BENVINGUT ANY 2015!

 Des d'Etiòpia en Henok ens comunica que han entrat a l'any 2015.

DES D'ETIÒPIA

Hem fet una col·laboració puntual a Etiòpia. I estan molt contents.

Ens han enviat fotos que publiquem aquí. És una realitat ben diferent a la nostra.

En Henok ens presenta la seva comunitat.

En Henok i els seus pares

UNIVERSITARIS DE SEGUNDO MONTES

Aquests nois i noies agraeixen les ajudes rebudes des de la comarca per anar seguint els seus estudis.  

Han enviat, també, unes cartes on expliquen els seus avenços i titulacions aconseguits.

I juntament amb aquests documents, el SILEM, la nostra contrapart,  envia les justificacions i factures del projecte Beques. 

Estem contents dels resultats. Endavant!

DES DE SEGUNDO MONTES

Els alumnes i les seves famílies de "La Escuelita Banyoles Solidària" ens envien abraçades i agraïments per les ajudes enviades des de la nostra comarca. Aquest centre recull joves que presenten alguna característica que els impedeix assistir a les escoles ordinàries.  

 

UN ALTRE HOME BO ENS HA DEIXAT

UN ALTRE HOME BO ENS HA DEIXAT 

Aquest passat 14 d'agost va morir en Santi Thió de Pol, jesuïta.

El Cor Àkan | Educa amb l'Art 14/15 | Palau de la Música
Penjat per: Apropa Cultura, 4 de des. 2014

A Banyoles Solidària el recordarem com el cocreador d'Àkan, Associació de Suport i Acollida d'Immigrants. Aquesta associació de seguida va entendre que, per facilitar la convivència dels vinguts de fora, entre ells i amb el poble que els acull, era necessari aprendre el català. Una de les eines que es va crear va ser una coral, amb el nom d'Àkan. Aquest grup reuneix tant persones immigrades com persones nascudes aquí.  Les seves cançons són sempre reivindicatives, en pro de la Justícia i la Pau. I així dona força, també, a la creació de la convivència entre tots plegats.

Ja des dels seus inicis, Banyoles Solidària va voler donar-los suport. Segurament hi va tenir molt a veure que la Lluïsa Geronès, cocreadora de l'Associació Àkan, va ser banyolina, professora del Brugulat, i impulsora entusiasta de Banyoles Solidària en els seus inicis. També va ser decisiu que la coral era dirigida per una banyolina, vinculada a la nostra entitat. I a més a més, membres actuals del grup impulsor de Banyoles Solidària formen part de la coral.

Així doncs, en memòria d'en Santi, i en agraïment a la coral Àkan, us passem el magnífic text que va escriure la Lluïsa i que es va llegir a la cerimònia que es va celebrar dimarts 16 al centre Borja, on va ser enterrat.  

Cor Àkan - Puisque Tu Pars. Migranland (Novembre-2013)

Santi Thió de Pol 

Santi, se’m fa estrany parlar-te així. Tu, tot vida, tot alegria..., 

malgrat que ens els últims temps havíem parlat molt de la mort. 

Un capellà entranyablement amic ha enviat aquestes paraules 

“Estic en l’eterna presència de la Divinitat Amorosa. 

Us espero. No estic lluny; només al final del mateix camí». 

I, sí, no estàs lluny, no te n’has anat, 

Certament, estem en el mateix camí, i sé que has vist les 

llàgrimes vessades, i el gran dolor i el gran buit, expressat des de 

llengües, cultures i religions diferents, t’has sentit dir pare, i pare 

dels pobres, i pare dels immigrants, l’amic i pare dels immigrants 

i has escoltat que eres un arbre molt fort i molt gran, i, ara, 

arrencat, qui omplirà el buit que deixes? Vivim a Àkan una 

consternació molt gran. Estem en xoc. No ha deixat de venir la 

gent ni un sol moment a plorar, matí, tarda i nit, com a tu 

t’agradava, en franca hospitalitat i obertura, mai tancar portes, 

han trucat de llocs molt diferents del planeta, i tots se senten 

orfes. 

Et parlo en nom de tots aquells que et volien acompanyar en el 

darrer viatge, que diuen ells, i no hi han pogut ser, volien estar al 

teu costat, perquè t’estimen, els vas fer sentir persones, els vas 

ensenyar, els vas estimar en ampli sentit de la paraula, quan res 

no tenien. Tu, tot amor i tot bondat, tot vida, tot bonhomia i 

generositat, tot intel·ligència aguda, tot interès pel món i per 

l’univers, tot interès per la persona, i les seves immenses 

aventures, o desgràcies, sensible al patiment de la gent, algú 

compromès, desesperat davant de tants d’obstacles i de tant de 

sofriment de la vida, comprensiu amb la complexitat humana, 

que no reculaves ni davant dels perills ni davant de l’esforç, 

constant, com una línia recta que no cessava en la teva defensa 

de la justícia, una justícia viscuda en el dia a dia, per a aquells 

que res no tenien, algú revoltat davant de la pobresa, que 

donaves la cara quan calia ser-hi, fos una nit de fred anant a 

buscar gent que dormia al carrer, o en situacions perilloses per la 

vida mateixa. Algú de paraula i fidelitats. Algú que assumia 

responsabilitats i no renunciava. Algú lliure, sense prejudicis, 

profundament tolerant amb segons què, rigorós amb d’altres, 

així eres tu. Algú reservat en el seu interior, auster, cordial i 

afable sempre. Algú ple d’humanitat. Ignasià, profundament 

ignasià. Com una formiga avançaves, i, si vols que et digui, penso 

que els qui realment canvien el món són aquells que, sense fer 

soroll, treballen i treballen dia a dia, en el secret quasi. 

La teva senzillesa, la teva humilitat, en aquest fer sense soroll, 

portava totes les marques de Jesús... 

Sempre dius que els originals els guarden al cel. I ara hi ets, i els 

veus tots, com desitjaves. Ara tu saps, com diuen els musulmans. 

Estàs amb L’Amic i L’Amat, lu·lià, ignasià. El teu immens amor per 

Jesús. Ara ets a Roquetes, el Nou Barris on ets tan estimat, amb 

els qui ja han mort d’aquell fer clavegueram contra vent i marea, 

tan característic de tu, ets a Veruela, amb el fred i aquell dir per 

on han passat molts, jo també, i ets a la universitat, amb les 

matemàtiques, amb tota la intel·ligència i bondat, mires ja 

l’etapa de mestre de novicis (l’estadística que estaves fent 

aquest estiu) amb uns altres ulls, i ets al Casal Loiola , amb la joia 

i la vida de la joventut i dels grups, i ets a Girona (ja no dic a 

Franciac!), que tant estimaves, envoltat de gent de tots colors de 

la pell, que avui només saben plorar el pare que han perdut, i 

estàs cantant amb la coral, el Cor Àkan, que tu vas crear, on tant 

vas disfrutar. I ets al cel amb tants amics traspassat, que tens 

anotats a l’habitació, a qui tant pregaves i demanaves ajuda en el 

desvari que vivíem. I ets amb la Companyia, per qui pregaràs i 

vetllaràs, ho sé. 

Però deixa’m dir-te que algú ha escrit que la vida havia perdut el 

seu gust per nosaltres, algú ha dit que no hem d’oblidar mai el 

teu somriure. I, que algú més deia, han dit coses tan maques de 

tu: serà comptat just entre els justos. I que tu havies deixat una 

llavor dins nostre i no moriria, i que algú ha dit, des de l’altra 

banda de l’oceà, que no hi ha cap comiat, perquè tu hi seràs 

sempre. Hi ha enceses espelmes en tants llocs del món. 

Deixa’m expressar la bellesa de la teva vida, la delicadesa, amb 

la pregària que em vas ensenyar pacientment que resaves cada 

nit amb el teu pare de petit: “En aquest llit em posaré, confiat hi 

dormiré, pel meu àngel ben guardat, amb la Verge Maria al meu 

costat, que em diu: Santi, dorm i reposa, no tinguis por de cap 

mala cosa, si alguna cosa et vol tocar, la Verge Maria te’n salvarà, 

Nostre Senyor pren per Pare, la Mare de Déu per mare, Sant 

Josep per companyó, Jesús, t’hi faltava Jesús i ho vas afegir, el 

mestre / metge bo, bona nit que Déu nos do...” 

Sempre em vas dir que continuaries ajudant, quan ja haguessis 

traspassat els últims trams, sisplau, dona’ns un cop de mà, et 

necessitem, mira’ns i ajuda’ns, i nosaltres podrem continuar 

essent fidels, en l’Amor, la Bondat i la Justícia, tal i com tu ens 

vas ensenyar. Vius amb nosaltres sempre, com han expressat tan 

bellament, entre plors, les teves alumnes musulmanes, a qui 

tant vas estimar i que tant t’estimen. Res no ha acabat. I tu hi 

seràs sempre. 



I, mira, aquest estiu, no fa ni deu dies, has ensenyat a bussejar 

un nen bengalí de 12 anys, i eres tan feliç a l’aigua, tant i tant, 

que feia quasi mal aquella felicitat, et senties lliure, i deixa’m dir-te 

que aquest nen avui plora l’amic perdut. El que aquest nen no 

sap és que, si és viu, és perquè fa força anys, tu no vas recular 

davant de la ignomínia més repugnant, ajudats, com vam ser, per 

l’Anton Raventós i la Pepa Vignau. 

Sempre, sempre hi seràs. I sempre és la paraula que més 

repeteix la gent, perquè pel que ho ha perdut tot o no té res, la 

paraula sempre és un miracle, i un regal immens que els ha 

donat la vida, i qui ha fet possible aquest sempre ets tu, amb la 

teva absoluta fidelitat de no deixar ningú pel camí. Si tu hi ets 

podrem continuar vivint els qui t’estimem, tots els qui en 

diferents maneres ens hem sentit estimats i salvats. Si tu hi ets, 

la teva família, que tant estimes, podrà seguir vivint. L’Alfons, a 

qui tant admires i respectes, el germà gran i padrí, amb qui 

comparties les teves lectures científiques, els vídeos que li 

gravaves cada nit pacientment, ara que estàs amb la mare, 

pregareu junts. Si tu hi ets, els nens creixeran, la teva delicadesa i 

dedicació als nens, i cuidarem Redwane. T’ho asseguro. Si tu hi 

ets, nosaltres podrem continuar un camí compromès, com ens 

feia patir l’estat extrem, actual, tan necessitat de la gent a qui 

ajudem a Àkan en aquests moments, continuarem la lluita pel 

Regne, el camí de Jesús que vas dir poques hores abans de morir, 

al llit de l’hospital, el camí amb els més necessitats. Gràcies per 

dir, entre tubs i oxigen, que ens estimaves molt. Gràcies per la 

teva vida. Immenses gràcies. No tindré mai suficients paraules 

per dir-ho. I sí, has portat una vida plena fins al final, tal i com tu 

volies, perquè tu, la teva imatge, ho deies, era la del príncep 

feliç. Despullat de tot de mica en mica, donant-ho tot. Seguirem i 

continuem junts. Junts. I espera’ns, que nosaltres també anem 

venint. 

I, saps, el banc de la Cerdanya, on vam ser sempre tan ben 

acollits i vam ser serenament feliços, ens esperarà. Deixa’m 

afegir, que tots els arbres del món estan contents de tenir-te, 

agraïts per tant d’amor que els vas donar. Ara que havíem acabat 

l’estudi de l’Autobiografia de sant Ignasi, espero que continuem 

les nostres classes de ciència, que ja havíem arribat a la tercera 

sessió de quàntica! No obstant tu, ara ja ho saps tot. 

La tristesa no passa, aquest buit enorme, tan difícil de conviure-hi, 

voldríem que tot això només fos un somni, i malauradament 

no ho és, però m’agradaria poder afirmar i creure que per sobre 

de tot l’esperança i l’amor guanyen i guanyaran. Tenen l’última 

paraula. Ajuda'ns a confiar! 

M Lluïsa Geronès Estrada 

Associació Àkan 

16 d’agost de 2022 

Sant Cugat 

NINGÚ PENSA QUE SERÀ REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

Article de la Dolors Terradas a la Revista de Banyoles, el juliol 2022

NINGÚ PENSA QUE SERA REFUGIAT FINS QUE LI TOCA!

20 DE JUNY, DIA MUNDIAL DEL REFUGIAT.

Malgrat les queixes que tenim, de la nostra societat, dels nostres governs .... ens podem sentir afortunats! Ens toquen a les nostres portes refugiats de guerres, climàtics, immigrants .... i nosaltres no hem d’anar a tocar a les portes de ningú! De moment, tenim una gran sort que, si més no, ens hauria de fer donar les gràcies a les circumstàncies que encara tenim i abocar-nos a la solidaritat.

Certament, visquis allà on visquis, la darrera opció és sempre la de deixar-ho tot per emprendre un camí incert, que moltes vegades no et porta enlloc. Sovint pensem que això dels refugiats és una cosa dels nostres dies, d’altres contrades.  A mi sempre em ve a la memòria l’any 1794-95, amb l’arribada a Banyoles de nombrosos refugiats procedents de Sant Llorenç de la Muga, Albanyà i Terrades, que fugien de la guerra i els enfrontaments entre els soldats del rei d’Espanya Carles IV i les tropes de l’Estat Francès. Venien caminant passant pels passos de la Mare de Deu del Mont, i s’establiren a Banyoles, no sabem com. Però el que sí que és cert és que la crisis alimentària del 1795 els va colpir més a ells que als habitants de la nostra vila. O podem pensar en els propis banyolins que el 1808 marxaren quasi tots a refugiar-se als boscos de Rocacorba, fugint de les tropes Napoleòniques. I qui no ha vist i/o conegut els refugiats de la nostra guerra civil. Tota la nostra comarca en va acollir molts, sobretot procedents de l’Aragó, tants com perquè Banyoles sortís a la portada de la Vanguardia amb la fotografia d’una dona aragonesa amb el seu fill. A Calanda encara ho recorden, i es volen agermanar amb nosaltres! Un poblet tan petit com Cabanelles en va acollir mes de 80, dones criatures i homes grans. I, finalment, tots hem vist imatges de la retirada dels republicans, pel gener-febrer del 1939, fugint de les tropes franquistes. Aquest refugiats sí que van ser mal acollits, en un camp encerclat i vigilat per soldats, sense tendes de campanya, i els primers dies sense aigua ni menjar. Tres centes mil persones acabaren tancats a Argelés, la memòria dels quals només està conservada en un petit monument. I pitjor encara, una bona quantitat d’ells acabaren als camps de concentració nazis, on la majoria varen morir.

Per tant, sí que podem tenir memòria històrica de refugiats, tanta com per desitjar que no ens hi tornem a trobar, i que ens solidaritzem amb la gent que ho ha de deixar tot, i si pot, començar una nova vida. Actualment es diu que hi ha 100 milions de persones desplaçades, la majoria dins el seu propi país. Es gent que, degut als enfrontaments, ha de marxar de la seva regió i, generalment, espavilar-se com pot, acudint a amics, parents, bona gent,... no solen estar protegits per cap organització internacional, poden estar en molt males condicions però estan dins el propi país, es a dir, tenen passaport i carnet d’identitat. En aquests moments aquest és el cas de molts ucraïnesos que han fugit de la part est i han anat cap a la zona oest, més lluny de les bombes i de les tropes russes. Però aquesta es una situació difícil d’aguantar per un país en guerra, i aquests refugiats interns depenen completament de la bona voluntat i de l’economia d’altres ucraïnesos, ja amb dificultats abans de la guerra.  Però moltes vegades aquesta opció no és possible i la gent ha de marxar del seu país, com es el cas dels Siris, dels Roginyes de Birmània, de molts Sudanesos i Somalis.

Camp de refugiats sirians als afores d'Atenes. JulieRicard. Unsplash

En aquests casos, i en molts d’altres més desconeguts, hi ha dues possibilitats. Si el país veí al què van els accepta, poden viure lliurament i buscar-se la vida com puguin. La invasió d’Ucraïna ha portat molts d’ells a fugir als països veïns i d’allà a altres indrets d’Europa. Polònia és qui acull més gent d’Ucraïna, potser per la seva major proximitat cultural i històrica. Molts d’ells també s’han escampat per la resta d’Europa, arribant també a casa nostra. Aquesta gent ha demanar asil a  les autoritats, que els hi concediran o no segons els interessos del país d’acollida. La seva situació també es precària, però mentre son demandants d’asil tenen un permís especial per treballar, cosa que no passa amb els immigrants econòmics. Aquest també es el cas de molts Veneçolans a Colòmbia o a la mateixa Espanya. Igualment, molts Siris viuen o malviuen a Turquia, país que té el major nombre de refugiats lliures, és a dir, que no estan en camps de refugiats. També passa al Líban i Jordània, però malgrat disposar d’una certa llibertat, tots aquests refugiats es converteixen sovint en els més necessitats de societats que ja solen tenir un bon nombre de gent pobre.

Però, al voltant de vint milions de persones estan acollides en camps de refugiats. Aquests camps solen estar gestionats per ACNUR, que obté subvencions privades i també dels governs. Quan ha de fugir una gran quantitat de gent en pocs dies, aquesta organització te  preparada l’ajuda més elemental, (menjar i beguda sobretot). Després ha de gestionar amb el país d’acollida la zona a on aquest els vol ubicar. Sempre solen ser zones properes a la frontera del país d’acollida, però poc poblades per autòctons. Triada la zona, cal gestionar amb les autoritats locals quin es el lloc que s’ofereix per residència dels refugiats, que sol ser el pitjor de la zona, allà on no hi ha volgut viure ningú. Després cal portar les tendes o contenidors, pensar en les latrines, en l’assistència mèdica, en els serveis educatius, i en els habitacles del personal d’ACNUR.... Això porta un temps que fa que, mentrestant, els refugiats es trobin en molt males condicions. Tota la gent pensa que una vegada construït el camp, la seva estada serà provisional, que al seu país les coses es solucionaran o bé que podran anar pel país de refugi cercant-se la vida. Però això mai sol ser així. Arribats als camps se’ls dona una nova identitat de refugiat i aviat veuen com el camp és encerclat, vigilat per les autoritats del país d’acollida, que no poden sortir, no poden cercar feina, no poden cultivar i que depenen de l’ajuda internacional. Això, que en principi es bo i, en general, ben acollit pels nou-vinguts, es pot convertir en un cercle viciós d’on no es pot sortir: ni acaba la guerra o el genocidi al seu país, ni les autoritats del lloc d’acollida estan disposades a integrar-los a la seva vida. Així, es converteixen en dependents de l’ajuda internacional i habitants d’un camp de refugiats duran un llarg període. Es diu que la mitjana d’estada en un camp de refugiats es de 17 anys per persona . Molts neixen i creixen en un camp, poden casar-s’hi i tenir-hi fills sense poder-ne sortir.

Sortosament, els humans ens habituem a tot, i aviat apareixen els primers hortets, les primeres botiguetes, els manetes que fan petites reparacions, barbers, perruqueres, mestres, llevadores i tot el què acaba necessitant una ciutat que pot arribar als cent mil habitants. Aviat, també, apareixen les diferències de classe: famílies on només hi ha una dona i fills o mainada sola passen a ser els més pobres dins el camp, completament dependents de l’ajuda. Si la família és més gran, té algun membre masculí amb capacitat per iniciar un petit negoci o feina, prosperen més, dins les circumstàncies.

També es poden donar els camps polititzats, com en el cas de molts ruandesos al Congo, que van portar amb ells membres de la guerrilla. O el dels camps amb majoria Somali, on també hi poden penetrar amb força facilitat diferents guerrilles. O com seria el cas dels Roginyes, amb molt poques possibilitats de tornar mai a Birmània perquè no tenen la seva nacionalitat. Són apàtrides i, a més, refugiats en un dels països mes pobres del món i el que té més habitants per Km2. Però també hi ha algun exemple positiu, com el dels habitants de l’actual Segundo Montes amb qui la ciutat de Banyoles està agermanada. Varen marxar de El Salvador fins a Hondures, al camp de Colomancagua. Atès que era gent molt polititzada, allà es varen organitzar, varen crear cooperatives, escoles, horts comunitaris i, en tornar a El Salvador, varen obtenir unes terres poc poblades on continuaren amb la seva comunitat, posant-li el nom de Segundo Montes, un dels jesuïtes espanyols assassinats per l’exercit Salvadoreny.

No voldria acabar l’article sense parlar del poble Sahrauí, amb alguns dels seus nens havent fet estades estiuenques a la nostra comarca. L’any 1975 al marxar (fugir) el país colonitzador, Espanya­, varen ser ocupats per Mauritània i Marroc. Mauritània se’n va desentendre, però el segon ho considera part integrant del seu territori, es a dir Marroc. Hi ha construït un gran mur que encercla l’antic territori i que impedeix les connexions amb els qui varen marxar. Molts sahrauís fugiren cap a Algèria, s’hi varen assentar en camps o territoris lliures i encara no han pogut tornar. Els seus camps reben ajuda internacional, es troben en ple desert però no estan encerclats. S’hi han organitzat, han creat un govern i un exèrcit, tenen escoles i envien molts dels seus nois i noies a estudiar a l’estranger. I no perden l’esperança que un dia tornaran als seus antics territoris. I són tan potents que estan fent trontollar les relacions del govern Espanyol amb Marroc i Algèria encara avui dia, després de 47 any a l’exili.

Dolors Terradas Viñals. BANYOLES SOLIDÀRIA.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS QUI HAGUEREN D’EXILIAR-SE, S’EXILIEN O HO HAURAN DE FER.  

 

 

APADRINATS

 Com cada prinicpi de mes s'han reunit les famílies que reben ajuts des de Banyoles i comarca.

PROJECTE 2022 AJUNTAMENT DE BANYOLES I BANYOLES SOLIDÀRIA

 El projecte d'aquest any que subvenciona l'ajuntament de Banyoles consisteix en la compra de diverses eines pel camp. però parlem d'eines grans: un tractor, un remolc, unes arades...

Des de Sare Yewtou que és on van dirigides aquestes eines, en els horts comunals de les dones, ens van demanar que el tractor fos un Massey comprat aquí. No es refien dels tractors importats de la Xina cap a Gàmbia. 

No sabeu pas el que ha costat trobar un tractor en bones condicions, arreglar tota la paperassa per poder ser transportat i lliurat a Gàmbia, aconseguir entendre que és el que calia fer per fer legal tota l'operació... Des de l'abril que hi estan a sobre quatre dels socis de Banyoles Solidària, amb la gran ajuda de GiroConsultors.  Finalment ja tenim el tractor al port de Barcelona, a punt per salpar cap a Base. 

Esperem que els vents bufin a favor i arribi a bon port el tractor. A bon port i al poble de Sare Yewtou! 

GRAN CONCERT!

El passat diumenge 17 vam tenir la sort d'escoltar les veus afinades de Les Marín. 

Quin goig!

Des de Banyoles Solidària agraïm la disponibilitat i generositat de Les Marin.

I també agraïm a tot el públic assistent (feia goig veure el pati del claustre del Monestir ben ple) la seva aportació. Vam recaptar 843.90 €

XILONEM

Des de la Sala Infantil Xilonem, de Condega, Nicaragua, ens envien fotos de les criatures ben contentes perquè tornen a escola després d'unes petites vacances.