dimarts, 17 de febrer del 2009

DIARI D'UNA CONVIVÈNCIA. CONDEGA 2004 8/19

Diumenge, 8. De Potrerillos amb l’ànima plena
10 a.m.
No fa gaire estona que he tornat de Potrerillos i acabo d’experimentar el plaer de sentir un raig d’aigua fresca sobre el meu cos: després de dos dies sense dutxar-me em sentia brut i enganxós. La pudor de cavall havia impregnat la meva roba. En arribar a casa de Da. Danelia he tingut la sensació d’estar en un hotel de 4 *. M’he dutxat, m’he canviat... em sento nou.
L’estada a Potrerillos ha estat una experiència molt positiva com a vivència personal i molt profitosa com per a la marxa de l’agermanament amb Camós i del “proyectito”
El divendres a la nit, després de la reunió amb la Junta Directiva vam sopar en casa de Dalila, la germana d’Orlando, on tenen el “centre d’operacions”, ja que queda a la part central de la comunitat. Sopaven al voltant set o vuit persones en mig d’una foscor intensa, lleument trencada per la claror d’una petita espelma. Jo tenia la sensació de menjar a les palpentes, no sabia què havia dins del plat, però crec que m’ho vaig menjar tot. Vam acabar amb una breu tertúlia i música de guitarra.
Acabat el sopar, l’Orlando i jo vam marxar a casa seva. Quasi mitja hora de camí a cavall en mig de la foscor d’una nit sense lluna; va ser una experiència inoblidable. Durant els primers passos jo portava encesa la llanterna. Després, l’Orlando em va dir que millor la tanqués, que els cavalls es podien enlluernar. Era impressionant cavalcar sense veure absolutament res, confiant en l’orientació de la bèstia. Del món exterior m’arribaven el cant dels grills i el soroll metàl.lic de les ferradures sobre les pedres del camí. Unes llums en moviment ens acompanyaven per la banda esquerra del camí, apareixien i desapareixien de manera intermitent: eren una mena de “lucièrnagues” . A dalt, un cel negre on brillaven intensament milers d’estrelles, com mai havia vist. En algun moment vaig tenir por de quedar penjat pel coll d’alguna branca baixera dels arbres que suposadament flanquejaven el camí. L’Orlando em va tranquil.litzar: “Caminamos por una “carretera” muy ancha”, em va dir.
Vaig dormir, malgrat la duresa del llit, un llit ample amb una mena de màrfega duríssima coberta per un cobrellit de color indefinit i una manteta fina per abrigar. A mitja nit la vaig haver de doblar, perquè la nit era fresca.
Al matí del dissabte, a cavall, vam visitar diferents indrets de la comunitat. Van anar a recollir les vaques, a visitar el molí... fins l’hora de dinar, a les 12.
L’Orlando va intentar caçar una gallina amb un “tiraxines” . Després de molts intents fallits, va ser el seu fill qui la va poder agafar. No van servir de res la meva intervenció en favor de la gallina.
La comunitat de Potrerillos és molt dispersa. No acabo d’entendre el concepte de comunitat en aquest cas. Són cases de pagès molt pobres, totalment separades, amb distàncies considerables entre elles. N’hi ha algun nucli on les cases son més pròximes. Són aproximadament uns mil habitants. Vaig veure alguna bicicleta, però cap vehicle de motor. Em vam explicar que l’única camioneta de la comunitat havia tingut un accident feia pocs dies amb quatre ferits, algun de greu.
A l’una estava convocada l’assemblea general de socis del “banquito comunal”. A cavall, com en tots el desplaçaments, vam pujar a l’escola, blanca i blau com totes les escoles del país. Dos pavellons amb 8 aules. Neta i ben arreglada. Van haver d’esperar quasi una hora fins que Daniel, el mestre i membre de la directiva comunal, va arribar amb la clau. De mica en mica va anar arribant la gent, majoritàriament homes. L’acte va començar amb unes paraules de benvinguda d’Orlando. Va continuar Daniel explicant alguns aspectes del projecte insistint en la necessitat de complir les condicions establertes, puntualitat en el pagament d’interessos....i transparència en la gestió. Després vaig haver de parlar jo. Em feia una mica de cosa perquè hi havia dues aules unides plenes de gent de pell colrada que havien sortit de casa seva sota el sol de la canícula i havien caminat potser mes de mitja hora per assistir a l’acte. Els vaig donar les gràcies i els vaig transmetre una salutació en nom de Banyoles Solidària i del poble de Camós. Vaig aprofitar per fer una mica de propaganda electoral en favor del Frente (sense citar-lo), dient que la col.laboració de Catalunya ve dels grups d’esquerres... Després es va iniciar un torn d’intervencions dels assistents. Tots donaven les gràcies pel suport rebut. Em van emocionar les paraules d’un “tipo atípic” (samarreta esportiva i pantaló curt que es dedica a la venda ambulants de “fritangues”); va dir “la semillita de amor que han sembrado ya està germinando”. Va rebre un fort aplaudiment.
L’assemblea va acabar amb música d’Orlando amb un grup de nois als quals esta ensenyant guitarra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada