DIARI D'UNA CONVIVÈNCIA. CONDEGA 2004 3/19

Agost, 2004
Diumenge, 1. Matí de visites, tarda “divertida” i nit de benvinguda11 h. a.m.
Aquest matí he continuat amb el programa de visites i repartiment de cartes i regals: he visitat la família de la Doris García per complir l’encàrrec de l’Eva Peláez. La Doris es conserva bé , està casada amb un militar (sargent) i té una nena i un nen petit. Té una refrigeradora per fer gel, frescos... Amb això ajuda l’economia familiar. El seu pare que repara ràdios es queixa que no hi ha feina. Ha estat una visita molt agradable. Parlaven de l’Eva com de la seva família.
Després he visitat la Rosita Aguilar que viu al mateix barri. Li he lliurat una carta de la Lola i hem xerrat una estona. M’ha parlat de les dificultats per tirar endavant ; encara té un nen de 12 anys, i un altre més gran que va haver de deixar els estudis per manca de mitjans. La Rosita és una dona madura, d’edat indefinida, molt morena i un somriure molt agradable. Sembla una gran persona.
A primera hora del matí, abans de fer aquestes visites, he anat a comprar La Prensa on surt un reportatge sobre l’artesania i la cultura de Condega. He tingut dificultats per pagar amb un billet de 100 córdobas; no tenien canvi a la farmàcia on venen els diaris, ni en el mercat..., al final m’han canviat a una parada del parc on he comprat alguns plàtans.
Al parc hi ha molt moviment de joves i nens amb uniformes esportius: celebren l’inici d’un torneig o lliga local de futbol. Per un motiu o un altre, els carrers, i sobre tot, el parc, sempre són un “hervidero” de gent. He trobat D. René, l’alcalde; salutació i quatre paraules de compromís. A la porta de la Casa de Cultura he trobat a Leonel Calero, director d’aquest local, i hem recordat la visita a Ducuale de fa uns anys.
5 h. p.m.
Avui no tenim llum; la gent no pot mirar la tele. Hi ha molt moviment al carrer. Estem asseguts a la porta prenent la fresca (més aviat la calor). Passa davant un bus. Als pocs metres, una forta frenada i un ciclista per terra. El bus s’atura i comença a recular. Tothom mira sense saber què passa. Aviat comencen a fugir i a tancar-se dins de les cases: un “bolo” (=borratxo), armat amb un gran ganivet, amenaça el bus, que continua reculant, el ciclista i una parella de genets que fugen a cavall. D. Luis, jo i una senyora que parlava per la finestra amb D° Danelia, hem entrat cap a dintre a tota pressa quan hem vist que el borratxo s’aproximava a la nostra posició. Poc després ha girat pel carrer transversal i l’hem perdut de vista. Al cap d’una estona el carrer estava més animat encara per la curiositat que l’incident ha provocat.
Pocs minuts després sento forts crits al carrer. Penso que no tenen res a veure amb l’incident anterior: es tracta d’un predicador ambulant , Bíblia en mà que amenaça la població amb càstigs semblants als de Sodoma i Gomorra. Al seu pit, sobre camisa groga, llueix una xapa d’ “Herbolife”.
Una tarda de diumenge que es presentava molt avorrida ha resultat divertida de debò.
10’30 pm.
Acabo de regresar de la Casa de Cultura. M’han ofert una festa de rebuda molt entranyable, com solament aquesta gent saben fer. Ha començat a les 7 amb paraules de benvinguda molt emotives de la Irma, l’Orlando i en Leonel Calero. Realment m’he sentit molt afalagat, a nivell personal i com a representant de BS. Us he tingut presents en les meves paraules d’agraïment. Després dels parlaments, unes breus actuacions de dansa de dos grups infantils de la Casa de Cultura i de La Fraternidad. A continuació hem passat al pati on han preparat un “ágape” fraterno, regat amb Flor de Caña i amanit amb les cançons nicas revolucionàries interpretades per l’Orlando , el Chachi i en Leonel. He reviscut moments molt bonics de fa cinc anys, especialment quan en Chachi ha cantat “la Maria” (recordes, Lola?).
Hi havia uns 25 adults i potser 30 nens. Converses per grups amb la gent de Potrerillos, amb les monitores de La Fraternidad, amb el secretari del Frente de Condega, amb el negro Franklin...
He acabat prenent nota del programa de reunions i visites per als dies propers. Penso que no m’avorriré.