VIATGE A GÀMBIA. KEREWAN 2001 4

RETROBADA-PRIMERES CONEIXENCES AMB ELS KEREWANESOS.
A l'hora de marxar cap al poble, alguns de nosaltres ja s'havien mig adaptat, altres no menjaven res i tots, per suposat, havíem deixat de ser blancs per convertir-nos en "vermells" sempre a la frontera de la deshidratació. Després de sortir tardíssim i fer els 375 Km fins al fons de Gàmbia per una carretera plena de sots però poc transitada, amb pocs incidents - llevat dels problemes intestinals d'un dels nostres, que recordarà tota la vida una de les poc recomanables comunes públiques-, vàrem arribar tardíssim per travessar altra volta el riu per la zona de Basse. Sort que pagant una mica més tot s'arregla i ens varen passar en ferri. La gent del poble ja estava desesperada perquè ens esperava des de mitja tarda i vàrem arribar a les onze de la nit. Però tothom -dones, homes, músics i balladors, a més de les inevitables criatures (són la meitat de la població però de vegades dóna la sensació que es multipliquen)- ens esperava per oferir-nos una bona festa africana, amb un "kankurran" (home tapat que balla, matxet en mà).
Malgrat la calor que fa, tots tenim pell de gallina per l'emoció. Només d'arribar ja hem perdut en Foday, que arriba al seu poble i no pot resistir l'emoció, es posa a plorar i arrenca a córrer cap a casa seva! En acabar la festa el trobarem envoltat dels seus familiars, ben aclaparat i incapaç de dir una sola paraula. La Dolors, que ha vingut per quarta vegada, és coneguda de tots i va repartint salutacions sense tenir ni idea de a qui saluda. És fosc, tot és ple de gent, els tambors ressonen en la nit africana sense cap altre soroll que la remor de la gent. Només reconeix en Bunka, que cada any fa de traductor amb el seu castellà après durant dos anys d'estada a Pineda. Malauradament, l'altre traductor, en Bal-la Sane, que també havia viscut a Pineda, havia mort feia tres mesos, i una de les seves filles, sabent que la Dolors coneixia el seu pare, no li deixa anar la mà en tota la vetllada. Només ho fa quan la pobra Dolors es veu obligada a ballar (fatal, amb tota la gent rient, com si miressin una pel·lícula còmica!)

La Sílvia, que tornava al poble després de la seva primera estada l'any 94, deixa parat a tothom. Cada any preguntaven per ella i ja es pensaven que no tornaria al seu poble, un racó de món perdut enmig de Gàmbia. Alguns la confonien amb la Collell, que era molt popular entre les dones per la seva afició al ball i a la gresca; altres, per l'Elena, que havia estat al poble dos anys abans (a totes dues esperen tornar-les a veure), però de seguida tothom coneix la "sunkutó", noia jove, tan rosseta i blanca que deixa astorats a tots quan veuen que no és tan de "cotó fluix" com es pensaven.
En Sergi, que, casualment, està malalt, té una curació miraculosa, i alt com és, tothom el localitza com un nou amic, engrescat com el qui més.
Finalment, en Jordi de Càrites, parla ben poc, i només repeteix que està acollonit. Tothom els pregunta el seu nom, i per descomptat, encara que ells no ho saben, les dones els estan avaluant. Evidentment, tothom pregunta per en Pere i en Lluís, que havien estat al poble l'any 99 (encara que la pronunciació d'aquests dos noms els ha resultat sempre difícil i costa saber a qui es refereixen.) A en Pere li diuen "alcalde", com al de Banyoles, i així és més fàcil.