DAKAR-BANJUL:LA MERAVELLA D'UN PAISATGE DIFERENT.
Sempre amb el suport de la Nené, aprofitem per fer una mica de turisme per Dakar. La Dolors i la Sílvia ja coneixien la ciutat i no en guardaven massa bon record, però cal dir que el canvi de govern, que ha suposat un major grau de democràcia per als senegalesos, ha fet la ciutat i els seus habitants molt més agradables. Ens dóna la sensació que hi ha menys pobresa i més seguretat. La Nené vol que visitem l'Illa de Goré, fortalesa des d'on embarcaven els esclaus cap a Amèrica i lloc de visita obliga per retre homenatge a les persones que, a desgrat seu, varen passar per les seves instal·lacions. És important no perdre la necessària memòria històrica i hem de desitjar que aquest episodi no torni a passar mai més! Hi anem, de tornada, i descobrim que actualment l'illa s'ha convertit en un lloc de sortida de pícnic per a molts joves senegalesos i famílies enteres que van a passar-hi el diumenge. També molts turistes, però cap mirada de rebuig.
En sortir de Dakar agafem un taxi per a nosaltres sols perquè encara tenim diners i en realitat ens surt barat. Ja tindrem temps a la tornada d'experimentar les incomoditats de 300 Km. en taxis col·lectius! La policia s'ha tornat molt amable i només ens paren una vegada però en veure que som turistes ens donen la benvinguda. Ja tindrem ocasió de discutir amb els policies durant la nostra estada al país veí!
Mentrestant disfrutem del paisatge que, a mesura que el camí ens porta cap al sud, anirà impregnant les nostres mirades d'un verd intens, diferent del que estem acostumats a veure per les nostres contrades. Veiem els primers baobabs, que deixen al·lucinats en Jordi i en Sergi, que els veuen per primera vegada. Per als altres és també una satisfacció visual retrobar-los, tan diferents dels nostres arbres, i sempre sorprenents. Camps de mill africà, cacauets i, a mesura que ens acostem a Gàmbia, també blat de moro. Hem arribat durant l'estació de les pluges, i malgrat que això comporta alguns inconvenients —sobretot mosquits, xafogor i mullenes—permet el viatger de veure que els pagesos africans saben tenir bona cura dels seus camps. També veiem els primers ramats de vaques africanes, amb banyes llargues i punxegudes i els d'una varietat de cabres que hi ha al Senegal, grosses com vedells.
El viatge va resultar poc accidentat, si deixem de banda que entre cinc persones portàvem 12 paquets (sense comptar les bosses de mà!) i els problemes que es varen presentar a l'hora de travessar el riu Gàmbia amb el ferri: el terra ple de basses, persones cotxes i camions pujant i baixant del ferri, i molts nois que es discutien amb nosaltres per poder portar-nos els paquets i guanyar algun caleró! I – després ja es va convertir en una cosa habitual- nosaltres regatejant i cridant; finalment, acord, encaixades de mà, somriures i tots tan amics! Fins i tot el qui ens portava els paquets amb un carro va intentar –sense èxit—eludir el policia que , per desgràcia nostra, ens va veure baixar del ferri i molt amablement va guanyar mil pessetes, sota l'amenaça de fer-nos obrir totes les maletes, a les fosques i amb tota la mullena del terra. No va servir de res dir que érem cooperants i que part dels paquets eren medecines, ell també volia participar de la nostra cooperació! Finalment, ja entrada la nit i després de més peripècies, vàrem arribar a casa del germà d'en Foday, en una barriada de Serrekounda, que ve a ser la ciutat-barriada dormitori de Banjul. Carrers sense asfaltar, sense llum elèctrica, cuina amb foc a terra, una bona dutxada amb galleda o cubell i primeres expedicions a la recerca de refrescs (que no sempre són freds!). En Jordi estava una mica espantat i després ens va confessar que en aquells moments volia agafar l'avió de tornada! Impossible per a ell; hauria hagut de fer el viatge de retorn tot sol, i això encara l'horroritzava més (més tard descobriria que el seu esperit aventurer era nul).
Sempre amb el suport de la Nené, aprofitem per fer una mica de turisme per Dakar. La Dolors i la Sílvia ja coneixien la ciutat i no en guardaven massa bon record, però cal dir que el canvi de govern, que ha suposat un major grau de democràcia per als senegalesos, ha fet la ciutat i els seus habitants molt més agradables. Ens dóna la sensació que hi ha menys pobresa i més seguretat. La Nené vol que visitem l'Illa de Goré, fortalesa des d'on embarcaven els esclaus cap a Amèrica i lloc de visita obliga per retre homenatge a les persones que, a desgrat seu, varen passar per les seves instal·lacions. És important no perdre la necessària memòria històrica i hem de desitjar que aquest episodi no torni a passar mai més! Hi anem, de tornada, i descobrim que actualment l'illa s'ha convertit en un lloc de sortida de pícnic per a molts joves senegalesos i famílies enteres que van a passar-hi el diumenge. També molts turistes, però cap mirada de rebuig.
En sortir de Dakar agafem un taxi per a nosaltres sols perquè encara tenim diners i en realitat ens surt barat. Ja tindrem temps a la tornada d'experimentar les incomoditats de 300 Km. en taxis col·lectius! La policia s'ha tornat molt amable i només ens paren una vegada però en veure que som turistes ens donen la benvinguda. Ja tindrem ocasió de discutir amb els policies durant la nostra estada al país veí!
Mentrestant disfrutem del paisatge que, a mesura que el camí ens porta cap al sud, anirà impregnant les nostres mirades d'un verd intens, diferent del que estem acostumats a veure per les nostres contrades. Veiem els primers baobabs, que deixen al·lucinats en Jordi i en Sergi, que els veuen per primera vegada. Per als altres és també una satisfacció visual retrobar-los, tan diferents dels nostres arbres, i sempre sorprenents. Camps de mill africà, cacauets i, a mesura que ens acostem a Gàmbia, també blat de moro. Hem arribat durant l'estació de les pluges, i malgrat que això comporta alguns inconvenients —sobretot mosquits, xafogor i mullenes—permet el viatger de veure que els pagesos africans saben tenir bona cura dels seus camps. També veiem els primers ramats de vaques africanes, amb banyes llargues i punxegudes i els d'una varietat de cabres que hi ha al Senegal, grosses com vedells.
El viatge va resultar poc accidentat, si deixem de banda que entre cinc persones portàvem 12 paquets (sense comptar les bosses de mà!) i els problemes que es varen presentar a l'hora de travessar el riu Gàmbia amb el ferri: el terra ple de basses, persones cotxes i camions pujant i baixant del ferri, i molts nois que es discutien amb nosaltres per poder portar-nos els paquets i guanyar algun caleró! I – després ja es va convertir en una cosa habitual- nosaltres regatejant i cridant; finalment, acord, encaixades de mà, somriures i tots tan amics! Fins i tot el qui ens portava els paquets amb un carro va intentar –sense èxit—eludir el policia que , per desgràcia nostra, ens va veure baixar del ferri i molt amablement va guanyar mil pessetes, sota l'amenaça de fer-nos obrir totes les maletes, a les fosques i amb tota la mullena del terra. No va servir de res dir que érem cooperants i que part dels paquets eren medecines, ell també volia participar de la nostra cooperació! Finalment, ja entrada la nit i després de més peripècies, vàrem arribar a casa del germà d'en Foday, en una barriada de Serrekounda, que ve a ser la ciutat-barriada dormitori de Banjul. Carrers sense asfaltar, sense llum elèctrica, cuina amb foc a terra, una bona dutxada amb galleda o cubell i primeres expedicions a la recerca de refrescs (que no sempre són freds!). En Jordi estava una mica espantat i després ens va confessar que en aquells moments volia agafar l'avió de tornada! Impossible per a ell; hauria hagut de fer el viatge de retorn tot sol, i això encara l'horroritzava més (més tard descobriria que el seu esperit aventurer era nul).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada