PROJECTE 2023. CONDEGA

 

A LA REVISTA DE BANYOLES: WOLF

Han fet un reportatge al nostre estimat soci i membre de la junta. Gràcies per ser-hi!

 

REUNIONS PER LES CASES COMUNALS

Els diferents responsables de les tres comunitats on es porta a terme la reparació de les seves cases comunals, gràcies a la donació de l'ajuntament de Banyoles.

      

 

ELS HORTS DE SARE YEWTOU

En dansa!

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: GENOCIDI A GAZA?

 GENOCIDI A GAZA?

 Aquesta es una de les proclames que es varen fer sentir el passat dissabte 20 de gener per les principals ciutats de l’estat Espanyol, concretament a 91 ciutats, entre elles Girona , amb un miler aproximat de participants.

Aquest mes de febrer es compliran 100 dies de l’inici de les hostilitats, començant per les matances i presa d’hostatges de israelians per part de Hamas i continuant pels bombardeja ments constants per part de l’exèrcit israelià a tota la minúscula franja de Gaza. Aquest es un dels territoris mes densament poblats del món, amb una densitat de població 60 vegades la d’Espanya. Per tan la destrucció que causen les bombes és incomparable a la que es podria causar a qualsevol altra part del món. Si a això hi sumem que els materials de construcció son d’ínfima qualitat, els carrers estrets i les cases de pisos altes degut a la manca d’espai, veurem que el que estan patint els palestins sigui també incomparable. Crec que som moltes les persones que ens costa veure les imatges que ens transmeten els pocs periodistes que queden a la Franja, i que molta gent no les pot resistir i directament no mira les noticies. Però caldria solidaritzar-nos, alguns de l’única manera que tenim: no oblidar-los, tenir-los presents.

Tampoc cal oblidar que el proper 24 de febrer farà tres anys de la invasió de Ucraïna per part de Rússia. Potser l’horror de Gaza ens fa oblidar l’horror d’aquesta invasió, però els dos formen part del mateix fenomen: Exèrcits forts i potents que envaeixen territoris mes desprotegits, el que en diem vulgarment la llei del més fort. En ambdós casos es fa difícil veure-hi un final just. En el cas d’Ucraïna seria la devolució dels territoris ocupats per l’exèrcit rus que els reivindica com a seus. Serà molt difícil que això passi, tot i que no se sap fins quan Rússia podrà aguantar gastar el 36% del seu pressupost en aquesta guerra, però tampoc, fins quan una debilitada Ucraïna podrà aguantar les contraofensives poc exitoses. En el cas de Gaza , malauradament sembla que la força de l’exèrcit israelià i la manca d’ètica a l’hora de bombardejar ens dona un clar vencedor.

Fa vergonya que només un país, Sudàfrica , s’hagi presentat davant la cort internacional de la Haya per demanar que la invasió a Gaza sigui considerat un genocidi. Malgrat que molts països, entre ells el nostre, la Unió Europea i també EEUU, demanen la creació de dos Estats sense intervenció de l’exèrcit israelià, el seu govern s’hi nega rotundament i ningú fa cap acció concreta per tal d’obligar Israel a, com  a mínim, un alto al foc. És el que el secretari general de la ONU va dir a la reunió de Davos: ”Hi ha una epidèmia de impunitat”. Només la República Sud-africana, amb una representació d’advocats diversos “racialment” han presentat aquesta proposició de genocidi que si te èxit faria mes difícil la intervenció d’Israel a Gaza i també a Cisjordània, fent mes fàcil l’alto el foc i l’inici de converses de cares a la creació definitiva dels dos estats.

Cal remarcar que teòricament hi ha dos territoris palestins, però :

Gaza es una petita franja de 365 Km2 enfront dels 22.145 d’Israel, envoltada completament per un mur de 65 Km i 6 metres d’altura en superfície, un mur intel·ligent, que a mes continua pel mar, de manera que la gent de Gaza tampoc pot sortir al mar, ni tant sols a pescar. L’únic pas operatiu seria el de Rafah, que connecta la franja amb Egipte, i es per on poden entrar els camions que diàriament han de fornir de tota mena de bens als ciutadans palestins. Hi ha altres petits passos, destinats sobretot a que puguin passar els treballadors palestins que diàriament es desplacen a treballar a Israel. En realitat es parla d’una presó a l’aire lliure, de la qual es molt difícil sortir. Per això molts no entenem l’atac que va sofrir Israel el 7 d’octubre amb el resultat de 1200 morts. Sembla impossible que l’exèrcit de Hamàs (no m’agraden, però tampoc els hi vull dir terroristes) podés fer aquesta incursió. Provocar tants de morts sense que els serveis secrets israelians, uns dels més preparats del món, no se’n assabentessin! Veient les intencions que  sembla que són les de fer  fora als palestins,  sempre cap al Sud, cap el desert del Sinaí , a Egipte, no sembla massa estrany pensar que les matances de Hamàs ja varen anar bé. Potser la intenció era precisament aquesta:  quedar-se amb tot aquest territori de Gaza, empènyer els seus habitants cap el Sinaí i quedar-se aquest terreny .

Per altra banda Cisjordània, amb una superfície de 5860 Km2, malgrat ser més gran que Gaza, és també mes fèrtil, fet que propicia la invasió constant de colons israelians que s’hi instal·len, fent fora als propietaris palestins, construint boniques urbanitzacions, piscines, seguretat privada (molts dels seus habitants van armats) i carreteres exclusives que no deixen passar a cap palestí, obligant-los a fer grans voltes per anar d’un lloc a l’altre. I a més, malgrat tenir un govern “propi”, que es diu molt corrupte, l’exèrcit israelià hi és present i és qui mana. De fet en aquest darrer conflicte a Gaza ja han estat assassinats 400 palestins a Cisjordània per l’exèrcit i/o pels colons. I ha augmentat molt el nombre de persones empresonades, molts d’ells encara nens i nenes que el màxim que poden fer es tirar pedres. Quan els familiars dels hostatges que te Hamàs a Gaza exigeixen la seva devolució, cal donar-los -hi la raó, evidentment. Però caldria que també pensessin en els empresonats palestins, sense judici, molts d’ells menors. També son segrestats.

No voldria que l’article semblés anti-jueu. Ni ho sóc ni mai ho he estat. Però tampoc ho es Sudàfrica, estat a on vivien i viuen jueus, i que el govern de Netanyahu els acaba de tractar de nazis i antisemites. Caldria recordar que nazi ho pot ser tothom, també una persona jueva, es una ideologia que en el seu moment va trobar la millor manera de prosperar amb l’antisemitisme, però que també podria haver agafat altres pobles per arribar als seus objectius. En aquells moments els únics diferents que hi havia a Europa eren els jueus i els gitanos. Els dos grups ètnics varen acabar assassinats a les cambres de gas. Potser avui hi hauria altra gent a aquestes càmeres. Per tan de cap manera es antisemita qui està a favor dels palestins. Alguns jueus al mateix Israel també volen la pau i l’entesa, i molts altres arreu del món no estan d’acord amb el sionisme, i com als EEUU es manifesten en contra dels crims que el govern d’Israel comet a Gaza.

Ja que encapçalo l’article amb la paraula genocidi , voldria fer alguna referencia a aquest concepte. La definició de genocidi es molt clara; extermini o eliminació sistemàtica d’un grup humà per motiu de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat. Es un fet sempre difícil de precisar perquè hi ha d’haver la voluntat expressada d’eliminar a un poble. El terme va sorgir acabada la segona guerra mundial per tal de jutjar els dirigents nazis que havien portat a l’extermini sistemàtic de tota la població jueva d’Europa. Aquest terme el va expressar i desenvolupar un jurista jueu polonès nascut a l’actual Lituània , que havia aconseguit fugir de l’extermini abans que arribés al seu territori: Rafal Lemkin. El concepte sempre ha estat difícil d’aplicar ja que no necessàriament vol dir matar a tots els representants d’un poble o ètnia, sinó també haver expressat la voluntat de destruir-los. Per això serà difícil aplicar-lo al Govern israelita, malgrat que alguns dels seus membres han expressat públicament que els palestins eren semi humans, mig animals i que calia exterminar-los. També , quan es demana la formació definitiva de dos estats, el govern s’hi oposa sense donar cap solució que no sigui l’ocupació i els bombardejaments . Que volen exactament? Fer fora a tots els palestins de Gaza per després ocupar el territori? Això podria molt ben ser un genocidi, malgrat no se’ls mati a tots ( gairebé impossible ja que son 2,500.000 de persones). Si han d’anar al desert per sempre, això pot equivaldre a un genocidi, almenys cultural. Malgrat la nostra impotència no podem deixar de recolzar al poble palestí, ni de demanar als jueus de bona voluntat que es manifestin contra un govern bel·licista, que ni tan sols deixa passar la informació veraç al seu propi país, que ni tan sols deixa entrar a la premsa estrangera.

No hauríem d’oblidar tampoc als ucraïnesos i als russos que han d’anar obligats a la guerra. Tota guerra actual te les seves conseqüències al futur, i els dos conflictes ens poden tocar de molt a prop. Potser cada cop més.

 

Dolors Terradas Viñals

CARTA DE LA IRMA PELS PADRINS

 

JUNTA DE LA COMISSIÓ AGERMANAMENT CONDEGA-BANYOLES

 La junta de la comissió Condega-Banyoles en plena reunió.

FIRA DE NADAL

 Com cada any!

ARTICLE A LA REVISTA DE BANYOLES: ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

 ACONFESIONALITAT RELIGIOSA: RIQUESA I PROBLEMÀTICA.

La Constitució del 1978 va declarar que Espanya passava a ser un estat aconfessional. Aquesta opció es diferent de la de l’estat Laic. Un estat aconfessional es el que no reconeix cap religió com a oficial, encara que pot tenir relacions especials o tractats amb alguna religió específica, mentre que un estat laic funciona de manera independent a qualsevol institució religiosa. Seria el cas de l’estat Francès. De totes maneres, en els dos casos hi ha plena llibertat religiosa, només que en l’estat laic no es poden fer demostracions religioses de manera pública i en l’aconfessional si.

Al nostre país, malgrat que des de mitjans del S:XIX es toleraven altres religions, sempre de manera privada, i es declarava l’estat Espanyol com a Catòlic, des de la instauració de la democràcia això ha canviat. Curiosament la majoria dels seus habitants tradicionals no han adoptat altres religions, i majoritàriament ens hem tornat no practicants, amb nombrosos casos d’agnosticisme i ateisme. Segons les darreres estadístiques un 43 % de la població es declara no religiosa, malgrat que molts d’aquests es declaren a la vegada cristians(54%), potser per haver estat batejats o inclús per motius culturals, per diferenciar-nos d’altres religions

Ha estat l’arribada de persones de la resta d’Europa i d’altres continents el que ens ha portat diversitat religiosa. De fet serien aproximadament un 3% de l’actual població, essent els mes nombrosos els musulmans, seguits per les nombroses esglésies protestants, sobretot les evangèliques, practicades principalment per Centre i Sud Americans , i les ortodoxes, sobretot practicades per persones procedents de l’Est Europeu.

Aquest fet , a llocs com Banyoles ens dona l’oportunitat d’ampliar coneixements, de conèixer persones amb identitats culturals i religioses diferents , i també a ser mes tolerants. Però també pot comportar un cert grau de dificultat, de discussions, d’incomprensions, per tots costats. La identitat religiosa sol comportar sempre un fort grau d’exclusivitat, d’identificació grupal, i finalment d’incomprensió de l’altre. En general els humans som solidaris amb els nostres, la família, els amics, però també amb la gent del nostre grup, cultural, religiós “racial” o altres. I en general poc solidaris amb qui no pertany al nostre grup.

A Banyoles mateix, ja a l’escola, sobretot a secundària, fins a totes les altres activitats de la nostra vida, es noten molt be aquestes diversitats religioses. En alguns casos això es fa palès en el vestir , sobretot de les dones, especialment en el cas de la religió musulmana.  També es poden observar, si ens hi fixem, els testimonis de Jehovà, i inclús els evangèlics , que solen diferenciar-se per la seva vestimenta dels altres immigrats de la seva mateixa procedència. Rarament uns i altres entrem a les esglésies que no son dels nostres, no sortim junts , no ens invitem a sopar, no participem de les mateixes festes. Evidentment no es ni molt menys un cas específic de Banyoles, això passa arreu del mon! En fer cada grup religiós les seves pròpies activitats fa que es formin grups de mainada i de jovent, grups que faciliten els casaments entre persones de la mateixa Identitat.

