Dijous, 19. Una experiència “evangèlica”
Aquests dies hi ha força enrenou polític als diaris i a la TV per l’empresonament d’Alejandro Fiallos, candidat de l’Alianza por la República (APRE) a l’alcaldia de Managua i portaveu de la Presidència. Es el candidat del president Bolaños. No sé exactament de qué l’acusen; el que sí sembla clar és que al darrera hi ha una maniobra política d’Arnoldo Alemán i de Daniel Ortega (els de l’APRE diuen la “dictadura bicèfala”).
Als informatius de TV només parlen d’aquestes politiqueries. No hi ha informació seriosa sobre el país, ni encara menys sobre l’exterior: Europa no existeix. Estic ben desconnectat. Aquí, a la casa, la tele va bastants hores, però quasi sempre amb programes culebrón o amb beisbol.
2 p.m.
Reunió amb Franklin, “el negro”, Cristina, dels MCO, i altres dos membre d’ADIFAN (Asociación para el Desarrollo Integral de la Familia en Nicaragua). Es una ONG que té el suport de l’alcaldia d’Olot i dels MCO. Entre socis i xarxa d’amics són 17 membres. Treballen en 26 comunitats de la vall de Pire i en la zona de Cantagallo, principalment amb els joves, intentant crear dinàmiques de desenvolupament comunitari amb activitats, capacitacions, festes... Intenten que els joves recuperen la seva etapa de joves, ja que aquí passen de ser nens a l’escola a ser adults (els nois a treballar al camp i les noies a ser mares) sense transició. Tenen una petita oficina amb dos ordinadors on capaciten en informàtica als monitors i altres joves. És una mena de “punto joven”.
Plantegen la possibilitat de connectar amb grups de joves de Banyoles, grups d’esplai, clubs esportius, PIJ... Per treballar aquest tema des de Banyoles, la Cristina m’informa que a Olot tenen força material en vídeo sobre els joves d’aquestes comunitats i la seva problemàtica. Podem obrir un camp molt ample de possibilitats d’ampliar l’agermanament al jovent. Un dels projectes que tenen plantejats i en el qual potser podríem col.laborar és la construcció d’una canxa esportiva a El Peñasco. Potser amb el suport de clubs esportius, Àrea de Juventut de Banyoles...?
També exposen la demanda de gestionar alguna ajuda de la UdG (matrícula, viatge...) per fer un màster en Enginyeria Agropecuària per joves que han cursat aquests estudis aquí.
8’30 pm.
“Ya no hay tristeza, ya no hay temor para los cristianos que alaban al Señor”.
Aquesta estrofa al ritme de palmes i acompanyament de guitarra és una de les lletres de la celebració evangèlica en la què acabo de participar. Ha estat una experiència nova i molt curiosa.
Després de sopar estava prenent la fresca al carrer, al costat de la porta. D. Luis mirava, com cada dia, el partit de beisbol. A l’altra banda de carrer, quasi davant de casa, hi ha un temple “Luz y Vida” de las Asambleas de Dios. Més d’una vegada havia sentit curiositat per conèixer les seves celebracions quan sentia des de fora les seves cançons. Avui m’he acostat a la porta del temple. Quan m’he assegut a l’exterior per escoltar i fer el xafarder, un senyor ha sortit amb la Bíblia a la mà i m’ha invitat a entrar. Jo intentava disculpar-me dient que no estava en condicions amb els pantalons curts, xancles...Una senyora que arribava en aquell moment (després he sabut que era l’esposa del pastor) m’animava, ”no importa, ja pot entrar...” Hi he entrat i m’he assegut a la darrera fila.
Era una assemblea d’unes 30 persones, més dones que homes. Presidia la celebració un “germà” de mitjana edat que dirigia els cants i les lectures bíbliques. El germà Uriel, ja conegut, acompanyava amb la guitarra cançons molt rítmiques i enganxoses. Fins i tot jo podia seguir-les amb palmes i tararejant algunes lletres. Després han invitat als presents a “manifestar la gloria de Dios” amb els seus testimonis. Varies persones han sortit al davant i han explicat les seves experiències de Déu a les seves vides: curacions miraculoses, conversions inesperades, peripècies d’un viatge recent... De tant en tant algun del presents manifestava el seu assentiment amb “al.lel.luies” en veu alta. Una de les participants, dirigint-se a mi m’ha donat la benvinguda. Després la cosa ha anat “degenerant” cap a una atmosfera més estrident d’invocacions “a voz en grito” dirigides per dos “mestres de cerimònies”, cadascú amb una mena de lletania diferent i inintel.ligible. Gran part dels assistents han sortit cap al davant i s’han agenollat reposant el cap i braços sobre el terra. Un dels germans ha anat imposant les mans sobre cada un dels fidels agenollats. Altres romanien als seus llocs girats d’esquena, també de genolls i reclinats sobre el seient de la cadira. En aquest clímax, fàcil per la histèria col.lectiva, jo observava una imatge que semblava aliena a la cridòria: una mare, amb trets indígenes, pobrement vestida, amb el seu fill adormit entre els seus braços, amb els ulls tancats resava amb un lleu moviment de llavis. Semblava immersa en una mena d’èxtasi beatífic...
El recital in crescendo s’ha allargat, potser, durant mitja hora, fins que el germà Uriel ha agafat la guitarra i amb els seus acords ha anat apaivagant els crits dels dos “histèrics” mestres de cerimònies. Els fidels agenollats han anat sortint dels seu estat de catarsi, s’han aixecat i han anat cap als seus llocs.
Abans d’acabar i anunciar els actes pels dies següents, l’Uriel m’ha presentat a la comunitat com a “español cooperante” i m’ha donat la benvinguda. Jo he donat les gràcies a tots els presents .
L’experiència ha estat, si més no, curiosa i sens dubte, molt més divertida que les misses a les que aquests dies he assistit.
Ja veieu, companys..., tornaré a Banyoles “lleno de la gracia del Señor”
Aquests dies hi ha força enrenou polític als diaris i a la TV per l’empresonament d’Alejandro Fiallos, candidat de l’Alianza por la República (APRE) a l’alcaldia de Managua i portaveu de la Presidència. Es el candidat del president Bolaños. No sé exactament de qué l’acusen; el que sí sembla clar és que al darrera hi ha una maniobra política d’Arnoldo Alemán i de Daniel Ortega (els de l’APRE diuen la “dictadura bicèfala”).
Als informatius de TV només parlen d’aquestes politiqueries. No hi ha informació seriosa sobre el país, ni encara menys sobre l’exterior: Europa no existeix. Estic ben desconnectat. Aquí, a la casa, la tele va bastants hores, però quasi sempre amb programes culebrón o amb beisbol.
2 p.m.
Reunió amb Franklin, “el negro”, Cristina, dels MCO, i altres dos membre d’ADIFAN (Asociación para el Desarrollo Integral de la Familia en Nicaragua). Es una ONG que té el suport de l’alcaldia d’Olot i dels MCO. Entre socis i xarxa d’amics són 17 membres. Treballen en 26 comunitats de la vall de Pire i en la zona de Cantagallo, principalment amb els joves, intentant crear dinàmiques de desenvolupament comunitari amb activitats, capacitacions, festes... Intenten que els joves recuperen la seva etapa de joves, ja que aquí passen de ser nens a l’escola a ser adults (els nois a treballar al camp i les noies a ser mares) sense transició. Tenen una petita oficina amb dos ordinadors on capaciten en informàtica als monitors i altres joves. És una mena de “punto joven”.
Plantegen la possibilitat de connectar amb grups de joves de Banyoles, grups d’esplai, clubs esportius, PIJ... Per treballar aquest tema des de Banyoles, la Cristina m’informa que a Olot tenen força material en vídeo sobre els joves d’aquestes comunitats i la seva problemàtica. Podem obrir un camp molt ample de possibilitats d’ampliar l’agermanament al jovent. Un dels projectes que tenen plantejats i en el qual potser podríem col.laborar és la construcció d’una canxa esportiva a El Peñasco. Potser amb el suport de clubs esportius, Àrea de Juventut de Banyoles...?
