FORÇA FEINA I POCA EFICÀCIA.
Acabada la festa va venir la feina. Intentar fer la primera reunió, de nit i amb espelmes, asseguts a la fresca? I envoltats de mosquits. Envoltats també de la incomprensió que tenim uns i altres sobre les diferents maneres de treballar: per a nosaltres, massa informals ells, i per a ells, massa formalistes nosaltres. I sort que els arriba una facció europea poc formal!. I després, a començar les gestions per anar a buscar el molí i els dotze paquets de medicaments que suposadament eren a Basse. Primer, però, vàrem repartir les medecines contra la malària, tant al poble com a l'hospital de Yerawaol. Vàrem visitar l'hospital, vàrem parlar amb el personal sanitari, sobretot amb els metges cubans (canvien cada dos anys i no ens coneixíem), i vàrem constatar l'absoluta manca de tot que hi ha –tant en aquest hospital com en els altres. Mentre érem allà vàrem veure l'arribada d'una família que portava una dona malalta en carro, venien d'un poble de pagès al qual no hi arriben els cotxes. Malgrat tot, almenys es porta un control de totes les dones embarassades i de totes les criatures, que reben les vacunacions necessàries (tots tenen la corresponent cartilla de vacunació).
HAURÍEM D'HAVER DEIXAT LES PRESSES I LA IMPACIÈNCIA A BANYOLES.
La resta de medecines no eren enlloc. Quan vàrem localitzar el responsable del contàiner, ens va explicar que les caixes es trobaven retingudes al port de Banjul, que el govern no les deixava treure perquè faltaven papers! Sortosament teníem còpies de tot el material i els permisos. Vam decidir fer una expedició per veure el representant del govern, que ens va rebre amb tots els honors i va telefonar immediatament a Banjul, assegurant-nos que les medecines eren molt ben rebudes i que només era un problema de burocràcia. Entre la burocràcia i la poca eficiència del transportista, les caixes varen arribar passats 25 dies, quan ja tots nosaltres havíem tornat. Almenys sabem que el governador va donar la notícia de la seva arribada per ràdio Gàmbia. Havien sortit de Girona a principis de juny i varen arribar als destinataris a principis de setembre. Què hi farem! Nosaltres cada dia anàvem a mirar si havien arribat, i de passada aprofitàvem per prendre un refresc fresc!
També vàrem aprofitar per portar les medecines de la malària a Diabugu, poble al qual tant la Sílvia com la Dolors havien estat. Però massa cansats, aquesta vegada vàrem anar de rics, i B.S. ens va pagar un taxi. Noves emocions, retrobaments amb les nostres amigues del poble, i amb immigrats que havien viscut a Banyoles, a Saragossa, a París. Realment, a Diabugu, no tens problemes per fer-te entendre perquè, tot i que és molt petit, té gent escampada arreu del món. Són sarahoules, com la majoria dels immigrats que viuen a Catalunya, i gairebé a cada casa hi ha algun home que viu o ha viscut a Banyoles. Ens va saber greu haver de tornar el mateix dia perquè ens apreciem molt .
Acabada la festa va venir la feina. Intentar fer la primera reunió, de nit i amb espelmes, asseguts a la fresca? I envoltats de mosquits. Envoltats també de la incomprensió que tenim uns i altres sobre les diferents maneres de treballar: per a nosaltres, massa informals ells, i per a ells, massa formalistes nosaltres. I sort que els arriba una facció europea poc formal!. I després, a començar les gestions per anar a buscar el molí i els dotze paquets de medicaments que suposadament eren a Basse. Primer, però, vàrem repartir les medecines contra la malària, tant al poble com a l'hospital de Yerawaol. Vàrem visitar l'hospital, vàrem parlar amb el personal sanitari, sobretot amb els metges cubans (canvien cada dos anys i no ens coneixíem), i vàrem constatar l'absoluta manca de tot que hi ha –tant en aquest hospital com en els altres. Mentre érem allà vàrem veure l'arribada d'una família que portava una dona malalta en carro, venien d'un poble de pagès al qual no hi arriben els cotxes. Malgrat tot, almenys es porta un control de totes les dones embarassades i de totes les criatures, que reben les vacunacions necessàries (tots tenen la corresponent cartilla de vacunació).
HAURÍEM D'HAVER DEIXAT LES PRESSES I LA IMPACIÈNCIA A BANYOLES.
La resta de medecines no eren enlloc. Quan vàrem localitzar el responsable del contàiner, ens va explicar que les caixes es trobaven retingudes al port de Banjul, que el govern no les deixava treure perquè faltaven papers! Sortosament teníem còpies de tot el material i els permisos. Vam decidir fer una expedició per veure el representant del govern, que ens va rebre amb tots els honors i va telefonar immediatament a Banjul, assegurant-nos que les medecines eren molt ben rebudes i que només era un problema de burocràcia. Entre la burocràcia i la poca eficiència del transportista, les caixes varen arribar passats 25 dies, quan ja tots nosaltres havíem tornat. Almenys sabem que el governador va donar la notícia de la seva arribada per ràdio Gàmbia. Havien sortit de Girona a principis de juny i varen arribar als destinataris a principis de setembre. Què hi farem! Nosaltres cada dia anàvem a mirar si havien arribat, i de passada aprofitàvem per prendre un refresc fresc!
També vàrem aprofitar per portar les medecines de la malària a Diabugu, poble al qual tant la Sílvia com la Dolors havien estat. Però massa cansats, aquesta vegada vàrem anar de rics, i B.S. ens va pagar un taxi. Noves emocions, retrobaments amb les nostres amigues del poble, i amb immigrats que havien viscut a Banyoles, a Saragossa, a París. Realment, a Diabugu, no tens problemes per fer-te entendre perquè, tot i que és molt petit, té gent escampada arreu del món. Són sarahoules, com la majoria dels immigrats que viuen a Catalunya, i gairebé a cada casa hi ha algun home que viu o ha viscut a Banyoles. Ens va saber greu haver de tornar el mateix dia perquè ens apreciem molt .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada