de Down, han estat els moments de més forta emoció que he viscut aquest intens cap de setmana. L’avi era D. Marcial, el pare del company i amic Orlando de Potrerillos. La nena era la Santos Alejandra, la nena apadrinada pel Xavi i la Kaisa.

Ahir, dissabte 25, a les 8 del matí varem sortir amb la camioneta de Los Pipitos en direcció a Potrerillos. M’acompanyaven Da. Alma Ligia d’AMSONAC, Leonel, amb la seva esposa i un nen i una nena, fills seus. Estem fent les activitats i visites “en comissió”, amb la presència d’alguns representants de la Comissió d’Agermanament, “fent xarxa”, com diria la nostra estimada Agustina. Així la Comissió s’enforteix i tothom coneix els diferents projectes.

A Potrerillos, a casa de D. Marcial, durant un parell d’hores compartiren cançons tradicionals i “guerrilleres” amb els companys Orlando i Leonel amb les seves guitarres. L’alegria de D. Marcial va anar canviant la seva expressió sempre seriosa, d’avi molt acabat, en somriure i moviment rítmic de les seves mans seguint la música. Tothom reia i celebrava aquests moments de joia. Fins i tot l’avi va enviar algun petonet a Da. Herminia, la seva esposa i mare d’Orlando. “Mai l’havia vist tan alegre”, va dir l’Orlando. Després varem fer reunió amb algunes dones beneficiàries dels forns solars instal.lats a la Comunitat fa uns mesos amb l’aportació de Banyoles Solidària.

Després de dinar una mica d’arròs amb pollastre i prendre l’aromàtic i suau cafè nica, Leonel i família i Da. Alma varen marxar capa Condega. Jo em vaig quedar per fer a continuació la revisió del Projecte de Microcrèdits (“Banquito Popular”) amb L’Orlando i Daniel. Les altres dues membres de la directiva no van poder ser-hi. Varem comentar la informació que ja havien enviat fa uns mesos, informació una mica confusa. Els hi vaig demanar que tornessin a fe un breu informe-2010, senzill i clar, segons un petit esquema que vaig proposar.

Quan la tarda ja anava caient, les 5 més o menys, Orlando a cavall i jo a la moto darrera de Daniel van anar cap a casa d’Orlando, a una mitja hora de distància a peu. Jo anava una mica acollonit quan la moto a vegades derrapava lliscant sobre el fang del camí. La pluja està fent els camins realment intransitables. Però sembla que ja estan acostumats. La destresa de Daniel Sevilla sobre les dues rodes crec que supera la de l’altre Dani (Pedrosa).

A casa de l’Orlando van sopar i després d’una amistosa tertúlia amb ell i la seva dona, Da. Andrea, van mirar i escoltar un vídeo de cançons de Carlos Mejía Godoy, dels anys de la picor, però molt animades i “revolucionàries” (Los perjúmenes, Cristo ya nació....)

Cap a les 9.30 ja anaven cap al llit, amb moltes hores per dormir... si la dura fusta m’ho hagués permet. Tot i així vaig descansar, dormint per etapes. Molt abans de les 6 els galls ja tocaven diana.
(Continuarà....)

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 4

PARES DE L'ORLANDO
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu quart lliurament.

CONDEGA, 22-juny-2011

Durant aquesta primera setmana a Condega no he tingut temps d’aborrir-me. L’agenda ha estat molt plena. Espero que la propera setmana sigui més tranquil.la . Encara, però, he de passar el cap de setmana força intens visitant Potrerillos, El Peñasco i algunes comunitats més de la mateixa zona.

Avui al migdia he anat a dinar a un grup de Los Pipitos a una finca de la Nidia, a prop de Condega i tocant a la panamericana, comunitat de San Ramón. Ens han preparat una “sopa”, plat tradicional i típic de les celebracions nicas, una mena de guisat molt caldós, amb verdures diverses i gallina. Es pot afegir arròs per reduir una mica el caldo. Et serveixen un bol enorme, que a casa meva tindríem per quatre àpats. Era molt bona, però jo hauria preferit un bon gaspatxo fresc del que preparo a casa. Amb la calor que feia, una xafogor molt enganxosa i aquesta sopa molt i mot calenta, jo suava com un porquet.

Ahir al matí vaig estar una estona a la sessió del Centre d’Estimulació Temprana de Los Pipitos. Ja havien fet la part de teràpia activa amb els nens. En aquell moment començaven un espai de reflexió i teràpia psicològica per a les mares assistents (també hi havia un pare). Un grup d’unes vuit mares amb els seus nens/es amb diverses discapacitats. La terapeuta va llegir una mena de conte per iniciar la reflexió de les mares: ”Una persona molt il.lusionada per visitar Itàlia i els seus monuments va agafar l’avio. Però per circumstàncies inexplicables el vol va canviar de rumb i va aterrar a Holanda. Allà no havia el Coliseu ni Miquel Àngel... però hi havia les tulipes i els molins de vent i Rembrant....” Van fer una reflexió mol emotiva a partir de les seves vivències com a mares de nens discapacitats. La mare que espera un nen somnia com serà, com creixerà el seu nen, se’l imagina amb cara i ulls... però quan arriba i el doctor li diu que té un problema..., el món li cau a sobre. Però Holanda no és un país horrible, té coses molt maques, encara que sigui diferent d’Itàlia. El nen discapacitat és diferent, però té uns valors..., altres capacitats... La terapeuta, mare de nen discapacitat va parlar fins i tot de l’orgull del seu nen.... En algun moment em vaig sentir emocionat. Era un nivell de maduresa i acceptació difícil d’entendre.

La visita dels nens/es apadrinats del casc urbà ha estat una experiència molt maca. Hem compartit uns moments d’alegria amb les mares i iaies d’aquests nens. Hem intentat no ferir sensibilitats, fer aquestes visites i el lliurament de regals amb discreció, senzillament, com un detall dels seus padrins d’allà. El seu agraïment es manifestava a vegades en las paraules, però sobre tot en la seva mirada.
Un cop més he constatat com son les mares i iaies les que han d’assumir la cura dels nens, mentre els pares, irresponsables, han “desaparegut”.
Les visites han estat coordinades per la Mery Hernàndez, però ens han acompanyat diverses persones de la Comissió d’Agermanament. Així es va decidir ala reunió del diumenge. És una forma de que tothom participi en els altres projectes.

Escoltant la gent es poden percebre diferents visions de la realitat del país. Per a uns el país està millorant molt: creació de llocs de treball (a Condega, tres fàbriques de puros, amb salaris baixos , però si treballen a producció poden treure bons sous), programes socials del govern (bons productiu per als camperols: vaca, truja, gallines....), s’ha arreglat el parque i molts carrers... Si escoltes, però, als altres... la canasta bàsica està pels núvols (uns 500 US$) i els sous no arriben ni a la meitat, o els programes del govern són per als seus amics i simpatitzants...

Bé, això és tot per avui. Demà al matí he d’anar a la reunió amb els becats de l’Institut i a la tarda a La Fraternidad.

FELIIÇ NIT DE ST. JOAN!!

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 3

L'OrlandoPotrerillosCDI

Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu tercerlliurament.

Avui he iniciat la feina programada, reunió amb la direcció de Los Pipitos, preparació de les visites als apadrinats....
Estic content per l'actitud molt positiva d'en Leonel Calero, no ha tornat a beure en aquests dies. Tan de bo que duri.
Avui ha vingut l'Orlando Rodas. Encara no s'ha operat. Camina amb un bastó. Está fent tràmits i gestions per operar-se. Aquí la cosa és molt complicada. Ha conectat amb diferents metges i un li passa a un altre. A finals d'agost vindrà una brigada a Jinotega que portarà la pròtesi ja encarregada a USA i l'operarà un especialista gringo. Diu que aquelles dates li van millor ja que ara ha d'estar al tanto de les feines agrícoles que fa el seu fill. Al setembre la collita ja està madura. Sembla que si el temps continua així (alternança de pluges i sol) tindran una bona collita.

Us adjunto algunes fotos de "turisme" (el parque) i de feina (Los Pipitos, i la reunió). Us volia enviar unes quentes, però veig que va molt i molt lent. Només enviaré 2 o 3.

diumenge, 3 de juliol del 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 2


Casa meva
Casa dels pares d'Orlando
Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu segon lliurament.

Condega, 18-juny-11

L’altre dia comentava que és més fàcil canviar les coses que les persones. Crec que ho he pogut comprovar també a Condega en els pocs dies que hi sóc. Passejant pel “Parque” renovat i enjardinat amb moltes flors, escultures i motius que fan referència a les tradicions de la vila i la seva història (els guerrillers, Sandino, San Isidre amb els bous, la ceràmica...)
En mig d’aquests motius és curiosa l’escultura d’una vaca un xic “surrealista”, coberta amb una reproducció del quadre “Els girasols” de Van Gooth i amb una orella tallada i sagnant. És, segons m’han explicat, un homenatge a Holanda que ha subvencionat l’arranjament del parc. També es veu més net tot el voltant. Han posat bidons i papereres i han eliminat barraques de venedors que feien molt mal aspecte.
S’ha construït una estació de busos a l’entrada del poble i aquests ja no hi entren al “Parque”.
També tenim un supermercat “Palí”, crec que de capital tico (Costa Rica), que potser ha creat algun lloc de treball, però suposo que està fotent molt mal a les petites botigues locals.
He trobat millores a les construccions d’habitatges privats i algunes obres municipals (estan millorant les voreres de la Panamericana, fent una mena de carril lateral per vianants. Crec que la proximitat de les eleccions deu influir, així com el fet de que govern municipal i central són del mateix signe.

Penso que tot això és molt positiu.

On trobo que encara queda molt camí per córrer és en l’actitud de moltes persones, en l’educació de nous hàbits, en la cooperació dels que venim a “salvar” a aquesta gent. Ahir vaig viure una experiència que em va deixar un gust de tristor i amargura. Vaig pujar a Potrerillos amb una brigada mèdica d’una organització evangèlica de Colorado (USA). Jo em vaig afegir per visitar l’Orlando i família. No era cap visita programada a la Comunitat. Aquesta brigada venia de Somoto amb un bus llogat a Managua. Donaven la imatge d’un viatge de l’Inserso o d’una pelegrinació a Lourdes. Eren gen molt gran, algú amb cadira de rodes, dones grosses i amb dificultat per caminar... que amb penes i treballs van poder arribar al punt de consulta mèdica quan el bus va dir “fins aquí he arribat” alguns km abans de les primeres cases de la comunitat. Els van haver de venir a buscar amb camionetes. La consulta va començar quasi al mig dia a una capella bautista, i no al Centro de Salud de la comunitat com hauria estat el més lògic. Centenars de persones esperaven el “miracle”. Alguns portaven un paperet on havien apuntat les seves dolències, altres prou feines tenien temps d’explicar-les en mig del soroll de l’altra gent que feia cua amb impaciència. La situació desbordava els metges. Algú repartia ulleres...., altres repartien pastilles. El poble recollia les engrunes de salut que queien de la taula dels privilegiats...!! Mentre tant, alguns avis impedits per a desplaçar-se fins a la capella-dispensari van esperar inútilment tot el dia. Jo em vaig passar moltes hores amb els pares i la dona de l’Orlando. A les quatre els “salvadors” tenien programada la tornada. Havien de descansar perquè a l’endemà havien de realitzar un nou miracle a una altra comunitat. Podem estar contents: la població de Potrerillos ja ha aconseguit fruir del DRET UNIVERSAL A LA SALUT!!!!

I per acabar avui, un petit botó de mostra de la pervivència d’hàbits que ni la invasió de mòbils ni els 57 canals de TV per cable són capaços de canviar. Anava jo ahir, divendres, en el bus camí d’Etelí. Tot el bus ple. Jo, l’únic viatger dret cap al final del passadís. Puja per la porta del davant una mamà amb una criatura al braços, va passant cap al darrera mirant si podia seure, fins arribar on jo hi era,al final. Cap ni una persona, la majoria joves, es van aixecar per oferir el seient a la senyora. No em vaig poder estar i vaig dir en veu alta: “parece mentira, qué falta de educación ....” Un senyor li va agafar la criatrua i la mamà va continuar dreta fins molts kms més enllà.

Bona nit. Demà tenim reunió amb la Comissió per a programar l’agenda d’activitats d’aquests dies. Ja us explicaré.

Aquí també tenim motius per a estar INDIGNATS!!!

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 1


Comissió de l'Agermanament Banyoles-Condega El parque
Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu primer lliurament.

CONDEGA, 16-juny-11
Un cop mès, (i ja van set!!) a Nicaragua. Em resulta difìcil explicar racionalment perquè em sento enganxat a aquest paìs, a aquesta gent. Ès quelcom irracional, de sensacions.... contradictòries. N’hi coses que m’agraden... però cada cop n’hi ha mès que em desagraden.
Amb la perspectiva de uns quants anys trobo que n’hi ha una sèrie de elements que es mantenen inalterables, i sòn els que afecten principalment a les persones o depenen de l’actitud de les persones.
Ja els dos primers dies a Managua vaig percebre certes millores d’imatge de la ciutat. El passeig del malecòn, davant del llac, ha millorat molt, amb una mena de parc amb “xiringuitos” amb begudes i menjar, amb jardins i flors, i amb ninots de Walt Disney i cavalls enormes de cartrò-pedra pels adults que vestits de mexicans es feien fotos. Tot un xic “hortera”. Algunes carreteres es veien ben asfaltades, però segons el comentari d’algùn taxista, amb materials de tan baixa qualitat que al cap de poques setmanes es tornen a deteriorar. A cada cruîlla dels carrers continuen les boques obertes al terra de les clavegueres sense reixes des de fa molts anys....perquè alguns les van robar i d’altres no les han tornar a reposar. Si bades es molt fàcil caure dins d’aquests enormes forats. Brutìcia, plàstics...i deixalles es veuen encara per tot arreu, al costat de grans arbres nadalencs de metall i serpentines que devien servir pel Nadal passat i han quedat pel que ve.
Però suposo que aquestes coses no tenen massa importància per a un poble que ha arribat al poder, el “poder ciudadano” que va “a por màs victorias” en una Nicaragua “CRISTIANA, SOCIALISTA Y SOLIDARIA”, segons els gran rètols i pancartes de color “chicha” (mès o menys grosella) que ha esborrat al “rojo y negro” de la revoluciò sandinista. Però la paraula “revoluciò” està molt present en la parafernàlia i verborrea oficial. La foto de Daniel ès molt visible en pancartes que ja anuncien la victòria pel novembre del 2011. La campanya electoral ja ha comensat, però nomès per al partiti del govern, el FSLN. No he vist cap cartell o pancarta de cap altre partit.

El que tambè m`ha cridat l’atenciò ès l’abundant instal.laciò de filat espinòs als murs de les vivendes i altres edificis, com a protecciò contra els lladres. Recordo que ja ho havia vist fa anys a El Salvador. Potser que cada vegada n’hi ha mès riquesa que protegir i mès lladres que evitar.
I per “goce de la vista” he percebut un augment considerable de l’obesitat femenina, especialment. Sembla que segueixen les pautes del “Germà Gran” del nord. Potser una millora del nivell de vida les permet menjar mès, però pitjor!!

Bè, demà continuarè si tinc temps i ganes amb aquesta menas de petiotes “cròniques” que avui he iniciat. Fa dos díes que estic a Condega i n’hi ha coses que explicar.

Per acabar, vull compartir amb la gent de Banyoles Solidària especialment, la forta impressiò que he tingut aquesta tarda quan he trobat al company Leonel Calero, ex-director de la Casa de Cultura. Una trobada molt emotiva i molt trista: ha caigut entre els meus brasos amb l’afecte d’un vell amic i amb la vacil.laciò insegura i trontollant de uqi no es pot aguantar dret. Estava borratxo com una cuba.. Aixì età des de fa dos anys, totalment alcoholitzat. M’ha fet molta pena. Portava una ampolla d’aiguardent a la butxaca... L’he acompanyat sota una pluja persistent, aguantant amb dificultat, quasi arrossegant el seu cos inestable fins a casa seva. Allà hi eren els seus tres fills petits i la seva dona, guapa i jove però molt trist i desesperada davant d’una situaciò que la desespera. Hem parlat una estona, Leonel m’abrasaba i prometia que s’en sortirà, que jo sòc el seu germà i m’omplia de lloances, bla, bla, bla... No sè com el podrem ajudar. Va estar en un centre de rehabilitaciò pero es va escapar... Es ben trist. M’he sentit ben afectat. L’he dit que he tingut una gran alegria per trobar-lo, però una gran tristesa per trobar-lo en aquest estat. No sè si m’ha entès.
Bona nit, famìlia i amics. Sòn las 10 i demà hem de matinar. Pujarè a Potrerillos amb les dones d’AMSONAC.

Àlex Garcìa
(No em faig responsable de la grafia horrible que surt d’aquesta màquina)