DIARI D'UNA CONVIVÈNCIA. CONDEGA 2004 18/19

Diumenge, 29. A Managua, amb bona companyia
9 p.m.
Aquesta tarda he tornat de Managua en un viatge de 3 hores molt pesades i llargues; m’ha tocat el seient de sobre la roda del bus, molt incòmode, amb els peus enlaire i sense poder estirar les cames; al seient del costat un noi amb un televisor molt voluminós a sobre. La finestra amb vidres foscos no em deixava contemplar el paisatge. O sigui, aprisionat en un zulo sense poder-me bellugar. Però he tornat content i satisfet per la relació humana i d’amistat que he experimentat amb la Roselena i la seva família. Vaig viatjar ahir, dissabte a les 5 del mati amb l’Estela, la mare de Roselena que ja ens esperava a la terminal. Amb taxi vam arribar a les proximitats de la casa, ja que el carrer on viu es quasi una claveguera a cel obert; pilons d’escombraries d’un “cauce” sense recollir, aigua bruta i fang negre...Els taxis es neguen a entrar-hi o cobren un preu extra. A la casa, petita, molt pobra, peró neta i endreçada ens esperava la família: Norma, neboda de l’Estela, i el seu home Angel, la seva filla Letícia, de 15 anys, un matrimoni i els seus dos fills, també de la família, l’Edda, estudiant universitària i companya d’habitació de la Roselena. El fill gran, dona i filla van arribar més tard. A l’hora de dormir crec que eren unes 13 persones.
Vam dinar, cosa estranya, com una família catalana, tot asseguts al voltant de la taula. Després de dinar vam acompanyar l’Estela al bus per tornar a Condega; té la seva mare molt gran i no la volia deixar sola.
La Roselena, l’Edda i la Letícia han estats els meus àngels de la guarda a Managua, i jo he fet de pare protector. Aquestes noies no surten mai per la ciutat a passejar o de compres, o al cine... Jo volia anar a una llibreria de la UCA i la Roselena em volia ensenyar la facultat d’arquitectura on estudia; així doncs ens vam agafar la tarda per nosaltres. Vam passejar fins que una tempesta ens va fer buscar refugi i vam anar a parar a un centre comercial i d’oci, a l’estil europeu, Metrocentro, amb botigues de luxe, bars, gelateries, cinemes... i tot a preus inabastables per la majoria d’aquesta gent. Semblava que havien volat de cop a un altre planeta. Les tres noies flipaven mirant parades i preguntant preus. Vam menjar un gelat doble i per completar la tarda de “reines per un dia” vam anar al cinema a una de les sales d’aquell centre. (45 còrdobes - 450 pts.- l’entrada), després de trucar al pare per demanar permís. Jo em sentia feliç veient aquelles noies gaudir d’una tarda molt especial per a elles. “Recordaremos este día feliz durante mucho tiempo. Gracias por habernos sacado a pasear” ha estat una de les seves expressions de gratitud.Per a mi també ha estat molt gratificant anar acompanyat de tres noietes tan joves.
Aquest mati m’han acompanyat totes tres a comprar artesania al mercat R. Huembes. Miraven i comparaven preus molt més que jo, hem dinat junts i no m’han deixat fins que he estat assegut a dins del bus, i encara han pujat a dir-me l’últim adéu.
Amb els pares de la Letícia hem parlat de la possibilitat que vingui a Catalunya per estudiar periodisme quan acabi la secundària. Ja veurem si serà possible.
Potser és una ximpleria sentimental, però he tingut la sensació d’experimentar una mena de paternitat renovada amb aquestes noies. Podria ser una breu compensació a la frustració de la filla que no hem tingut?
Aquesta nit, ben sopat el gallopinto de cada dia, ha vingut l’Estela amb l’arquitecte Wilhem, professor de la facultat d’arquitectura de Managua. Ell està elaborant el plànols del projecte de La Fraternidad i supervisarà la seva construcciò. Es un noi jove que a part de la seva feina com a professional, dona suport a diferents projectes socials. M’ha causat molt bona impressió.