A Europa, durant els segles XVI i XVII hi varen haver ferotges guerres de religió entre cristians protestants i cristians catòlics. Si no hi ha hagut baralles entre aquests dos grups de cristians i els ortodoxes e perquè en general estem separats geogràficament. Encara avui dia es difícil que es casin entre protestants i catòlics, evidentment entre les persones que tenen una forta identitat religiosa ( no es el cas dels ateus o dels agnòstics). Tampoc passa als Estats Units, un dels llocs del mon amb mes diversitat religiosa, ja que una de les causes per emigrar-hi molts europeus eren les persecucions religioses de tota mena entre cristians. Als EEUU no hi solen haver crisis religioses, principalment perquè cada un es fa amb la seva comunitat. A altres llocs europeus les enemistats, de vegades sagnants, han arribat fins els nostres dies, com es el cas d’Irlanda del Nord. Permeteu-me un acudit molt significatiu: va un jueu a Irlanda i li pregunten si es catòlic o protestant. Ell contesta que no es cap de les dues, ja que es jueu. La resposta de l’interlocutor es significativa: val, d’acord, però jueu catòlic o jueu protestant?.

Potser el cas contrari podria ser el de l’antiga Iugoslàvia, on convivien, teòricament de manera pacífica, ortodoxes, catòlics i musulmans ( a mes de la comunitat jueva). Però en caure l’estat comunista va entrar el nacionalisme , que barrejat aquest cop amb la religió, va comportar guerra entre comunitats, entre veïns de diferents pertinences religioses. I malauradament continua fins els nostres dies, malgrat que els qui en varen marxar practiquen l’amistat entre els descendents de les diferents comunitats. I també alguns dissidents en els diferents països fraccionats.

A molts països de l’Àfrica es molt normal l’existència i coexistència entre les diferents religions cristianes portades pels europeus i també entre els practicants de l’Islam , portat pels Àrabs, així com amb les religions pròpies que encara subsisteixen. En general hi ha força tolerància, però l’espurna del nacionalisme hi pot entrar en qualsevol moment, com en els casos del Txad, Níger, Nigèria, Moçambic... l’Islam està entrant amb força  a l’Àfrica Subsahariana, enfront de les considerades religions colonials cristianes (que ho son, com també ho es l’Islam), de la mateixa manera que està entrant amb força el protestantisme evangèlic a tot Centre i Sud d’Amèrica (enfront del catolicisme). Casos diferents serien els de la Xina, amb la seva persecució als budistes tibetans i als musulmans Uigurs, o el de la Índia,  que comença a adoptar un tarannà molt hinduista. En aquest país hi ha una gran minoria musulmana, molts d’ells convertits per escapar al sistema de castes, igual que el que passa amb els cristians, menys nombrosos. En els dos casos actualment es sofreixen persecucions i matances, fetes teòricament per particulars , però incitades pel govern.

Sortosament Banyoles no s’assembla a cap d’aquests casos esmentats, però si que hem de pensar que la tendència serà la de la conservació de cada identitat i la del poc contacte estret entre unes comunitats i altres. Podem parlar-nos, treballar junts sense problemes, saludar-nos , respectar-nos però les relacions mes estretes com els casaments sempre seran difícils i poc nombroses. I no serà tant per qüestions racistes, sinó per qüestions religioses. Serà necessari una gran dosi de valentia contraure matrimoni entre persones de diferent religió, i una bona dosi de tolerància i respecte per part de les famílies

 De totes maneres no cal que ens estranyem massa: sempre han estat difícils les relacions de tota mena entre gent de diferents classes socials, tan les amistats com, i sobretot, els casaments. Perquè no haurien de ser entre gent de diferent religió?. De totes maneres, i malgrat totes les dificultats , jo particularment estic contenta dels diferents colors, religions i cultures que tenim a Banyoles. Això ens ha enriquit i espero que ens faci millors. Recordo la meva entrada a Banyoles l’any 1969: jo, una pagesa, realment m’hi sentia molt malament, em veia observada i jutjada. Ara estic súper be en aquesta ciutat  tant plural.

 

DOLORS TERRADAS VIÑALS.

 

BUTLLETÍ 54

Butlletí 54