També exposen la demanda de gestionar alguna ajuda de la UdG (matrícula, viatge...) per fer un màster en Enginyeria Agropecuària per joves que han cursat aquests estudis aquí.
8’30 pm.
“Ya no hay tristeza, ya no hay temor para los cristianos que alaban al Señor”.
Aquesta estrofa al ritme de palmes i acompanyament de guitarra és una de les lletres de la celebració evangèlica en la què acabo de participar. Ha estat una experiència nova i molt curiosa.
Després de sopar estava prenent la fresca al carrer, al costat de la porta. D. Luis mirava, com cada dia, el partit de beisbol. A l’altra banda de carrer, quasi davant de casa, hi ha un temple “Luz y Vida” de las Asambleas de Dios. Més d’una vegada havia sentit curiositat per conèixer les seves celebracions quan sentia des de fora les seves cançons. Avui m’he acostat a la porta del temple. Quan m’he assegut a l’exterior per escoltar i fer el xafarder, un senyor ha sortit amb la Bíblia a la mà i m’ha invitat a entrar. Jo intentava disculpar-me dient que no estava en condicions amb els pantalons curts, xancles...Una senyora que arribava en aquell moment (després he sabut que era l’esposa del pastor) m’animava, ”no importa, ja pot entrar...” Hi he entrat i m’he assegut a la darrera fila.
Era una assemblea d’unes 30 persones, més dones que homes. Presidia la celebració un “germà” de mitjana edat que dirigia els cants i les lectures bíbliques. El germà Uriel, ja conegut, acompanyava amb la guitarra cançons molt rítmiques i enganxoses. Fins i tot jo podia seguir-les amb palmes i tararejant algunes lletres. Després han invitat als presents a “manifestar la gloria de Dios” amb els seus testimonis. Varies persones han sortit al davant i han explicat les seves experiències de Déu a les seves vides: curacions miraculoses, conversions inesperades, peripècies d’un viatge recent... De tant en tant algun del presents manifestava el seu assentiment amb “al.lel.luies” en veu alta. Una de les participants, dirigint-se a mi m’ha donat la benvinguda. Després la cosa ha anat “degenerant” cap a una atmosfera més estrident d’invocacions “a voz en grito” dirigides per dos “mestres de cerimònies”, cadascú amb una mena de lletania diferent i inintel.ligible. Gran part dels assistents han sortit cap al davant i s’han agenollat reposant el cap i braços sobre el terra. Un dels germans ha anat imposant les mans sobre cada un dels fidels agenollats. Altres romanien als seus llocs girats d’esquena, també de genolls i reclinats sobre el seient de la cadira. En aquest clímax, fàcil per la histèria col.lectiva, jo observava una imatge que semblava aliena a la cridòria: una mare, amb trets indígenes, pobrement vestida, amb el seu fill adormit entre els seus braços, amb els ulls tancats resava amb un lleu moviment de llavis. Semblava immersa en una mena d’èxtasi beatífic...
El recital in crescendo s’ha allargat, potser, durant mitja hora, fins que el germà Uriel ha agafat la guitarra i amb els seus acords ha anat apaivagant els crits dels dos “histèrics” mestres de cerimònies. Els fidels agenollats han anat sortint dels seu estat de catarsi, s’han aixecat i han anat cap als seus llocs.
Abans d’acabar i anunciar els actes pels dies següents, l’Uriel m’ha presentat a la comunitat com a “español cooperante” i m’ha donat la benvinguda. Jo he donat les gràcies a tots els presents .
L’experiència ha estat, si més no, curiosa i sens dubte, molt més divertida que les misses a les que aquests dies he assistit.
Ja veieu, companys..., tornaré a Banyoles “lleno de la gracia del Señor”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada