dilluns, 4 de juliol de 2011

PARLA L'ÀLEX DES DE CONDEGA 6

HASTA AQUÍ LLEGUÉ
CAMINO
CASA DE L'ALEJANDRA
ABRAÇADA
Tenim a l'Àlex a Condega.
Ja sabeu que des de Banyoles Solidària, i sempre que algú pot, ens agrada passar uns dies amb els amics dels "barris banyolins i plaestanyins" Condega, Segundo Montes i Kerewan. Per a ells és un reconeixement a la seva tasca solidària que desenvolupen a les seves comunitats. Per a nosaltres és un plaer conviure amb ells, i una necessitat per avaluar els projectes que des del Pla de l'Estany es dona suport.
L'Àlex ens envia les seves cròniques per acostar-nos el seu treball. Hem pensat que el podriem compartir amb tots vosaltres. Aquí va, doncs, el seu sisè lliurament.

CONDEGA, 28-JUNY-11

No m’agrada fer valoracions massa contundents sobre realitats que no conec prou bé. Però, a vegades, la realitat és prou evident. Si l’educació (o l’ensenyament, segons la nova terminologia en ús) és la base del futur d’un país, a Nicaragua el futur no és gaire prometedor. La setmana passada (23 de juny) celebraven el “Día del Padre”, aquesta, el “Día del Maestro” (29 de juny), però a nivell municipal han de fer un homenatge institucional als mestres del municipi (dia 28) i per tant, tampoc tenen classe, però, és clar, els alumnes han de fer la festeta als seus mestres a les respectives escoles i instituts i per tant han de fer activitats per als seus mestres, sense classe) el dia abans (27 de juny). I així successivament. El 19 de juliol és la Festa Nacional, el triomf del Frente sobre la dictadura somozista i la setmana anterior (12-19) són les vacances de mig curs. Al setembre les “Fiestas Patrias” amb desfilades i competicions de bandes de cada centre, que han de preparar amb moltes hores d’assaig... I així successivament. Ah!! En novembre eleccions!! I potser final de curs avançat. Ja podem imaginar el rendiment acadèmic d’aquests estudiants. I les classes a secundària encara amb més de 40 alumnes.
Avui he vist un llibre d’Educació preescolar que la portada és una passada: amb els colors, anagrames i eslogans del govern i una composició fotogràfica “angelical” amb en Daniel i la Rosario Murillo (la seva dona) abraçant nens i nenes. L’educació com a instrument de propaganda política del partit!!

Bé, companys/es, canviem de tema.

Tornant al cap de setmana a les comunitats us vull comentar que al projecte de microcrédits de Potrerillos tenen un repte important que afrontar: constituir-se en societat amb personeria jurídica per evitar riscos i problemes. Actualment compten amb un capital d’uns 13.000 US$, en gran part repartit en petits prèstecs, i amb un compte bancari a nom de dues persones particulars. Si algun beneficiari es nega a retornar el prèstec (n’hi ha 7 o 8) no tenen cap força legal per obligar a pagar. També ha hagut males llengûes que han dit que el benefici del molí és per a Orlando i Daniel. Estic segur que la seva gestió és neta i transparent, però els vaig insistir en què facin els tràmits necessaris per legal.litzar-se. Sembla que amb l’actual govern és més fàcil aconseguir-ho.

El diumenge (26) va ser un dia molt ple. Només faré una breu ressenya de les activitats realitzades. Jo esperava a casa d’Orlando l’arribada dels companys/es de la Comissió que arribaren una hora abans (cosa estranyíssima aquí, on l’hora nica és una hora més tard, com a mínim), cap a 2/4 de 8 am. Arribaren la Nidia, la Mery i D. Miguel de Los Pipitos, la prof. Irma, Leonel amb la guitarra i el conductor de la camioneta. A Potrerillos visitàrem la nena Yelba Ma., amb paràlisi cerebral i apadrinada a Banyoles. Entrega de regals, fotos i la gratitud de la seva mare en paraules i en invitació a cafè i alguna pasta.
A continuació, camí cap a El Níspero, comunitat molt aîllada, on viu la Santos Alejandra, una altra nena amb síndrome de Down i apadrinada també. La camioneta no pot arribar-hi. S’ha de caminar quasi una hora per camins de fang negre i llefiscós, cada pas era tota una aventura (us adjuntaré foto). Li varem portar un matalàs, la seva família és molt nombrosa i pobra. La nena em va fe una abraçada que va compensar tot l’esforç de la caminada.

D’allà , cap a El Peñasco, visita a un altre nen discapacitat amb hipotiroïdisme. La família va perdre la casa l’any passat per l’huracà que va afectar la zona. Ara viuen en una casa d’un familiar, una casa de llauna i plàstic negre (penjada a Facebook), que em va fer pensar en aquella cançó de “què triste se oye la lluvia en las casas de cartón...” que amb tant de sentiment interpreta la Mariona Callís.

Eren les 2 pm quan arribaven a la Casa Comunal de El Peñasco on ens esperava la junta del projecte de microcrèdits. Arribarem tan decandits, quasi sense esmorçar, que varem deixar la reunió per després de menjar una sopa ben calentona amb gallina i verdures a casa de la Ma Elena. A l’hora de revisar el projecte...”el més calent a l’aiguera”. No tenien res preparat. Els de El Peñasco són així de tranquils, segur que no s’estressen. Espero que ho tinguin fer abans de la meva tornada.
Sembla que tenen greus problemes d’alcoholisme. Tenen tres cantines a cases particulars on beuen guaro joves i adults fins acabar “bolos” (borratxos) cada cap de setmana i amb freqüents actes de violència i de mort. Ni la policia , i sembla que tampoc el CPC (Consejo del Poder Ciudadano) fan res per aturar-ho.

De tornada cap a Condega, encara varem fer una parada a San José de Pire per concertar una reunió amb els joves i el CPC per veure què passa amb la Casa Comunal, construîda amb diners de Banyoles i que sembla que no està tenint l’ús adequat.

Ja fosquejava quan varen arribar a la “gran ciutat”. Una bona dutxa i canvi de roba de dalt a baix eren la primera necessitat. Gràcies que ahir i avui l’agenda m’ha deixat descansar: alguna visita a families conegudes (a la Luisa Talavera que acaba de tenir una nena) i som veins. Ja l’altre dia vaig visitar els seus pares. També he anat al cementirio per visitar la tomba d’en Mario José, nen pipito mort el passat gener. M’ha fet molta pena la seva tomba, un túmul de terra remoguda amb una creu de ferro amb el seu nom i dates. Demà tornaré per portar flors. Li he demanat a l’enterramorts que arregli i aplani una mica la terra i planti alguna flor.

Salut i fins un altre dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada