PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 8

Chicho i la seva famíliaSchool Bus

Tenim a l'Àlex a Condega. Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu vuitè lliurament.

CONDEGA, 7-Juliol-11

Fer una gestió que a Catalunya es faria en unes poques hores, aquí pots necessitar tot un dia. Per desplaçar-se a una ciutat a 150 km i tornar es necessiten dos dies. Has d’esperar hores a la terminal, no saps mai l’horari de sortida ni d’arribada, les obres a la carretera són freqüents, també aquí a la ciutat. (Les males llengües diuen que ara, a l’hiver amb pluges abundants no és l’època més adequada, però com que s’acosten les eleccions del novembre....) També pots trobar una vaca al mig de la carretera que té mandra d’aixercar-se...
Faig aquesta reflexió perquè ahir vaig viatjar a León i Chinandega i he tornat avui a mitja tarda. He anat per trobar-me amb “Chicho” (Narciso Crus), un jove salvadoreny, professor i ex- estudiant de jesuïta, cassat amb una noia nica. El company Josep Callís em va donar el contacte. Chicho era un noi de la comunitat Nueva Trinidad a El Salvador quan en David Rovira i Colomer, de La Bisbal, va fer de mestre durant més d’un any a aquella comunitat (1996-97). David va tornar a Catalunya. A l’abril del 1998 va morir en un accident de cotxe. Tenia 25 anys. Va deixar un diari de la seva estada a El Salvador que ara en “Chicho” ha recopilat i ha publicat, com a homenatge de gratitud al seu mestre.
La família de David ha demanat que els hi portem els llibres per presentar i distribuir allà. Hem quedat que em portin una maleta (amb rodes!!) amb llibres a l’aeroport de Managua el dia de la meva partida.
Llegint la biografia d’en David a l’exemplar que en Chicho m’ha donat he descobert dos punts de contacte amb en David: a l’octubre del 96 ell i jo vàrem formar part de la PCAPEN (Plataforma Catalana de Apoyo al Proceso Electoral de Nicaragua), que com a observadors vàrem participar a les eleccions. Jo em vaig quedar a Condega i ell va viatjar a Quilalí. L’altre coincidència és que va estudiar la primària al col.legi d’ El Collell.
Narciso viu a León, però treballa amb el Servei Jesuïta de Migracions a Chinandega. Vaig anar-hi amb ell, la seva dona i la seva nena de sis mesos, per visitar l’oficina i parlar amb un seu company.
Viatjar en bus en Nicaragua és dur, pessat, però també molt divertit, sobre tot si viatges en un bus “ruteado”, aquells busos vells, grocs, els “School Bus” americans dels anys 50, que no sé com aguanten encara pujant, carregats fins a dalt , pels camins de fang de les comunitats. Per fora i per dins estan decorats amb quantitats d’invocacions religioses (com, “El Señor es mi pastor....), i escuts del Barca o del Real Madrid. Si pots aconseguir un seient estret i seure encongint les cames (i jo sóc petit), pots estar content. El motor brama com un toro enfurismat, però encara és més fort el volum de la ràdio o CD que amenitza el viatge amb músiques romàntiques o “rancheras”.
Molt freqüentment la música es barreja o queda de fons de la prèdica d’un il.luminat evangelista que, “Biblia en ristre”, predica la salvació eterna dels pobres mortals entre “Alleluies i Glorias a Dios – Amén”. Altres vegades, ens ofereixen tota mena de remeis per tota classe de malalties: vitamines, pastilles per desparasitar, pel mal de cap, per l’estrés... I el que és més sorprenent és que hi ha molta gent que les compra. L’oferta és molt temptadora: són a meitat de preu que a la farmàcia. Així passes el viatge ben distret i no t’adones que el viatger del costat t’està clavant el colze al fetge perquè vas dret al passadís i no hi cap ni una agulla... tot i que el cobrador va animant a la gent “caminen, caminen...pasen para atrás, que està vacío...”
Bé és tard i estic una mica cansat del viatge. Ah! I he perdut, suposo que al bus, el mòbil que em va deixar Da. Alma Ligia. Era senzill, però em sap greu. Demà aniré a comprar un, crec que no son gaire cars.
El passat dimarts vaig anar a un programa de la tele local “Sandino Vive”. Estaven interessat en el tema dels “Indignats”. Un altre dia us comentaré. Vàries persones van trucar al final per saludar-me.
Bona nit!!