dimarts, 17 de febrer del 2009

VIATGE A GÀMBIA. KEREWAN 2001 8










DESPRÉS DE TOT NO VA SER TAN TERRIBLE I FINS I TOT ENS ENYOREM.

Tothom va trobar que havia estat una bona compra, tothom estava content, ja hi havia el seu encarregat de manteniment, en Fai Sane, i una comissió de dones, dins la qual hi ha representants de les tres kabiles, i ell i elles seran els encarregats de tirar el projecte endavant. De fet, passat un mes ja ens varen escriure que estava en ple funcionament , i que ja hi havia 2.000 dalassis (uns 150 ?) de benefici, que guarden per al manteniment de la màquina o per altres projectes comunitaris.

El viatge de tornada, Basse-Banjul-Dakar, el vàrem fer tant uns com altres, altre cop carregats com burros, aquest cop per tota l'artesania que havíem comprat i que pensàvem vendre a Banyoles. Vam discutir altre cop amb els nois que es guanyen la vida carregant paquets, nois que en la majoria de casos ni tan sols no tenen casa i que com vàrem poder observar, dormen a la platja, damunt del seu carro. Molt cridar contra ells perquè empipaven i nosaltres, garrepes com som (i al final del viatge, escurats com anàvem) no volent pagar res, i, en canvi, en arribar a Barcelona, la Dolors i en Foday va ser a aquests nois a qui més varen trobar a faltar: els seus paquets, els de l'artesania (fusta que pesa) més dues maletes de la Nené amb coses per als seus germans i la cunyada. Tot plegat, impossible de portar entre dues persones! I no hi havia ningú que ens ajudés, ni pagant ni sense pagar. Pujar al tren va ser una odissea, i baixar a l'estació de Girona una altra. Tot per la imprevisió de no telefonar a la família a temps, però mirat de lluny pot servir d'experiència per relativitzar les coses.

Que les coses són relatives tots ho hem constatat ja que els primers dies vàrem arribar molt cansats, tant físicament com mentalment, dient que un viatge a l'Àfrica és molt dur i que potser no val la pena, però a mesura que va passant el temps, una certa recança, un enyorament de les persones, les situacions, el paisatge, potser quelcom d'inexplicable es va apoderant de nosaltres i no és segur que no hi tornem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada