Dijous, 12. De “La Fratenindad” a missa, passant per Ducuale
A les 11 am. ens hem reunit al local de La Fraternidad per parlar amb tots els components del projecte de la possibilitat de tansformar-se en un col.lectiu amb personalitat jurídica, i informar de la reunió feta a l’alcaldia.
Kurt i Christa expliquen la proposta que es ben acollida per les sis persones que actualment treballen en el projecte. La majoria son batxillers amb alguna experiència de treball amb nens i joves; alguns estan estudiant promotoria social, altres tenen comptabilitat, administració...mecanografia...
En Kurt explica les gestions que han de fer a Àustria per aconseguir plata, que en aquest moments no esta assegurat. Ara estan aportant 4000 US$ anuals.
Jo explico una mica la nostra participació en el projecte i com treballem a Banyoles.En aquests moments no podem assegurar res de cara al futur. Aquest any hem aportat 600 US$ mes altres 600 que em va prometre el Consell Comarcal pel mes d’octubre..
A les 2’30 he anat amb l’Alvaro a Ducuale Grande per comprar alguna artesania de ceràmica.
A les 6 he trobat a la Lorena amb els nens que anaven a missa. Es veu que té el costum d’anar a missa els dijous i diumenges. Es força practicant. Els hi he acompanyat, però he hagut se sortir abans d’acabar perquè feia molta calor a l’església i estava marejat. En 15 dies ja he anat missa tres vegades. Penso que ja hauré fet el cupo per la resta de l’any.
Divendres, 13. El temps s’atura a “El Peñasco”
A les 6’30 am. agafo el bus al parc en direcció a la comunitat de “El Peñasco. A la primera parada, davant l’institut marista, mitja hora d’espera: el xofer se’n va a fer un cafè. Mentre espero contemplo l’espectacle: a banda i banda de la Panamericana una gran massa d’alumnes uniformats, blanc i blau, a peu amb la motxilla a l’esquena. Des de diferents carrers del poble es van incorporant més i més estudiants. Creuen la carretera per qualsevol lloc. Cap ni un fa servir el pont elevat pels vianants. Gràcies que el trànsit és escàs. Trobo el professor Efrain que treballa als maristes; em saluda i em parla d’un llibre molt important per a ell que va perdre quan el Mitch. Són les 7’10 i encara som aquí.
A les 8’30 arribo a la comunitat. En baixar del bus trobo un senyor que em sembla Gabriel; el saludo efusivament. Sembla que no respon amb la mateixa efusió. Al cap d’una estoneta arriba l’autèntic Gabriel. Poc després trobem la Ma. Elena. Anem a casa de la seva mare on viu; hi té una petita “pulperia”, una habitació fosca plena de petits productes amb un refrigerador. Per una finestreta cap a l’exterior despatxa als clients: mitja lliura d’arròs, sucre... i petits gelats de “fresco” en bosses de plàstic.
Hem passat mig matí asseguts al porxo de la casa, fins que li he dit al Gabriel que podíem anar a casa seva per saludar la família.
Trobo brutícia per tot arreu; el terra està ple de deixalles, bosses de plàstic, sabates velles, parracs... He anat a la lletrina..., gràcies que només tenia necessitat de fer un pis... No sé com hauria pogut fer altres coses... No havia porta , ni paper; només una pudor irresistible.
A casa d’en Gabriel hem passat la resta del matí. He saludat la seva dona; té uns trets físics molt marcadament indígenes. No ha sortit de la cuina. Aquesta actitud retraïda la he observada en altres comunitats: les dones amb prou feina surten de la cuina, sempre fosca i plena de fum. Els nens també s’amaguen; són molt tímids. Quan parla aquesta gent de les comunitats, ho fan amb monosíl.labs, amb paraules a mig pronunciar. Em costa d’entendre’ls.
Al cap d’una estona ha arribat un jove, tors nu i brillant de suor, amb un rosari al coll. En Gabriel me l’ha presentat com el seu fill gran: quasi no m’ha saludat. Gabriel m’ha parlat de la seva família (perquè jo li he preguntat). Té un fill a Costa Rica. Els altres cinc o sis són a la comunitat. Dels nets no en té gaire clar quants són. Primer em diu que en té vuit; després pensa, rumia... i suma 4 més. És que n’hi ha alguns de “regados” per allà i per acà, sense controlar...
M’ha quedat la sensació d’un matí molt llarg i avorrit, sense fer res. M’havien dit que ens reuniríem amb la Junta Directiva, però aquesta reunió no arribava.
A les 12 hem anat a dinar a ca la Ma. Elena. La seva mare feia rosquilles.
Ja tenen llum elèctrica i, per tant, ja ha arribat la tele. Només agafen el canal 2. Es veia fatal, però hem pogut veure, o millor, imaginar la inauguració dels JJOO d’Atenes. Nicaragua presenta 5 atletes.
Així han passat les hores lentament. Si el ritme nica és lent, a El Peñasco sembla que s’ha aturat totalment. Demà farà 102 anys l’avi de la Ma. Elena. No és estrany... al ritme que porten poden viure eternament!
Per fi, a les 14’30 ens hem reunit per parlar sobre un possible projectito per a la comunitat. Estan resentits contra l’Elba Aurora perquè no va acceptar una proposta presentada fa temps. Hem quedat que s’han de posar en contacte amb l’actual comissió i que presentin un projecte similar al de Potrerillos. Banyoles Solidària intentarà presentar-lo a algun ajuntament per aconseguir finançament.
A les 15’30 tenen una assemblea amb tota la comunitat per parlar de la construcció d’un institut de secundària a la comunitat de S. José de Pire per a 9 comunitats. Ells han de pagar el terreny per edicficar: 25.000 córdobes. A El Peñasco li correspon de pagar 3571 cs. Que dividit per 160 famílies toca a unes 25 cs. (250 pts per família). Hi famílies, però, que no poden pagar.
A les 11 am. ens hem reunit al local de La Fraternidad per parlar amb tots els components del projecte de la possibilitat de tansformar-se en un col.lectiu amb personalitat jurídica, i informar de la reunió feta a l’alcaldia.
Kurt i Christa expliquen la proposta que es ben acollida per les sis persones que actualment treballen en el projecte. La majoria son batxillers amb alguna experiència de treball amb nens i joves; alguns estan estudiant promotoria social, altres tenen comptabilitat, administració...mecanografia...
En Kurt explica les gestions que han de fer a Àustria per aconseguir plata, que en aquest moments no esta assegurat. Ara estan aportant 4000 US$ anuals.
Jo explico una mica la nostra participació en el projecte i com treballem a Banyoles.En aquests moments no podem assegurar res de cara al futur. Aquest any hem aportat 600 US$ mes altres 600 que em va prometre el Consell Comarcal pel mes d’octubre..
A les 2’30 he anat amb l’Alvaro a Ducuale Grande per comprar alguna artesania de ceràmica.
A les 6 he trobat a la Lorena amb els nens que anaven a missa. Es veu que té el costum d’anar a missa els dijous i diumenges. Es força practicant. Els hi he acompanyat, però he hagut se sortir abans d’acabar perquè feia molta calor a l’església i estava marejat. En 15 dies ja he anat missa tres vegades. Penso que ja hauré fet el cupo per la resta de l’any.
Divendres, 13. El temps s’atura a “El Peñasco”
A les 6’30 am. agafo el bus al parc en direcció a la comunitat de “El Peñasco. A la primera parada, davant l’institut marista, mitja hora d’espera: el xofer se’n va a fer un cafè. Mentre espero contemplo l’espectacle: a banda i banda de la Panamericana una gran massa d’alumnes uniformats, blanc i blau, a peu amb la motxilla a l’esquena. Des de diferents carrers del poble es van incorporant més i més estudiants. Creuen la carretera per qualsevol lloc. Cap ni un fa servir el pont elevat pels vianants. Gràcies que el trànsit és escàs. Trobo el professor Efrain que treballa als maristes; em saluda i em parla d’un llibre molt important per a ell que va perdre quan el Mitch. Són les 7’10 i encara som aquí.
A les 8’30 arribo a la comunitat. En baixar del bus trobo un senyor que em sembla Gabriel; el saludo efusivament. Sembla que no respon amb la mateixa efusió. Al cap d’una estoneta arriba l’autèntic Gabriel. Poc després trobem la Ma. Elena. Anem a casa de la seva mare on viu; hi té una petita “pulperia”, una habitació fosca plena de petits productes amb un refrigerador. Per una finestreta cap a l’exterior despatxa als clients: mitja lliura d’arròs, sucre... i petits gelats de “fresco” en bosses de plàstic.
Hem passat mig matí asseguts al porxo de la casa, fins que li he dit al Gabriel que podíem anar a casa seva per saludar la família.
Trobo brutícia per tot arreu; el terra està ple de deixalles, bosses de plàstic, sabates velles, parracs... He anat a la lletrina..., gràcies que només tenia necessitat de fer un pis... No sé com hauria pogut fer altres coses... No havia porta , ni paper; només una pudor irresistible.
A casa d’en Gabriel hem passat la resta del matí. He saludat la seva dona; té uns trets físics molt marcadament indígenes. No ha sortit de la cuina. Aquesta actitud retraïda la he observada en altres comunitats: les dones amb prou feina surten de la cuina, sempre fosca i plena de fum. Els nens també s’amaguen; són molt tímids. Quan parla aquesta gent de les comunitats, ho fan amb monosíl.labs, amb paraules a mig pronunciar. Em costa d’entendre’ls.
Al cap d’una estona ha arribat un jove, tors nu i brillant de suor, amb un rosari al coll. En Gabriel me l’ha presentat com el seu fill gran: quasi no m’ha saludat. Gabriel m’ha parlat de la seva família (perquè jo li he preguntat). Té un fill a Costa Rica. Els altres cinc o sis són a la comunitat. Dels nets no en té gaire clar quants són. Primer em diu que en té vuit; després pensa, rumia... i suma 4 més. És que n’hi ha alguns de “regados” per allà i per acà, sense controlar...
M’ha quedat la sensació d’un matí molt llarg i avorrit, sense fer res. M’havien dit que ens reuniríem amb la Junta Directiva, però aquesta reunió no arribava.
A les 12 hem anat a dinar a ca la Ma. Elena. La seva mare feia rosquilles.
Ja tenen llum elèctrica i, per tant, ja ha arribat la tele. Només agafen el canal 2. Es veia fatal, però hem pogut veure, o millor, imaginar la inauguració dels JJOO d’Atenes. Nicaragua presenta 5 atletes.
Així han passat les hores lentament. Si el ritme nica és lent, a El Peñasco sembla que s’ha aturat totalment. Demà farà 102 anys l’avi de la Ma. Elena. No és estrany... al ritme que porten poden viure eternament!
Per fi, a les 14’30 ens hem reunit per parlar sobre un possible projectito per a la comunitat. Estan resentits contra l’Elba Aurora perquè no va acceptar una proposta presentada fa temps. Hem quedat que s’han de posar en contacte amb l’actual comissió i que presentin un projecte similar al de Potrerillos. Banyoles Solidària intentarà presentar-lo a algun ajuntament per aconseguir finançament.
A les 15’30 tenen una assemblea amb tota la comunitat per parlar de la construcció d’un institut de secundària a la comunitat de S. José de Pire per a 9 comunitats. Ells han de pagar el terreny per edicficar: 25.000 córdobes. A El Peñasco li correspon de pagar 3571 cs. Que dividit per 160 famílies toca a unes 25 cs. (250 pts per família). Hi famílies, però, que no poden pagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada